la banya desnutrida

Aquests dies a la televisió, en els seus informatius, ens torna a presentar un problema que, per recorrent que és, moltes vegades no li prestem la suficient atenció: l'estat de precarietat dels països al voltant de la coneguda com banya d'Àfrica (Somàlia, Etiòpia, etc...).

De fet, ara, la situació més greu es viu en els campaments de refugiats somalís que s'han establert a Etiòpia, uns refugiats que fugen tant de la sequera com de la situació de violencia desfermada fa 4 anys al seu país. Un incís aquí, sembla que una notícia d'última hora assenyalava que la situació de violència extrema a la capital del país havia cessat, sens dubte, un bon inici.

Segur que tots els que llegiu aquest post, aquest tema de la fam a Àfrica l'heu sentit anomenar des de fa anys i panys, de fet, això significa que el problema és realment greu ja que són diverses les generacions que viuen sota aquesta catàstrofe. I a més, un altre efecte negatiu: en ser un procés que dura anys i anys la solidaritat de la gent queda una mica, per dir-ho d'alguna manera, esvaïda. En cert punt és lògic. Quan hi ha una catàstrofe humanitària (recordem per exemple, el cas recent d'Haití), la solidaritat de la gent queda palesa ràpidament i són moltes les mostres d'ajuda rebuda; amb un procés llarg i agònic com és el de la banya d'Àfrica, la resposta no és la mateixa.

Evidentment el que colpeix són les històries personals. Ahir mateix sentia un parell de casos al TN que feien posar els pèls de punta. Un nen que va arribar al camp de refugiats amb només 3 kilos de pes...i tenia 7 anys!!!!!; ara, tres setmanes després, ja s'havia engreixat um kilo i estava fora de perill. Per altra banda, explicaven que durant la llarga migració a peu que han de fer els refugiats, les famílies senceres passen moments que han de ser terrorífics: a vegades han de decidir, dels fills que tenen, qui segueix el camí amb els pares i a qui abandonen a la seva pròpia sort (us imagineu com de dur ha de ser una cosa així?).

I el que més em sap greu de tot això és que estic convençut que en certa manera té solució. Els experts parlen de diverses causes, com el canvi climàtic, el desequilibri en la producció d'aliment i les seves dificultats en la "postproducció" (hi ha collites senceres que es fan malbé per discussions sobre exportacions, aranzels, etc.), la situació de violència (diners invertits en armar les milícies enlloc d'ajudar la gent del carrer)... En definitiva, que amb una mica de voluntat per tothom es podria lluitar per un món millor i més just, però cal posar-nos-hi, i clar, la banya d'Àfrica està massa lluny per remoure consciències.

Girona - León (i 3)

... recordava, per anteriors viatges que havia fet per la zona (a León, Zamora...hi havia anat a fer algun congrés d'entomologia), que hi havia un moment que passava per un congost estret. En aquell moment hi estava passant. No calia patir doncs. Malgrat que les trucades per telèfon havien fet relaxar la meva conducció anava per bon camí (era passat Logronyo ja).

Hi havia una cosa, però, que no quadrava: per què els cartells que veia a l'autopista, els números que apareixien al costat de Bilbao, cada disminuïen? 97, 88... Sempre m'havia defensat bé en geografia i sabia que Bilbao està al nord mentre que León està a l'oest... No podia ser, havia vist el congost!!!! En fi, qui em coneix sap com en sóc de tossut i donar mitja volta hagués estat assumir una derrota i no estava disposat a assumir-ne una més. Peatge definitiu, Bilbao a 10km, li dic a la dona del peatge (pensant que potser hi havia un camí alternatiu): "escuche, quiero ir a León pero creo que me he equivocado un poco..." i sense temps per seguir amb la disquisició m'etziba un..."un poco dice?!?!". Camí alternatiu? No pas, passar per Santander, però fins a Santander hi havia més de 230 km... No estem per fer provatures i la dona em va aconsellar que donés la volta i desfés els 98 km que havia fet de més (per tant, un extra de 196 km!!!!!).

