victoriós

Fàcil ho tenia avui per decidir el títol del post després de com vaig titular el d'ahir. I és que, com pot canviar el dia amb una bona notícia abans d'anar a dormir. Si em permeteu, ja us dic ara que escriuré dos posts sobre el clàssic, avui el del partit, i demà el del post-partit (valdrà la pena el de demà, de veritat...penseu que vaig mirar Punto y pelota de Intereconomia).

Però anem al que toca. Resulta que com que a casa no tenim GolTV, després d'una negociació amb la dona (aquest cop no massa llarga ni dura...la negociació dic), vaig anar a un dels bars que feien el partit. Vaig escollir justa el bar que tinc al davant de casa, res, travessant el carrer...ja que el que volia anar primer (on acostumo a esmorzar els dissabtes) no hi cabia n'hi una agulla. Era el primer dia que entrava a aquest bar, no és que hi hagués molt lloc lliure, ni molt menys, però com a mínim vaig trobar lloc a la barra.

La meva teoria era veure el partit però escoltar la retransmissió de Rac1 pel mp3. Peró al cap d'uns segons de ser en aquell bar vaig decidir que millor em deixaria portar per l'ambient del lloc i em vaig guardar el mp3 a la butxaca. Només d'arribar em demano un llom amb formatge i comença el partit. La primera cosa que us haig de dir, hi havia una bandera espanyola, d'aquelles amb un petit màstil per agafar-la amb la mà, que estava penjada de la part superior de la barra; i possiblement l'únic català del bar (o com a mínim l'únic que tenia el català com a llengua habitual d'ús era jo)... ep, amb això no vull dir res, és simplement un detall per contextualitzar el lloc.

Tenia el "tonto del poble" al costat; perdoneu l'expressió però els que sou de poble ja m'entendeu, vull dir aquella persona que, sentint-lo parlar diries que porta unes quantes copes de més però que en realitat no ha ni tastat l'alcohol...encara. Aquest personatge anava donant la llauna a tothom amb qui es topava al bar, que si "hoy les metemos un saco al Barça", que si "Mourinho se comerá al Guardiola ese"...i d'altres perles; després de que l'amo del bar li digui 300 vegades que surti del mig (tenia una habilitat innata a posar-se al mig de l'estret passadís que les cadires deixaven per passar el cambrer) decideix posar-se en un tamburet que curiosament havia quedat lliure a la barra, just darrera meu. Jo mirava la tele i el tenia a l'esquena, però clar, li sentia tot...i si veiéssiu el que va passar a partir del gol de Xavi... Catarsi completa!!!! Com s'hi hagués estat abduït completament per l'esperit del Barça va començar a dir que "lo que hace el Barça es jugar", si "el Barça se cepilla a este Madrid fácil", que "el portugués no vale nada"... fins i tot en totes les jugades polèmiques donava la raó als blaugrana...brutal.

Un altre personatge va cridar, en marcar Xavi, "Antonio!!! tráeme el primer gin-tonic"...el primer? si si, el fenomeno se'n va fotre un per gol (això si, el del quart gol se li devia desfer el gel perquè els gin-tonics del tercer i del quart van arribar junts).

Altres personatges? doncs un que va dir que Guardiola havia d'haver estat expulsat per provocar a en Cristiano...cosa que el que va provocar és una discussió amb un altre que en teoria eren amics (o com a minim van arribar junts al bar). Un altre que, conegut de l'amo, com que no hi havia lloc per posar-se es va situar just al lateral de la barra i no va parar de lligar (o com a mínim de tirar les canyes) amb dues dones de tipet complicat però exhuberants si més no (la mitjana dels tres devia ser 55 anys aprox. però el paio amb bona làbia si senyor. Un noiet jove brasileny (o en feia pinta) que va entrar tot cofoi amb una samarreta del Madrid i que al quart gol es va posar el jersei...potser tenia fred...

En fi, i a tot això li hem d'afegir un cambrer que s'estressava quan li demanaves que li devies per l'entrepà, o pel cafè que vaig fer després; sempre he pensat que amb un bar ple a tope com el d'ahir fer un "sinpa" és més que fàcil...però un és legal i vaig pagar tal com tocava.

Al final del partit tots contents, uns perquè el Barça havia guanyat, altres (els merengues) perquè per fi el partit s'havia acabat, el dels gin-tònics doncs content també, i els que s'havien fotut 4 plats de gambes a la planxa ni us ho explico (ara, no sé si la cartera estaria igual de contenta)...en fi, com deia aquell..."el futbol és l'opi del poble".

derrotat

Si, avui em sento una mica així. Vaig prometre'm a mi mateix no fer avui valoracions de les eleccions, ja que el resultat és molt recent i sovint cal mirar-se les coses amb perspectiva per ser més o menys objectiu. Però noi, és que en les últimes hores tot han estat derrotes.

L'última d'elles aquest matí, quan la son i el despertador m'han derrotat i he estat incapaç de llevar-me fins a tres quarts de vuit. I a això li puc sumar la derrota en el partit de bàsquet d'ahir...Però més greu és el que ahir em va ensenyar la gent d'aquest país. Us resumeixo les meves frustacions en els següents punts, a veure si algú li pot trobar explicació:

- com pot ser que el partit que ens porta tot el que decidim al parlament a nivell identitari als tribunals (llegeixi's PP) és ara la tercera força política del país i rep quasi 400.000 vots?

- perquè els partits que han fet de la llengua una croada explicant a les espanyes que el castellà està poc menys que perseguit aquí (PP + C's) treuen més 500.000 vots?

- per què ven tant l'anar en contra de l'immigrant? realment som tant curts tots plegats que encara creiem que els que venen de fora ens foten els diners i la feina?

- que trist que en el meu país hi hagi més de 75.000 persones que voten PxC, amb l'únic discurs que tenen de xenofòbia absoluta. I que hi hagi quasi 2.000 persones que votin la Falange? Quin país que estic deixant als meus fills...

- entenc que calia una alternança de govern, tot i que potser tampoc calia que en Mas guanyés per tanta golejada, més que res perquè ja ens podem anar preparant per veure el nostre territori més trinxat. Sabeu que en pocs anys tindrem un transvassament del Roine + MAT (i potser no només una de sola) + Quart Cinturó...total, suposo que som amos del territori i el podem anar trinxant sense problema no?

- em van fer mal els resultats d'Esquerra; jo vaig ser un dels molts que no els vaig votar quan sempre ho havia fet (ja vaig enviar-los una carta fa quatre anys mostrant el meu malestar per la reedició del tripartit), però dol molt veure com un partit històric s'enfonsa tant...

- i em va fer molt mal que el meu vot no servís perquè Reagrupament entrés al Parlament...que trist veure com després d'uns anys en que des d'Espanya ens ofeguen cada cop més, en que cal que dia rera dia ens anem posant vaselina perquè no ens facin mal (perdó per l'expressió però és com em sento)...després de tot això, només 350.000 vots independentistes (ERC+SI+RCat), enfront de 500.000 espanyolistes...

Però bé, si això és el que vol el país, doncs endavant...no és el país que vull pels meus fills, però no queda altra. Com va dir ahir Joan Carretero, "el país ha deixat clar que vol la via de l'autonomisme", i per tant, ja ens va bé ser una comunitat autònoma més...mentre ens deixin posar la senyera al balcó un dia i potser fer un partit amistòs de futbol cada any contra Honduras o la selecció basca ja tenim la quota d'autoestima coberta no?

Ja sabeu que sóc optimista de mena, i fins i tot un dia com avui treuré una lectura positiva: sabeu que a la demarcació de Girona, si haguéssim sumat els vots independentistes haguéssim tret més vots que el PSC? en fi, qui no es consola és perquè no vol...

Si us plau, Barça, feu que el dia com a mínim acabi una mica millor de com ha començat.

una pizza il·legal

Una pizza il·legal, així és com defineixo jo de fa temps la pizza que em faig els dissabtes al vespre.

Ja fa molts anys, ja sigui pel bàsquet o, més tard, per les obligacions familiars, que els dissabtes no acostumo a sortir i el meu plan de sempre era fer-me una pizza mentre mirava el futbol o algun partit de bàsquet gravat.

Com tot, aquesta pizza ha anat evolucionant amb el pas del temps. Quan encara vivia a casa dels pares, com que ells compraven una llauna de tonyina d'aquells de kilo de pes, aprofitava (ja sabeu alguns l'adicció que tinc per la tonyina) per fer-me tota una capa de tonyina que ocupava tota la superficie de la base; després una bona capa de formatge i, a dalt de tot, una bona capa de mozzarel·la; de fet, era tan gruixut el farciment que normalment hi havia certes parts inferiors d'aquest cobriment qe no quedaven cuites. Ahhhh i per rematar el número de calories ingent que em devia fotre, aprofitava que el meu pare acostumava a ser a la planta baixa i que la meva mare solia estar netejant el lavabo en aquell moment per fer-me un parell de "canelons" consistents en una llesca de formatge deixada sobre el marbre de la cuina (perdia la fredor de la nevera) amb un bon tall de tonyina a dins i enrotllat com si fos un caneló...un plaer (ja que els meus pares són seguidors del bloc potser ara descobriran el secret jajaja).

Avui en dia, com he dit abans, la pizza ha evolucionat. No crec que el número de calories ingerides hagi baixat massa, però ara poso més varietat d'ingredients i menys quantitat de cada un. Començo amb una  mica desobrassada a la base, després la salsa de tomata (o tomàquet jejeje), mozzarel·la i a sobre una mica més de formatge, del que tingui a casa (emmental, gouda, formatge tendre...), una mica de pernil dolç, una llauna de tonyina, una miqueta de xorisset, una bona espolvorejada d'orenga i dos tocs finals: una mica de parmesà o granna padano i un rajolinet d'oli...ahhhh i quan la trec del forn una espolvorejada més de parmesà.

