si jo hagués estat compromisari...

... però no ho sóc, i per això, com que no represento els socis del Barça preneu-vos el que diré ara i aquí com una opinió molt personal, potser amb massa toc sentimentalista, però és que si a vegades no ens ho mirem així...què ens queda?

Bàsicament, l'assemblea de compromisaris va girar entorn a les decisions que s'havien de votar per rebre el recolzament de la massa de socis representada allà. Bé, no negarem que això és aparentment democràtic i una bona decisió de la junta ja que moltes d'aquestes qüestions no havien de passar obligatòriament per aquest organisme; d'altra banda, però, és un procés una mica pervers ja que la Junta té dret a fer discursos per defensar l'idoneïtat o no de la mesura i, en canvi, la part "contrària" a l'opinió de la Junta no té el mateix aparador per rebatre-ho.

D'aquesta manera, frases dites per membres de la Junta sobre els aspectes a debatre van ser clarament demagògiques i contundents; dir que si no s'aprova la creació d'una grada d'animació vol dir que haurà guanyat la violència o que si no s'aprova el patrocini de Qatar Foundation haurem de revisar tots els patrocinis ja que molts d'aquests tenen relació directe/indirecte amb la Xina potser és agafar-nos-la amb paper de fumar.

La meva opinió. Prohibició de fumar a l'estadi i als voltants? SI, rotund. Ho sento pels fumadors però com que jo sóc no fumador...que si sóc egoista i penso només en mi? ejem....els fumadors pensen en el seu veí de seient quan encenen una cigarreta?

Patrocini de Qatar Foundation? NO. Són molts calers, la situació econòmica global del club es veu que està malament (dic es veu perquè mai s'ha volgut confrontar en un cara cara l'opinió de la junta d'ara i de l'anterior junta, ja que aquells diuen que la situació no era, ni de bon tros, tan greu com ens la volen pintar...) i, per altra banda, també van esgrimir la idea de que el Madrid anava al darrera del mateix patrocini.

La camiseta del Barça ha de ser un patrimoni molt important com pel "tacar-se" amb algun logo, frase, patrocini que generi el més mínim dubte. Penseu les vegades que, al dia, la imatge del Barça amb aquest missatge de Qatar Foundation és vist en diaris, televisions, cartells publicitaris, etc... El Barça té suficient imatge i importància com per atreure altres tipus de patrocinis si és que realment calen aquests diners per sobreviure (un grup de 5 empreses que donessin 30 milions d'euros cada una per 6 anys seria el mateix que el que s'ha rebut de Qatar Foundation). Ahhh, i no em val que el gurú Guardiola digués que ell va viure molt bé quan va estar 2 anys vivint allà: era esportista d'èlit!!!! Com pebrots no volíeu que el tractessin bé?

Creació de grada d'animació? NO. Les grades d'animació han de sorgir esporàdicament, no forçar la seva creació. No cal que forcem que la gent del Barça animi més si el públic català, en tema d'esports, no és gens passional (el mateix passa a Girona, per exemple). I el mateix que deiem del mínim risc i sospita en el paràgraf anterior: si es cola un dia, encara que només sigui un, algún d'aquells seguidors violents que a l'anterior junta li va costar deu i ajuda (i alguna amenaça personal) de erradicar-los el malfet estarà fet.

Apa, exposades les meves opinions personals.

patrimoni

Divendres, finalment, i després de que ja fes un grapat de temps que s'havia anunciat, es van fer públics els patrimonis dels diferents parlamentaris i senadors espanyols. Primera reflexió al voltant d'això: com ho considerem, un exercici de transparència o una prova més de que les persones tendim a ser xafarderes i morboses?

Segurament hi ha una mica de tot, trobo que és molt positiu que els càrrecs electes posin a disposició del ciutadà el seu patrimoni tot i que jo valoraria més una altra cosa; que fessin una declaració de patrimoni i béns abans de començar la seva "cursa" política i una altra regularment o en deixar-la perquè realment veiéssim si s'han enriquit espectacularment durant l'exercici del seu càrrec públic.

Això seria el preocupant. A mi, que una persona sigui més o menys rica, tingui més o menys béns materials, en principi ni fu ni fa, millor per ell (home, no estaria malament ser com en Maldonado que té no sé quans pàrkings, vivendes, locals comercials i participacions en fons d'inversió, etc); com deia, allò preocupant seria que tot aquest patrimoni s'hagués forjat amb irregularitats. Els polítics no cobren pas poc, per tant seria realment difícil haver construït un patrimoni important a base només del sou que es rep.

Els polítics no cobren pas malament, potser no tenen un sou espectacular, però si sumem les dietes, desplaçaments, etc... la cosa ja s'engreixa prou considerablement. Malgrat això, no suficient per crear un patrimoni com el del senador Maldonado.

Les reaccions a la publicació dels patrimonis no s'han fet pas esperar: que si no eren reals, que si essent d'esquerres com és que són tan rics, etc... Mireu, és molt fàcil parlar des del desconeixement. Un polític d'esquerres no pot tenir patrimoni? Si jo sóc d'esquerres però pogués, en un suposat cas, tenir una vivenda en propietat i una segona residència, hi renunciaria pel fet que sóc d'esquerres? Perquè als polítics els hi fotem pals pel que cobren i no fem el mateix amb els futbolistes (aquí si que és vergonyant el que cobren per fer encara molta menys feina però callem...), els grans empresaris o els presidents de bancs i caixes (que ens escanyen tot el que poden mentre segueixen tenint beneficis any rera any?).

Sigui com sigui espero que aquest exercici que han començat a fer ara publicant el patrimoni segueixi amb el temps i quan el PP arribi al govern...que hi arribarà... no derrogui la llei que ho regula. Si ho fan tindrem tot el dret del món a malpensar!!!!

balls de xifres

Sovint quan els que no entenem massa de macroeconomia sentim determinades xifres en els mitjans de comunicació o bé tendim a la demagògia o bé al contrari, tendim a considerar els milions d'euros com si fossin quilos de pèsols.

Us posaré ara un parell d'exemples de dos processos que en l'actualitat estan regits pel que us acabo de comentar. Primer, la visita del Papa. Un altre dia ja parlarém d'altres consideracions, avui només l'econòmica que, de fet, és pel que s'està parlant més de la visita (tan a favor com en contra) i això ja hauria de fer reflexionar una mica. Els contraris a la visita diuen que genera fins a uns 50 milions d'euros de despesa mentre que, per contrapartida, els defensors de la visita diuen que generará fins a 100 milions de benefici. Segurament ni tant ni tant poc, segurament tot és matisable i m'agradaria saber com fan els càlculs uns i altres.

