no juguem amb l'atur

Vagi per endavant un profund i sentit missatge d'ànims per tota la gent que està en situació d'atur; que, per desgràcia, estadísticament són molts. Ja ho he deixat anar vàries vegades en diversos posts però, tal com està el panorama a dia d'avui, ens hem de sentir molt afortunats els que quan ens aixequem cada matí anem a un lloc a treballar, i no a buscar feina o a la cua de l'atur.

Tots, segurament, coneixerem casos molt propers d'autèntics drames, de famílies amb nens amb cap dels dos adults treballant, gent amb 40-50 anys que perden la feina i saben positivament que no podran entrar al mercat laboral fàcilment, joves que viatgen de contracte temporal a contracte temporal, etc.

Dit això, crec que tots coincidirem en que és un tema més que seriós, i més quan no sembla que en un futur molt proper la cosa vagi a millor. Per això, perquè és molt seriós, m'entristeix un cop més el paper dels polítics ahir. Així de clar ho dic, m'entristeix, no m'emprenya (perquè ja sé que per molt que m'emprenyi ells seguiran igual) i si, m'entristeix perquè vol dir que no s'assabenten de res.

Un cop més la classe política està d'esquenes a la gent del carrer. Realment segons després de comunicar les dades d'atur en aquest més de setembre acabat de finalitzar cal ja buscar culpables? I bé, podria ser que es busquessin culpables però això es fa, primer de tot, fent autocrítica. I no, l'autocrítica és un concepte que els polítics no tenen en el seu diccionari propi.

El secretari d'estat d'ocupació ha decidit fer recaure les culpes sobre les comunitats autònomes. Curiosament, fa pràcticament referència en exclusiva a Catalunya, clar, ja que és per ara l'única comunitat autònoma (segons ells, país segons un servidor) que han començat a fer retallades dràstiques. Per altra banda, des de vicepresidència econòmica ens foten pals perquè diuen que a Catalunya no estem fent prou per reduir el dèficit... en fi, qui els entengui que els compri.

El més trist d'això no és qui té raó o no, si no que els números que han explicat avui, cada un d'ells, correspon a una persona, a un drama personal, a un cas particular. Caldria una mica més de respecte quan es parli d'ells des d'una tribuna amb un sou prou arreglat que paguem entre tots, fins i tot aquests "numeros"

la motivació en temps de crisi...de valors

Certes actituds observades a la feina on treballo conjuntament amb una xerrada que vaig tenir el passat diumenge amb la meva germana, l'Anna, m'ha donat la idea d'escriure aquest post.

La meva germana i jo som molt molt molt diferents en segons què, però com dues gotes d'aigua en altres coses; segurament per la manera com ens han educat a casa, ambdós posem els cinc sentits (i perquè no en tenim més) en la nostra feina. Els dos ens sentim afortunats per fer el que ens agrada, però som uns incomformistes.

Curiosament parlàvem d'un tipus de persones (amb les que ens toca conviure a la feina) que en anglès es coneixen com a "nine-to-fivers", és a dir, aquella gent que treballa només el que li toca, i si ha de fer-ho uns minuts més ja es queixa, ja demana compensacions, etc...

Clar, si parléssim potser de convenis laborals, lleis sindicals, etc... tots aquests donarien la raó a aquesta gent, però a vegades, les coses no es poden quadrar tant...o farem que de 9 a 5 treballin sense aixecar la vista de l'ordinador i descomptarem el temps que parlen amb la companya de feina sobre el que va fer el cap de setmana?

Estem vivint una època de crisi, gairebé la gent que tenim feina "assegurada" (tot i que potser és una mica agoserat dir això) ens podríem sentir uns afortunats. Si a això li afegim que la feina ens encanta (com a mi i com a la meva germana) no ens cauen els anells ni ens sentim uns oprimits pel sistema si treballem una estona més, si no ens limitem a fer el que ens demanen i anem una mica més enllà o si el nostre cervell no para de crear nous reptes. I que no canvïi la cosa.

estats d'ànim

La vida són estats d'ànim, i ahir (bé, avui perquè escrit aquest post a quarts d'una de la matinada) n'he vist diferents exemples. Us en comento alguns.