La previsió de temps se n'havia anat a can pistraus. Trucaria a la dona de la residència on havia d'anar per dir-li que arribaria més tard, que no calia que m'esperés, que ja m'espavilaria la primera nit com fos. Em paro en una àrea de servei per agafar provisions (com que havia dormit 2 hores la nit anterior el risc de somnolència era patent, per tant, ho combatia menjant patates, quicos, etc...; vaig descobrir que mastegant un perdia la son). Aprofitaria la pausa per posar benzina i per trucar a la dona. Us recordeu de la durada de les trucades que havia fet després de sortir de Montblanc, no? doncs bateria descarregada, carregador a casa i el telèfon de la pensió/residència a la "memòria" del telèfon!!!!.

Doncs res, som-hi a la carretera de nou: Logronyo-Burgos-León; arribo cap a les 23:30h al punt de destí, ara només falta trobar la pensió. Me'n recordava de l'adreça i veig un parell de matrimonis de mitjana edat passejant per allà. Aturo el cotxe i els pregunto pel carrer (crec que es deia "Calle de las Tres Torres", crec, no sé). Resposta dels dos homes? fàcil; al mateix temps un m'assenyala a mà dreta i l'altre a mà esquerra!!! I comencen una discussió amistosa que a mi se'm fa eterna. Com que no en treurem l'aigua clara els dic que decideixo afagar una direcció de les dues (no els dic quina) perquè em corre molta pressa i els deixo que segueixin amb la seva argumentació.

Arribo al carrer, aparco...i just quan carrego la bossa del maleter sento un portal que es tanca. Una dona de mitjana edat avançada està a 20 metres de mi, just sota la pensió...i crido: "Carmen?" i ella respon "David?"... doncs si, ens hem trobat. Caminem un cap a l'altre mig rient, jo perquè he arribat i ella perquè es veu que, pobra dona, estava patint perquè li havia dit que arribaria cap a les 22h i eren quasi les 24h!!!. Pobra dona s'havia esperat quasi dues hores!!!

En fi, em va deixar les claus de la meva habitació, vaig arribar, em vaig treure la roba i em vaig estirar al llit, res més, ni sopar ni anar al lavabo ni desfer la bossa, estirat a sobre el llit per descansar, que el mal de cap de la tensió no em deixava gaire opció més.

Ahhh, per cert, el clínic va anar molt bé (va valer la pena el viatge) i la tornada plàcida, tranquila i sense haver de passar per Còrdoba per tornar a casa.

Girona-León (2)

... carretera i manta, León està lluny.

AP7 i àpala. Arribo a la zona de Montblanc i clar, el que té un cotxe és que de tant en tant s'ha de posar benzina. Portava tot el camí pensant que no havia de posar gasoil sinó gasolina...i no, no patiu, no em vaig equivocar...us ho explico.

Em paro a una benzinera de l'autopista i quan vaig a obrir el tap de la benzina..sorpresa!!!, va amb clau. Cap problema, al clauer del cotxe n'hi ha una però...no obre!!! No pànic, truco a la meva germana. No cal que li digui que m'ha passat, en comentar-li que estic en una benzinera les paraules són "Daviiiiiiiid, la claaaau!!!" si si, per això et trucava. Doncs resulta que la clau que obre el tap de benzina està al clauer que té ella a Platja d'Aro. De pu...mare, i què faig ara?

Pla B, surto de l'autopista, entro al poble de Montblanc i em vaig al primer mecànic que trobo. Són quasi quarts de 4, quan ell entra a treballar; l'espero...gaire remei no tinc. En explicar-li el motiu em diu, molt sincerament, que no m'ho farà. No té res en contra meu però....i si sóc un lladre que m'he endut el cotxe? Li ensenyo els papers del cotxe on s'hi llegeix "Anna Casellas Fabrellas" i li ensenyo el meu DNI "David Casellas Fabrellas",.... no seré tan cabró de robar-li el cotxe a ma germana no? Doncs ni per aquestes; em diu que no el posi en un compromís i que vagi a un altre mecànic.

Ho faig. L'altre mecànic em diu que si, que ho probarà però m'adverteix que es pot trencar una de les peces del pany i colar-se dins del dipòsit i després la solució seria desmuntar el dipòsit, etc etc...s'allargaria la reparació. Bé, no hi ha altre, no tinc benzina ni per seguir cap a León ni per tornar cap a Girona...caldrà creuar els dits. Doncs si, un cop de bona sort. La destresa del mecànic i potser la divina providència m'han ajudat.

