Okupes

No, tranquils, no parlaré de la Guàrdia Civil, el títol no va amb segones, parlo dels okupes, d'aquells que ocupen propietats privades alienes. És un tema força recurrent. Avui en parlo perquè m'he assabentat d'una notícia per la radio i després els tertulians del programa (amb l'ajuda d'un representant dels mossos i un advocat) han desengrunat una mica més aquest problema. Unes reflexions prou interessants.

Pel que he sentit avui diuen que hi ha dos tipus de ocupacions, aquelles massives (recordem casos a Barcelona) on un col·lectiu es fa seu un gran local i l'adequa com a centre social per fer-hi concerts, festes, cursos, assamblees, etc... i aquelles fetes per particulars, generalment gent que es queda sense casa i ocupa segones residències. En aquest darrer cas, les families ocupes es solen moure de pis quan veuen que la pressió de l'antic propietari, mossos, etc... és massa gran.

El cas que escoltava avui és el d'una dona que tenia una segona residència i que alertada per uns veïns s'hi va acostar i va veure que hi havia gent a dins; va anar a denunciar-ho als mossos i aquests, un cop comprovat que la dona portava els papers que acreditava que la propietat era seva van anar a actuar quasi com a mediadors davant els okupes. La manera d'actuar d'aquests quan ve la policia acostuma a ser cordial, asseguren que han pagat uns diners al propietari i que estan allà "legalment"; acostumen a canviar el pany i vinga, a decidir un jutge (i ja sabem que la justícia en aquest país...).

I què li queda al propietari? esperar, no pot fer més. A mi em sembla molt injust. Pel que es veu a la Constitució es parla de que l'habitatge ha de complir la seva funció social (és a dir, es podria interpretar que una vivenda ha d'estar sempre habitada, ja que una casa buida no desenvolupa la seva funció social), i això podria portar a equívocs i considerar que l'ocupació és un camí per aconseguir aquesta funció social. I això em preocupa. Què passa amb aquella familia que ha comprat un pis pel seu fill i aquest està esperant uns mesos per anar-hi a viure? doncs que pot tenir algú que se li avanci.

Entenc, clar està, els drets socials i el dret a una vivenda digne, però per exercir aquest dret se n'han de trepitjar d'altres?

les coses pel seu nom

Avui hem conegut la notícia que un ex-jugador del Barça anomenta Chus Pereda ha mort, als 73 anys. Òbviament els seus anys com a futbolista no els vaig viure i me'n recordo més d'ell com a tècnic de les seleccions espanyoles inferiors, això si, vagament.

Com sempre quan passa alguna cosa així, els programes radiofònics s'omplen de petites entrevistes a amics, coneguts i saludats que parlen de les excel·lències de quin ens acaba de deixar. He escoltat una cosa que potser molta gent no li donaria importància, però no deixa de ser curiós. En Chus Pereda, als 73 anys, no s'ha mort pas de manera natural, si no que ha perdut la lluita contra el càncer. Referent a això el que m'ha sorprès és que aquest malalt comentava, sense racança, que tenia càncer. I això no és gens normal.

Pot semblar estrany difondre que tens aquesta malaltia, però, per què? Evidentment partim de la premisa del dret a la intimitat i el "ningú n'ha de fer res del que em passa" i això és lícit, només faltaria. Però malauradament el càncer és una malaltia que sol portar implícit una sèrie de canvis físics externs que fan que al final, difícilment es pugui amagar la crua realitat. Una manera d'afrontar la malaltia, de demostrar-li que no li posaràs les coses fàcils, és admetre el que tens, ras i curt. Per mi, intentar amagar la veritat és un primer pas cap a la derrota. Cal ser valent.

Conec una persona la mare de la qual ha tingut càncer. Quan li hem preguntat com estava la seva mare sempre fa referència al càncer amb l'eufemisme "el mal dolent", o algun mal pot ser bo?

Sigui com sigui, siguin valents per fer pública la seva malaltia o una mica menys per dissimular-la, els malalts de càncer ja demostren en certa manera un valor per intentar lluitar-hi i no defallir a les primeres de canvi. I avui molts càncers es curen, si s'hi arriba a temps, malauradament en Chus Pereda va arribar tard...i el fora de joc li ha fastiguejat el partit.

festes d'aniversari

Un cap de setmana i dues cel·lebracions d'aniversari. Res a veure, excepte les cares d'il·lusió dels protagonistes. Dissabte l'Esther feia 24 anys (bé, els feia fa dies però el dissabte es cel·lebrava), diumenge en Martí feia 4 anys.