Comencem pel més recent. El futbol. El Barça, a mesura que passaven els minuts i el resultat li era desfavorable semblava que es desinflava, no arribava, perdia pilotes, se'ls veia cansats... Una genialitat de Messi-Cesc provoca no només un gol, sinó girar el partit com si fos un mitjò: el Barça comença a carburar com no ho havia fet en els 80 minuts anteriors, sembla que el cansament hagi desaparegut i l'hagi encomanat al rival, que havia jugat un més que correcte partit fins llavors.

Real Madrid. Un equip que no descobrirem la qualitat i capacitat que té (sóc antimadridista però les veritats no es poden negar) ensopega per segon partit consecutiu. Qui els ha vist jugar diu que se'ls veu bloquejats i, la clau la sento ara a televisió: un periodista assegura que alguns jugadors, abans de pujar a l'autobús, li han preguntat sobre què havia dit Mourinho a la roda de premsa, com si li tinguessin por, o pitjor encara, com si no sabessin per on sortiria. Bloquejats. Un altre estat d'ànim.

Avui a la feina he tingut una petita enganxada amb una de les meves companyes de feina, bé, un intercanvi d'impressions. Segur que passa a moltes empreses i no passa res, de fet no ha estat tan greu. Però vulguis que no aquestes coses m'afecten una mica, només una mica però m'afecten ja que em dol que creguin que no sóc just. Però bé, un altre estat d'ànim.

I com aquests exemples en trobaríem d'altres. Hi ha dies que ho veiem tot més clar i d'altres on l'horitzó és veu borrós, però una de les frases que m'agraden és aquella de que "després de la tempesta sempre surt el sol". Només cal tenir paciència per esperar-lo i aixecar el cap per veure'l...i una tempesta de tant en tant tampoc és dolenta, només cal que t'enganxi amb un estat d'ànim positiu.

primer dia de vacances

Conseqüència del post d'ahir: si era l'últim dia de feina avui és el primer dia de vacances!!! Destí conegut, però no per això amb menys ganes d'anar-hi. Avui marxem a passar una setmana a Sort, al piset que hi té la família de la meva dona.

Ha de ser una setmana de desconnectada, tot i que aquesta no serà total. El fet que avui en dia la tecnologia ja formi part de la nostra vida quotidiana farà que més o menys estigui al corrent del que passa a la feina; no pas perquè pensi que la gent que treballa amb mi no se'n surti però és que estem en un moment tant actiu a la feina que la meva obligació ha de ser, com a mínim, assabentar-me del que està passant.

Això si, un intentarà estar el més desconnectat possible. El meu cos i el meu cervell ho necessiten. No tenim pas cap pla en ment, simplement avui anirem cap allà i ens hi estarem fins dimecres que tornarem a l'Empordà. Estem en un punt en que els nens encara són un pèl petits per fer grans caminades però tampoc podem estar tot el dia tancats a casa, alguna cosa farem; la zona té prous encants com per fer petites excursionetes.

No, no me'n porto feina, ara bé, vaig ben carregat com sempre. M'enduc la càmera de fotos amb el ferm propòsit no només de fer centenars de fotos als meus nens, si no de tirar unes quantes fotos a insectes que podem trobar per allà (a veure si d'un cop per totes entro en la macrofotografia que ja seria hora), duc amb mi un piló de revistes i llibres per llegir (m'encanta la lectura), un també té l'esperança que l'agenda del dia pugui incloure veure partits de l'europeu de bàsquet per la tele (les negociacions seran dures)...i qui sap!! M'agradaria també fer la visita de rigor al Museu de les Papallones de Pujalt, suposo que farem també la visita a Andorra i com que els dies són més llargs igual ens animem a pujar més amunt d'Esterri d``Aneu que és on acostumem a arribar.

