fins sempre Heribert

Ahir, de nou gràcies a les xarxes socials, em vaig assabentar de la desaparició de n'Heribert Barrera. Ja feia quasi una setmana que estava ingressat en un hospital degut a una embòlia i al final el destí ha estat més fort que la seva lluita.

M'agradava sentir parlar n'Heribert, era com l'avi de tots. La sensació que un tenia quan el sentia parlar, l'escoltava en discursos o en entrevistes era no només el d'una ment lúcida, si no que a més s'atrevia a dir les veritats, com a mínim les seves veritats; ja té nassos que considerem això com un mèrit dins el món de la política i els polítics quan hauria de ser allò habitual!!!

Les seves veritats eren sovint les meves, sempre a punt per denunciar les injustícies que es fan des de l'Espanya més centralista; ja en el llit de l'hospital s'ha viscut l'últim episodi, el de l'imminent canvi en la constitució per encara collar més les comunitats (i nacions sense estat) espanyoles. Ell, però, ja no se'n devia adonar.

Del 1980 al 1984 fou president del Parlament, de fet, fou el primer del que en tinc consciència (serà que amb menys de 16 anys el meu interés per la política tendia a 0). Va estar també president d'ERC malgrat no va tenir recança en mostrar el seu malestar quan el partit ha fet derives poc clares.

Ahir, quan es desfermaven pel twitter les piulades de record/homenatge a l'avi independentista n'hi havia una que em va especialment impactar. El periodista Carles Capdevila, director del diari "Ara", recordava una de les frases que va dir n'Heribert fa poc menys d'un any, durant la Manifestació contrària a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; quan el crit gairebé unànim que es sentia en la multitudinària manifestació ("I-INDE-INDEPENDÈNCIA"); ell va dir "afanyem-nos que hi pressa".

Ha estat esperant més d'un any i no ha vist la llum al final del túnel, ans al contrari, possiblement se n'hagi anat amb la sensació que el túnel és més llarg del que es pensava; ara els polítics n'hi deuen una, i de ben grossa.