Ja veieu, em passo tota la setmana fent bondat però arriba el dissabte al vespre i peco. Això si, perquè veieu que sóc conscient del meu "problema" que sapigueu que tant bon punt s'aixequi la meva dona em poso les malles i cap a còrrer.

jornada de reflexió???

Si, amb interrogants perquè cada cop entenc menys aquesta jornada; de veritat cal que tinguem un dia just abans de les eleccions per reflexionar?

A veure, sincerament crec que poca gent canvïi el vot durant la campanya electoral; avui en dia, en la societat de la informació, en que hi ha centenars de maneres de fer arribar el missatge als electors, de veritat que la gent espera a la campanya a veurè què hi ha de nou? Potser algú si, no ho nego pas, però creieu que durant la campanya s'ha dit algun missatge novedós respecte el que es venia dient els últims mesos?

Però ja que tenim el dia d'avui per reflexionar, reflexionem....perquè d'una punyetera vegada no canviem tot el que envolta a les eleccions? Anem a pams, molts volem més autogovern (digues-li nacionalisme socialisme o independentisme, però excepte C's i PP els altres clarament volen més autogovern) doncs resulta que som l'unica comunitat autònoma sense llei electoral pròpia i ens hem de regir per l'espanyola...per això és a Madrid on s'ha de decidir si hi ha un cara a cara. Però no cal pas patir, no es canviarà pas això ja que qui ho ha de fer és qui governa, i a qui governa, obviament,ja li va bé la llei que hi ha actualment (sinó seria tirar-se pedres a la pròpia teulada).

Hauríem de canviar també la nefasta idea dels blocs electorals, fer llistes obertes, limitar la despesa dels partits en campanya, poder votar per internet, que els partits no parlamentaris tinguessin una mica més de facilitats des dels mitjans públics, etc... no és poca cosa oi?

Això si, pot haver-hi desafecció, pot haver-hi el que sigui, però demà s'ha d'anar a votar; si si, així de clar. Com bé sap la gent més gran, en aquest país s'ha estat més de 40 anys sense poder anar a votar, i ara que ho podem fer, ara que tenim aquest dret després de la lluita de moltes persones durant anys...ens quedarem a casa? no fotem tu!!!!

I si no esteu convençuts voteu en blanc, i si no escriviu a la butlleta "sou una colla de vividors", o voteu la CORI o el partit Pirata...feu el que volgueu...però aneu a votar. JO no hi aniré....però perquè ja vaig votar per correu...apa, feina feta!!!

la competència

Avui una recomanació. Un programa de radio, a RAC1, de 12 a 13h i que s'anomena "la Competència" dirigit i presentat pels "Òscars", és a dir, l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, el darrer dels quals (diria, perquè sempre confonc l'un amb l'altre) és la veu en off dels "Caçadors de bolets" i presentador de "El Gran Dictat", a TV3.

Tal com ells mateixos defineixen el programa, "la Competència" és un programa d'humor basat en fets reals. Els dos Òscars es van alternant en la creació de personatges, cadascun d'ells amb un tarannà marcat. Només dos d'aquests personatges són imitacions de personatges famosos: en David Bisbal, que el dibuixen com xulet i una mica altiu sense perdre tics de "pueblerino" (una de les seves frases és: "gracias amigos, no me mereceis") i l'altre és el gran Justo Molinero, que surt cada dia al final del programa fent una lectura de titulars dels diaris del dia: boníssim!!! : a cada titular li canvia una lletra fent que agafi un sentit totalment ridicul (ex: "la Generalitat declarà 2 nous porcs naturals"...enlloc de parcs naturals) i sempre la secció es patrocinada per una empresa de nom inventat però amb segones (aishhhh ara no em surt cap exemple).

Si en Justo és un dels "reis" del programa, no podem dir menys d'en Jean Paul Desgrava, que representa que és una pedra a la sabata en el programa però que ell mateix té altes pretencions: sap de tot, vol gestionar-ho tot...i està enamorat de totes les noies de RAC1 i, en especial, de la presentadora dels telenotícies de TV3 Núria Soler; des de fa unes setmanes hi ha la versió "dolenta" d'en Jean Paul, que es l'alter ego que surt quan s'enfada.

Personalment m'encanta en Mohamed Jordi, un moro català independentista; d'altres són l'Angelines (una dona molt madura que "verdeja" i que està especialment motivada en lligar-se el que ella defineix com a "iogurines"), en Jep Cabestany (sempre amb les seves reflexions culturals), l'Avi Sense Nom (un avi amb gran experiència...com aquells que tots tenim o hem tingut a casa), i d'altres com la Veu en Off que representa que està amagat sota la taula de l'estudi, el traductor de xinès, el que comenta les noticies de Itàlia, el tarot Rosita....

Bé, segur que me'n deixo molts. Us recomano que un dia l'escolteu i si no podeu a aquella hora us baixeu gratuïtament el podcast del programa des de la web de Rac1, val molt la pena!! Semblava que després de que en Toni Soler i cia deixessin de fer Minoria Absoluta costaria omplir aquella franja però crec que l'han encertada amb escreix amb "la Competència"...es posa molt bé riure una mica abans d'anar a dinar no?

avui voto!!

Si si, durant el dia d'avui ja exerciré el meu dret (i penso que deure) com a ciutadà, aniré a votar!!!. Per primer cop a la meva vida votaré per correu i avui és el darrer dia per fer-ho. El fet que estigui empadronat a Quart però que actualment visqui a Roses fa que hagi decidit votar d'aquesta manera; el diumenge per la tarda tinc partit a Banyoles i si vull aprofiar una mica el matí amb la familia doncs mira, voto per endavant.

Ja sabeu que el vot és secret, però per altra banda tampoc em fa res que es sàpiga el que voto, en fi, que a veure si ho endevineu: sabeu que sóc, i cada cop més, independentista però que, a més, fa quatre anys vaig quedar decebut amb la reedició del tripartit i que, tal com vaig dir en un post de fa uns dies, crec que cal una regeneració de polítics o millor encara, de la política. Total, que voto un Joan però no us diré quin...una mica de privacitat no? jajaja.

Sabeu que estem en les primeres eleccions 2.0; bé, fa quatre anys ja les podíem considerar així però, no sé, tinc la impressió que en aquesta convocatòria internet, les xarxes socials, els blocs, etc... han tingut més presència que mai.

Si algú de vosaltres encara dubta de què votar us aconsello la següent aplicació: Elecciones.es; és un "divertimento" molt senzill: has de respondre 20 preguntes  de quatre blocs diferents (la resposta és si/no/passa la pregunta). A mesura que vagis responent aniràs veient una sèrie de rotllanes (són els logos dels partits que estan tapats o bé, si els vols, els pots visionar, però us recomano que els deixeu tapats fins al final) que s'acosten o s'allunyen, depèn de la teva resposta, a un punt central on significa que ets tu; així doncs, com més a prop estigui el logo de tu vol dir que més afinitat tens amb aquell partit. Al final, a més, pots veure una taula comparativa del que has respòs tu comparat amb l'opinió que tenen cada un dels partits. Curiós.

Per cert, jo ho vaig fer quan ja tenia decidit el meu vot i va coincidir amb el que em va sortir en aquest test. I curiosament els dos partits més allunyats de mi van quedar PP i C's...uffffff que bé!!

si jo fos de CIU o PSC...

...però no ho sóc. I és una sort per mi, perquè després d'aquests dos dies de dubtes sobre el cara a cara que es va proposar el diumenge, un arriba a sentir vergonya aliena. Més que res perquè tothom s'ha tret les caretes i han tornat a sortir els tics que tenen cada un dels protagonistes (i els seus partits al darrera) i que molt hàbilment durant els primers dies de campanya els tenien dissimulats.

M'explico. Resulta que el diumenge acabant-se el debat a sis, en Montilla (que sabia que d'aquell debat en sortia perdedor) que segurament debia rebre "ordres-consells" dels seus col·laboradors a la mitja part, es despenja retant a en Mas a tenir un cara a cara. Aquest, lluny d'arronsar-se, li agafa el guà i diu que per ell podrien fer el debat ja mateix.

Tot seguit s'acaba "oficialment" el debat però segueix entre bambalines; us recomano si podeu mirar per youtube o on sigui els pocs instants que han penjat d'aquella conversa a tres entre Montilla-Mas i la Terribas d'espectadora de luxe (la cara d'aquesta última és impagable). Allò si que és un gag de Polònia brutal!!!! En Montilla (Sergi Mas) amb aquell somriure que fa quan diu "chist" dient a en Mas que li ha llançat l'oferta de cara a cara per a veure si el lider de CIU responia...i en Mas (Bruno Oro) més-xulo-que-un-vuit dient-li "va asseu-te aquí mig i fem el cara a cara", passant olímpicament de tota la resta (inclosa la directora de TV3).

Què voleu que us digui, han tingut vuit mesos per pactar un cara-a-cara i ara resulta que el volen fer a última hora; per mi, que ni un ni altre volien fer debat però així han quedat bé respecte els seus electors. Si no com s'explica que des del migdia d'ahir sabien que la resolució de la Junta Electoral de Barcelona els prohibia fer el debat, i tarden més de 8 hores a presentar unes alegacions a la Junta Electoral Central que acaba decidint el que ja es sabia, que no es faria el cara a cara? Va ser una martingala (parafrassejant en Mas-Oro) que va fer que durant dilluns i dimarts fins a mitja hora abans de l'inici teòric del debat no es parlés de res més.

