pujada de teló

Ahir 22 d'agost vam "oficialment" aixecar el teló de la temporada de bàsquet 2011-2012; i com s'aixeca el teló? doncs començant a entrenar, i això és el que vam fer.

Ja se sap que la pretemporada acostuma a ser el període més odiat pels jugadors/es, però un dels més esperats pels entrenadors, curiosa disjuntiva no? Quan un jugador pensa en la pretemporada sol pensar en entrenaments amb força càrrega física (tot i que els entrenaments de "només còrrer" ja fa temps que han passat a l'història i ara sovint gran part del treball físic es fa amb pilota i en pista), amb cruiximents ("agulletes") , fatiga, etc... Per un entrenador, en canvi, la pretemporada significa posar els ciments al que serà la temporada: nous jugadors (a vegades), noves coses a ensenyar respecte la temporada passada, en definitiva, anar fent crèixer un equip. Apassionant repte!!!

Òbviament tot es magnifica quan el canvi és molt més gran i es produeix un canvi de club, això em va passar l'any passat però no ara. Segueixo entrenant a Roses, per què canviar? Un bon grup humà, recolzament per part de la direcció esportiva i directiva, entrenar al costat de casa, etc... De moment ja va passar la meva època en el bàsquet professional; ves a saber si mai tindré l'oportunitat de tornar-hi, qui sap, ara per ara, a seguir construint quelcom al club del poble on visc ara.

És de calaix que hi ha diferències substancials entre les pretemporades dels equips professionals i dels amateurs, una de les principals és que, per exemple, ahir, esperava fer un entrenament amb 9 jugadores...i en van venir 5: dues treballaven i dues havien de venir però no es van presentar. I què faig amb un entrenament preparat per 9 jugadores? doncs res, una de les coses que ha de tenir un entrenador, a part de moltes altres, és tenir certa capacitat d'improvització sense caure en "fer qualsevol cosa". Teníem uns objectius preparats per ahir i s'havien de treballar, i així ho vam fer.

Com sempre, superil·lusionat per la temporada que just comença. Un nou repte per davant. L'any passat les noies van fer bona feina i una mica més i pugem de categoria essent un equip jove i força inexpert. Aquest any guanyem en algunes coses i perdem en d'altres...però com sempre intento recalcar a les jugadores, ningú ens pot guanyar en il·lusió...i amb això treballarem. Si sóc capaç de contagiar la meva il·lusió a les jugadores ja tindrem molt de guanyat. Anirem informant.

un any a casa

Tal dia com avui, un any enrera, havia estrenat el llit d'aquí a casa, de Roses. No penseu malament amb aquesta expressió, simplement vull dir que fa un any que estem al pis on estem ara, just un any. Havien estat uns mesos d'obres i reformes, de rascar parets, de rascar portes... de passar calor (enlloc d'anar a la platja doncs ara a fer servir decapant...), però tot a fi de bé.

Jo tinc casa a Quart, i, confesso, trobo a faltar no anar-hi més sovint; però les circumstàncies de la vida són les que són i també m'he adaptat a la vida rosinca. En fi, l'ideal seria tenir la casa que tinc a Quart aquí a Roses, però com que en la vida un no pot sempre fer-se les coses a mida...

El piset on estem no està pas malament, suficientment gran com per caber-hi bé i suficientment petit com per no estar "esclavitzats" en la seva neteja; té un balcó que va perfecte per sopar-hi i un celobert que vam cobrir i vam convertir en l'habitació de l'ordinador, on planxem, etc... I la localització tampoc és dolenta no, a segona línia de platja.

Em considero força adaptable a l'hora de viure en un lloc, sempre he pensat que si mai m'hagués de mudar m'adaptaria on fos (excepte, potser, grans ciutats). M'agrada més la vida de poble que la de ciutat, Quart és un poble, i Roses, malgrat sigui 6 vegades més gran en quant a població, també és un poble. Sobretot a l'hivern. Sempre penso que quan ets a un lloc i trobes el teu bar per anar a fer un cafè de referència, la teva fleca, etc...i alguns botiguers ja et comencen a conèixer i a fer bons tractes, un ja es pot considerar acoplat al lloc on viu.