Són quarts de 5...diria que vaig endarrerit segons l'horari previst per tant, poso benzina, compro un entrepà i menjo conduint...si si, ja sé que no es pot fer...però són tantes les coses que fem sense que siguin correctes...

Un parell de trucades, necessitava fer saber a algun amic meu i a la meva família que una cosa m'havia anat bé!!! i si, és veritat, les trucades les vaig fer conduint i no van pas ser trucades curtes, un s'havia de confessar; però sobretot la durada llarga va ser la tercera trucada, la que em van fer des del club de bàsquet pel qual havia fitxat, teníem coses que havíem de comentar i decidir i no era qüestió de perdre temps.

Per què poso èmfasi en la durada de les trucades? Us haureu d'esperar a l'episodi definitiu de demà. I'm sorry.

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

les pretemporades

El món evoluciona, l'esport també...però hi ha coses que segueixen existint: les pretemporades, aquell període de l'any esportiu en que l'esportista es prepara fisicament (i també mental) per afrontar amb el màxim de garanties, la temporada que ja comença.

En els esports col·lectius, a més, serveix perquè els nous fitxatges coneguin els companys, les maneres de fer, afavorir la integració de tots plegats i, en definitiva, començar a construir equip. També diu la "història" que acostuma a ser el període de l'any que menys agrada al jugador: periodes relativament llargs fora de casa, molt volum d'entrenaments i amb molta base física, etc. També és veritat que els professionalisme ha crescut molt i ara ni s'acostumen a fer les llargues pallisses físiques que es feien abans (on no tocaven pilota fins passades una o dues setmanes...) i a més l'esportista ja acostuma a venir més preparat ja que no "s'abandona" durant el període vacacional.

Però les pretemporades cal seguir fent-les.

D'acord que hagin canviat però, no n'estarem fent un gra massa? Em vinc a referir a les pretemporades que acostumen a fer els equips grans. Fixem-nos amb el Barça. Comença pretemporada un dilluns i dissabte següent ja està jugant un partit, al cap de 2 dies més l'Audi Cup (2 partits més en dimarts i dimecres) i després ja directament a fer la gira americana. Si ja viatges i partits deixen menys temps per entrenar, els canvis d'horaris, de condicions atmosfèriques (molta calor i humitat allà on estan ara)...fan que no pas un dia sol l'entrenador hagi decidit anular entrenaments. Estic segur que ara que fa uns 17 dies que van començar la pretemporada no arriben a un entrenament diari (mentre que fa uns anys ja portarien la major part del dia amb dobles sessions).

Si després resulta que tenen visites a la Casa Blanca, presentacions de convenis amb oenegés, banys amb dofins en un aquarium...tampoc el jugador descansa el que hauria de descansar (tot i que reconec que en aquest cas es van "turnant" els events socials).

Tot plegat està justificat per fer marqueting, vendre la marca "Barça", projectar-se en mercats emergents...tot el que vulgueu, però com a entrenador, què voleu que us digui, no m'acaba de fer el pes. Els jugadors del Barça estan controlats tan medicament com des d'un punt de vista físic per tant segur que pel seguiment que els fan els auxiliars (mireu qualsevol foto de "familia" d'aquest Barça a la gira i veureu que hi ha més auxiliars que no pas jugadors) s'està tenint present tot això però...

El primer títol de la temporada és a prop (en deu dies) i el rival és un tal Real Madrid...i ningú voldrà perdre aquesta primer oportunitat d'agafar avantatge al rival. Per això, és la millor manera preparar la pretemporada com ho està fent el Barça? Repeteixo que ells tenen les eines de valoració i creuran que si...i si no, una cosa que em calma relativament és que el Real Madrid està fent el mateix, o sigui, que ja veurem qui acaba posant per excusa al final del primer partit el tema de la pretemporada "atípica" que fan.

treballar a l'agost

En aquest país sembla que els conceptes "treballar" i "agost" no puguin anar lligats. Agost és el més típic perquè la gent l'esculli per fer vacances, a excepció dels llocs turístics on, com diu el tòpic, fan l'agost (interessant que els dos mesos s'utilitzin com a "sinònims" de vacances i de negoci al mateix temps).

