i l'escola va començar

Ja fa un parell de dies va començar un nou curs, un canvi de rutina en tota regla per a tothom: per als alumnes que han passat un exigeradament llarg període vacional, quasi el mateix que han passat els professors, pels pares també és un canvi de rutina, i pels avis, i pel trànsit, fins i tot les programacions de radio i televisió tornen a la rutina habitual, en fi, posem les coses a lloc.

A casa aquest canvi de rutina no ha estat massa dràstic; els dos patufets de casa han anat durant l'estiu al casal als seus respectius centres escolars i malgrat hem tingut aquests primers dies de setembre sense que hi hagin anat, el fet d'haver estat uns dies fora de vacances i, no ens enganyem, com que no són de dormir segueixen llevant-se a la mateixa hora, fa que tot hagi estat més fàcil.

Per les amistats que segueixo al facebook que són mestres i per la meva germana que també ho és crec que el curs ha començat més o menys normal, suposo que amb algun plor (d'algun nen, no d'algun mestre, crec), les corredisses habituals dels nens per situar-se a les noves classes, les presentacións, etc.

Aquest però, no serà, crec, un curs fàcil; comença amb la polèmica recent sobre l'obligatorietat de incloure el castellà com a llengua vehicular si així ho demanen; després d'un any d'experiment amb la setmana blanca s'anul·la la mateixa però hi ha més dies a lliure disposició pels mestres, s'elimina la sisena hora en moltes escoles... no sé, tinc la sensació que anem enrera com els crancs.

Ho dic pel fet de la conciliació laboral i familiar. Entenc que el calendari i horari escolar és una aberració (ens ho mirem com ens ho mirem); que tinguin un periode de vacances tan llarg no passa a la majoria de països amb els que ens volem emmirallar. I parlo sobretot dels alumnes, no seré jo qui criticaré als mestres per les vacances que tenen, la seva és una feina vocacional, han de passar-les canutes sovint a classe, aguantar pares impertinents, nens maleducats, etc... i si és tan "xollo" la feina de mestre perquè no hi ha més gent que se'n fa? (típica resposta dels mestres, ho admeto, quan es senten atacats).

A veure, segur que hi hauria mil maneres millors de fer les coses, però aquest país i aquest govern no es caracteritza per ser valent i segurament que la cosa està tan enquistada i és tan difícil de canviar a nivell econòmic, social, etc... que suposo que qui any passa any empeny...i si d'aquí un any tornés a escriure un post sobre això segurament aniria pel mateix camí.

dimarts 13

Dimarts 13, una combinació perillosa en la tradició espanyola, portuguesa, grega i d'Amèrica Llatina (equivalent al divendres 13 anglosaxó i al divendres 17 italià). Una combinació de mala sort, de mals auguris. Clar, tot dependrà de si creus en aquestes coses o no. Jo, particularment, hi crec tant poc, més o menys al mateix nivell que em crec les promeses d'en Zapatero.

Però té una raó això? Hi ha una dita castellana que diu en "Martes 13 ni te cases ni te embarques", entenent que si feies un viatge aquell dia o bé et casaves ambdues coses estaven predestinades al fracàs. Hi ha avions que no tenen la fila 13 de seients i l'adversió a aquesta combinació és tal per algunes persones que fins i tot hi ha una fòbia que la defineix: trezidavomartiofobia...què, li posaríeu aquest nom a la vostra filla?

Sembla que el número 13 vindria del fet que en el Sant Sopar eren 12 apòstols + Jesucrist, i ja sabeu com diuen que va acabar el parcal: amb la traició de Judes (apòstol número 13) i la posterior execució de qui deien era l'enviat del Senyor. Hi ha diverses tradicions que donen al número 13 un significat maligne, de malastrugança, etc. Del llibre de l'Apocalipsi, per exemple, el capítol 13 és el de la bèstia i l'anticrist.

El fet de la combinació amb el dimarts sembla que vindria del dimarts 29 de maig de 1453, quan va caure la ciutat de Constantinoble; es veu que les flotes d'ajuda que van enviar diferents regnes van ser abatudes abans d'arribar i la pèrdua de la ciutat va causar un gran daltabaix per les potències cristianes de l'època. Si a això li afegim que dimarts (martes) ve d'un deu pagà de la guerra, doncs ja tenim en safata el perquè el dimarts cauria en desgràcia.

Queden pocs minuts per acabar el dia i avui he rebut dues notificacions en forme de multa per excés de velocitat (picossada econòmica + pèrdua d'un parell de punts) i a més el Barça acaba d'empatar...però hem quedat que jo no hi crec no?

on eres fa 10 anys i 1 dia?