I un últim detall, curiós que sigui des de Madrid que es decideixi si es fa un cara a cara a Catalunya no? En fi, quin país!!! i sobretot, quins polítics!!! ...després ens queixarem de que hi ha desafecció...

cafè Le Bistrot

Avui una recomanació: el cafè Le Bistrot de Girona, a la Pujada Sant Domènech 4 de Girona.

Un bitró, o bistrot, és un local típic francès on es serveixen begudes alcohòliques, cafès, formatges...o bé menjars a preus més o menys econòmics (aquesta és la definició de la Wikipèdia). Sembla a ser que aquesta paraula seria un neologisme provinent de Rússia, on una paraula similar a bistrot significa ràpid. Diuen que els soldats francesos participants a les guerres napoleòniques que es van quedar després a viure a França sovint es dirigien als restaurants demanant que els servissin el menjar ràpid, i d'aquí s'hauria adaptat la paraula.

Sigui com sigui si que el local, quan s'hi entra, desprèn un aire clàssic, des de la decoració (austera, amb mobles i rellotges d'època), passant per les rajoles de terra i acabant amb les taules i cadires.Fins i tot les cartes i la lletra impresa en ella denota aquesta atmosfera que volen crear.

Els que venen a l'empresa de viatge de feina (britànics la major part d'ells) els acostumo a dur aquí per sopar. És un lloc on quedar bé, i no deixar-t'hi una morterada en l'intent. Per exemple, ahir dilluns hi vaig anar amb en Michael un company que ve de Newcastle. Per cert, dos detalls abans de seguir: primer, per ser dilluns hi havia força gent (no estem en crisi ja?) i segon, mmmm, a veure, els que heu anat al local sabeu que el cambre que hi ha de toda la vida és gai, doncs ahir en Michael i jo devíem semblar-ho ja que ens va portar a la taula més arraconada i solitària que hi havia.

Bé, seguim. L'especialitat de la casa són, al meu entendre, les amanides i sobretot les pizzes amb pà de pagès, que com bé diu el seu nom és una mena de pizza (tot i que amb barreges força més originals) utilitzant de base una llescota (no ho definiria com a llesca perque sempre sobrepassa el diàmetre del plat). Ahir per exemple vaig menjar una amanida de formatge de cabra de primer (on el formatge de cabra te'l porten ben calentet i desfet per sobre les fulles d'enciam i de canonge) i de segon una pizza de paté amb formatge i botifarra blanca; en Michael va demanar una amanida de cigrons amb botifarra blanca i de segon una pizza de llom rostit amb formatge.

A l'apartat de postres costa decidir-se entre la varietat de sorbets i creps; en Michael va tastar la crep de mel i de nous i jo em vaig decantar per un pastis de xocolata (si si, perfecte per la meva dieta ho sé...però un dia és un dia no?); per cert, el pastís de xocolata contundent i no pas poc tros....aishhhh quina bomba calòrica!!!!

Dos detalls més per acabar: mireu si són catalanistes i de la ceba que la carta només és en català i que tots els vins que tenen a la carta (més d'una vintena) són de Catalunya, ja sigui del Penedès, Empordà, Alella, etc...però no hi aneu a demanar un Rioja. I segon, porten a tal extrem la "decoració d'època" que el compte te'l fan a mà (això si, accepten targetes de crèdit eh? que la pela és la pela).

Per cert, el que dèiem de ser força econòmic: compteu que vam menjar primer, segon, postres, aigua i jo un cafè...i tot plegat ens va costar 20 € per barba, bé, de fet a mi em va costar 40 € que com a bon amfitrió vaig convidar.

debat de bat a bat

Sé que m'estic fent pesat amb els posts electorals, però és el que hi ha, les eleccions catalanes són cada quatre anys, per tant, adaptant en que deia un ex-president: "ara toca".

Ahir a TV3 es va produir l'esperat debat a 6 entre els candidats dels partits amb representació parlamentària. No us explicaré aquí el debat: si el vau veure no tindria sentit i si no el vàreu veure, creieu que explicant-lo per aquí tindria algun interès? Això si, com sempre, deixeu-me fer uns comentaris del que van veure els meus ulls (que, evidentment, són meus...vull dir, no cal que coincidim amb les opinions).

a) en Rivera va picar de bieles, com he sentit avui en una tertúlia, es pensava que estava a Intereconomia. Quin hooligang!!! Semblava el barrufet rondinàire, tot i que el seu paper és el més grat: com que és un partit petit pot anar ficant-se amb tothom (em va fer pensar en en miniMolina de Crackovia).

b) Rivera i Sánchez-Camacho: com s'ha de fer per desenmascarar a falsos demagogs com ells? Segueixen amb la seva croada de sempre, sense atendre a raons. Que si es sanciona per rotular les botigues en castellà, que si en Vargas Llosa no podría donar clases a la universitat catalana perquè no té el nivell "C"....ufffff ja cansa. Primer, NO es sanciona per rotular en castellà, si no per no rotular també en català i segon, als professors visitants no se'ls exigeix el català, només a aquells que vulguin ser funcionaris dins el professorat universitari.

c) la Sánchez-Camacho va fer el ridícul parlant en castellà (que bé, Herrera, quan li vas dir perquè ho feia si mai abans ho havia fet), just després de que parlés en Rivera amb la llengua aquesta (que es veu que està perseguida aquí). Per un moment vaig pensar que a la líder del PP li anava els iogurines (ja m'enteneu) però quan vaig veure la miradeta que li va fer a en Mas quan li va dir que no s'assemblava gens a en Felip Puig...mmmmm

d) en Montilla hi era? ah si, bé, jo només el vaig veure dos instants; en el cos a cos amb Rivera per lo de la llengua (molt bé!!!) i en l'instant final quan va retar a en Mas a un debat...ja saps el que vas fer Montilla? A un cara a cara jo crec que en Mas es cruspirà en Montilla...però clar, la cosa pinta tan malament a can PSC que suposo que s'agafa a un clau roent.

e) Puigcercós, quasi em convences de nou...llàstima que aquesta legislatura em sembla que us ho haureu de fer sense el meu vot...us l'he donat sempre però l'últim cop ja em vàreu fallar massa.

f) Cuní!!!!!!!!! Tu si que vas guanyar, molt bona la primera ronda de preguntes!!! Això si, ja "politiqueges" una mica, perquè això de dir just al final que has quadrat el temps de tots els candidats..mmmm...no sé sno sé, com que cap de nosaltres estàvem amb un crono a la mà jugues amb avantatge que no et podem rebatre jajajaja.

Apa, ja veieu quina anàlisi més personal del debat eh?

avui he tingut una revelació...sé els resultats de les eleccions

Amics i amigues, així és, aquesta nit he tingut una revelació (no sé si divina perquè sóc ateu) però si, una revelació: sé el resultat de les eleccions al Parlament de la setmana vinent. A veure, l'únic que no tinc clar, perquè la revelació era una mica boirosa, és quin partit tenia cada un dels resultats, però en fi, poseu vosaltres mateixos l'etiqueta que volgueu a cada un dels resultats ("frases") següents:

1.- gràcies per haver-nos fet guanyadors, hem fet uns resultats molt bons malgrat que la campanya estava fortament bipolaritzada.

2.- l'abstenció ens ha perjudicat, hem de reflexionar a partir de demà perquè la gent no està interessada en la política i es queda a casa sense anar a votar.

3.- Catalunya ha dit que està cansada del tripartit i d'experiments estranys, ara comença una nova etapa.

4.- Catalunya ha mostrat que vol seguir essent d'esquerres i nacionalista.

5.- Ara serem decisius, i qui vulgui governar haurà de comptar amb nosaltres, li exigirem que compleixi amb les nostres condicions. Serem la clau del govern del nostre país.

6.- Amb el vostre esforç hem capgirat les enquestes, ja havíem dit que l'única enquesta que importava era la del vot a les urnes.

7.- El poble de Catalunya ha demostrat la seva maduresa en no haver-hi incidents destacats en un dia com el d'avui.

Per cert, després d'aquestes revelacions m'he despertat de cop amb una frase que se m'anava repetint al cervell; una frase que (i no és una amenaça) qui la digui el dia de les eleccions passarà a ser persona non-grata per mi: a qui se li acudeixi dir que "AVUI HA ESTAT LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA" li penso jurar odi etern...avisats quedeu polítics!!!!  (bé, qui diu odi diu ràbia, que tampoc cal tenir pensaments negatius un matí assolellat i radiant com el d'avui).

els buffets lliures

Diuen que per ser feliç amb un mateix s'han de reconèixer les debilitats, doncs jo en tinc una, els esmorzars de buffet lliure.

No sóc un comprador compulsiu ni un menjador compulsiu, però quan s'obre als meus ulls un buffet lliure ho compraria tot, ho menjaria tot (bé tot, vull dir una mica de cada, tampoc ens passem). Reconec que costa ressistir-me a una plata amb desenes de talls de pernil, de formatge, pans petits ben calentets...i sense parlar de la bolleria (i de veritat us dic que de bolleria només en menjo en els buffets lliures).

Portava uns anys que pel fet d'estar en un equip de bàsquet d'elit tenia l'oportunitat (perdó, la temptació) de cada quinze dies pràcticament fer un esmorzar d'aquests. Al final, eren famosos els meus tres viatges a buscar menjar:

El primer: salat; acostumaven a caure un parell de llesques de pa de motlle torradet i sucat amb tomata, una d'elles amb bacon i formatge i l'altre amb embotit, el que fes més bona pinta.