Acostumat, però a l'espai, al piset on estic ara trobo a faltar un espai per tenir-hi les meves coses: llibres  i apunts de bàsquet, tot el material que genero i que tinc sobre l'altra meva gran passió (l'entomologia)... tot i que també és cert que si ho tingués segur que el pis no estaria tan net i ordenat com està ara. Com a mínim he aconseguit tenir-hi un parell de nius de formiga artificials...algun dia us ho explicaré.

inauguració temporada de bany

Efectivament, ahir vam inaugurar la temporada de bany...això si, a la piscina. Pot sobtar això si tenim en compte que vivim a Roses...i a uns 70 metres en línia recta de la platja, i que els dies ja són calorosos.

L'aigua, però, encara és un xic freda i ja fèia temps que dèiem d'anar un dissabte tots quatre a la piscina, i mira, ahir va ser el dia. La piscina de Roses està realmente bé, tenint en compte que és una piscina interior; m'explico, hi ha dues piscines, una de 25 metres que és on es fa natació (tan classes com, obviament, per si vols anar-hi a nedar lliurement) i una de quadrada, més petitona i poc fonda on es fan les classes dirigides, durant la setmana, d'aquagym, etc... I va ser aquí on vam anar. No hi ha piscina exterior, tot i que si una zona de solarium per anar a prendre el sol.

L'Oleguer ja sap el que és una piscina, per tant, l'alegria d'anar-hi es feia palesa durant tot el matí. L'Eudald mostrava els mateixos signes, però per mimetisme. En arribar a la piscina hi vam entrar de franc: els nens no paguen i jo, com que sóc soci de la piscina, tinc 7 invitacions a l'any per gent que no és abonada i un cop allà la meva dona i l'Eudald van anar al vestuari de dones i l'Oleguer i jo, obviament, al d'homes. Ja us ho podeu imaginar: l'Oleguer preguntant on era la piscina, que eren les guiixetes, perquè ens posàvem gorro de bany, si ens podíem treure les xancletes....i l'Eudald, pel que em van explicar, amb una cara d'acollonit i fent només que "no" amb el cap.

Un cop a la zona de la piscina les típiques recances inicials: l'Oleguer que no volia entrar per si hi havien peixos i l'Eudald que no volia entrar perquè li feia por tot plegat. Però com passa en aquests casos, en menys de 10 minuts la por s'havia esvaït i realment van gaudir a base de bé.

Dissabte és un dia ideal per anar-hi, quasi no hi ha gent (suposo que a l'hivern n'hi haurà més), però no només a la piscina en si si no tampoc a la resta d'iinstal·lacions de que disposa el complex: sauna, jacutzi, sala de musculació, sala de fitness...

Vam estar-hi una horeta escassa, i tot i així en donar-los el dinar ja a casa se'ns adormien a la cadira...i clar, un cop al llit van caure com dos parracs; en resum doncs, perfecte: van disfrutar i es van cansar, que més podem demanar?

una diada rodona

Ahir, oficialment, es va donar per finalitzada la temporada 2010-2011 al Club Bàsquet Roses (bé, encara queda el sopar d'entrenadors per a principis de juliol), la meva primera temporada al club.

Durant tot el dia, els jugadors del club, des dels més petits als més granadets, van participar en un 3x3 i simultàneament en un concurs de llançament; al matí els petits (fins a cadet) i per la tarda juniors i seniors. Va ser una molt bona idea, potser millorable en el futur, però una bona manera de fer alguna cosa com a cloenda.

Al vespre hi havia el tradicional sopar al pavelló; ja veieu, la pista en la que solem passar hores i hores mentre la majoria de la gent sopa a les seves cases, ahir es va convertir en el nostre menjador. Un bon catering de l'Hotel Terraza ens va permetre degustar amanida, pernil, formatges, musclos i cloïses, mandongilles, salsitxes, pinxos... tot això, obviament, regat amb bon vi.

En acabar el sopar els jugadors/es feien lliurament als seus respectius entrenadors d'obsequis i regals. I aquí si que em vaig quedar de pasta de boniato, perquè els regals (si si, en plural), em van encantar: un receptari de cuina fet per les pròpies jugadores en la que cada jugadora posava la recepta preferida....aquest regal s'entén pel fet que un servidor aquest any ha dut una quische, un brownie... com a prima per partits seguits guanyats...les molt punyeteres ja "negocien" les primes de cara a l'any vinent amb aquest receptari.