Sembla una condemna no? Ho dic per això de 10 anys i 1 dia. Doncs condemna ben grossa va patir els EEUU aquell dia, i gran part dels musulmans a partir d'aquell dia (dic això de gran part d'ells perquè ja sabem que la gent tendeix molt a generalitzar i bona creu els va caure a sobre).

El que vam viure el 11 de setembre de 2001 va ser històric. Això és obvi. Avui no vull fer pas reflexions massa grandiloqüents, al contrari, simplement us vull explicar què feia jo aquell dia. De fet, amb les situacions històriques que ens ha tocat viure un sempre para atenció i se'n recorda d'allò que estava fent aquell dia.

En el meu cas, és clar, sempre me'n recordaré què feia aquell dia. Era un diumenge i havia anat a passar el dia amb la colla "calbac", bé, això és, amb els meus amics Mònica i Jordi, Mercè i Ponç, Albert i Marta i Núria (ara tinc un terrible dubte sobre si la Marta hi era...perdona). Érem tots a casa dels primers, a La Garriga. Curiositats de la vida, des del nostre viatge de fi de carrera a Turquia havíem dit que sempre pels vols de Santa Sofia (30 de setembre) faríem una trobada, ja que aquella mesquita ens va encantar. Aquell any ho havíem avançat una mica.

Quan va passar, uns minuts abans de les 3 de la tarda hora d'aquí, érem acabant de dinar a un restaurant a les afores de La Garriga. L'atzar va fer que m'aixequés al lavabo i que en tornar i passar pel costat de la barra veiés a la televisió un edifici en flames i uns subtítols que no adivinava a distingir. Uns segons després, no massa, vaig adivinar a escoltar que parlaven d'un atemptat a les Torres Bessones. La meva reacció a ver anar-ho a explicar als meus amics i clar, ben aviat vam acabar els postres i cafès i vam decidir anar a escoltar les notícies a la casa dels nostres amfitrions.

No sé ben bé què havíem dit que faríem aquella tarda, però òbviament els plans es van regirar com un mitjó. Ens vam passar embadalits davant la tele toda la tarda, fins ben entrat el vespre. I el que ens va passar a nosaltres segur que va passar a la majoria de ciutadans que aquell dia van ser conscients que ja res seria igual; i quanta raó tindrien: fixeu-vos les guerres que s'han generat després d'allò (Afganistan, Irak), caiguda de dictadors (Sadam Hussein) i terroristes (Osama Bin Laden), controls als aeroports, islamofòbia, etc...

Ahir, per rematar la jornada d'aniversari vaig quedar-me a mirar La Sexta: un "Salvados" sobre el fonamentalisme islàmic al nostre país (brutal l'Évole) i un documental prou llarg (crec que va passar de les dues hores tot i que amb els nombrosos talls publicitaris mai se sap) sobre el que va passar aquell dia, explicat minut a minut, amb les reaccions i opinions de tots (alcalde de Nova York, vicepresident dels EUA, secretari d'estat, etc...) amb imatges inèdites...no menys brutal. És part de la història, n'hem de ser conscients i aprendre dels erros perquè no tornin a passar. D'això es tracta no?

país

11 de setembre. Diada Nacional de Catalunya (Nacional malgrat l'Albiol hagi volgut treure aquesta paraula de la celebració). Dia de senyeres i de mostrar aquest orgull de com a catalans ens ha de portar un dia a  ser un estat en ple dret.

Coses de la vida, avui m'he hagut d'aixecar ben aviat per anar a buscar en Peter, el cap de la meva empresa, i la Nikki, la seva dona, que han passat una setmana de vacances a L'Escala. A les 8h ja era allà per dur-los a l'aeroport per agafar el vol de tornada cap a Cardiff, on viuen. Són anglesos però des de fa anys tenen fixada la seva residència a Cardiff, a Gal·les, i si li sumem que en Peter és força entusiasta de l'actualitat, l'economia i també la història fa que sovint tinguem xerrades prou interessants.

Avui, era obvi, tocava parlar de la Diada. La primera cosa que m'ha preguntat és com és que la seguim anomenant "celebració", realment és quelcom que haguem de celebrar això de perdre la independència com a país? Té raó, possiblement hauríem de parlar més de commemoració, però li he respós que, des del punt de vista d'un optimista com jo, el 11 de setembre de 1714 va significar una derrota de la que ens vam començar a aixecar el 12 de setembre i que algun dia ens portarà a ser una nació índependent i més forta del que érem el 10 de setembre de fa 297 anys.

La xerrada ha seguit tocant diversos temes tan candents en l'actualitat com el greuge comparatiu respecte l'economia, els problemes amb la immersió lingüística, etc. En Peter és una persona molt franca, si realment pensa una cosa me la diu, i, a més, no és independentista; malgrat això entén perfectament (i en parlem sovint) de la gent que se'n sent; clar, ell viu a Gal·les i coneix, és clar, bé la situació dels nacionalistes gal·lesos però també els escocesos, irlandesos, etc.