El segon: el dolç; aquí variava més, si hi havien croissants grans me'n menjava un de farcit amb pernil dolç i formatge (i sacrificava,m'estalviava, la llesca de pa de motllo de l'embotit...un detall, fixeu-vos que dic la llesca no l'embotit) i després o algun donut, o croissantets petits...depèn de l'oferta.

El tercer: les postres; un iogurt, un got de llet amb cereals...

Vaja, que a vegades quedava tan tip que no calia el dinar. Aquest post ve arrel de que ahir vaig esmorzar de nou de buffet lliure perquè era a un hotel de Barcelona per feina; i com que ara sóc "més esportista" em vaig saber controlar una mica i només vaig fer dos viatges...i no tant abundosos com tenia per costum.

Per cert, l'hotel era Husa Oriente, al costat del Liceu...i de diaris al hall només tenien La Razon i l'ABC...uiuiuiiiii, hauré de dir al meu jefe de Cardiff que canvïi d'hotel el pròxim cop.

Ahhh i pels que llegint aquest mail han pensat que sóc un golafre, tres coses: primera, teniu certa part de raó; segona, la millor manera de vèncer les temptacions és caure en elles; i tercera, diuen que l'esmorzar és l'àpat més important del dia no?

ho vols en català? paga més

Perquè després diguin...

Ahir, per feina, en un despatx d'uns advocats a Barcelona (potser dels dos o tres bufets d'advocats més famosos de l'estat)...no diré el nom perquè són coses de feina...i la vull conservar.

Ens han de preparar una documentació, ens la prepararan en castellà i en anglès; el meu cap (galès) els hi pregunta si ho podrien fer també en català o fins i tot en català i anglès...i l'advocat li respon que, obviament ho poden fer, però que costarà més car.

Rivera, Sánchez-Camacho...alguna cosa a dir?

els petits també existeixen

Ahir RAC1 va fer un exercici de democràcia (com a mínim parcial) i va entrevistar els candidats de tres partits extraparlamentaris que concorriran a les eleccions al Parlament del proper dia 28. Joan Laporta (Solidaritat Catalana), Montserrat Nebreda (Alternativa de Govern) i Joan Carretero (Reagrupament) van tenir uns 7-8 minuts cada un per, a través de les preguntes d'en Basté, poder fer conèixer a grans trets els programes electorals de les seves formacions.

Dic exercici de democràcia parcial perquè foren 3 partits extraparlamentaris dels més de 20 que es presentaran; i foren aquests els escollits perquè segons diferents sondejos són els que tenen més possibilitats d'entrar a formar part de l'arc parlamentari a partir del 29, o quan es constitueixi el Parlament, vaja.

Les lleis d'aquest país, fetes, recordem, pels partits polítics parlamentaris, veten que aquests partits puguin sortir en les televisions públiques i, per altra banda, els que hi surten estan cenyits estretament per uns blocs electorals que són més o menys extensos proporcionalment a la representació que tenen al Parlament. Així doncs, d'en Mas ens diuen fins i tot què ha dinat i d'en Rivera amb prou feines el veiem d'escallimpantes. Evidentment dono la raó als periodistes quan no signen les informacions però, també és veritat, que es fan una mica pesadets amb la cantarella que diuen a cada telenoticies...menys mal que si ho diu la Raquel Sans es fa més suportable...

Com diu el títol, els petits també existeixen, i s'hauria de trobar la manera de que la seva veu pogués arribar a més gent, i no perquè no utilitzin altres recursos (són molt actius al Facebook, per exemple), però si que és veritat que el greuge comparatiu és prou gran. Obviament la frontera entre extraparlamentari i parlamentari es pot trencar com va fer Ciutadans fa quatre anys (tot i que crec que va ser en part pel fet de que en Rivera sortís en pilotes al cartell, bona estratègia de màrketing) però és complicat que això passi.

M'agradaria, però, que això passés, i que com a mínim aquestes tres formacions arribessin al Parlament. Es ve dient continuament que cal una regeneració política...doncs hi ha més bona regeneració que el fet de veure nous partits al Parlament?

Els tres d'ahir (Laporta, Nebreda i Carretero) em van semblar prou sensats, tot i que obviament, amb algun (alguna) d'ells no combrego massa; però reitero que m'agradaria que entressin al Parlament, i jo hi col·laboraré perquè així sigui.

I si no, que entri la CORI, amb la Mairena de cap de llista, a veure si amb els seus encants posa nerviós a en Mas....no sé si la desafecció disminuiria, però que seria més distret tot plegat potser si.

bàsquet és bàsquet...benvingut de nou

Si si, un post de bàsquet, no em negareu que per ser una de les meves passions he tardat prou en escriure'l no? Però avui tinc l'excusa perfecte: ahir és feia oficial la contractació de Svetislav Pesic com a entrenador del Power Electronics València. Estic content i decebut a l'hora: content per tornar a tenir a l'ACB un dels millors entrenadorsm del món, i trist perquè ha anat a parar a un dels equips pels que li tinc (bé, li tenia, a partir d'ara) menys simpatia.

Un entrenador que, entre altres, té la frase "els bons saben que per guanyar s'ha de treballar a fons; només els mediocres volen guanyar sense entrenar-se" com a full de ruta, ja podeu deduir quina ètica de treball té. Un entrenador exigent, però per començar, exigent amb ell mateix.

Gràcies a la meva amistat amb en Dejan vaig poder començar a seguir al "coach" (axí l'anomenen els seus, "entrenador") i, per exemple, assistir als seus entrenaments malgrat fossin a porta tancada, intercambiar ni que fossin dues paraules després de fruir com un nen escoltant-lo als clínics...

Me'n recordo de tres moments especials amb ell: al clínic de Sitges, després d'exposar el clínic i davant de tots els assistents em va preguntar "profesor, lo he explicado bien o me he olvidado algo?"; en coneixia com a professor perquè un dia, preguntant de què treballava, li havia dit que estava a la UdG i des d'aquell dia era l'amic "profesor" d'en Dejan i com que el seguia a tots els clínics, i normalment exposava els seus principis en defensa, aquell dia em va etzibar aquella pregunta.

Un segon moment va ser a Ourense, a l'hotel on ens allotjàvem, de nou per haver assistit a un clínic que impartia ell. Diumenge tarda, a les cadiretes que estaven al costat de la piscina, tot fumant un puro considerable em pregunta: "como se vive en Girona?". Eren els dies on es negociava el seu fitxatge per l'Akasvayu i ja em veus a mi fent d'informador turístic de la ciutat i explicant-li les meravelloses platges que tenim a la zona (n'era un enamorat de la costa).

I el tercer ja va ser fa escassament un mes. Aquest any estic entrenant a Roses, a 3ª catalana, i l'any passat estava d'assistent a un Lliga Femenina, a l'Uni Girona; total, un salt de 5 categories de cop. Un dia potser explico les raons de tot plegat, avui no. Doncs el que us deia, farà un mes aproximadament que vaig anar a Fontajau a veure els meus antics companys de club i sortint del pavelló hi havia en Dejan, en Ricard Casas i en Pesic que havia vingut de visita. Res, vam parlar mig minut, però em va preguntar si entrenava; jo li vaig comentar que si, que a Roses (ell hi ha estat vàries vegades) a una categoria totalment amateur, etc... i ell em va dir "lo importante es entrenar, basket es basket"...i m'encanta, perquè és el que dic també a les persones que no entenen com és que de cop he anat de LF a 3ª.

I per acabar una anècdota; es veu que a Pesic li va encantar l'acústica del Palau Blaugrana des de que en el primer entrenament va cridar "DEFENSA!!!" i el sostre del Palau li va tornar la paraula repetida (eco)... cada cop doncs que algú no defensava correctament se l'enduia a mitja pista, li feia parar les orelles i cridava la mateixa paraula perquè el jugador la sentís repetida diverses vegades...

Molta sort "coach"!!!

el convidat

És el primer cop que entro, en aquest bloc, en l'histriònic, complexe i sovint pervertit món de la televisió. Ja fa un temps que els espectadors assistim a una guerra de cadenes, a un tot-s'hi-val si el que fem ens aporta una dècima més d'audiència que la competència, amb la conseqüent pèrdua de qualitat en benefici d'un populisme exagerat.

Doncs enmig d'aquest desert de tant en tant apareix algun oasi, i m'agradaria destacar-lo. Evidentment tot és subjectiu (de fet, sóc dels que penso que encara haurien de fer més esport per la tele, però això és simplement qüestió de gustos) però s'ha de reconèixer que "el convidat" s'ha fet un lloc entre les mes preferències.

Per qui no hagi vist el programa, es tracta de que l'Albert Om és "el convidat" d'un personatge famós durant un cap de setmana. Un cap de setmana de convivència (es queda a dormir a les cases i tot) on va tenint converses amb el convidat, el seu entorn...i hi afegeix unes reflexions personals sobre el que va veient. Em fa pensar en l'estil d'en Miquel Calzada (en Mikimoto) a "afers exteriors", però en aquest cas agafant de protagonista un personatge famós.

Pel que he sentit en alguna entrevista al mateix Om, l'única condició que els posava als amfitrions era que fessin "vida normal", que ell s'amotllaria a l'estil de vida, costums, etc. que tingués la família de l'amfitrió durant aquell cap de setmana.