Qui sap, no hi ha full de ruta establert, deixar que els dies flueixin i descansar!!!! Seré capaç? Un altre repte.

últim dia de feina

Això mateix, avui ha estat el meu últim dia de feina, m'encanta el que faig, però avui ha estat l'últim dia...ep!!!! no dramatitzem.... em vinc a referir que a partir de demà començo una setmaneta de vacances!!!!!

Bé, ja em perdonareu la conyeta del primer paràgraf però crec que és l'any en que més necessito fer una parada en el camí. És realment cert que la feina m'encanta, sóc feliç treballant en el que faig i avui en dia és una sort incaculable les dues coses: a) tenir feina i b) que t'encanti el que fas. Això, però, no deixa que tant per salut física com per mental un necessita de tant en tant fer un "reset". Cal apagar l'interruptor, tot i que crec que en el meu cas l'hauré de deixar en stand-by, i intentar recarregar les bateries per tornar encara amb més força, ganes i com diria aquell...amb il·lusió.

Realment el dia que he tingut avui carrega de raó el fet de que tinc el convenciment de que he arribat quasi al límit de l'esgotament. Vinc d'unes proves que m'obligava a arribar a casa passades la 1 de la matinada i malgrat que algun dia ho volia compensar començant l'endemà més tard no m'ha estat possible degut a la quantitat de coses que teníem empantanegades. I avui, com a últim dia, calia deixar-ho tot el més lligat possible; per què us en feu una idea, al mateix temps, estem duent a terme una dotzena de trials (proves, projectes, estudis...com ho volgueu batejar) i a part d'això tenia reunions amb un pagès a Les Preses que ens lloga un camp seu per fer-hi unes proves, amb el tècnic de l'Ajuntament de Fornells per uns tràmits, etc... total, que un servidor havia (i volia) d'arribar aviat a casa per preparar l'equipatge per les vacances i nanai de la Xina.

En fi, no ens queixem, avui estic cansat, em sento cansat, per això més que mai necessito vacances...però que ningú es pensi que no segueixo essent el paio més optimista que heu conegut mai eh? Deixeu-me un parell de dies que em recuperi i ja veureu...si, és una amenaça ;)

blanc/negre

Hi ha dies, com el d'avui, en que pots veure les dues cares de la moneda, en que pots trobar-te davant d'una ampolla mig plena o mig buida, davant el ying o el yang, davant el blanc o el negre. És sempre millor quan el dia comença fosc i acaba clar, quan comença malament i acaba bé.

Avui m'he adormit (de tant en tant em passa, potser massa sovint) i com veieu el post no l'escric fins pocs minuts abans de mitjanit (segueixo, doncs, amb el repte d'escriure a diari intacte). He tingut el típic matí de voltar molt, per feina, però tenir la sensació que no has avançat massa en res; tot això culminat amb una visita al metge, al traumatòleg.

Ja em començat malament la visita perquè m'ha agafat 35 minuts tard (i amb la feinada que tenia jo per fer). Avui era el dia que m'havia d'avaluar després de la segona tongada de sessions de fisioteràpia. Un cop vist l'informe, inspeccionat de nou el genoll i preguntar-me per les sensacions, que, per ser sincer, no són massa bones m'ha plantejat tres solucions: a) seguir amb les sessions de fisioteràpia , b) fer una infiltració i c) fer ones de xoc.

Les sessions de fisioteràpia no són a priori una bona opció perquè després de fer-ne 30 no noto pas massa millora; sobre la infiltració no semblava el doctor massa convençut ja que hauria jo d'estar després de fer-me-la uns 8-10 dies sense fer massa esforços (no caminar massa, no conduir massa, no pujar escales...vaja, impossible en el meu cas) sinó el risc de trencament del tendó seria massa alt i les conseqüències molt pitjors. Ell es decantava per les ones de xoc. Tot i així, clar, la decisió està en les meves mans. El problema de les ones de xoc és que no entren per mútua (per tant, esquitxa 300 euros...) i tampoc ningú te n'assegura l'èxit. He sortit dee la consulta una mica xof...perquè a part d'això, de fer esport (excepte natació) res de res fins que la inflamació no desaparegui.

