Monzó

Fa temps que sento certa predilecció per aquest escriptor...i no he llegit cap llibre seu (compte pendent perquè ho faré). I dic que sento predilecció perquè col·labora d'una manera habitual en programes de radio que escolto i tinc l'oportunitat d'escoltar-lo.

Abans d'ahir va començar un dels meus programes referència de la tele i que ja vaig lloar en un post de fa uns mesos: "el convidat" d'Albert Om. Ahir era el primer dia de la segona temporada i, evidentment, les ganes de veure el programa van encara augmentar quan vaig assabentar-me que el primer hoste era en Quim Monzó.

I el programa no va deixar de sorprendre'm; bé, més ben dit, el personatge no va deixar de soprendre'm. La primera cosa que em va sobtar és que tingués parella i fill, no sé perquè però me l'imaginava un solter empedernit, repeteixo, no sé perquè.

Els coneguts "tics" facials que té en  Monzó, i que l'han fet "fàcilment" imitable per un crack com en Pep Plaza, resulta que són per un excés de producció de dopamina i, el més greu no són tant els gestos externs si no el que li provoca a nivell intern: transtorns obsessius. Pot semblar una conya però suposo que per qui ho viu en primera persona (i sobretot els que estan al costat seu) la cosa ha de ser menys graciosa. En el programa es van veure diferents exemples d'aquesta obsessió: tan si com no va voler anar a comprar un llit nou que no fes soroll, diverses vegades va dir que l'inconvenient de rebre l'Albert Om és que no havia pogut escriure, etc...

La vessant humorística-satírica que té el personatge, però, és enorme, i això el fa, per mi, tan interessant. Ahir van haver-hi moments, de nou per mi, impagables. Quan els dos estaven asseguts sobre el llit balancejant-se fent el soroll típic de les molles d'un llit; quan s'estiren en el llit de la botiga de matalassos i conviden unes noies que estaven de comiat; quan es fica amb l'Albert Om perquè diu que "fa sexe" (expressió, per ell, ridiculíssima); o quan parla d'un jugador de bàsquet inventat d'un equip més inventat encara.

En resum, en Quim Monzó és un "personatge", en el sentit ampli de la paraula, com ho va ser en Rubianes dins el món del teatre i tants i tants exemples. Deia en Monzó que tenia ja reservada una plaça en una residència per gen gran per d'aquí a 2 o 3 anys, com que no se sap mai si parla seriosament o en broma tampoc ho podrem ni confirmar ni desmentir; això si, si ho fa que se'n dugui un ordinador i un micròfon perquè segueixi deleitant-nos.

Oriol Junqueras: un bon noi

Una de les notícies polítiques d'aquest cap de setmana ha estat l'elecció de l'Oriol Junqueras com a president d'ERC i del candidat que ell proposava, Alfred Bosch, a les primàries per ser cap de llista a les eleccions del 20N.

Òbviament, després de la notícia venen les reaccions, entrevistes, valoracions, etc... i avui, l'Oriol Junqueras l'he escoltat tant al matí a RAC1 com ara al vespre a l'Àgora de TV3. M'ha fet gràcia la primera frase que ha deixat anar la Pilar Rahola, ex-política i ara vinguda a "opinadora i entenedora de tot" dient a l'Oriol Junqueras que era massa bon noi per dedicar-se a la política, com a mínim des de la primera fila com pot ser presidir un partit tant històric com el republicà.

Bé, no sé si serà un bon noi o no, no el conec. Si, però, que em dóna molt bona espina. Fa uns anys el vaig "conèixer" (bé, vull dir que vaig veure'l per primera vegada) al programa "El favorit", de TV3, on mostrava la seva vessant d'historiador per explicar la vida dels personatges que han marcat la història d'aquest país. M'agradava el llenguatge fresc que tenia, transportat a les col·laboracions que a vegades feia a una de les millors revistes que s'han fet mai, la "Sapiens".

Més tard apareix com a cap de llista a les eleccions europees per part d'ERC i, juntament amb Raul Romeva (ICV) i Ramon Tremosa (CIU) han fet un bon front "català" al Parlament Europeu. De fa uns mesos ostenta l'alcaldia de Sant Vicenç dels Horts en coalició amb ICV i CIU.