Un valor afegit al programa és que "aprofita" el convidat i les vivències del mateix per parlar de determinats temes que puguin tenir més o menys interès social; per mostra un botó: ahir la protagonista era la Montse Carulla, actriu que està a punt de fer 80 anys (bé, potser ja els ha fet perquè el programa està enregistrat). Doncs l'Albert Om va aprofitar per parlar de la vellesa en el seu sentit més ampli: com va canviar el concepte d'estimar al llarg dels anys, la sexualitat en la gent gran (impagable la cara de l'home de la Carulla quan l'Albert Om li va preguntar si encara "rutllava" jajajaja), etc. O va aprofitar la visita a l'Antoni Bassas, actual corresponsal de TV3 als Estats Units per parlar de la vida fora del país d'origen, de la conciliació feina-família; amb la Gemma Mengual parlant de l'esport d'elit i què fa un esportista quan deixa d'estar en primera línia, i en el seu cas, també de la maternitat, etc...

A més, tot fet amb un ritme just, ni s'avorreix un, ni tampoc es té la impressió d'anar massa depressa, de fet, la publicitat es fa quan està previst...i no quan la competència decideix també fer-la (no us heu parat a pensar mai com és que molts programes tallen de cop al convidat o el que estiguin fent per anar a publicitat?, doncs ja teniu la resposta).

Alonso, un altre any serà

No ha pogut ser, tots els indicis en les últimes setmanes portaven a creure que en Fernando Alonso aconseguiria el tercer títol mundial i xoffff, decepció final...per a tots? no pas, n'hi ha que estem contents com gínjols!!!

Efectivament, pertanyo a aquell grup de gent que no pot veure el pilot asturià, i malgrat no ser jo un amant de la fòrmula , l'estiu passat vaig tenir una enrabiada quan la meva escuderia preferida (Ferrari) fitxava el pilot més "odiat" per mi (parlant d'odi esportiu, està clar).

No sóc tonto i evidentment crec que Fernando Alonso és un dels millors pilots en l'actualitat (i només amb el pas dels anys es podrà dir si ho és també de tots els temps) sinó el millor...però gràcies a Déu en l'esport no tot és això, o com a mínim, no com ho concebeixo tot.

A la vida (i a l'esport també) cal tenir humilitat i en això si que el protagonista del post d'avui va mancat; són diversos els exemples al llarg de la seva carrera on les declaracions, quan alguna cosa no havia anat bé en cursa, apuntaven com dards a companys d'equip, mecànics, enginyers... però rarament la culpa era seva. De fet, si cometia un error en pista acostumava a ser per culpa de que havia d'anar al límit...com si la resta, en un món tan competitiu i on es maneja tant de calé com el de la F1 no hi anessin al límit.

De fet ahir, en declaracions acabades la cursa va dir, entre altres coses, que ell ja té dos mundials i no ha de demostrar res (tindrà el mateix assessor que Mourinho?)... potser si acaba guanyant aquest hagués hagut de donar gràcies a un tal Massa que es va haver de deixar avançar no?

És veritat que molts pilots de la F1 tenen una molt bona relació amb l'asturià, però acostumen a ser pilots que no han treballat amb ell al mateix equip, i això em sembla que ja vol dir alguna cosa.

Ahh i per la gent que vol que guanyi Alonso perquè és un pilot d'aquí...m'agradaria recordar-los que l'angelet i patriota té residència a Suïssa, per tant, no paga ni un punyetero euro d'impostos aquí...i no us penseu pas que té un sou baix eh? Consultant un estudi financer que va sortir publicat a l'agost d'enguany, Alonso és qui té el sou més alt, 30 milions d'euros (sense comptar publicitat) anuals!!!! i el segon sabeu qui és? Hamilton amb 16, quasi la meitat!!!!!!...doncs apa nano, inverteix part d'això en comprar-te una dosi d'humilitat.

un mes de teràpia

Ahir va fer un mes que, puntualment, acudeixo a la cita amb el teclat, la pantalla i la inspiració (o falta d'ella, a vegades) i escric aquest bloc.

Tot un repte per mi, perquè sóc d'aquells que té la fama de començar les coses i no acabar-les...al llarg de la meva vida he volgut tocar la guitarra (tinc guitarra, ampli, i ni idea de tocar-la), he volgut tenir un hort ecològic rendible (tinc el terreny, planto a principi de temporada però les herbes se m'acaben menjant els cultius), he volgut aprendre a pintar (tinc el material, caballet, etc... i no hi ha maneres que agafi un pinzell), tinc una tesi per fer (epppp, aquesta si que l'acabaré eh?)...

Ahir, comentant aquesta efemèride amb la meva dona, em va dir que això era com una teràpia per mi; jo, evidentment li vaig respondre que no, perquè una teràpia és per la gent que no acaba d'estar bé, però no li negaré que alguna part de raó té (es nota que llegeix el bloc i per això li deixo anar alguna floreta de tant en tant jajajaja). Raó en el sentit que si ara faltés un dia a la cita amb el teclat, alguna cosa em faltaria, seria com ni no m'hagués pres la dosi de medicament diària...per això, de moment, no penso fallar a la cita.

Em pensava que em costaria més això d'escriure cada dia, i sabeu quina cosa és la que em costa més? posar-hi a vegades etiquetes als missatges, ja que tot no deixa de ser "personal" i "opinió" i la gran majoria de les coses que comento pertanyen al terreny "político-social"...en fi, com sempre, tot és opinable.

Apa doncs, us deixo que tinc feina a la cuina, avui quische de verdures...i no voldria pas que se'm cremés el carbassó i l'albergínia (ubergínia aquí)...

Gràcies a tots els que m'heu anat llegint...i demà no em feu campana eh?

dues setmanes de paciència

Si si, això és el que haurem de tenir. Cada cop que hi ha eleccions és com un deja-vú i després de 24 hores de campanya electoral ja n'estic cansat. Potser perquè no portem un dia de campanya, si no que ja són diversos els mesos que ens porten bombardejant, potser pensant que amb la tàctica de la gota malaia aconseguiran que no creixi la desafecció...no ho crec pas...noto que la gent està molt cansada de tot plegat.

Deixeu-me dir quatre reflexions de coses que han passat fins ara:

1.- temps enrera ja vaig escriure sobre el tema del debat a dos cares entre CIU i PSC...doncs ha passat el que em pensava, uns s'acusen als altres i els altres als uns, però ens hem quedat sense debat cara a cara.

2.- el debat a 6 ja m'imagino com serà: exposició dels programes sense debat... es voldrà encotillar tant tot plegat perquè ningú pugui dir que l'altre ha tingut un tracte de favor i que ha xupat més càmara que acabarà essent un shufflé de debat.

3.- alguna televisió i mitja de comunicació hauria de ser valent i fer un debat entre les llistes parlamentàries, com a mínim entre aquelles que se'ls suposa unes prespectives més o menys llunyanes d'ésser al Parlament (Solidaritat Catalana, Reagrupament, Alternativa de Govern, PlataformaxCatalunya...), potser no caldria la Falange ni la CORI amb la Carmen de Mairena, però alguna veu a les formacions "serioses" que es volen obrir camí, per què no?.

4.- lligat a l'anterior punt, tant de bo alguna d'aquestes formacions "serioses" entrin al Parlament, s'ha d'oxigenar el món polític. Obviament prefereixo que entri Laporta i Carretero que Anglada, si entra la Nebreda no estarà malament, ni que sigui per alegrar la vista (perdoneu el comentari poc polític però estic fart de la cara de la Sánchez Camacho...i ara que ens ha deixat la Marina Llansana...).

5.- sóc molt futbolero, i que hagin passat el partit a dilluns fa que tingui unes dures negociacions amb la meva dona per intentar anar a algun lloc a veure el Barça-Madrid, però només faltaria, crec que els dos esdeveniments són incompatibles el mateix dia, i unes eleccions són, de bon tros, més importants que el Barça-Madrid.

6.- aquesta campanya és la primera campanya 2.0; cal que els partits segueixin omplint la bústia amb papers i papers (i molts d'ells embolicats amb sobres de plàstic)...cal aquesta despesa econòmica i mediambiental? Sempre m'he preguntat si algú canvia el vot en funció del volum de paper que rep a casa.

7.- candidats/es: no cal que aneu petonejant tots els nens que aneu trobant pel camí (ells no voten) ni atxutxant a totes les iaies que aneu trobant al pas (o no voten o voten el que diuen les seves filles)...ahhhh i cuideu-vos la línia, que de tiberis us en fareu un fart aquests dies!!!!

8.- ho sento, malgrat el risc de fer-me pesat, hi haurà més d'un post dedicat a les eleccions, fins i tot us faré una predicció d'aquí a uns dies, i m'hi jugo un pèsol que l'encertaré.

I ara voto per anar a fer el primer cafè del dia...que m'espera una jornada atapeïda com la dels candidats.

el cotxe, un article de luxe

Ahir vaig dur el cotxe a revisió, a la dels 40.000km (bé, la vaig allargar fins els 53.000 km, tot sigui dit) però això d'haver de deixar un cotxe durant unes hores mai trobes el moment per fer-ho (el duc a la Toyota de Figueres, visc a Roses i treballo a Girona, per tant, vol dir deixar el cotxe al taller, anar a fer un cafè de dos o tres hores i tornar a recollir-lo...veieu perquè us deia fa uns dies que va bé ser suscriptor de revistes? com a mínim tenia "feina a fer").