M'ha agradat el que m'ha dit: si els catalans voleu ser independents hi haurà un dia que Espanya ho haurà d'acceptar. I si, això crec jo. Costarà molt, moltíssim, ningú ha dit que sigui fàcil. I es farà tal com s'ha de fer, sense vessar una gota de sang, amb la raó, convencent-nos tots plegats que l'única via és caminar sols; si Espanya vol caminar al nostre costat perfecte, però al nostre costat, no fent-nos la travanqueta continuament.

Bona diada!!!

patrimoni

Divendres, finalment, i després de que ja fes un grapat de temps que s'havia anunciat, es van fer públics els patrimonis dels diferents parlamentaris i senadors espanyols. Primera reflexió al voltant d'això: com ho considerem, un exercici de transparència o una prova més de que les persones tendim a ser xafarderes i morboses?

Segurament hi ha una mica de tot, trobo que és molt positiu que els càrrecs electes posin a disposició del ciutadà el seu patrimoni tot i que jo valoraria més una altra cosa; que fessin una declaració de patrimoni i béns abans de començar la seva "cursa" política i una altra regularment o en deixar-la perquè realment veiéssim si s'han enriquit espectacularment durant l'exercici del seu càrrec públic.

Això seria el preocupant. A mi, que una persona sigui més o menys rica, tingui més o menys béns materials, en principi ni fu ni fa, millor per ell (home, no estaria malament ser com en Maldonado que té no sé quans pàrkings, vivendes, locals comercials i participacions en fons d'inversió, etc); com deia, allò preocupant seria que tot aquest patrimoni s'hagués forjat amb irregularitats. Els polítics no cobren pas poc, per tant seria realment difícil haver construït un patrimoni important a base només del sou que es rep.

Els polítics no cobren pas malament, potser no tenen un sou espectacular, però si sumem les dietes, desplaçaments, etc... la cosa ja s'engreixa prou considerablement. Malgrat això, no suficient per crear un patrimoni com el del senador Maldonado.

Les reaccions a la publicació dels patrimonis no s'han fet pas esperar: que si no eren reals, que si essent d'esquerres com és que són tan rics, etc... Mireu, és molt fàcil parlar des del desconeixement. Un polític d'esquerres no pot tenir patrimoni? Si jo sóc d'esquerres però pogués, en un suposat cas, tenir una vivenda en propietat i una segona residència, hi renunciaria pel fet que sóc d'esquerres? Perquè als polítics els hi fotem pals pel que cobren i no fem el mateix amb els futbolistes (aquí si que és vergonyant el que cobren per fer encara molta menys feina però callem...), els grans empresaris o els presidents de bancs i caixes (que ens escanyen tot el que poden mentre segueixen tenint beneficis any rera any?).

Sigui com sigui espero que aquest exercici que han començat a fer ara publicant el patrimoni segueixi amb el temps i quan el PP arribi al govern...que hi arribarà... no derrogui la llei que ho regula. Si ho fan tindrem tot el dret del món a malpensar!!!!

comparar

Hi ha una frase més que utilitzada (i acceptada per molta gent) que és la de "les comparacions" són odioses. I això es demostra en dies com ahir. Segurament no va ser casualitat però el mateix dia que en Josep, Pep, Guardiola rebia la medalla d'or del Parlament de Catalunya en Jose Mourinho tornava a remenar la "merda" (perdoneu l'expressió) del que va passar a la final de la Supercopa.

Mentre Guardiola rebia elogis més que merescuts de l'Artur Mas i d'amics personals com en David Trueba o la Mònica Terribas, l'entrenador portuguès del Madrid afirmava que de les imatges de la tangana final de la supercopa no s'havia vist tot i que hi havia gent (en clara referència a en Tito Vilanova) que vivia molt bé a l'ombra.

 Ja sé que a vegades podem vanagloriar en excés a Guardiola, però això ho fem sempre comparant amb el que hauria de ser el seu reflexe en l'altre equip gran del país veí. Per això el de Santpedor acaba sortint sempre guanyador. A veure, dos vins no són mai iguals, un pot ser més bo que l'altre, però si són de qualitat semblant les opinions poden ser dispars; si comparem aquest vi amb un Don Simon segur que el trobem moooolt més bo, no se si m'explico.

Ahir el discurs d'en Pep Guardiola no va tenir desperdici; els seus discursos mai són buits i ahir en va tornar a ser un clar exemple. Va parlar de futbol, sobretot del futbol, de la passió (obsessió va dir moltes vegades) que té per aquest esport, per la seva feina. Va admetres debilitats, com per exemple, que ha perdut grans amics per culpa d'aquesta obsessió però que pensa recuperar un cop deixi d'entrenar. I sobretot va tenir tres moments especials en el discurs amb els que em sento identificat (eiiii, no m'estic comparant, simplement són reflexions que també he fet moltes vegades).