Però clar, el que deiem, amb les xifres (i més amb les macroxifres) es pot fer molta demagògia; segurament la despesa és excessiva però no vaig sentir ningú que digués el mateix amb altres visites com, per exemple, la de Michelle Obama l'estiu passat; ni amb les ingents (i indecents) quantitats que es paguen per fitxar futbolistes, per mantenir no sé quants soldats i avions a Líbia (sense saber exactament què estan fent), etc...

Per altra banda, el de vanalitzar els diners, està tot el que ha envoltat el fitxatge de Cesc pel Barça. Més d'un cop he sentit tertulians, opinadors i aficionats dient que si la diferència entre el que volia pagar el Barça i el que volia rebre l'Arsenals era "només" de 2 milions s'havia de pagar i punt. Collons!!! "només"? 2 milions d'euros són 332 milions de les antigues pessetes...xavalla no? La dels Ajuntaments que deixarien d'estar endeutats, la d'empreses que deixarien d'estar en fallida, etc... amb aquestes quantitats invertides de diferents maneres.

Ahhh i per cert, deixeu-me dir una cosa sobre el fitxatge de Cesc (seré l'últim dia que en parlo perquè estic més que cansat). Ara tot són lloances perquè s'ha rebaixat el sou per poder fitxar pel Barça, diuen que fins a 5 milions d'euros (una pasta vaja). Molt em temo dues coses: primer, que si s'ha rebaixat això és perquè segur que seguirà cobrant una "pastarrufa" per temporada (per tant, sacrifici relatiu) i, segon, que em jugo un pèsol que en un any se li està "revisant" el contracte per donar-li la diferència que ara posa de la "seva butxaca"...i si no temps al temps.

stress test

El títol d'avui no és pas part d'un embarbussament (a l'estil del setze jutges d'un jutjat mengen  fetge d'un penjat) però podria ser-ho, sobretot si tenim clar que el que és un autèntic embolic és això de l'economia, els bancs, la crisi...

Veureu ara que jo d'economia (de macroeconomia) no hi entenc un burrall, però com sempre, tinc dret a opinar de tot, sobretot quan veig que el meu anàlisi, com a mínim en el que diré avui, és similar a aquell que fan els que hi entenen.

L'autoritat Bancària Europea és qui realitza aquests tests de resistència, una mesura, d'alguna manera, de com de fiables és el banc. De les 90 entitats europees presentades, 8 van suspendre, 5 d'espanyoles (CAM, Unnim, CatalunyaCaixa, Banco3, Banco Pastor), 2 de gregues i una d'autríaca. A partir d'aquí les reflexions:

1.- Si aquests són els resultats, com és que de seguida ha sortit el Govern espanyol i el Banc d'Espanya a dir, sobretot, que ningú s'espanti perquè resulta que amb les dades que es presenten no en tenen en compte uns estalvis cíclics que tenen les entitats i que, per tant, com deia aquell, "no estamos tan mal"? No són clars els criteris d'avaluació? Ja partim en desavantatge respecte altres països?

2.- Com és que només es presenten aquelles entitats que volen? De Grècia només es presenten 4 bancs, igual que de França, a Alemanya tots aproven perquè un que se sabia que suspendria al final no el van presentar a examen...osti, així només vas a examen si vols? Osti, si hagués pogut fer jo això no hagués suspès química ni bioquímica (no m'hagués presentat i punt)!!! I, clar, si es sabia això també és una mica de rucs presentar-se a examen si saps que suspendràs no?

3.- Com és que països intervinguts (Irlanda) no tenen cap banc suspès? Resulta que no el tenen perquè compten amb el diner públic del rescat. Vaja, seguint amb el símil, és com si a determinats estudiants se'ls haguessin dit les preguntes que sortirien a l'examen i als altres no.

Ostres, és que realment la macroeconomia ha de ser una cosa tant "xapussera"? Jo els tenia a tots plegats per una mica més seriosos, bàsicament perquè són ells els que dicten les lleis del mercat. En fi, el que deia, un embolic tot plegat; pel que pugui ser estudiem fort a l'estiu que quan hi hagi els exàmens de setembre poguem recuperar (i si de passada ens diuen quines preguntes sortiran a examen molt millor).

cinisme o presa de pèl

Au, tornaré a parlar de política; ja em sap greu eh? ja m'agradaria ser més divers però noi, els polítics s'entesten en sortir en el meu blog...serà que segueixen aquella màxima que diu "l'important és que parlin d'un mateix, encara que sigui malament".

Més concretament tornaré a parlar, en certa manera, de l'encaix Catalunya-Espanya (o del no encaix, vaja). Ahir va haver-hi una reunió "secreta" (entre cometes perquè determinats periodistes ja en coneixien l'existència) entre la ministra i vice-presidenta econòmica (Elena Salgado), el conseller d'economia (Andreu Mascollell) i el cap del grup de CIU al Parlament espanyol (Antoni Duran i Lleida); reunió, és clar, cel·lebrada a Madrid i amb el suposat motiu de parlar sobre el límit de deute que vol Espanya que tingui Catalunya i, voldria suposar, que també van parlar dels 1400 milions d'euros famosos que ens deuen des de les arques de l'estat (serien molts més si les regles de joc fossin més justes, però com a mínim aquest és un deute reconegut pel propi govern central).

Doncs bé, a la sortida de la reunió, i malgrat no van voler fer declaracions, les poques coses que van sortir de les seves boques em va sonar tant a cinisme o a presa de pèl? (no sé què m'emprenya més). Després de mesos dient el nostre conseller que lluitaria fins l'últim dia de l'any per reclamar el que és just (en referència al deute famós) ahir surt de la reunió amb fumata blanca, dient que mai hi han hagut discrepàncies importants i que, si de cas, les poques desavinències que han passat són coses del passat, mai del present ni del futur.

I clar, la Salgado, encara dient que de desavinències no n'hi ha cap perquè tothom sap que ha de complir amb les restriccions pressupostàries ui mantenir un dèficit per sota 1.6.

Quins pebrots!!!!