A més d'això dues samarretes, bé, una samarreta i un polo; la samarreta d'una colecció que m'encanta. Per què un en feu una idea la meva samarreta porta un logo on s'hi llegeix Heidi Metal i surt la cara de la Heidi pintada a l'estil Kiss. El polo més formal, però modernillo,m'agrada!!

I per rematar-ho un val per anar a fer una sessió de "Chillout" a l'Spa de l'Hotel Terraza; es veu que consisteix en hidromassatge + 20' de massatge relaxant...promet!!.

I per acabar la festa cap a l'Ona, un local molt guapo que hi ha a Roses, arran de platja, tan arran que surts del local per darrera i trepitges la sorra. Bona música, fresquets a la terrasseta, descobrint que aquest local (al que només hi havia anat de dia, el darrer cop, fa escassament 4 dies per fer un cafè a mitja tarda amb els pares i mestres de la llar d'infants) a la nit és un autèntic punt de referència.

I res, a l'endemà sant tornem-hi, això si, amb un bon record de la temporada de bàsquet que he viscut aqui a Roses, + un inici de costipat/mal de coll per culpa de la corrent d'aire que bufava ahir vespre i de una son que no m'hi veig (i és que a les 8 els meus fills, sense entendre que el seu pare avui necessitava dormir una mica, han començat la seva activitat "duminguera").

incompetència?

Bé, en el bloc, ahir, ja vaig amenaçar que avui explicaria el que em va passar a l'Ajuntament de Roses i, de fet, si algú de vosaltres em segueix al twitter (poso la  falca:    @david14kp) ja a poder seguir més o menys el meu estat d'emprenyamenta.

Us explico la seqüència. A Roses hi ha dos dies per apuntar els nostres fills que van a les llars d'infants municipals al casal d'estiu; només dos dies perquè en aquests els que ja estem matriculats a les llars tenen preferència davant altres nens de fora el municipi o d'altres llars/escoles. I clar, l'horari únic en que es pot fer és de 9 a 14h...horari de funcionari.

Així doncs la majoria el que fem és dir a la feina que anirem més tard per poder gestionar això. Vagi per endavant que si algú de vosaltres ha pensat que la inscripció es podia fer via internet, oblideu-vos. La versió oficial de perquè no es pot fer per internet és perquè les funcionàries que t'atenen comproven en un llistat que el teu fill/a està matriculat a les llars d'infants municipals...i això, amb el programa adequat, no es pot fer via internet?????

En fi, doncs això, un servidor a les 9:05h ja era fent cua per agafar número...em va tocar el 26...i en aquell moment anaven atenent el número 3, el problema és que a les 9:15h seguien atenent el número 3 i a les 9:25h el 4... L'estat d'indignació de la gent que estàvem esperant el nostre torn començava a anar in crescendo, bàsicament perquè cada any és la mateixa història. Era el primer dia del nou govern municipal i, això si, de nous regidors amb somriure d'orella a orella movent la cua per allà n'hi havien uns quants (convergents i peperos que són els que governaran); un d'ells va dir que just avui que hi havia les inscripcions 3 funcionàries estaen de baixa.

Podia colar, si, però clar, quan al cap d'escassos 10 minuts veus arribar més d'una dotzena de funcionàries d'esmorzar...L'Ajuntament és molt gran, i no totes van anar a la planta on hi ha el SAC (Servei d'Atenció al Ciutadà) però si 3-4, a més, si hi havia el problema de les baixes laborals, no podien haver reforçat el servei?

Poc després de dos quarts una de les mares que ja havia estat ateses ens va informar que la lentitud era degut a que només una funcionària feia les inscripcions i que a més ho havia de fer a mà perquè el programa informàtic s'havia espatllat... Sense que ningú alcés la veu ni fer cap cassolada el que si que van veure des de l'Ajuntament és que començàvem a perdre la paciència...i a sobre una funcionària il·luminada es va posar a parlar amb una de les mares que coneixia dient-li que com és que veníem tots a les 9, que a partir de les 11h no hi havia ningú...li vam clavaruna mirada els que estàvem allà que la devia acollonir; si et sembla, en el meu cas, aniré a Girona i a les 11h tornaré a Roses a fer la inscripció...