Avui m'he assabentat que, de fet, el carnet de militant el té de fa just 7 mesos, però això, com a mínim per a mi, no és gens indicatiu del compromís que pugui tenir amb unes idees o uns sentiments (jo no sóc militant de cap partit i sóc més independentista de molts dels que tenen carnet, segur).

M'agrada el discurs que té, conciliador, constructiu i volent unir totes les forces possibles per fer del nostre país una nació amb estat dins la unió europea; tant de bo aconsegueixi l'èxit dins un partit que, per desgràcia, es caracteritza massa sovint per autofagocitar els seus líders; el seu èxit serà el nostre, o així ho veig. Sort.

europeu de bàsquet: si però no

De nou una dualitat en el meu pensament. Ahir va acabar l'europeu de bàsquet de Lituània, i la selecció espanyola va aconseguir la medalla d'or, el campionat, per segon cop consecutiu.

Un gran èxit. Penseu que una mateixa selecció no guanyava dos campionats consecutius des de, crec, l'antiga Iugoslàvia. A això li hem d'afegir que, tal com explicaven diferents mitjans a manera de falca, aquest ha estat el millor campionat europeu de la història. Mai com ara havien participat tantes seleccions nacionals ni el nivell dels equips havia estat tant alt. Gairebé totes les seleccions presenten jugadors que estan a la NBA, o bé jugadors nacionalitzats (per mostra un tal Bob MacCaleb base de la selecció de Macedònia i ianqui de cap a peus). Perquè aquesta competitivitat? Perquè aquest europeu donava accés als Jocs Olímpics de l'any vinent a Londres. Només les dues finalistes (Espanya i França) tenen accés directe i 4 més, Macedònia, Rússia, Lituània i Grècia, lluitaran en un preolímpic amb altres seleccions mundials per 3 darreres places. Seleccions com Sèrbia, Turquia, Croàcia, Alemanya, Itàlia, etc... s'han quedat sense aquesta opció de futur immediat.

Des d'un punt de vista el més objectiu possible la selecció espanyola ha merescut guanyar. Avui escoltava un periodista que deia, amb més raó que un sant, que la selecció espanyola (i potser la francesa) han estat les úniques de complir mínimament amb els objectius (i descomptant, clar està, la revel·lació que ha suposat Macedònia).

Però alguna cosa em grinyola. No sé si és perquè cada cop em sento més català i menys espanyol, no sé si és perquè començo a notar uns tics de supèrbia en la selecció que no m'agrada, no sé si és per manies meves...però no em va fer especialment content que ahir guanyés Espanya...i això m'havia passat amb el futbol però no amb el bàsquet...

Lo fotut és que els oponents eren França i, com entendreu, per quasi els mateixos motius històrics, no seria la meva selecció B... Una llàstima que una final no pogués acabar com un concurs literari quan cap de les obres fan el pes i declarar el premi "desert".

de burques i nikabs

Tema espinós. O no, depèn com es miri. És un tema recurrent, possiblement en aquests 11 mesos que porto escrivint un post diari he tingut l'oportunitat, seguint l'actualitat, d'expressar la meva opinió. I bé, fins avui he esperat.

Últimament han passat diverses circumstàncies que, malgrat no estar estretament relacionades, si que han portat a un nou escenari. Efectivament, l'aniversari del 11S més la filtració de que el govern de la Generalitat està preparant un projecte de llei per prohibir anar amb la cara tapada (burka, nikab...però també passamuntanyes per exemple) per l'espai públic han creat un curiós còctel. En el meu cas, a més, ajudat pel programa "Salvados" de la setmana passada on exploraven l'islamisme radical dels imams de Lleida. Bé, tot plegat fa que es regiri dins el meu cap i en surti una opinió.

A veure, dit sigui per endavant que en dinars familiars a casa un queda sempre com el tolerant amb la immigració. Ho dic per si algú llegeix en les línies que vindran ara una opinió que no va en aquest sentit. Parlem d'integració i parlem de respecte per la dona; vull parlar dels dos aspectes, i cadascú que en tregui les seves opinions.