O sigui, la única comunitat autònoma (perquè això és el que som oficialment) que està fent els deures de contenció i retallades és Catalunya i encara ens volen apretar més el cinturó (mentre a València fan una oferta marejant per tenir el Gran Premi de Formula 1 en exclusiva i deixar Montmelò fora o a Madrid reiteren l'interés per tornar-se a presentar a uns Jocs Olímpics). I amb el cinisme, o directament, la cara dura, d'estar devent-nos el que ens pertany.

Ahir sentia un tertulià que deia que Catalunya era a Espanya el que Alemanya a Europa actualment, potser si, potser som nosaltres (i els nostres diners) els que estem traient les castanyes del foc a la resta de l'Estat...i encara rebent la broca/condescendència de la Salgado (a l'igual que en Zapatero encara té els sants pebrots d'esbroncar la Merkel) però hi ha una diferència molt gran: mentre a Alemanya els tenen molt ben posats i encara marxaran de l'euro tornant al seu marc alemany com a moneda (una opció no descartable segons els entesos), aquí soms uns xaiets i no aixequem pas la veu, no fos cas que des de Madrid s'enfadessin.

mama por (Òmnium II)

No per esperada la reacció dels polítics (no tots) de l'arc parlamentari català m'ha semblat d'una covardia; estic parlant de les reaccions al discurs de Muriel Casals en l'acte de celebració dels 50 anys d'Òmnium Cultural.

Un discurs té la dificultat intrínseca de que és un tipus de comunicació tancada: és a dir, dius unes paraules i allà queden, sense opció de matís ni d'explicació en el propi acte. En el cas del discurs de la sra. Casals, en canvi, va tenir una segona part que va ser l'entrevista que en Jordi Basté li va fer a RAC1 ahir al matí. No vaig poder escoltar l'entrevista sencera però si la part més sucosa (si atenem al resum que la pròpia emisora va fer al seu bloc).

Una de les part més cridaneres, polèmiques, sorprenents (i meravelloses) del discurs de Muriel Casals a l'Auditori de Barcelona fa un parell de dies, va ser quan va parlar de la independència fiscal que calia aconseguir en el cas de que les negociacions pel pacte fiscal no arribessin a bon port; va parlar d'una certa insubmissió fiscal, de negar-se a pagar els diners dels nostres impostos a l'Estat.

Fixeu-vos en un parell de detalls. Primer; parla d'arribar a aquest punt crític de la insubmissió fiscal només quan hagin fracassat les negociacions sobre el Pacte Fiscal (o Concert econòmic o com li vulgueu dir); per tant, no parla de trencament actual si no de donar-li una oportunitat més al diàleg tot i que, desenganyem-nos, ni PP ni PSOE estaran per la labor de pactar unes condicions fiscals afavoridores per Catalunya, i sense el suport d'un d'ells és inviable que en un parlament bipartit com és l'espanyol pugui tirar endavant aquest concert.

El segon detall és que no diu de fer evasió fiscal ni de negar-se a pagar els impostos, parla de no pagar els impostos a l'Estat espanyol, que és ben diferent. Simplement de que ja que l'estat no ens torna els diners que creiem justos, directament ens els quedem nosaltres, ens els quedem aquí. Ho dic perquè el neo-pijo Albert Rivera de Ciutadans ja va fer unes declaracions prou desafortunades en aquest sentit.

I Convergència, per variar, jugant al no però si, si però no...sempre tan ambigus!!!! Estan en el seu dret, però a mi ja no m'enganyen més. Cal ser valents, i no ho estan essent. Diran que ara no toca parlar de independència, el problema és que al final no toca mai parlar-ne; que ara toca l'economia...ok, i no estava la Muriel Casals parlant d'economia?

Una altra cosa prou assenyada que va dir la presidenta d'Òmnium a l'entrevista va ser que qui primer hauria de fer aquesta mesura de força haurien de ser les entitats, administracions (ajuntaments, per exemple) abans de fer-ho els ciutadans de a peu; seria molt més difícil de castigar els "infractors".

Si, ja sé que la proposta pot semblar agoserada, i ho és. Però hem d'anar un pas per davant dels polítics. No podem resignar-nos a estar en l'immobilisme que pregonen els que manen, qui dia passa any empeny i no pot ser que el que va passar el 10 de juliol de 2010 quedi en un calaix...allà va començar a canviar alguna cosa i no podem aturar el canvi. La Muriel Casals deia que els fundadors d'Òmnium, fa 50 anys, en ple franquisme, van ser molt valents, per tant, el que s'ha de fer ara, com a homenatge per ells (i pels nostres fills) és ser valents també.

la banca ètica

Podríem pensar que "banca ètica" és un oxímoron, és a dir, dues paraules que unides representen un concepte impossible com "neu negra" o "intel·ligència militar" (apa). Però no, la banca pot ser ètica.

Ahir mentre dinava llegint el diari vaig veure que, al vespre, feien al programa "singulars" de C33 una entrevista al subdirector de la Banca Triodos a Espanya i que parlarien del concepte dè banca ètica. M'interessava entendre millor aquest concepte i descobrir si el que deien tenia lògica o serien uns venedors de fum.

I avui puc dir que estic convencut, com a mínim em crec el concepte. Una banca en la qual primen les persones i no els beneficis, pot sonar estrany en un món tan pervertit econòmicament com el que ens ha tocat viure no? El senyor Joan Antoni Melé parla bé, es nota que és un conferenciant de primera, però amb 36 anys ja tinc una mica de criteri per deixar-me convèncer fàcilment. El que em va convèncer, si de cas, és veure que hi ha una altra manera de fer banca.

Recordem que els bancs són entitats que gestionen els diners que els donen els clients i que en donen en préstec per d'altres clients (és una definició una mica barroera però més o menys s'entén). Ells són, en part, els grans responsables de la crisi que ens està tocant viure; han rebut ajudes dels governs, ajudes que segurament hagueren estat més útils donades directament a la gent del poble, i el que han generat han estat uns grans beneficis que ha repercutit en més diners a repartir per primes entre els membres de les juntes directives dels bancs. I de mentres, el ciutadà de a peu escanyat fins a límits inaguantables per la mala praxis dels bancs i per la ingenuïtat d'ell mateix.