L'Esther és una jugadora de l'equip de bàsquet que entreno. Dissabte vam jugar a la tarda (dit sigui de passada que vam guanyar, i bé) i a la nit tot estava preparat per fer-li un sopar sorpresa. Quan en un event com aquest ve gent de l'equip, altra gent d'altres equips, gent de la directiva, amics de fora el poble, etc... la cosa no ha de ser pas fàcil d'organitzar. I allà estàvem, a les 22h tots a punt a la pizzeria esperant que cap a quarts d'onze arribés ella amb uns quants amics que feien de "ganxo". Les coses quasi es torcen quan les meves jugadores van estar a punt d'arribar tard, però no va ser culpa seva (ja faig tàctica Guardiola: defensar les meves jugadores fins al final jejeje).

Un bon sopar, parlant de bàsquet, i després anar a prendre una copa seguint parlant de bàsquet. Prou bon plan no? A un quart de 4 del matí un servidor ja estava al llit, tampoc us penseu.

Diumenge tarda, a les 17h, al "Racó dels peques", un lloc de Roses amb inflables, circuits, etc... amb servei de bar... ideal per celebrar una festa d'aniversari, sobretot si els protagonistes són nens, clar. Actitud meva més passiva, xerrant amb algun pare, vigilant els nens, etc. No parlo de bàsquet, parlem de lo actius que són els nens, de l'energia que tenen, t'assabentes d'alguna xafarderia, etc... Si dissabte vaig menjar una quatre formatges amb tonyina, a l'aniversari de diumenge peco amb uns minixuxos farcits de xocolata...criminals...la bàscula aquest matí quasi dimiteix de mi.

Dos aniversaris, prou diferents, clar està, però amb coses en comú. A la il·lusió comentada abans s'hi afegeix els regals, el pastís, les rialles, l'estar envoltat d'amics, familiars, i, suposo, sentir-se una mica especial. Per això són els aniversaris no?

per fi s'ha acabat

Les curses de braus, les "corridas", han arribat a la seva fi, com a mínim aquí, a Catalunya. Un dels clàssics debats, enquistats com poc, han atiat últimament amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus a tot el territori català. Voldria fer unes quantes consideracions al respecte, sobretot dirigides a aquella gent, poca (i segurament no lectora del meu bloc) que entenen que el que ha passat és una injustícia flagrant.

Recordem que la prohibició de les curses de braus va arribar al Parlament gràcies a una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), és a dir, que la gent del carrer, a partir de recollir i acumular signatures, van "obligar" els polítics a discutir i decidir sobre tal aspecte. I això, que hagi sorgit del carrer, ja li confereix una pàtina especial.

Pot haver semblat un debat identitari i aquí hem d'entonar el "mea culpa", bé, l'han d'entonar els polítics d'aquí. Perquè es prohibeixen les curses de braus i no els correbous? Doncs no ho sé, ja vaig deixar palès en un post de fa uns mesos que, si fos per mi, també s'haguessin prohibit perquè per a mi, no es prohibeixen les curses de braus per ser "espanyoles" sinó perquè fan del patiment d'un animal un espectacle. I els correbous són això també. Que no acaben amb la mort de l'animal? d'acord, però ningú no em pot negar que els animals pateixen.

Si que hi ha catalans aficionats als toros, no ho nego, però d'aquí a dir que Catalunya és taurina com resava moltes de les pancartes esgrimides pels pro-taurins n'hi ha un bon tros. Catalunya no és taurina, es demostra pel fet que en qualsevol enquesta que s'ha fet el percentatge favorable a l'abolició de les curses ha estat espectacular.

Tampoc em val l'argument de que els espectacles taurins ja s'anaven extingint, que no calia prohibir-los; i no em val perquè si que és veritat que les "corrides" haurien desaparegut, però de ja fa temps, si no rebessin les grans quantitats en forma de subvencions...per tant, a qui és que li interessa mantenir aquesta "fiesta nacional", qui és que en fa dels toros una qüestió identitària?