La cosa no pinta bé. No pinta bé perquè s'estan imposant els integrismes en tots dos bàndols (si és que podem parlar així). Des del punt de vista de l'islam s'està imposant, fins i tot en el nostre país, aquell islam allunyat del moderat, ho vam veure en el reportatge al que feia referència: la mesquita de l'imam moderat tenia no més de 25 assistents mentre que aquella regentada per l'imam integrista i radical superava els 200. Però és que des de la nostra part també les opinions radicals van guanyant protagonisme: estem posant dins el mateix sac a tots els seguidors de l'islam, com si tots fossin radicals, com si tots simpatitzessin amb el que va passar fa 10 anys als EEUU i per cada un d'ells n'hi ha 50, o 500, que hi estan en contra. Perdoneu la comparació però eh que no tots els bascos són ETA? doncs no tots els seguidors de l'islam són jihadistes.

La integració, però, s'anirà fent cada cop més complicada, es creen guetos i, fins i tot, barris sencers i quasi pobles sencers on la gran majoria són persones que provenen d'altres cultures i que poc proven d'integrar-se. Integrar no vol dir perdre identitat, però si com a mínim ser més flexible tenint present que es va a viure a un lloc amb una cultura diferent i tampoc cal imposar la del nouvingut. Mesquites? Si, per què no? No em molesta això. Em molesta més seure'm en una cafeteria i que al meu costat hi hagi una persona amb nikab (em va passar a l'aeroport no fa pas massa).

L'altra dia escoltava a la radio que una periodista esportiva d'aquí es va haver de posar un vel al cap per accedir a un estadi de futbol a fer la seva feina perquè era a un país de majoria musulmana (crec que era als Emirats Àrabs però no n'estic segur). Ok, se la va posar perquè ella era la nouvinguda i havia de seguir els preceptes d'allà...en canvi aquí, no cal que ells segueixin les mínimes normes de convivència?

I les dones...realment lliurement vesteixen burka i nikab com ens volen fer creure? o és que viuen sota els perceptes de la por i el càstig si és que decideixen anar sense? No tot és blanc o negre però si que caldria arribant a uns mastisos grisos que ens permetin viure en convivència sense que això incomodi ni a uns ni a altres...i això no serà fàcil. Un reconeixement aquí per totes aquelles entitats i persones que intenten fer això una mica més possible.

escoltant el silenci

7 del matí, tot just comença a clarejar. Malgrat que la idea avui era aixecar-me cap a quarts de 8, el meu fill petit ja ha decidit, per mi, que això no seria possible; res a dir, ho fa habitualment. Des de quarts de 6 fins quarts de 7 s'ha despertat vàries vegades, clar, al final me n'he cansat d'aixecar-me del llit, anar a la seva habitació, calmar-lo i tornar a estirar-me al llit, així que he decidit descansar al sofà del menjador.

He descansat una mitja horeta, com feia temps que no podia ja que he decidit fer una cosa que no es pot fer habitualment: escoltar el silenci. Pot sonar molt místic però ho recomanaria a tothom. Un dia vaig sentir un d'aquests "coachs" que deia que cada dia hauríem de trobar 5 minuts, encara que només fossin 5, per estar en silenci en un lloc calmat i envoltat del propi silenci, que això realment seria una bona teràpia contra aquesta vida nostra que va tant i tant ràpid.

Realment ho he tastat i puc donar-ne fe. Estant en silenci bé és veritat que qualsevol so es magnifica, però malgrat això acaben essent petites interrupcions d'aquest moment de calma i tampoc és que molestin massa. Així doncs estant en silenci he escoltat el veí estornudar un parell de cops, el so de les molles del matalàs quan els meus fills han canviat de posició al llit, un veí d'algun pis de dalt quan ha tancat la porta i ha fet pujar l'ascensor, etc.

Amb els llums tancats i el dia tot just despuntant la sensació encara és millor. Entenc que molta gent no pugui estar en silenci amb ell mateix perquè el cap et va a mil; això és el que em falta a mi, ser capaç, durant aquests instants, de no pensar en res, de tenir la ment en blanc. Això em costarà més, ho sé. Bé, hauré de deixar el post aquí, el silenci poc a poc es va acabant. La freqüència de cotxes que passen pel carrer ja va augmentant, així com el so dels meus fills movent-se al llit; senyal inequívoca aquesta última de que estan a punt d'aixecar-se.