La banca ètica sembla actuar d'una manera diferent; els diners dipositats allà no donen ni rendiments espectaculars, ni et regalen un joc de paelles si ingresses tal quantitat, res de tot això. Els diners que els ciutadans dipositem allà sabem que aniran a causes justes, molt justes; en concret, el banc del que ahir parlaven (Triodos) significa tres camins, i aquests són: cultura, medi ambient i aspectes socials...i seran aquestes tres branques les que podran rebre diners d'aquella banca ètica.

Si pot creure o no; jo m'estic plantejant fer el canvi, per què no? Per qüestions laborals ara estic amb tractes amb vàries entitats banqueres...i totes pequen de bones paraules d'inici però poques ajudes en tramitar paperassa, informacions poc clares, pèrdues de temps...si a més els meus diners van a engreixar els comptes corrents de gent que ja els en sobren, quin sentit té?

els culpables a judici

No sé si serà pel context de crisi econòmica, o potser perquè ara ens n'assabentem més de les coses, o serà per l'alineació dels planetes...no sé, sigui pel que sigui ens toca viure una època potser un pèl massa convulsa. I els darrers dies ha estat una mostra de tot plegat.

Si parlem dels alderulls a l'exterior del Parlament, d'acord, els culpables a judici, no seré jo qui doni cobertura als violents; no entenc la violència com a camí per aconseguir res, si la resistència pacífica i el diàleg. Compte, però, amb les reaccions polítiques un cop ha passat tot. Ahir el conseller Puig feia referència a que els violents havien tingut simpatia i cobertura mediàtica; bé, per variar, gens d'acord. Qui ha gaudit d'aquesta simpatia i de la cobertura mediàtica (lògica, per altra part) ha estat el moviment del 15-M, els indignats, vaja. O sigui que ahir de nou en Puig voreja continuament la relliscada d'associar violents amb indignats. I sigui dit de pas, la simpatia i cobertura mediàtica del moviment de protesta, en un principi, va ser també per part dels partits polítics, ja que com que quedava poc per les eleccions ningú d'ella s'atrevia a dur la contrària a un moviment tan novedós com aquest. Ara, un cop al govern...ja molesten no?

Aishhhh, que em desvio del tema, doncs això, els violents em sembla bé que els jutgin, per què no? Si ara em lio a hòsties amb el veí del davant segurament em passarà el mateix no?

I també em sembla bé que, canviant radicament de lloc i de causa inculpatòria, es jutgi el president de Islàndia per haver portat el país al desastre econòmic. Us imagineu d'una vegada que fòssim capaços de dur polítics a judici quan realment s'ho mereixin? I el mateix hauria de passar amb els banquers no? Ara sembla que el superpoderós Emilio Botín (Banco Santander Central Hispano) i la seva família estan sota investigació per l'Audència Nacional per un possible delicte econòmic. Ja era hora.

L'altre dia un catedràtic d'economia deia a la radio que en el darrer any i mig els bancs havien rebut, en ajudes, l'equivalent a 54 vegades el que està calculat que costaria acabar amb la fam mundial. No és això per indignar-se de veritat? Al final de cada any els banquers es reparteixen els beneficis, i si ha pèrdues els governs injecten diners...quina perversió de sistema!!!

Ah i per acabar, fixeu-vos l'error que he comès en titular el post: "els culpables a judici"; no hauria de ser en un judici on s'hagués de determinar la culpabilitat? On està la pressumpció d'innocència? Si, d'acord, he pecat d'injust potser...però algú dubta de que els violents, el president d'Islàndia i en Botín no són culpables, en certa manera, del que se'ls acusa?

més retallades

Sembla que, per desgràcia, la paraula "retallada" estarà en boca de tots durant un bon temps; més que paraula jo li diria concepte, per això jo crec que perdurarà en el temps.

A veure, primer de tot cal ser coherents; obviament si hi ha greus problemes econòmics el que cal fer és posar-hi remei. Amb això res a dir. Segurament, en certa manera el que ens diu ara CIU respecte a com estan les finances del govern de Catalunya són certes i la gestió del diner que va fer l'anterior govern va ser totalment irresponsable (a veure, si parlem de coherència no podem creure que, amb el que sabem fins ara, el tripartit fes una tasca resposable). Però els catalans un cop més combraguem amb rodes de molí i ens toca empassar-nos el "marron" que altres haurien de fer. Aquí van uns quants punts:

- perquè aquí hem de complir una rebaixa de l'endeutament brutal i en llocs com Madrid, les Balears, València...amb forats molt més grans que els nostres segueixen vivint per sobre les possibilitats i no apliquen retallades?

- perquè hem de seguir obeïnt un govern central que gestiona una part molt important dels nostres impostos. Per quan tindrem un govern valent que faci, així de clar i rotund, desobediència? Frases tan nostrades com "ser cornut i pagar el beure" agafin aquí un sentit superlatiu.

- tampoc entenc l'opisició; ara és quan cal una actitud més responsable i pensar en el país més que en el propi partit, i més quan ells han estat un dels principals culpables del que ens està passant ara.

- el Parlament, com a administració sortida de la voluntat del poble i els parlamentaris, representants elegits en comicis per part dels ciutadans, han fet algun gest important per fer-nos entendre a tots que cal que tothom s'estrenyi el cinturó?....o cal que segueixin mantenint tots els privilegis (dietes, sous, complements...) que fins ara?

- perquè hem hagut d'ajudar als bancs injectant-los diners a manta i resulta que els directius dels mateixos tenen uns sous astronòmics que augmenten any rera any, així com els beneficis que presenten? Fa mal d'ulls.

- reducció brutal del pressupost de la Generalitat per enguany: vergonyós en el tema de la sanitat i deu n'hi do en ensenyament. I, com a danys col·laterals tant cultura com medi ambient apareixen com a les conselleries que tindran menys diners...i sense cultura ni respecte per l'entorn el nostre país perdrà...i molt!!!

retallades a can Barça

Caram, quan una de les institucions més importants (i en teoria solvents) del país comença a anunciar retallades serà que la cosa és seriosa. El Barça és, de fet, un club privat i seran els socis (no jo) qui evaluïn la gestió de la junta que dirigeix el club, però com a seguidor culer no me'n podia estar de deixar anar la meva.

No parlaré de la junta i de la seva gestió en aquest quasi un any que duen dirigint el club, tot i que per mi ja l'han vessada algun cop (Fundació Qatar per exemple); avui vull parlar de la decisió que es va pendre ahir: la reducció de pressupost de les seccions i fins i tot la desaparició d'alguna d'elles.