En fi, que Catalunya és anti-taurina i això, què voleu que us digui, m'encanta!!

si jo hagués estat compromisari...

... però no ho sóc, i per això, com que no represento els socis del Barça preneu-vos el que diré ara i aquí com una opinió molt personal, potser amb massa toc sentimentalista, però és que si a vegades no ens ho mirem així...què ens queda?

Bàsicament, l'assemblea de compromisaris va girar entorn a les decisions que s'havien de votar per rebre el recolzament de la massa de socis representada allà. Bé, no negarem que això és aparentment democràtic i una bona decisió de la junta ja que moltes d'aquestes qüestions no havien de passar obligatòriament per aquest organisme; d'altra banda, però, és un procés una mica pervers ja que la Junta té dret a fer discursos per defensar l'idoneïtat o no de la mesura i, en canvi, la part "contrària" a l'opinió de la Junta no té el mateix aparador per rebatre-ho.

D'aquesta manera, frases dites per membres de la Junta sobre els aspectes a debatre van ser clarament demagògiques i contundents; dir que si no s'aprova la creació d'una grada d'animació vol dir que haurà guanyat la violència o que si no s'aprova el patrocini de Qatar Foundation haurem de revisar tots els patrocinis ja que molts d'aquests tenen relació directe/indirecte amb la Xina potser és agafar-nos-la amb paper de fumar.

La meva opinió. Prohibició de fumar a l'estadi i als voltants? SI, rotund. Ho sento pels fumadors però com que jo sóc no fumador...que si sóc egoista i penso només en mi? ejem....els fumadors pensen en el seu veí de seient quan encenen una cigarreta?

Patrocini de Qatar Foundation? NO. Són molts calers, la situació econòmica global del club es veu que està malament (dic es veu perquè mai s'ha volgut confrontar en un cara cara l'opinió de la junta d'ara i de l'anterior junta, ja que aquells diuen que la situació no era, ni de bon tros, tan greu com ens la volen pintar...) i, per altra banda, també van esgrimir la idea de que el Madrid anava al darrera del mateix patrocini.

La camiseta del Barça ha de ser un patrimoni molt important com pel "tacar-se" amb algun logo, frase, patrocini que generi el més mínim dubte. Penseu les vegades que, al dia, la imatge del Barça amb aquest missatge de Qatar Foundation és vist en diaris, televisions, cartells publicitaris, etc... El Barça té suficient imatge i importància com per atreure altres tipus de patrocinis si és que realment calen aquests diners per sobreviure (un grup de 5 empreses que donessin 30 milions d'euros cada una per 6 anys seria el mateix que el que s'ha rebut de Qatar Foundation). Ahhh, i no em val que el gurú Guardiola digués que ell va viure molt bé quan va estar 2 anys vivint allà: era esportista d'èlit!!!! Com pebrots no volíeu que el tractessin bé?

Creació de grada d'animació? NO. Les grades d'animació han de sorgir esporàdicament, no forçar la seva creació. No cal que forcem que la gent del Barça animi més si el públic català, en tema d'esports, no és gens passional (el mateix passa a Girona, per exemple). I el mateix que deiem del mínim risc i sospita en el paràgraf anterior: si es cola un dia, encara que només sigui un, algún d'aquells seguidors violents que a l'anterior junta li va costar deu i ajuda (i alguna amenaça personal) de erradicar-los el malfet estarà fet.

Apa, exposades les meves opinions personals.

mireu el cel

És un consell o un avís; tot i que quan llegiu el post potser ja serà massa tard. Com si d'una pel·lícula de ciència ficcíó americana es tractés ens han avisat de la caiguda d'un satèl·lit de la NASA que navega sense control per allà dalt.

Segurament que els aficionats a l'espai i a la tecnologia espacial estan continuament fent F5 (actualitzant) la pàgina web de la NASA pèr veure fins al detall les darreres notícies sobre l'aparell. Aquest satèl·lit fou alliberat a l'espai l'any 1991 i ara ja ha dit prou, va directe cap a la nostra atmosfera com si tingués pressa en tornar a la Terra, d'allà on venia. La mida és, pel que diuen, com un autobús i el pes d'unes 6 tones de pes.