 I us asseguro que quan això últim passa el silenci s'ha acabat definitívament.

impost sobre el patrimoni

Bé, no sé si sóc la persona adient per opinar sobre un dels temes estrelles actuals dins la situació de crisi que estem vivint i de les possibles solucions per alleugerir-ne la càrrega: l'impost sobre el patrimoni, o, en paraules més planeres, un nou impost que gravi a la gent que té més.

Dic que potser no sóc la persona més adequada per dos motius: a) perquè els temes d'economia sovint se m'escapen massa i potser sóc massa pracgmàtic amb les meves opinions i b) perquè no m'hi puc sentir afectat en primera persona perquè el patrimoni material que tinc jo...

Em sorpre una enquesta feta als oïdors d'un programa de radio en la qual, per àmplia majoria, rebutjaven la llei. Clar, faltaria saber si la rebutgen perquè creuen que és injust que els rics paguin més o bé perquè estan farts que el govern vagi legislant.

Com passa en alguns temes no tinc una opinió massa clara, tot i que el que tinc ben clar és que és una llei, pel moment en què es produeix, ben electoralista (amb la ment ja posada en el 20-N). Clar, pot quedar molt bé en un govern d'esquerres com el que mana a Espanya dir que graven als poderosos com si aquests fossin realment el mal del país. Ara bé, no per molt electoralista deixa de ser, en gran part, necessària. D'on, si no, treuran diners els governants? Les classes mitges i baixes hem de seguir pagant quan una gran majoria té el diner just per pagar el menjar?

Potser des d'un punt de vista solidari, les pròpies persones riques haurien de donar un cop de mà i intentar contribuir més decididament en el final de la crisi; però l'home, quan més té més vol per ell.

Des del punt de vista del ric, però, és ben lícit que pensi: per què jo haig de pagar molt més que un altre? No som tots ciutadans?

Difícil resposta, ho sé, però hi ha alguna cosa fàcil en economia?

tarta Sacher

Avui recepta de cuina. No pas perquè no sàpiga què escriure sinó perquè la passada nit em vaig estrenar intentant fer aquesta dolça recepta. Tenia un compromís i què millor que intentar fer una sopresa en forma de pastís?.

Allà anem; ingredients per a 10 racions: 200 g de mantega tova a temperatura ambient, 200 g de sucre, 10 ous (amb les clares separades dels rovells), 300g de xocolata negra (70% de cacau a ser possible), 150 g de farina, 50 g de pa torrat molt o de galeta torrada molta, melmelada d'albercoc.

Procediment: remenem la mantega fins que quedi molt cremosa. Hi afegim, poc a poc, petites quantitats de sucre i els rovells sense deixar de remenar  fins que la barreja quedi lleugera i esponjosa. Preescalfar el forn a 180 ºC. En un bol hi posem 200 g de xocolata trossejada i el fonem al bany maria. Afegir-ho a la barreja d'ou, sucre i mantega. Incorporem la farina i la galeta (o pa) molta. Afegim les clares que hem batut a punt de neu i barregem amb compte fins tenir una massa homogènia. Introduir la barreja en un motlle i posar-ho al forn durant una hora. Deixar reposar en el propi motlle.

Quan s'hagi refredat hi posem melmelada d'albercoc per sobre i fonem la resta de xocolata tal com hem fet abans. Ho aboquem ràpidament a sobre i al costat de la tarta. Amb el forn preescalfat a 170 ºC hi posem la tarta durant 2 minutets, només, per donar-li un acabat brillant.

Ho he fet tal qual amb algunes variacions obligades; per exemple, la xocolata (postres Nestlé per a fondre crec que era un 55% de cacau), tinc la sensació que no vaig acabar de muntar bé les clares d'ou i les "galetes torrades" que hi vaig posar eren "Digestive". Total, que li poso un 6 escàs al pastís. Era bo, però massa dens crec.

No passa res, donades les circumstàncies la cosa ha quedat prou lluïda i, a més, algú creu que en Ferran Adrià va triomfar amb l'esferificació a la primera? Doncs això, doneu-me temps.