Evidentment el club porta el nom de Futbol Club Barcelona, és doncs, un club esportiu bàsicament de futbol, però també ens hem omplert sovint la boca dient allò de que el Barça és més que un club i ho és, en part, per les seccions. El Barça és de llarg, el club amb més seccions del món, i a les ja conegudes i exitoses del bàsquet, handbol, hoquei,,,hi ha atletisme, hoquei herba, rugby, beisbol, etc... Ara que vivim una època d'èxit espatarrant del futbol tendim a oblidar que sovint, en les llargues travesses pel desert que eren les llargues temporades sense aconseguir cap títol, eren les seccions les que mantenien l'esperit guanyador culer i anaven engruixint any a any, títol a títol, el currículum general del club.

Ara toca estrènyer el cinturó i la decisió presa per la junta significa la reducció paulatina del pressupost de les seccions, fins a assolir, pel que sembla, el 50% del pressupost actual...una barbaritat. Més val que comencem a oblidar-nos de cada any tenir, pel cap baix, mitja dotzena de títols. Fins i tot, a nivell de seccions petites la decisió ha estat encara més dràstica: el hoquei gel no podrà sortir a competir fora de Catalunya (per tant, practicament desapareix), el hoquei herba el mateix, per tant, haurà de renunciar a l'ascens a primera divisió que havia assolit enguany i, per exemple, el beisbol, que està a punt de proclamar-se campió de la lliga espanyola, desapareixerà.

Potser seré demagog però amb el que pagaran per en Cesc (pq molt m'ensumo que tornarem a sentir la cançó de l'enfadós aquest estiu de nou) es paguen totes les reduccions de pressupost de les seccions amb escreix.

Que les seccions "molesten" a alguns dirigents està més clar que l'aigua, però per exemple, els nens del beisbol que vestien amb orgull una samarreta blaugrana no mereixen el mateix respecte, com a mínim, que un suposat culer que va marxar a l'Arsenal d'esquena al club que l'havia format? Es veu que no. En fi, una nova "cagada", per mi, de la junta. Estan fent esforços per deixar de ser més que un club per ser un club més....i m'entristeix.

mandra, molta mandra

Ahir a les 00:00 h començava un d'aquells periodes apassionats (fina ironia en el comentari), es donava el tret de sortida a la campanya per a les eleccions municipals (i autonòmiques en les autonomies no històriques) del 22 de maig.

Haig de reconèixer que és una cosa que a dia d'avui em fa molta mandra. A veure, no sóc dels "anti-política" ni sóc dels que dic que la política no m'interessa, etc... ans al contrari, trobo que un ha d'estar una mica atent al que passa al seu voltant perquè quan toqui exercir el dret/deure d'anar a votar es faci amb la màxima responsabilitat. Precisament potser és per això que em fa mandra. Per què? perquè cada cop que hi ha eleccions passa el de sempre, ja sembla la cançó de l'enfadós. Passa que més d'un 80% de les propostes queden en paper mullat, i els ciutadants anem empassant.

Això, aquest any, fins i tot, es magnificarà. Encara no he vist els programes electorals dels partits que es presenten al meu poble però de ben segur que comparteixen moltes actuacions i propostes; arreglar tal camí, potenciar la participació del jovent, millorar la gestió dels residus, etc... Tot això està molt bé...però d'aquí uns mesos quedarà en paper mullat perquè els ajuntaments, molts d'ells, estan amb l'aigua al coll i els que no han de vigilar de no enfonsar-se sota la crisi econòmica global.

Com va passar amb les eleccions autonòmiques, segurament dedicaré diversos posts als comicis electorals (gran expressió), ara de moment el primer està fet. Amics i amigues, tingueu paciència aquests dies, són dues setmanes, passaran aviat.

sentit i sensibilitat

 No sóc polític (Deu  me'n salvi) ni tampoc gestor (bé, només a nivell "domèstic") per tant no sóc qui per donar consells i menys als nostres governants. Hi ha casos, però, on crec que el sentit comú ha d'estar per sobre de tot.

Sé que vivim immersos en una crisi de grans proporcions i, pel que sembla, el govern convergent s'ha trobat les coses pitjor de com se les imaginava. Així doncs, entenc que un pla d'austeritat era necessari i vaja, que ens toca a tots estrènyer-nos el cinturó. Ho accepto. Però no accepto que això serveixi d'excusa per tot.

Ahir, per la radio, vaig sentir una història que em va fer reflexionar. Va ser frapant. Era el testimoni de la mare d'un nen amb paràlisi cerebral i que tenia o havia tingut múltiples complicacions, tantes que ja portava, amb només 9 anys de vida, 21 operacions. Doncs resulta que la setmana vinent havia de passar l'operació 22, en la qual se li havia de posar, si no recordo malament, unes pròtesis de cadera que li haurien de facilitar el poder caminar sense tanta dificultat com fa ara; a més, pel que sembla, l'operació havia de ser prou urgent ja que ara era el moment òptim ja que les caderes estaven a punt de dislocar-se...amb lo dolorós que és...i que després la cirurgía tampoc seria més senzilla, ans al contrari. Doncs bé, aquesta família rep una notificació dient que l'operació s'ajorna sense data. On és el sentit i la sensibilitat en aquesta decisió?.

Sé que cada persona és un món i que tothom tindrà les seves històries però precisament per això, perquè estem parlant de persones, s'hauria de ser una mica més curós...a més, no havia dit el govern que no disminuiria la qualitat del servei? No clar, en aquest cas no és que hagi disminuït la qualitat del servei, simplement no hi haurà servei.

Proposo una solució. Just ahir es coneixia la llista d'unes 40 i escaitx persones que rebran la distinció de la creu de Sant Jordi. Entre elles hi ha els 25 primers europarlamentaris catalans que va haver-hi (i entre ells en Duran i Lleida). No sé si la Creu de Sant Jordi té dotació econòmica, el que si sé és que cada creu té un cost de 1200euros...invertim el cost de les Creus de Sant Jordi d'aquest any en sol·lucionar les caderes s'aquest nen? Faig demagògia no? Doncs jo crec que aplico el sentit i la sensabilitat.

en quin món viviu?