Quan vaig pagar la revisió, uns 125 euros, vaig pensar en un comentari que va fer un dia en Carles Torrecilla, economista i professor d'ESADE, que col·labora habitualment als matins a Rac1. Ell va comentar un dia que el fet de tenir cotxe es podia considerar un article de luxe, que sovint (això si, la casuística de la gent és la que és i per mi no funcionaria) la gent s'estalviaria calés anant en taxi o en transport públic..clar, el que us deia, de Roses a Girona en transport públic tindria un greu problema d'horaris...

De totes maneres això m'ha fet reflexionar i aquest matí m'he aixecat amb ganes de fer números. Com a catalanet estalviador (??) m'anoto les despeses que tinc i el concepte de les mateixes, així, puc saber que, en 472 dies que fa que tinc el Toyota Verso (me'l vaig comprar el 27 de juliol de 2009) he gastat:
- 4091.5 € en gas-oil (sempre del barat, res de Premiums ni flautes)
- 453.42 € en les tres revisions obligatòries (als 15000, 30000 i 45000 km)
- 809.55 € en avaries (tenint en compte que en una "només" vaig pagar 300 € de la franquícia ja que l'avaria pujava a 1400 €)
- 1000 € aprox d'assegurança (pago uns 750 €/any...a tot risc, això si)
- 1020 € de parking a Roses

en total.... 7474.47 € (que maco aquest número eh? tots 7 i 4), el que dóna una mitjana de 15.84 € per dia.

S'ha de tenir present que és veritat que jo volto molt amb el cotxe, pel fet de viure a 65 km d'on treballo però aquí també s'hi hauria de comptar les despes de pàrking a Girona o quan vaig a Barcelona, etc... més les despeses de peatge (si si, a Catalunya es veu que paguem mooooolts peatges, fins i tot els de les autopistes)... més el permís de circulació...

o sigui que més de 475 € mensuals se m'esmufen amb el cotxe...per reflexionar no creieu???

Ahhh, i evidentment, encara l'estic pagant eh? hi afegim 300 € mensuals més? ahhhh, i d'aquí a dos mesos màxims tocarà una revisió de les fortes (posem-li....250 € més?).. i canvi de pneumàtics...ahhhh, clar, i alguna multa que ha caigut per unes fotos que uns aparells de color blanc a la carretera em van fer...posem-hi uns 250 € més...

no esteu marejats de tanta xifra? ahhh doncs preneu-vos una biodramina (jo si que m'he marejat)...posem-hi que un paquet val uns 10 €?....

la vergonya a Aaiún

Qualsevol que hagi seguit una mica les notícies en aquests darrers dies hauria de tenir les mateixes sensacions que té un servidor en veure, això si, a comptagotes, i sense informació massa clara, el que està passant a Aaiún.

No vull pas entrar en massa dissertacions polítiques, els que em coneixeu ja sabeu que són independentista i, per tant, entenc perfectament la voluntat dels pobles que volen caminar sols, sense l'ombra d'un estat (sovint opressor) que els impedeixi sentir-se realitzats com a nació. Però el que està passant en els darrers dies en aquella zona del Magreb sobrepassa amb escreix la raó política, crec que ja podem parlar de vulneració dels drets humans i això si que ja és més greu.

Els periodistes foren expulsats del campament saharauí abans de que la policia del Marroc hi entrés amb força desmesurada i causés el que veieu a la imatge; si alguna cosa té el campanent és que era una concentració pacífica i la resposta...de pacífica no massa. L'estat espanyol té certa responsabilitat en el tema (ja dic que certa, no tota) perquè la història és la que és, i no fa pas molts anys, els saharauís tenien l'estatus de ciutadans espanyols. Fa més de 20 anys que hi ha una ressolució de l'ONU que insta a arreglar la situació d'aquest poble apàtrida, però qui dia passa any empeny i mira, ja s'arreglaran no?

Molt em temo que de nou les raons econòmiques són les que dominen sobre les altres raons, fins i tot les humanitàries, i pel que tinc entès, el rei actual del Marroc està molt interessat en fer crèixer el país de portes endins i dotar-lo de unes infraestructures com no havien tingut mai; així doncs, una infinitat d'empreses espanyoles tenen interessos dins el país ja que són majoritàriament elles les que s'encarreguen de construir els edificis, carreteres, etc...

Així doncs, govern espanyol, quedeu-vos quiets, total, que importa el dret d'un poble que fa anys que viu trepitjat comparat amb tenir contentes les 800 empreses espanyoles que hi tenen interessos? (per cert, la raó principal de tal invasió comercial són la mà d'obra barata i els quasi inexistents impostos a pagar).

Fa uns anys, com a monitor del casal de Quart, tenia l'oportunitat de conèixer cada estiu alguns nens/es que venien a passar l'estiu entre nosaltres...que estaran pensant ara? que els estarà passant ara?

el rei de les suscripcions

Avui un post poc profund i trascendental, d'aquells que faig de tant en tant perquè conegueu una mica més de la meva personalitat, fobies, filies i demés. I de passada veureu com de friki pot ser una persona que no té mai temps de res; us parlaré de les revistes a les que estic subscrit.

De ciència/natura: Quercus, Muy Interesante, National Geographic, i abans ho estava al Nat, a Natura, a Ecosistemas i a Conocer la ciència...però van plegar veles.

De història: Sapiens

D'agricultura ecològica: La Fertilidad de la Tierra i Agrocultura.

D'esports: Sport Life, Men's Health, Runners

D'informàtica: PC actual

I a més rebo les revistes trimestals de l'Associació Catalana d'Entrenadors, de la Espanyola i de la Basca...totes elles de bàsquet, clar. Ahhhh i la revista Speak up, per millorar el meu level d'anglès.

Sempre porto alguna revista d'aquestes i quan vaig a fer un cafè, viatjo en autobús, tinc deu minuts després d'escriure al blog cada matí, etc... aprofito per llegir. Què passaria si no ho fes? obviament res, però què voleu que us digui, m'aficiono a les revistes i sempre és millor que em gasti els diners en això que en substàncies psicotròpiques no? (a vegades cal recòrrer a obvietats per justificar-se, ho reconec).

Obviament, abans que m'ho pregunteu, no tinc pas temps de llegir-me totes les revistes cada mes, les apilono i sempre penso que algun dia podré fer-ho, de fet, el món no crec pas que s'acabi aviat i no tinc pas cap interés de deixar-lo jo, que com bé va dir l'Eduard Punset, "no està pas científicament demostrat que jo m'hagi de morir"...i si això ho diu un savi...part de raó tindrà jajaja.

Ahhh, un altre dia us parlo de les entitats a les que estic subscrit, que la dosi de frikisme per avui ja l'hem coberta amb escreix.

les dones a netejar...?

Polèmic el títol no? Bé, menys mal que he posat l'interrogant perquè si no molts ja m'haguéssiu insultat (amb raó) abans de llegir l'article. No vull pas polemitzar massa, però ja se sap que un títol que pugui portar a l'equívoc sol provocar.

Ja sé que en aquest cas potser s'ha fet de l'anècdota un gra massa, però volia comentar el fet de que curiosament el paper de la dona (la monja) en el cas de la consagració de la Sagrada Família, es limités a la neteja de l'oli que s'havia vessat. No ho vaig veure per la tele, però gent que si ho va veure diu que les imatges foren força impactants pel fet de que sempre que parlava el Papa, o en altres moments de la litúrgia les monges no apareixien, només en el moment de netejar.

Deixeu-me introduir dues salvetats. La primera és que ja sé que varen sortir altres dones (les cantants dels orfeons, la dona que tocava l'orgue, etc...) però aquí em referia a les monges. El Papa sortia sempre envoltant de bisbes, capellans,...però mai cap monja en l'enquadrament de la imatge. La segona salvetat és que ja sé que els catòlics convençuts em direu que la monja s'ha dedicat sempre a fer aquestes tasques a l'ombra i que no busquen cap quota de protagonisme (i que les monges que van netejar l'oli vessat pel Papa van estar orgulloses de fer-ho)...però una cosa no treu l'altre.

És un fet demostrable que la dona viu, en el món eclesiàstic, en situació de desigualtat manifesta; i trobo que això hauria de fer reflexionar l'Església. No hi ha cap dona en la jerarquia eclesiàstica, les dones no es poden ordenar com a capellanes, i obviament menys encara com a bisbes... i no sembla que en un futur hagi de canviar aquesta situació. No us xoca que en ple segle XXI, quan les dones en la societat tenen cada cop un paper més preponderant (i benvingut que això sigui així) i ja trobem dones executives, capdavanteres de governs, etc... el paper de la dona en l'Església segueix essent com a militants de base (cuidar malalts, desvalguts, missions...)...no hauria d'ésser més equitatiu?

El que més en sobta és que ahir, el cardenal Lluís Martínez Sistach, que sempre ha estat un vanguardista (dins el possible en una institució com la clerical), interpelat sobre aquest aspecte del paper de la dona va dir que "clar, no tot és perfecte, són les regles del joc i s'han acceptar" ... carai, les regles del joc es poden anar canviant eh? (bé, menys en el futbol que no hi ha manera)...potser per això tant el futbol com la religió aixequen tantes passions?

fent el camell per fires

No us penseu pas que m'he passat al "lado oscuro" i ara em dedico a fer il·legalitats amb substàncies psicotròpiques (no pas), simplement que ahir vaig tornar a fer una d'aquelles activitats que fèia anys que no en gaudia.

Ahir per la tarda, ben dinat, vaig anar a les Fires de Girona amb la meva dona, la meva germana i l'Oleguer; vam decidir deixar que l'Eudald visqui aquestes experiències a partir de l'any vinent, més que res per les previsions de pluges que hi havia per ahir la tarda (el trinomi pluges + devesa + cotxet amb nen petit sol causar força mals de cap).