L'hora prevista de contacte de l'aparell amb l'atmosfera és les 3 de la matinada. Ara mateix són quasi la 1 de la nit, per tant, en un parell d'hores la cos hauria de passar, per això us dic que quan llegiu el bloc ja haurà passat el perill, a no ser que us caigui prop de casa i us faci malbé la connexió a internet. La fricció amb l'atmosfera ha de provocar que el satèl·lit es desintegri però tot i així es calcula que 26 peces quedaran prou senceres com per provocar un accident depenent on caigui.

La probabilitat de que caigui sobre el mar és 4 vegades més gran que no pas que caigui a la terra ferma i si fos així, comptant els territoris deshabitats, la probabilitat de que aquestes 26 porcionms de satèl·lit fereixi un humà és, segons la pròpia NASA, de 1 sobre 3200. No em sembla una probabilitat alta, però tampoc baixa (és bastant més alta que no pas que ens toqui la grossa de Nadal).

El que em porta una mica de corcoll és perquè des de la NASA diuen que si algú veu un d'aquests bocins que, sobretot, no el toqui i que avisi les autoritats. És que realment són perillosos o ho fan com a mesura dissuassòria per evitar que la gent vengui això a col·leccionistes privats? Fa de mal dir. El que si està clar és que segurament que algún guionista ja està pensant com farà una pel·lícula d'això.

És un compte enrera, seria bonic esperar-se fent F5 fins veure on ha caigut el ditxòs satèl·lit, però si de cas ja me n'aniré a dormir que si cau aquí sobre vull que m'enganxi dormint, que costa molt despertar-me. Ahhhh, i una altra cosa, tinc encara més curiositat per saber el primer xarlatan que sortirà dient, d'un tros de ferralla qualsevol llançat a qualsevol cuneta, que ha trobat una d'aquestes peces cobdejades; tindrà els seus segons de glòria, segurament.

entrenar

Va ser molt interessant la reunió d'entrenadors a la que vaig assistir ahir. Us poso en antecedents, actualment entreno al Club Bàsquet Roses, el club del poble on resideixo. És el segon any que entreno allà i encara més content i motivat que l'any passat. Enguany seguiré portant l'equip senior femení i m'encarregaré també de coordinar l'escola de bàsquet del club, una cosa que em fa especial il·lusió.

La reunió d'ahir va ser la típica que organitzen els coordinadors, en el nostre cas l'Albert i l'Esther, i on ens marquen una mica les directrius de cara a la temporada de comença. Són reunions necessàries i on sempre pots extreure'n detalls interessants. I ahir no va ser menys.

Vaig quedar sorprès com hi ha entrenadors que no es preparen els entrenaments. Haig de reconèixer que jo, fa molts anys, algun cop havia anat a l'entrenament pensant, en el camí cap al pavelló, què faria (o més greu encara, durant l'execució d'un exercici pensava què podria fer com a exercici següent); curiós, ara que tinc més recursos i experiència com a entrenador, sóc incapaç d'anar a un entrenament sense haver-me preparat el que haig de fer. Em sento com indefens. Un entrenador crec que ha de tenir la sessió programada, obviament amb capacitat de flexibilitat si cal ajustar alguna cosa, però un guió hi ha de ser-hi. L'Albert va insistir amsb això; tant de bo li fassin cas.

Dos detalls més interessants: tema puntualitat i vestimenta. Els entrenadors som models (no per guapos, si no perquè els jugadors, sobretot els més joves, imiten comportaments) per tant els hàbits cal que siguin els adequats. La puntualitat és un d'ells. És important que els entrenadors siguem puntuals, només així podrem exigir que els jugadors també ho siguin. I més o menys el mateix passa amb la vestimenta. Els entrenadors hem d'anar vestits com cal; segons la meva opinió, als entrenaments s'ha d'anar amb roba d'esport i al partit amb equipatge, si n'hi ha, de club. Aquest any els entrenadors tindrem un polo negre pels partits i els jugadors un de verd. Important, pot semblar insignificant però per mi és important: la sensació d'equip s'ha de transmetre amb cada detall.

Són tres pinzellades que van recalcar en la reunió...a veure si els entrenadors els farem cas; seria una forma immillorable de començar la temporada.