Per la tarda he començat un nou projecte a la feina (un nou "trial"), testar uns productes contra mosquits. Al migdia he rebut un mail del meu cap dient que havia parlat amb l'sponsor (un britànic vingut expressament com a delegat europeu de l'empresa japonesa, sponsor del projecte) disculpant-se perquè ningú de Cardiff podia assistir al trial d'avui (tal com marca la política d'empresa sempre hi ha d'haver algú quan un spònsor ens visita). La resposta ha estat que com que ja em coneixien de l'estudi que els vam fer l'any passat confiaven perfectament en mi i que cap problema. D'acord, pot sonar a autobombo...però de tant en tant que et reafirmin en que estàs fent les coses bé és una satisfacció, no creieu?

Total, que el dia fosc s'ha aclarit al final...ja sabeu, una de les meves frases preferides és "després de la tempesta sempre surt el sol"...per mostra un botó.

un dia...qualsevol?

Ahir dimarts vaig tenir un dia prou ocupat. Us en faré cinc cèntims, més que res perquè algú de vosaltres, a vegades, m'heu preguntat ben bé què és el que faig a la feina. Veureu com d'afortunat sóc, bàsicament perquè gaudeixo del que faig, treballant.

Em vaig aixecar tard, més ben dit, massa tard; eren les 7:50h quan un servidor acostuma a aixecar-se ben bé una hora i quart abans; motiu? l'habitual, diguéssim que els fills meus no m'han sortit pas dormilegues i rara és la nit en que un o altre (o tots dos com aquesta) no requereixen que un es llevi i estigui per ells fins que tornen a agafar el son. Sense temps per escriure el bloc.

Un cop deixo l'Oleguer al casal cap a tres quarts de nou cap a Girona falta gent, bàsicament cap a Vilobí, a l'aeroport. A les 10h haig de ser allà a recollir l'Helena, companya de feina de Cardiff que ha vingut un parell de dies aquí per ajudar en un parell de "trials" que hem d'engegar (canvieu la paraula "trial" per projecte, experiment, etc... un ja s'està acostumant a parlar en "British language", que de fet és la llengua de l'empresa). Que abans hagi hagut de posar benzina (novament) i passar per la consergeria del parc científic per dir-li a la conserge que em truqués tan bon punt ens arribessin uns paquets que estàvem esperant ha fet que arribés a l'aeroport tres minuts tard, només tres.

Un cop recollida l'Helena cap a Riudarenes a veure un dels llocs on farem un "trial" per provar uns productes contra mosquits i tot seguit cap a Blanes. Allà hem de trobar un hotel proper a una zona amb mosquits i demanar de llogar 6 habitacions durant 6 dies per fer les proves; això ha costat menys del que esperava; relativament aviat em trobat una zona susceptible (un hotel al costat d'un càmping) i després de parlar amb la recepcionista de l'hotel sembla que ens entendrem i tindrem unes habitacions disponibles la setmana de 23. Ara només falta corroborar, per la tarda-vespre, que hi ha mosquits. Una curiositat, ens llogaran unes habitacions que, textualment, les tenen "per la gent jove que busca bon preu i no comoditats" ... mmmm... parlem de turisme de borratxera i "picadero" no?

Després cap a Fornells, a veure la cambra que tenim preparada per demà començar un nou "trial", venen els sponsors a veure-ho, per tant, no només cal fer-ho bé perquè sempre ho intentem així si no que a més tenim un plus de responsabilitat. A l'Helena li sembla bé, només cal que ens arribin els plàstics amb els que hem de "folrar" l'habitació... és pel que m'ha d'avisar la conserge del parc.