Hi ha notícies que m'indignen tant, actuacions que em posen tant de mala llet, que prefereixo que passin un parell de dies per fer-ne les reflexions a veure si així el grau de cabreig se'm baixa una mica i no dic (escric) coses que me'n pugui penedir.

La notíca crec que es produïa dijous. Resulta que al parlament Europeu es votava una resolució que volia fer que els europarlamentaris no volessin en primera classe o preferent i passessin a clase turística en vols de menys 3-4 hores (ara no recordo ben bé la xifra) i van negar-se també a congelar-se el sou. Això havia de permetre que les despeses ordinàries de l'Europarlament baixessin una quantitat significativa i, a més, que punyeta, estem en temps de crisi i tothom ha de fer sacrificis no?

Sacrificis? Bé, no estaríem parlant ni de l'ofici més dur ni del més mal retribuït. El sou volta els 7000-8000 euros mensuals (dietes apart) per una jornada laboral de dilluns a dijous. D'acord que potser aguantar determinades sessions parlamentàries ha de ser durillo però precisament per això se'ls hauria d'exigir una mica de coherència i respecte al que representen a l'hora de votar. No oblidem que va ser a partir del nostre vot que ara ells tenen la potestat de decidir determinades coses. Quan els que vam donar el vot per ells estem passant una situació econòmica com la que ens toca viure hi ha accions dels que ens representen que no s'haurien de donar mai, que són vergonyants. Recordo, un cop més, que en els vols superiors a 4 hores podrien seguir viatjant en business i que el sou no se'ls baixa, si no que se'ls congela.

Però el que ja fa que hagi de qualificar de pocavergonyes els que van votar en contra de la resolució és l'excusa que han donat: o que bé no era el lloc per discutir-ho (i on serà, al bar de sota de casa meva?) o bé que s'havien confós en el sentit de vot...i jo ara va i m'ho crec. L-A-M-E-N-T-A-B-L-E. ´

Però com que no em resigno a posar-los tots al mateix sac vull recordar que alguns eurodiputats van votar a favor de rebaixar-se els privilegis: en Tremosa (CIU), Romeva (IV) i Junqueras (ERC) i una diputada del PP balear. I com que jo vaig votar en Junqueras, doncs mira, no em sento tan estafat...(només una mica).

Forbes

Ahir es va conèixer la llista actualitzada de les persones més riques del món. Les llistes poden ser equívoques, és veritat. Dubto que realment sapiguem quines són les persones amb més patrimoni del món ja que, voleu dir que tot el que tenen està reconegut? És a dir, possiblement les xifres d'aquestes persones serien encara majors de les que surten allà.

Quan parlem de riquesa, poder, diners...i més en els moments que ens està tocant viure, sembla tot massa cínic. Jo la llista me l'he mirada com un divertimento, més que res, perquè aquells personatges manegen unes quantitats que el meu cervellet d'home que va sobresistint mes a mes no és capaç de processar.

El número 1 de la llista és un mexicà, Carlos Slim Helu, de 74 anys i cap de Telecom...que recoi farà de tenir 74 Bilions (amb B) de dòlars? Li segueixen en Bill Gates (Microsoft), en Warren Buffet, etc... i el primer espanyol, un tal Amancio Ortega, us sona? S'acaba de jubilar, és el cap d'Inditex (Zara) i se li reconeix un patrimoni de 31 Bilions de dòlars. El seguent espanyol ja seria Isak Andic, en el lloc 159 i amb un patrimoni de 6.1 Bilions de dòlars; aquest bon home és l'amo de Mango...collons, a Espanya només es ven roba o què?

Us recomano que doneu un cop d'ull a la web (http://www.forbes.com/). Hi ha un apartat amb llistes i hi ha llistes de quasi tot (parlant d'economia i influència/poder): rànkings de personalitats més influents (encapçalat per Hu Jintao, president de Xina, per davant d'Obama), de dones més poderoses (aquí si que l'encapçala la Michelle Obama), d'empreses, etc etc.

Jo, com que l'empresa i2L Research Ltd (per la que treballo) no està entre les més poderoses del món i un servidor tampoc entre els 1000 més bilionaris em sembla que seguiré treballant...i si enlloc de treballar amb insectes ho haig de fer amb roba ens ho plantejarem jajajaja.

ja era de preveure

Sovint les coses es veuen a venir d'una hora lluny, em refereixo a totes les crítiques que ha rebut en Mas (i, aqui si, per extensió, tots els catalans) després de la reunió a la Moncloa de dilluns passat. Contradiré en Puigcercós que en un tweet va dir ahir que millor no esmerçar ni un minut en rebatre a la caverna mediàtica de les espanyes, bé, de fet, el que faig aquí és desfogar-me...i això ja sabeu que de tant en tant és positiu.

Sabeu la frase "cornuts i pagar el beure?"...doncs així és com ens hem de sentir. O sigui, el president de la Generalitat va a Madrid a entrevistar-se amb el president espanyol per, bàsicament, dues raons, i segons la caverna que dèiem resulta que ha anat a fer xantatge o, com deia algú "a sacar tajada".

La primera de les raons era que l'estat es comprometés a ingressar als comptes de la Generalitat el que, segons l'Estatut es coneix com a "disposició general tercera"...per tant, són uns diners que estaven compromesos i que fa temps que ens deuen...i recordo que l'Estatut va haver de ser aprovat a Espanya, després de passar-hi el ribot (i no pas una sola vegada). La segona raó encara fa més riure (per no dir ràbia): vam haver d'anar a demanar permís per poder-nos endeutar!!!, tenint present, clar està, que tamt el deute com els interessos els pagarà la Generalitat.

No estem cansats que tot el que fem sigui regirat Ebre enllà?...jo si, i molt. No fa pas massa Andalusia va rebre d'un dia per l'altre 2500 milions d'euros del govern central...i ningú va aixecar la veu. De veritat ho dic, si us fem tanta ràbia els catalans i resulta que us estem "escanyant"...perquè no ens deixeu caminar sols? Quan ens aixequem cada matí, dins la nostra ment no hi ha vas l'ordre subliminal d'amargar-vos la vida eh? Simplement estem cansats de ser cornuts i pagar el beure...i no hi ha més cec que qui no vol veure.

Paradoxalment ahir al Parlament es va admetre a tràmit una proposició de declaració de Independència per part de Solidaritat Catalana...que no servirà de res? segurament...però l'esperança és l´'última cosa que s'ha de perdre...bé, la penúltima...l'última són els ideals.

això no és publicitat enganyosa?