L'Oleguer descobria les fires per primer cop; només d'arribar a "pescar ànecs", evidentment amb la meva ajuda perquè si no no en pesca ni un...la meva ajuda? bé, només les meves acompanyants més una parella jove que hi havia allà va gaudir de l'espectacle lamentable que és un paio de 35 anys essent incapaç de pescar uns aneguets (em resisteixo a anomanar-los éssers inerts perquè no paraven de moure's!!!!)...després vaig adonar-me que ens havíem col·locat just a l'extrem d'on sortia la corrent d'aigua que movia aquells dimoniets grocs...de totes maneres, haig d'entrenar-me per l'any vinent. Per cert, dues reflexions sobre aquesta parada: allà hi havia aneguets però també cocodrils, peixos, dofins... i, sobretot, que ja no cal comptar els punts que hi ha sota l'aneguet, tu pesques 6 ànecs, pagues 4 euros i esculls el regal que vols d'una pila que hi ha allà...aishhh ens estem carregant les tradicions.

Després d'aquesta entrada vam anar a dos "caballitos", si si, ja sé que no és lingüísticament correcte, però em permetreu agafar-me aquesta llicència no? Tota la vida n'hem dit així!!!! Era el primer cop que l'Oleguer hi pujava, primer vam anar a un d'aquells que només donen voltes (els "tiovivos"...o "onclevius") i després al "scalextric"... i com va disfrutar tu!!!! Només per veure-li la cara ja val la pena pagar els 3 euros per 60' segons de viatge.

Després de que l'Oleguer passés una mica de por amb tots aquells disfressats de Mickey que anaven repartint globos per tot fires (conclusió: haurem d'esperar encara un temps a anar a Disneyland) vam passar per davant d'una parada de camells, i com que la meva germana em coneix em va "picar" perquè fes una cursa...bé, de fet simplement em va dir: "david, perquè no en fas una?"...i abans que acabés de dir la frase ja estava jo pagant els 3 euros reglamentaris. Ep, no vull pas fer una mourinhada...però dues curses: 2n a la primera a una bola de guanyar, i 1er incontestable a la segona cursa...pssssss...i sense escalfar eh?

Un tigre (premi) que ens vam endur cap a casa, un tigre que segons el meu fill estava trist; potser per això aquesta nit ha dormit abraçat a ell; a veure si d'aquí a 10 minuts quan els vagi a despertar el felí ha alegrat la cara. Potser estava trist perquè el vam treure del seu món i deixarà de visitar tants pobles i ciutats com fan els firaires?...potser si...i és que per ser firaire s'ha de ser d'una raça especial...no creieu?

la calba és bella

Els que em coneixeu ja sabeu que una de les meves característiques físiques és que el pèl al cap és més aviat escàs; doncs des d'ahir podríem dir que ha desaparegut totalment per acció de la Gillette Sensor.

Tampoc és que el meu aspecte hagi canviat massa, però mira, algun dia volia fer el canvi i assemblar-me més a en Krilin, a en Casper, a en Marc Llirós o al cantant de Disturbed...per citar alguns calbs il·lustres.

De fet la calvicie mai m'ha amoinat, ans al contrari, li veig més avantatges que inconvenients: et pots dutxar amb el gel del cos (estalvi de xampú), de seguida que t'has dutxat pots anar a dormir (cabell moll?), més aero i hidrodinàmic, etc... Mira si ha estat profitosa la calvície que fa uns anys, amb uns amics de la facultat vam fundar una associació sense ànim de lucre i de-per-riure que es deia CALBAC (acrònim de Centre d'Acolliment de Llicenciats en Biologia Aturats i Calbs).

I voleu que us digui tres cosetes més que us animaran als calbs que esteu moixos pel fet de ser-ho? Pareu atenció:

a) el mot al·lopècia (nom "tècnic" de la calvície) ve del greg alopex que significa "guineu" pel fet que aquest animal canvia de pèl dos cops l'any...hi ha un animal que sigui considerat més astut que la guineu? doncs, apa, fent una associació d'idees tenim que els calbs som gent astuta.

b) en determinades societats es considera que els calbs tenen una considerable potència sexual (no penso fer cap valoració personal) menys en alguns llocs com Turquia que és just al revés...però que cony sabran els turcs???

c) els primers pobladors del planeta (home de Cromagnó, Neanderthals, etc...) tenien unes melenes considerables (en reportatges i documentals n'heu vist mai cap de pelat?), per tant la calvície és un tret evolutiu, significant això que és calbs som evolutivament més avançats que els que no ho són...

...si és que qui no es conforma és perquè no vol...

jo no t'espero...pero si vols venir...

En les properes hores ja el tindrem aquí. Després de dies de preparatius i balls de xifres sobre la moguda que significa una visita com la seva, avui a la tarda arribarà al Prat el Papa Benet XVI.

Jo no em sento creient, ni molt menys; potser tinc una visió massa empírica i ni crec en un Deu superior ni, molt menys, crec amb una institució com l'Esglèsia, sobretot com més amunt s'estigui en la seva rígida jerarquia. Puc creure amb el capellà de poble, però no en el gran cardenal, puc creure amb en Pere Casaldàliga, no amb el Papa que fa de les seves paraules dogmes de fe.

Per mi, l'Església no s'ha modernitzat, i si a això li afegim els escàndols de pederàstia i d'altres, fa que cada cop sigui menys atractiva i (en la meva opinió) necessària pel món d'avui en dia. Si, em direu que ja han condemnat durament els actes de pederàstia...ostiiiiii, això és el mínim exigible no?...s'ha anat més enllà de les simples condemnes?

I per no parlar de les paraules del Papa a l'Àfrica condemnant l'ús del preservatiu, aquell dimoni que evita que els espermatozoides i òvuls es posin en contacte i, oh , de passada evita el contagi del SIDA entre altres. O el paper de la dona a l'Església...en fi, i per no parlar de l'opulència que destil·la el poder eclesiàstic, la utilització, durant segles, de la por com a arma de convenciment davant el poble, etc.

Això si, els catalans hem d'estar contents perquè parlarà en català no? També ho va fer en Bruce Springsteen i ell ho va fer espontàneament, sense anunciar-ho, i sense llegir-ho enlloc.

Per tant, jo estaria més al costat de la tesi dels que no voldrien la visita del Papa. Ara bé, sovint les coses tenen dues cares; m'agradaria que les autoritats catalanes no perdessin el cul davant visites com aquestes, obviament, però també m'agradaria tenir el mateix comportament i opinió davant els continus viatges i picades d'ullet a la Xina (si si, per obrir-hi negocis o intercanvis comercials...però...seria el país més modèlic per fer-hi negocis quan el premi nobel de la pau encara està privat de llibertat?).

En fi, m'agradaria tenir una reflexió més profunda en aquest sentit però, per variar, tinc els petits aquí donant guerra i es fa dificil poder-me concentrar en el que escric; per cert, un d'ells va estar engendrat sota el pecat perquè encara no estàvem casats (i per cert, ho vam fer pel civil)... condemnaràs Papa demà a l'homilia el meu comportament per no ser el d'una família modèlica? Ja pots fer-ho, no t'escoltaré.

Tea party vs Tintorro party

En aquestes eleccions legislatives americanes ha aparegut amb força un concepte que es coneix com a "Tea party"; pel que he anat llegint, han estat com reunions veïnals, en petits poblets, en les quals es criticaven les mesures aprovades pel Govern, i d'aquesta manera anar fent crèixer el xup-xup amb opinions sovint massa populistes, xovinistes, etc... que han ajudat al moviment republicà, de tendències dretanes dretanes.

Curiosament, "Tea party" no ho hauríem pas de traduir com "festa del tè", sinó com a "motí del tè" i és que aquest concepte té el seu origen l'any 1773 (abans d'ahir vaja). El dimarts 16 de desembre d'aquell any, al port de Boston (Massachusetts) es va llançar al mar tot un carregament de tè provinent de les illes britàniques. Fou considerat un acte de protesta dels colons americans perquè el govern britànic havia gravat fortament amb impostos aquest comerç, i, de fet, es considera l'origen del que més tard seria la Guerra de la Independència dels Estats Units.

He sentit en diverses tertúlies que, en un futur proper, els "Tea parties" es podrian importar aquí, com a concepte de reunió veïnal per parlar de política (no per tirar carregaments de res al mar, que prou merda hi ha ja). Jo sóc una persona que m'agrada xerrar (si si no us ho pensàveu eh?) i tocar una mica tots els temes perquè sempre se'n pot aprendre de les opinions dels altres. Ara bé, m'imagino una "Tea party" d'aquestes en una comunitat de veïns i no és que em faci massa gràcia; no sé perquè però crec que aflorarien les opinions més populistes, i per desgràcia, més retrògrades sobre temes amb els que s'ha d'anar amb molta cura (immigració, justícia,...). Com deia l'Iñaki Gabilondo, aquí serien més aviat "Tintorro party".

Mireu, posats a importar reunions amb noms anglosaxons em quedo amb els "Tupper sex", sempre seran més profitoses, no creieu?

Per cert, una menció especial a una fidel seguidora del bloc i que avui passarà de ser doctoranda a doctorada...t'ho mereixes Gemma!!!!

la patacada d'en Barack

Bé, ja es saben els resultats de les eleccions legislatives als Estats Units, i el partit demòcrata d'en Barack Obama s'ha fotut una bona patacada, molt més gran de la que els més pessimistes del seu partit pronosticaven.