Fet i fotut arribem al parc a quarts de 2. A dinar de pet; un servidor no ha ni esmorzat. Després al despatx, un parell d'hores parlant dels projectes que tenim engegats i del "papeleo" de l'empresa. La trucada de la conserge no arriba. Nervis. Pla B? esperem una mica. L'Helena truca a Cardiff pq contactin amb el proveïdor que ens havia d'enviar el plàstic. Quarts de 5, cap resposta. Definitivament pla B, ens anem a un magatzem majorista que em diuen i patam, trobem el que buscàvem. M'he hagut de currar que em deixessin comprar allà el plàstic pequè només venien a l'engròs...la cara que ha posat el venedor quan li he dit que només ens en duiem un rotllo....!!! Li he promès que si la prova surt bé li comprarem més rotllos...i jo compleixo les promeses sempre...o quasi, vaja.

L'Helena i jo cap a posar el plàstic a l'habitació; a quarts de 7 tot està llest!!! De nou cap a Blanes, hem de comprovar que hi ha prous mosquits. Comecem a voltar per la zona però els resultats no són els esperats, potser massa calor encara? massa sol? massa vent? massa mala sort? Una cosa ens anima i és que uns veïns del costat de l'hotel quan els pregunto si hi ha mosquits m'ensenyen les proves (un fill amb més de 10 picades). Com que el passeig no dóna els fruits esperats provarem una altra cosa, ens asseurem a una terrasseta i soparem, de fet són quasi les 9, i allà esperarem que arribin els mosquits. Doncs si, poc tarden en començar a arribar, uns 7 mentre sopem. Decidit, allà farem el trial. L'spònsor apreta i vol saber ja quan farem el trial per tant demà li confirmarem.

Tornada cap a casa passant per Girona per deixar l'Helena a l'hotel. Arribo a quarts de 12 passats a Roses, temps just per asseure'm davant de l'ordinador i escriure el post del dia + consultar mails i respondren algún d'urgent.

Estressant? potser, però la satisfacció per la feina feta és una sensació bona, molt bona. Avui l'Helena m'ha dit una frase que ja la faré meva perquè diu molt de com afronto les coses: "problemes? no són problemes, són reptes". I avui tocarè un nou repte, però en tinc moltes ganes; un nou "trial" amb un nou spònsor, alguna cosa em diu que sortirà bé, algú em contradiu? que potser hi haurà algun problema? no pas, si de cas serà un repte!!!

treballar a l'agost

En aquest país sembla que els conceptes "treballar" i "agost" no puguin anar lligats. Agost és el més típic perquè la gent l'esculli per fer vacances, a excepció dels llocs turístics on, com diu el tòpic, fan l'agost (interessant que els dos mesos s'utilitzin com a "sinònims" de vacances i de negoci al mateix temps).

Potser cada cop la gent desestacionalitza més les vacances (o això diuen els entesos) però encara associem aquest mes amb la "paralització", en certa manera, de l'estat. Si en la teva feina has de tenir contacte tant amb proveïdors com al clients, en molts casos ja es considera l'agost com a un mes no hàbil. Un exemple, per un dels clients que tenim els hi havíem de fer unes proves, una feina, per finals de juliol, en principi tenien molta pressa i malgrat vam fer mans i mànigues per tenir-ho tot a punt per fer les proves no va ser possible (no pas per culpa nostra); l'opció era fer-ho aquesta setmana o la vinent...doncs per art de màgia ara el projecte ja no corre tanta pressa i podem esperar fins la setmana del 22...just quan el client torna de vacances...

Des que estic en el món laboral em sembla que mai he fet vacances a l'agost. Quan estava a la facultat m'agradava anar a treballar a l'agost; no hi havia massa gent, no havies de fer cua per fer servir la lupa binocular del laboratori, etc...per contra, el bar, el servei de fotocòpies, etc... estava tancat. Sempre coincidíem uns quants a la Facultat i en aquella època canviavem el lloc d'anar a esmorzar, d'anar a fer el cafè ben dinat, a vegades organitzàvem sortides a la tarda/vespre (era un clàssic anar a veure les havaneres a Port-Bo, a Calella de Palafrugell, el primer dimecres d'agost...), etc.