Ahir a la nit em poso amb la meva dona davant de l'ordinador ja que hem de comprar uns bitllets per una parenta i unes amigues seves que volen fer un viatge. Com que encara no dominen el tema de comprar per internet la meva dona i jo ens oferim per fer-los la gestió. En el meu cas ja he comprat bitllets d'avió del internet diverses vegades.

Després de fer diverses consultes en diverses companyies aèries (com ha de fer un bon comprador) ens decidim per l'opció més barata, clar està no? Spanair. El vol d'anada i tornada costa 79 euros per persona, molt bon preu, clar que...hi ha trampa...obviament no estan incloses les taxes. Evidentment que no hi ha les taxes incloses està en petit (no fos cas) i no saps el preu de les taxes just fins a l'última finestreta, just a la que has de posar el número de compte i clicar a "pagar".

Doncs bé, quan estic a la finestreta en qüestió (i abans d'escriure el número de compte) veig que el preu del bitllet ha pujat fins els...270 euros...oleeeeeee. No sóc catòlic però això deu ser un miracle no? deu ser lo de la multiplicació dels pans i els peixos no? Quins pebrots!!! 190 euros de taxes!!!

Ja se sap que amb això dels bitllets s'ha d'anar amb molt de compte, però és que a la web sortia "vuela a .... por 79 euros"...i això no és així!!! Per això dic lo de la publicitat enganyosa. Ressss, sortim de la web d'Spanair i busquem altres opcions, Easyjet, per exemple, les taxes ja estan incloses en el preu que veus en pantalla, no hi ha sorpreses.

Que hagués passat si qui compra els bitllets és la meva parenta, que tot just ara està entrant en el món d'internet? No és publicitat enganyosa això d'oferir anar a una destinació per un preu "x" i que al final sigui "x" multiplicat per 2,3,4...? De veritat calia que la Generalitat ajudés, no fa ni una setmana, a Spanair fent-li una injecció econòmica? Als tramposos se'ls ha d'ajudar? En i, perdoneu, però algú ho havia de dir.

d'aquí a que sigui pensionista...

No hi ha dubte que una de les notícies dels últims temps ha estat l'arribada a un acord pel tema de les pensions i de l'edat de jubilació; un any negociant no és poca cosa. Per altra banda ja he dit més d'un cop en aquest bloc que no
és que no m'interessin les notícies econòmiques, sinó que haig d'admetre que és un camp que no el domino massa.

Potser per això últim les meves opinions acaben essent massa simplistes i directes, i segurament carents de matissos...però és que per mi 2+2 són 4, i els bons economistes no sempre hi estan d'acord.

No és que la notícia a la que fem referència no la valori com important...però és que em queda tant per arribar-hi. La gent de la meva generació estem (i hem d'estar) més preocupats pel tema d'assegurar-nos una feina, ahir sortien les dades de l'atur i a Catalunya arribem a la xifra de quasi 19% d'aturats (i a Espanya ja superen el 20%). Amb aquest panorama cal mirar què passarà al 2040.

Com us deia que en aquest tema sóc molt "simple" la primera incongruència que em ve al cap és, si allarguem 2 anys l'edat de jubilació...no estarem retardant la incorporació al món laboral dels joves, hi hauran menys places de treball disponibles no?. Un altre aspecte, si hem d'estar cotitzant tant anys per aconseguir el 100% de jubilació que ens pertoca..que passa amb aquelles èpoques d'impàs entre feina i feina? És poca la gent que té la sort de treballar tota la vida en la mateixa empresa.

Amb la reforma diuen que s'asseguren les pensions fins el 2040...jo, per aquell temps, tindré (bé, partint de la idea que hi arribaré eh?) 66 anys...uiuiuiiiiii, i que passarà el 2041 quan m'hagi de jubilar? Em sembla que el millor que podem fer és: un pla privat de pensions...la història de la formigueta tu, anar guardant cada més una petita part del sou per no dependre d'altres en el moment de la meva jubilació... tot i que, algú dubta que en els pròxims 30 anys no hi haurà més reformes per l'estil?, 30 anys en política és una eternitat...

el dia que siguem valents amb l'ecotaxa...

Perquè només es tracta d'això, de valentia. A veure, com sempre hem de reconèixer les limitacions de cadascú per tant, permeteu-me que confessi que d'economia hi entenc més aviat poc, o, per dir-ho d'una altra manera: per mi, 2+2=4...i en economia curiosament això no sempre és així. I parlar des de l'ignorància fa que siguis a vegades molt valent, o fins i tot inconscient.

Ahir en un butlletí informatiu vaig escoltar les declaracions d'un alt càrrec de Turisme de la Generalitat (perdoneu que no us digui el nom, però és que no vaig sentir qui parlava) suposo que devia ser a Fitur, la fira de Turisme de Madrid; avui he buscat tals declaracions en un parell de diaris digitals per veure'n l'autor però no ho he trobat, mostra de la importància que se li dóna a un aspecte que a mi sempre m'ha cridat l'atenció. l'Ecotaxa.

L'esmentat alt càrrec va dir que no s'implantaria l'Ecotaxa perquè això seria gravar el sector del turisme amb un impost impopular i que, de fet, el que ha de fer el turisme ha de ser esdevenir el motor de la recuperació econòmica del país. Doncs bé, com que jo sempre he estat un defensor de l'Ecotaxa (si el problema és el nom perquè surt la paraula -taxa proposo canviar-li el nom) vaig a intentar justificar-me.

He buscat a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) el número total de pernnotacions a Catalunya en el darrer any, com que les dades les pots consultar per mesos i l'ultim actualitzat és el del novembre de 2010 he afagat el període desembre 2009 a novembre 2010 (12 mesos, vaja). Les dades m'han sorprès, a Catalunya es van fer un total de 45.301.100 pernnotacions, de les quals, 29.759.400 són de turistes/visitants estrangers.

Fem una multiplicació senzilla: si a cada pernnoctació la gravem amb un euro tindríem uns ingressos de més de 45 milions d'euros annuals, i si els catalans i els espanyols estem i estan fins els nassos de pagar i volem ser tan "amables" de fer-ho pagar només als estrangers tindríem una gens menyspreable xifra de quasi 30 milions d'euros. Creieu que el turisme baixaria si resulta que l'hotel "X" té l'habitació doble a 83 euros en lloc de a 82?...I ja que em sembla que el govern actual donarà una importància terciària (pitjor que secundària) al medi ambient, aquests diners es podrien destinar a mesures correctores que minimitzin l'impacte del turisme, no?