Potser cada cop la gent desestacionalitza més les vacances (o això diuen els entesos) però encara associem aquest mes amb la "paralització", en certa manera, de l'estat. Si en la teva feina has de tenir contacte tant amb proveïdors com al clients, en molts casos ja es considera l'agost com a un mes no hàbil. Un exemple, per un dels clients que tenim els hi havíem de fer unes proves, una feina, per finals de juliol, en principi tenien molta pressa i malgrat vam fer mans i mànigues per tenir-ho tot a punt per fer les proves no va ser possible (no pas per culpa nostra); l'opció era fer-ho aquesta setmana o la vinent...doncs per art de màgia ara el projecte ja no corre tanta pressa i podem esperar fins la setmana del 22...just quan el client torna de vacances...

Des que estic en el món laboral em sembla que mai he fet vacances a l'agost. Quan estava a la facultat m'agradava anar a treballar a l'agost; no hi havia massa gent, no havies de fer cua per fer servir la lupa binocular del laboratori, etc...per contra, el bar, el servei de fotocòpies, etc... estava tancat. Sempre coincidíem uns quants a la Facultat i en aquella època canviavem el lloc d'anar a esmorzar, d'anar a fer el cafè ben dinat, a vegades organitzàvem sortides a la tarda/vespre (era un clàssic anar a veure les havaneres a Port-Bo, a Calella de Palafrugell, el primer dimecres d'agost...), etc.

Ara, a la nova feina tampoc puc fer vacances a l'agost, no per res, sino perquè és quan més feina tenim (treballem amb plagues...i aquestes solen buscar temperatura i humitat...a l'agost és perfecte). De fet quan penso en l'agost que ens espera m'espanta una mica, però m'encanta el que faig i aquesta feina que tinc no deixa de ser un repte nou cada dia. A més un dels avantatges és que ara trobes aparcament just davant de la porta del despatx...impossible la resta de l'any al Parc Científic. I si el bar està tancat cap problema, tinc una Nespresso al despatx.

un any a casa

Tal dia com avui, un any enrera, havia estrenat el llit d'aquí a casa, de Roses. No penseu malament amb aquesta expressió, simplement vull dir que fa un any que estem al pis on estem ara, just un any. Havien estat uns mesos d'obres i reformes, de rascar parets, de rascar portes... de passar calor (enlloc d'anar a la platja doncs ara a fer servir decapant...), però tot a fi de bé.

Jo tinc casa a Quart, i, confesso, trobo a faltar no anar-hi més sovint; però les circumstàncies de la vida són les que són i també m'he adaptat a la vida rosinca. En fi, l'ideal seria tenir la casa que tinc a Quart aquí a Roses, però com que en la vida un no pot sempre fer-se les coses a mida...

El piset on estem no està pas malament, suficientment gran com per caber-hi bé i suficientment petit com per no estar "esclavitzats" en la seva neteja; té un balcó que va perfecte per sopar-hi i un celobert que vam cobrir i vam convertir en l'habitació de l'ordinador, on planxem, etc... I la localització tampoc és dolenta no, a segona línia de platja.

Em considero força adaptable a l'hora de viure en un lloc, sempre he pensat que si mai m'hagués de mudar m'adaptaria on fos (excepte, potser, grans ciutats). M'agrada més la vida de poble que la de ciutat, Quart és un poble, i Roses, malgrat sigui 6 vegades més gran en quant a població, també és un poble. Sobretot a l'hivern. Sempre penso que quan ets a un lloc i trobes el teu bar per anar a fer un cafè de referència, la teva fleca, etc...i alguns botiguers ja et comencen a conèixer i a fer bons tractes, un ja es pot considerar acoplat al lloc on viu.

Acostumat, però a l'espai, al piset on estic ara trobo a faltar un espai per tenir-hi les meves coses: llibres  i apunts de bàsquet, tot el material que genero i que tinc sobre l'altra meva gran passió (l'entomologia)... tot i que també és cert que si ho tingués segur que el pis no estaria tan net i ordenat com està ara. Com a mínim he aconseguit tenir-hi un parell de nius de formiga artificials...algun dia us ho explicaré.