Adaptant la frase que dèia l'Obèlix sobre els romans..."són folls aquests ianquis". No fa pas massa (exactament dos anys) va irrompre a la Casa Blanca l'Obama; i dic va irrompre perquè en els mesos anteriors a la seva elecció hi havia una gota malaia que poc a poc semblava que trencava la forta cuirassa repúblicana (i tradicional) americana, i aquesta gota malaia es va transformar en tsunami el dia de les eleccions.

El somni americà, aquell que diu que qualsevol por arribar a ser president dels EEUU, es complia; un president, de raça negra, amb família a l'Àfrica, etc... arribava a la presidència del país més influent del món.

No sóc massa seguidor de la política internacional i, tampoc sé molt bé què vol dir que la Cambra de Representants sigui republicana però que el senat segueixi essent demòcrata per poc (Martí m'ajudes?), però no cal ser un analista per entendre que el resultat d'aquestes eleccions a mig mandat significa que s'han esvaït aquelles esperances dipositades en la figura d'Obama...us enrecordeu que en les eleccions del 2008 semblava que tot el món volia votar per Obama... Semblava, en un moment d'exageració que acostumem a patir els humans de forma transitòria, que l'haguéssim de beatificar...el posem ara al purgatori?

Els analistes diuen que ha estat víctima de les seves decisions i pel que sembla ha prioritzat a promoure mesures contra la crisi, sovint impopulars, que no pas fer polítiques més populistes...tot i que segurament, els analistes detractors de la seva figura aniran cap un altre sentit.

De moment el "Yes we can" s'ha convertit en "No we can't"...veurem que passa a partit d'ara.

existeixen les distàncies?

Ahir em vaig retrobar amb en Josep, un molt bon company de feina que ha estat uns quatre mesos a Canadà. Va ser a l'hora de dinar, a la Facultat, i per molts dels que érem allà era el primer cop que el vèiem després del seu periple americà.

Entre comentari i comentari algú va deixar anar que, en tenir facebook, més o menys havíem pogut seguir les seves activitats, ens havíem assabentat que va veure un ós molt a prop perquè va penjar les fotos al feisbuc, sabíem quan havia anat a fer excursions per allà al voltant, etc. Així doncs, la de vegades vilipendiada xarxa social, ens havia servit per mantenir un contacte més o menys regular amb un amic nostre que era a l'altra punta de món.

Evidentment hi havia una distància física, però en un món global aquesta, a vegades, es fa difusa. Existeix, això si; de fet, per l'evolució dels mitjans de transport, et pots aixecar a Johannesburg i anar-te a dormir a Oslo... si us hi pareu a pensar...deu n'hi do no? I nosaltres encara perquè la nostra generació ja hem viscut amb aquests avantatges, però i els nostres avis o més enllà?

Avui tenim la necessitat de saber on estan els nostres (fes-me una perduda quan arribis a tal lloc, et truco ben dinat, etc.), això sense comptar els dispositius que et poden col·locar sobre un mapa amb una fiabilitat sorprenent...vaja, que abans havies de dissimular la pudor que et feia la roba de fum quan anaves a un bareto i tu no ho volies fer saber i ara si portes l'i-phone a sobre sabran on eres (i a no tardar potser hi haurà una aplicació per saber que has begut). Potser creieu que això no lliga amb el títol del post, per mi si, són les distàncies temporals...és a dir, no podem explaiar-nos en el temps sense motiu aparent (si havies de fer la perduda a les 10h i la fas a les 10:10h aquests deu minuts es poden haver fet eterns).

Això si, puc estar comunicat amb algú que estigui a Sebastopol o Tegucigalpa, però amb els del despatx del costat de la feina, si tinc sort, aixecaran una mica el cap per saludar si ens trobem a la màquina de cafè...serà que les distàncies encara existeixen?

la motivació en l'esport

La motivació (un aspecte tant psicològic com filosòfic) és el conjunt de tots aquells estímuls que mouen la persona a realitzar determinades accions i a persistir en elles per a la seva culminació. En aquest post d'avui em vull centrar en la motivació en l'esport.

Aquest concepte va tenir un punt d'inflexió en la final de Roma de la "Xampions" que el Barça va guanyar fa un parell d'anys. Abans del partit en Pep Guardiola va fer visionar als seus jugadors un video que havia fet confeccionar on es barrejaven imatges de la pel·lícula Gladiator amb imatges de tots els jugadors de la plantilla. Mireu si va ser un punt de inflexió que dies després vèiem el video en prime time a TV3, com si en Pep hagués estat el primer en util·lizar aquesta estratègia motivadora (senyors de TV3...que jo fa anys ja feia videos d'aquests!! jejejeje, però clar, al Barça tot es magnifica, res a dir).

Una altra variant de la motivació és la que realitza en Xose Mourinho...el que passa que aquesta motivació crec, modestament, que lluny d'esperonar els seus serveix per esperonar els màxims rivals ja que quan un es sent menystingut, infravalorat, etc... és capaç de revertir la situació a la mínima que siguin una mica forts mentalment (i als esportistes d'èlit se'ls pressuposa tal habilitat)...oi que si Villa? La millor resposta a que diguin de tu que no fas gols i de que ets massa car i, per tant, poc rentable? doncs un parell de "xixarrons" (gols) a les primeres de canvi.

La motivació per si sola no fa marcar gols ni guanyar títols, però si que pot ser-ne catalitzador, pot ser el cop de dits que fa caure la primera peça de dominó que farà caure les milers de peces de després.

Sovint la motivació se l'ha de fer un mateix, i és habitual, per exemple, que determinats esportistes els agradi una o altra música i que l'escoltin abans d'un partit. Qui no s'ha motivat escoltant la cançó de la pel·lícula Rocky i venint-li al cap les imatges de l'Stallone corrent sota el fred amb el xandall gris per la platja. Jo també utilitzo aquesta última "tàctica", em motiva "Elevation" de U2, "Paid on Full" de Sonata Arctica, "Enter Sandman" de Metallica....i tantes i tantes cançons que tinc al meu MP3...(perquè l'i-pod algú de casa me'l va posar a la rentadora...ejem ejem).

Si no fos per la música i perquè fa dos dies vaig posar els meus reptes esportius en aquest bloc qui hagués anat ahir al vespre amb fred, vent i pluja a còrrer mig a les fosques per un carril bici de Roses?

castanyada vs halloween

Vet aquí la qüestió, bé, la qüestió és relativa perquè ningú ens obliga a escollir; però si que sovint sembla que hi hagi la dicotomia entre allò que considerem més nostre i allò que ve de fora i que, sigui perquè lo de fora es valora més o sigui perquè és més cool acaba relegant les nostres tradicions en un segon pla, d'exemples en tenim diversos: tió/pare Noel, sant Jordi/san Valentín....o castanyada/halloween.

El Halloween es celebra molt a les cultures anglosaxones i té l'origen en la festivitat celta del Samhein (mira, per aquí es salva perquè m'encanta tot el referent a la cultura celta). Aquesta era una festa que es celebrava com a final de l'estació de llum, bon temps, collites etc..i com a inici de l'estació fosca, de fred, etc. I era en el moment de contacte de les dues estacions que els esperits, tant els bons com, sobretot els dolents, podien passar d'una estació a l'altre i fer-se visibles. El fet d'utilitzar màscares i difresses era per foragitar aquests esperits dolents. Aquesta festivitat era considerada l'Any Nou Celta i a cada casa s'encenia un foc que era necessari mantenir durant tota l'estació fosca.

La Castanyada sembla que deriva dels antics àpats funeraris, on es servien només llegums, fruits secs i unes pastes especials que s'anomenaven panells o panellets; l'àpat tenia un sentit de comunió amb les ànimes dels difunts, i tot torrant castanyes es resava el rosari pels difunts de la família. Alguna altra teoria diu que les castanyes torrades les consumien, en ser de gran valor energètic, els campaners que havien de fer sonar les campanes en el dia dels difunts.

Sigui com sigui, si es vol, ambdues festivitats coincideixen en l'ambient fosc, de canvi d'estació, té elements comuns com són el foc, etc... Per tant, perquè una sembla més atractiva que l'altra? L'escola ja fa la seva feina perquè la Castanyada és la primera de les quatres festes populars (després vindrà Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi) que celebren, i d'aquí que, per exemple el meu fill m'hagi ensenyat la cançó de la Castanyera.

Si estudiem la lletra de la cançó trobarem coses interessants que algú de marqueting d'una discoteca podria aprofitar per fer-ne una festa temàtica i, enlloc de que ens bombardegin amb festes de Halloween a tort i a dret tindriem una festa molt més nostrada.

"Quan ve el temps de menjar castanyes, la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya a la plaça de la ciutat"
(m'hi jugo un pèsol que les venia 4 vegades més cares...i els de ciutat les compraven igual, com fan avui amb els bolets, seguim...)
"la camisa li va petita" (per tant estreta, per tant marcant, i potser amb algún botó a punt de saltar)
"la faldilla li fa campana" (ja veig una rememoració de l'escena de la Marilyn amb faldilla blaca sobre un sortint d'aire en no sé quina pel·lícula)
"les sabates li fan cloc-cloc" (us imagineu una festa de drag-queens on anessin disfressades de castanyeres?)
" i ella sempre es mou així"...aquí ja us ho deixo a la vostra imaginació.

Si és que amb una mica d'esforç tot pot ser atractiu i cool i fashion i tots els adjectius que li voleu posar. Jo per si de cas amb quedo amb la Castanyada i això que ni castanyes ni moniatos m'agraden...però els panellets...aiii els panellets