Diuen que el dèficit de la Generalitat per aquest 2010 passat quedarà xifrat en 7800 milions (maregen eh aquestes xifres?) i amb l'Ecotaxa proposada de +1 euro/nit només és un 0.6% del deute total..., la xocolata del lloro, vaja; però crec que tot pot ajudar si es tracta d'estrènyer el cinturó no? Però clar, com que quan es proposa els hotelers ja clamen al cel...el que us deia, es tracta de valentia.

en el fons sóc massa romàntic...

...i potser hauria de ser més pragmàtic perquè 30 milions d'euros per temporada són una picossada. M'estic referint, clar està, al nou patrocini que rebrà el Barça per part d'una fundació anomenada Qatar Foundation.

Puc arribar a entendre que en una situació global econòmica com la que estem vivint per un gestor ha de ser dificil (per no dir impossible) renunciar a una pastarrufa com aquesta...i que, segons el que diuen els directius del Barça, actualment el forat econòmic en forma de deutes que té el club feien inviable refusar una oferta com aquesta.

Però com que jo no sóc gestor del club, i penso, des de la meva ignorància, que es podrien trobar recursos d'altres maneres (venent patrimoni si fes falta) no estic d'acord amb aquesta decisió. Fins ara el Barça era l'únic gran club que no tenia publicitat a la samarreta, bé, tenia la "marca" UNICEF però no rebia diners per això, ans al contrari, i a més trobo que portar el nom de l'organització humanitària a la samarreta era un actiu més.

Si, ja sé, diran que Qatar Foundation no és una marca comercial, que és una entitat sense ànim de lucre que fa projectes humanitaris. Em deixeu que posi aigua al vi? Aquesta fundació la paga el govern qatarí, de fet, la presidenta és la dona de l'emir; segon, no deixa de ser propaganda de Qatar (per cert, diuen que un dels governs més oberts de la zona, però on encara els homosexuals són perseguits i la dona no té els mateixos drets que l'home) i, tercer, si realment tenen 180 milions d'euros per patrocinar el Barça, i ja que és una entitat sense ànim de lucre, perquè no inverteixen tota aquesta morterada en projectes solidaris, i no en fer propaganda?.

En fi, ho sento, sé que peco de romanticisme i que si el Barça no hagués acceptat igual un altre club se n'aprofitaria, però, així com l'Athletic de Bilbao és un dels meus equips preferits per mantenir-se fidel als seus principis, doncs el Barça ara considero que els ha traït una mica. I sabeu què em sembla? Que part d'aquests diners aniran invertits en fitxar a Cesc per un preu desorbitat i a seguir pujant sous a la plantilla...ho sento, ho veig així.

Per cert, dues últimes coses per acabar de buidar el pap: Qatar només ha signat 3 dels 17 punts de la carta dels Drets Humans i...si, sóc dels que considero que s'ha empastifat la samarreta amb aquesta decisió, i que deixem de ser "més que un club" per ser "un club més" (la frase no és meva, però la subscric 100%).

el cotxe, un article de luxe

Ahir vaig dur el cotxe a revisió, a la dels 40.000km (bé, la vaig allargar fins els 53.000 km, tot sigui dit) però això d'haver de deixar un cotxe durant unes hores mai trobes el moment per fer-ho (el duc a la Toyota de Figueres, visc a Roses i treballo a Girona, per tant, vol dir deixar el cotxe al taller, anar a fer un cafè de dos o tres hores i tornar a recollir-lo...veieu perquè us deia fa uns dies que va bé ser suscriptor de revistes? com a mínim tenia "feina a fer").

Quan vaig pagar la revisió, uns 125 euros, vaig pensar en un comentari que va fer un dia en Carles Torrecilla, economista i professor d'ESADE, que col·labora habitualment als matins a Rac1. Ell va comentar un dia que el fet de tenir cotxe es podia considerar un article de luxe, que sovint (això si, la casuística de la gent és la que és i per mi no funcionaria) la gent s'estalviaria calés anant en taxi o en transport públic..clar, el que us deia, de Roses a Girona en transport públic tindria un greu problema d'horaris...

De totes maneres això m'ha fet reflexionar i aquest matí m'he aixecat amb ganes de fer números. Com a catalanet estalviador (??) m'anoto les despeses que tinc i el concepte de les mateixes, així, puc saber que, en 472 dies que fa que tinc el Toyota Verso (me'l vaig comprar el 27 de juliol de 2009) he gastat:
- 4091.5 € en gas-oil (sempre del barat, res de Premiums ni flautes)
- 453.42 € en les tres revisions obligatòries (als 15000, 30000 i 45000 km)
- 809.55 € en avaries (tenint en compte que en una "només" vaig pagar 300 € de la franquícia ja que l'avaria pujava a 1400 €)
- 1000 € aprox d'assegurança (pago uns 750 €/any...a tot risc, això si)
- 1020 € de parking a Roses

en total.... 7474.47 € (que maco aquest número eh? tots 7 i 4), el que dóna una mitjana de 15.84 € per dia.

S'ha de tenir present que és veritat que jo volto molt amb el cotxe, pel fet de viure a 65 km d'on treballo però aquí també s'hi hauria de comptar les despes de pàrking a Girona o quan vaig a Barcelona, etc... més les despeses de peatge (si si, a Catalunya es veu que paguem mooooolts peatges, fins i tot els de les autopistes)... més el permís de circulació...

o sigui que més de 475 € mensuals se m'esmufen amb el cotxe...per reflexionar no creieu???

Ahhh, i evidentment, encara l'estic pagant eh? hi afegim 300 € mensuals més? ahhhh, i d'aquí a dos mesos màxims tocarà una revisió de les fortes (posem-li....250 € més?).. i canvi de pneumàtics...ahhhh, clar, i alguna multa que ha caigut per unes fotos que uns aparells de color blanc a la carretera em van fer...posem-hi uns 250 € més...

no esteu marejats de tanta xifra? ahhh doncs preneu-vos una biodramina (jo si que m'he marejat)...posem-hi que un paquet val uns 10 €?....