Ara, a la nova feina tampoc puc fer vacances a l'agost, no per res, sino perquè és quan més feina tenim (treballem amb plagues...i aquestes solen buscar temperatura i humitat...a l'agost és perfecte). De fet quan penso en l'agost que ens espera m'espanta una mica, però m'encanta el que faig i aquesta feina que tinc no deixa de ser un repte nou cada dia. A més un dels avantatges és que ara trobes aparcament just davant de la porta del despatx...impossible la resta de l'any al Parc Científic. I si el bar està tancat cap problema, tinc una Nespresso al despatx.

noves sensacions a Cardiff

Són quasi quarts de dues i us escric ja des de casa; aquest matí ben d'hora (tal com les 5) he sortit de l'hotel en direcció a l'aeroport de Bristol per agafar un avió del senyor Ryanair. Enrera han quedat dos dies de reunions i de feina, però altament positius.

Ahir vaig viure un parell de situacions noves per a mi des que sóc a l'empresa. Al matí una reunió de tots els managers de les sucursals (la Catherine, en Pavel i un servidor) amb els 3 caps de l'empresa, en Peter (mànager general), en Graham (director tècnic) i l'Helena (directora de productes + la reina del papeleo que es genera en una empresa com la nostra). Asseguts al voltant d'una taula, tots 6, amb una ordre del dia i anar aportant la nostra visió de les coses. Algunes referències més concretes, d'altres més de filosofia d'empresa...gent de 4 nacionalitats diferents asseguts al voltant d'una taula...profitós, sense dubte. I, de fet, em va tornar a servir per entendre que encara haig de millorar molt el meu anglès. He evolucionat respecte un any enrera, quan vaig començar a l'empresa, d'això no hi ha dubte, i una conversa un a un la puc entendre en un 90%; el problema ve en una taula, quan hi ha diverses persones parlant, sovint amb expressions, frases curtes...però bé, s'ha de seguir treballant.

L'altra situació viscuda va ser més "lúdica"; un cop l'any, coincidint amb la reunió general + reconeixements mèdics, el cap de l'empresa ens convida a una barbacoa a casa seva. Ahir va ser la meva primera barbacoa. A partir de les 18:30 i durant 6 hores (que van passar volant) tot el personal de l'empresa (menys de Girona que només hi era jo) parlant, explicant anècdotes, interaccionant amb la gent d'altres sucursal, amb gent de la junta directiva...realment aprofitós. Allà hi havia en Pavel, expert en cerveses i defensor de la cervesa txeca, del vi txec... per sobre la resta (val més agafar-s'ho a bones perquè, amb la cervesa no se però amb el vi...poc hi té a rascar contra els vins catalans). En Graham saltant-se la seva l'autoprohibició que es posa i que li impedeix menjar carn els divendres. La Lisa, de la junta directiva, d'uns 55 anys i que en deu fer més de 30 que no es depila el bigoti (és rossa i en certa manera queda dissimulat...només en certa manera). La Fiona (assessora fiscal de l'empresa) i la seva parella, en Billy (el típic britànic gras, calbo i vermell a la tercera copa de vi/cervesa) que són uns enamorats dels Pirineus, de Sant Sebastian...i dels bons vins i la bona gastronomia (de fet, van estar a punt d'anar al Bulli però quan feien el viatge estava tancat); això si, es creuen Europa en moto cada setembre.

En definitiva, un bon final per un parell de dies ben profitosos a nivell empresarial i a nivell personal. Sempre són bones aquestes activitats per conviure una mica amb els companys de feina que normalment tractes via mail o Skype....això si, vinc encara més carregat de feina de com estava abans...calia?

sopar tradicional a Cardiff

Bé, avui escric aquest post des de Cardiff, al País de Gal·les. Estic aquí perquè a l'empresa fem una reunió anual i ahir tocava, bé, ahir i avui. Ahir ja vaig tenir un parell de reunions amb personal d'aquí i avui tenim les reunions "grans" i reconeixements mèdics, etc (no és que m'hagi de fitxat el FC Cardiff eh?, és política d'empresa).