Primer moment: "si l'elogi debilita, jo estic fos", si, l'elogi debilita i ell n'és ben conscient per això ahir, malgrat estar content i orgullós per rebre una distinció com la que se li va otorgar, no debia estar molt còmode entre tan elogi i floreta.

Segon moment: quan parla que són els petits detalls, els petits instants, els que fan que ell estimi la professió i sigui feliç fent el que fa. Clar, si només ´som feliços quan aconseguim el reconeixement la nostra felicitat serà tan efímera...cal trobar motivació en el dia a dia i, per exemple, com ell deia, la felicitat li arribava quan després d'una bona estona veient videos de l'equip rival, sol, amb un paper, llapis i un DVD, trobava la manera de batre el rival. Aquest era el moment.

Tercer moment: no podia faltar el moment patriota; el discurs l'acaba amb un "si ens aixequem aviat i ens posem a treballar, sense queixes ni retrets, aquest país és imprable"...quanta raó!!!

I mentrestant que del país veí vagin remenant la merda passada; nosaltres mirarem endavant i ens aixecarem aviat per anar-nos superant; bé, avui m'he aixecat un pel tard, a les 8, però si vaig anar a dormir tardíssim treballant també val no, Pep?

Andorra

Ahir, darrer dia de vacances, vam anar a Andorra. És un lloc que solem visitar un parell de cops l'any, però no pas per anar a comprar (tot i que sovint ho aprofitem) sinó per altres assumptes personals de la família de la meva dona que no venen al cas.

Sigui com sigui, visitem el país un parell de cops. Un país de contrastos. Si ens queixem de les obres a les nostres ciutats només cal anar a Andorra a veure com sempre pot ser pitjor. No recordo un cop que hagi anat allà i que hagi pogut circular lliurement sense que en un moment o altre ens haguem trobat importants retencions per les obres. No dubto (perquè a més ho sé del cert) que Andorra té espais preciosos, però el nus Andorra la Vella - Encamp - Massana no té res a envejar a les grans ciutats en el que densitat de tràfic es refereix (òbviament, això si, portant-t'ho a una dimensió més petita. La vall principal, per la que recorre la carretera, és tan estreta que sovint han de "jugar" a diversos nivells, creant un autèntic "scalextric".

Hi ha, però, una cosa relacionada amb la circulació i els vehicles que si que és remarcable des d'un punt de vista més positiu: els parquings. Com que en la majoria d'ells la titularitat és pública els preus són realment avantatjosos, i el preu ronda els 20 cèntims/hora...algú recorda algun preu així per aqui?

La sensació de tot plegat, però, és de massificació: molta gent, molts vehicles, retencions, una vall plena de carreteres i construccions. S'ha de ser d'una raça especial per viure allà i sentir-te "lliure"; no sé, és una situació estranya, gires la vista 360º i veus que estàs "presoner" entre muntanyes, en una angosta vall i només veus que ciment i ciment al voltant.

Bé, potser la darrera frase és exagerada, ja que una altra cosa a remarcar és la gran quantitat de zones verdes que hi ha amb parcs infantils (clar, ara sóc molt sensible a això). Ahh, i el més important, no només que hi ha aquestes zones d'esbarjo sinó que estan realment ben conservades i netes, que és realment quelcom important.

Quan ets a Andorra no tens pas la sensació que ets a un altre país, mateixa llengua, mateixos costums, la gent vesteix igual... bé, una diferència important, allà encara no ha arribat la llei de prohibició del tabac en espais tancats, allà encara es pot veure gent dins els bars/restaurants "gaudint" del plaer (?) de fumar, cosa que aquí ja no és possible.

Sortint d'Andorra et recorden que si que eres a un altre país, i és que la Guàrdia Civil atura tots els cotxes, un per un, per revisar el portaequipatges. Bé, aquí si que he exagerat molt, la paraula revisar no seria correcte, fer el préssec seria millor. Fixeu-vos que nosaltres portàvem el portaequipatges pleníssim ja que tornàvem després d'una setmana de vacances -i amb nens ja se sap- i simplement vaig obrir-ne la porta i de 4 metres ençà l'agent de la Guàrdia Civil em va dir que ja estava bé. Realment són tan ingenus de pensar que si fes contraband ho portaria just al costat de la porta perquè quan s'obrís quedés a la vista?

Si pogués si que faria contraband si, de benzina!! 30 cèntims de litre més barat que aquí!!! Òbviament, vaig passar per la frontera de tornada amb el dipòsit ben ple, les gangues s'han d'aprofitar.