En fi, a les 10:15h m'agafaven a mi; vam millorar la rapidesa a partir de tres quarts de 10, ja que van posar tres persones a recollir inscripcions...Ens van informar que quan tinguessin el programa informàtic funcionant ja ens entrarien les dades i que ens avisarien per recollir el paper i anar a fer el pagament a La Caixa; efectivament, a les 13:30h trucaven a la meva dona perquè abans de les 14h anés a buscar l'esmentat paper...gràcies!!!

Després direm que ens passem amb els funcionaris, amb els polítics...en definitiva amb les administracions...però és que a vegades fins i tot a una persona calmada com jo li feu perdre la paciència.

fi de temporada

Després de més de 8 mesos de temporada ahir vam, a nivell de competició, posar punt i final a la temporada 2010-11. Temps hi haurà de fer les valoracions però així, a salt de mata, prou content de com ha anat tot plegat.

Pels que em llegiu, aquest any he estat entrenant a Roses, just on visc ara. Era el meu retorn al bàsquet amateur després de 3 anys treballant en un equip d'èlit, per tant, vulguis que no, calia una readaptació mental important. Passar de fer 8-10 sessions d'entrenament a fer-ne 2, de ser sempre 10-12 jugadores (sempre!! recordem que a l'èlit les jugadores viuen d'això i per tant estiguin lesionades o no venen a l'entrenament, no hi ha excuses) a no saber mai quantes seríem, tot i que com a màxim podíem ser 9....

Sigui com sigui, i com ja he dit moltes vegades en aquest bloc en altres escrits, bàsquet és bàsquet, i estic moderadament satisfet (sempre s'ha de ser autocrític) en com ha anat tot plegat. Érem un equip que, sense pretemporada, vam haver de fer unes fases per veure si podíem jugar en aquesta categoria o en una inferior. A més de ser una plantilla curta hem tingut alguna lesió, sobretot la de la Laura, de llarga durada, que ens ha mermat el número de efectius. Si ja hem dit que només teníem dos entrenaments, la cosa s'agreuja quan diverses jugadores estudien fora, per tant, poden només venir un dia a entrenament.

Davant aquestes circumstàncies calia un replantejament diferent del que tenia previst en un principi. De què serviria posar complicades normes defensives, un fotiment de sistemes en atac, etc... si això acabaria desconcertant el propi equip? A més, les jugadores venien de diferents realitats l'any passat, per tant, calia construir equip i que a partir d'un senzill ABC, les noies creguessin en el que feien... i potser això ha estat el més difícil, però també el més gratificant un cop  veus com l'equip ha evolucionat.

Obviament un equip està fet de moltes jugadores, per tant, de molts caps pensants amb opinions pròpies de com ha anat tot plegat. Hi ha jugadores que amb el pas dels mesos han millorat espectacularment, d'altres potser no tant (admeto que una de les meves missions és que cada jugadora fos millor a final de temporada respecte a l'inici i en algun cas no ho he aconseguit). Com ha equip si que hem crecut: malgrat les dificultats haurem quedat quartes (els tres equips de dalt eren molt millors que nosaltres i malgrat així o els hem guanyat o hem estat a punt de fer-ho) i haurem estat el segon millor equip defensor (sense jugar, ni un segon, en zona).

Això ens ha portat a que, segurament, tindrem plaça per jugar a 2ª catalana l'any vinent. Ara tocarà començar a planificar la temporada vinent, a tenir converses amb l'Albert, el coordinador (un deu també per ell per la feina que fa) i amb les jugadores, quina seguirà? quina no? Sigui com sigui, gràcies a totes, a l'Ester, la Laia, la Laura, la Laura (petita), l'Ariadna, l'Aida, la Joana, la Leti i la Maria...gràcies a la Lorena i a tota la gent del club per haver-me fet sentir tan bé, és molt còmode treballar d'aquesta manera. Eiii i encara que això soni a comiat no ho és eh? que dijous toca tornar a entrenar!!!...que encara haig d'aprendre molt més d'aquest equip, i del que vindrà.