No us parlaré de lo bonic que és Cardiff, bàsicament perquè aquest cop estic allotjat en un hotel a les afores i, realment, enmig d'un poligon o sigui que no hi ha res de maco jajaja (l'altre cop que vaig venir-hi, a l'octubre, estava allotjat just al centre). Volia comentar, això si, el sopar d'ahir.

Després de la jornada laboral (que aqui acaba als voltants de les 5) en Peter, el meu cap, em va portar a l'hotel i em va dir que abans de les 7 em vindria a buscar per portar-me a sopar a casa seva, on la seva dona prepararia un "tradicional food" britànic. Òbviament, si el cap de l'empresa et convida a sopar a casa seva, un ha d'estar agraït i ja vaig fer-me l'autopromesa que em posessin el que em posessin com a mínim ho tastaria (ja sabem que les qualitats culinàries britàniques ni s'assesmblen a les catalanes de lluny, però un ha de ser educat).

Només d'arribar a casa seva (una casa d'aquelles típiques estretes i altes, amb moltes finetres petites, amb un jardinet petit al davant i un de gran al darrera...) una copa de vi. Em comentava que aquí estan de sort amb els vins perquè tenen fàcil accés a tots els vins del món (sudafricans, espanyols i catalans, australians, francesos...), tots els pots trobar al supermercat a preus raonables; en canvi nosaltres, en els supers, només trobarem vins espanyols...una cosa per reflexionar.

Mentre la dona, la Nikki, acabava de preparar el sopar em va ensenyar el jardí, deu n'hi do!!! Sembla un jardí botànic i és que en no més de 70 metres quadrats segur que hi ha més de 200 plantes diferents!!! (espècies diferents). Ja em va dir que la jardineria és una de les passions de la Nikki.

Vam sopar en una mena de terrasseta emporxada que tenen; vam sopar una mena de pastís de patata i carn gratinat (boníssim) i per acompanyar col-i-flor i bròcoli...déu meu... és ben bé que el que no fas a casa fas a fora...i així va ser, com a mínim vaig tastar aquest "acompanyament". També en el sopar hi havia la sea filla adolescent, 16 anys, només pendent del mòbil però educada, participant de la conversa, servicial...però tot i així en Peter està preocupat, ara comença a sortir, a quedar amb amics i amigues i clar, per un pare protector com ell...tot i que ja li vaig dir, la seva filla sembla molt responsable, com a mínim per sobre la mitjana de la gent de la seva edat.

No fan postres i el cafè, obviament, és horrible (una parola de cafè que sembla aigua-xirri) però bé, la vetllada va estar molt bé. Vam parlar de moltes coses, del ritme diari de vida, de política, d'economia, etc etc...fins i tot dels programes de "celebrities" (Sálvame i demés), que al Regne Unit també abunden...tinc la impressió de que en Peter es sent còmode amb mi, i és bo que un cap es comporti així amb tu. Com diu ell, "enxufe"? jo prefereixo dir-li empatia.

treballar en dia de festa

Això és el que em passa avui, em toca treballar malgrat ser dilluns festiu. Vagi per endavant que, tal com pensareu els que em llegiu i desgraciadament no teniu feina, estic content pel fet de tenir una feina, un salari... i que el món no s'acaba en haver d'anar a treballar avui perquè molta gent ho ha de fer.

Sense anar més lluny avui veuré i parlaré amb centenars de persones que estaran treballant, començant per la persona que em servirà un café mentre estic esperant que arribi la companya de feina, i de fet, ella és una de les principals responsables que avui hagi de treballar.

A veure, vaig per pams. La feina que em toca avui és un pèl desagraïda, no m'agrada (potser per això també tinc tantes poques ganes de treballar avui); avui haig de fer com de comercial. A l'empresa ens dediquem a fer testos d'eficàcia de productes nous que llencen les companyies químiques per combatre les plagues, o sigui, que per trobar llocs, avui aniré a tot de bars i restaurants de Roses, Santa Margarita, Empuriabrava...oferint la possibilitat de poder provar gratuïtament el producte al seu local, però clar, hi ha pocs llocs que al final col·laborin, més que res perquè potser pensen que això és admetre que tenen paneroles ("cucaratxes") al seu local...en fi, que no és que vengui enciclopèdies però a vegades és la sensació que tinc.

I la companya de feina m'ajudarà ben poc. No és que no confïi en ella, tothom de l'empresa em diu que és supereficient...el problema és que no entén i sap dir una punyetera paraula ni en català ni en castellà. No és que vingui d'un altre planeta, però si d'un altre país. La Jitka és txeca i el cap de l'empresa l'ha enviada aquí perquè ens ajudi amb el projecte aquest de les paneroles...perquè ens ajudi!!! doncs...no sé per on agafar aquesta ajuda. Al contrari, mira, si la pobra noia no hagués vingut aquesta feina la faria en dies feiners, però clar, si està aquí fins divendres (arribant dissabte passat) el que no podia fer, per lògica i també pels comentaris del cap, era avui fer festa i que ella estigués aquí des de dissabte fins dimarts sense fer res.

En fi, deixo de pensar en negatiu perquè no ens n'ensortirem. Pensament positiu, una bona dosi de cafeïna per començar el dia i....a esperar que deixi de ploure perquè està fotent un xàfec ara que si no para de ploure encara farà que la feina d'avui sigui més "agradable".

vendre el producte

Ahir vaig fer, en certa manera, de comercial. Vaig vendre, com millor vaig saber, l'empresa per la que treballo. Resultat? bo bo, o això penso.

Resulta que ahir al matí estava convidat per anar a la universitat a xerrar sobre l'empresa per la que treballo. Els assistents eren els alumnes de Biologia dels Artròpodes, l'assignatura que durant molts anys he fet com a docent. La Núria, la que ha pres amb encert el relleu com a professora de l'assignatura, va tenir la bona idea de mostrar als alumnes diferents opcions de feina "real" basant-se en els artròpodes; així, durant diversos dies, hi ha anat una persona encarrregada del monitoreig de les poblacions de papallones, una persona encarregada de la lluita contra el mosquit tigre, i un servidor.

L'empresa per la que treballo es dedica (ens dediquem) a fer proves d'eficàcia de repel·lents, insecticides, etc... No som una empresa de tractament de plagues, el que fem és muntar per les empreses químiques que així ho soliciten, una prova de laboratori, de camp, etc... per mirar si els seus productes són eficaços abans de treure'l al mercat. Com va dir la Núria quan em presentava, en certa manera, he passat a l'altre costat (com a mínim no va dir "al lado oscuro"). És veritat: he passat de la universitat on es prima la investigació a l'empresa on el que té pes és la "producció", he passat d'estudir els insectes a com fer per eliminar-nos ( o putejar-los...perdó per l'expressió), tot i que, per ser sincers, he matat molts més insectes en la meva època en la universitat.

Em va agradar, ahir, fer la xerrada a l'Aula Magna, ja que per defensar la tesi encara em queda un bon temps per poder-hi anar, com a mínim vaig tastar el plaer que és xerrar en un lloc com aquell.

No sé, fa de mal dir si a la gent li va agradar o no (per ser la xerrada a les 8:30h del matí tampoc vaig veure tants badalls), però crec que vaig transmetre el missatge del que fa la nostra empresa, i de com ho fa, que amb tantes regulacions, protocols i demés no és fàcil. Fins i tot em va sortir un voluntari que em vol ajudar a collir llimacs!!!! Perfecte, només necessito uns 900 llimacs d'una espècie en concret, com més siguem millor no? jajaja