herois

La paraula heroi pot tenir diverses accepcions, totes relacionades, una d'elles és "persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment". En el món de l'esport, en les darreres 48 hores, hem conegut la història de, en certa manera, dos herois, un podrà explicar la seva experiència quan arribi a casa...l'altre no.

Josef Ajram, l'ultrafondista (i broker de la bolsa), del que ja n'he parlat diverses vegades aquí, va completar, ahir, el repte de l'EPIC5. Recordo que per superar aquest repte s'havien de fer 5 Ironman seguits (en 5 dies consecutius, un per dia), això és, 3.9 km nedant (19.5 en total) + 180 km en bicicleta (900 km) + 42 km corrent (220 km)...no està malament no? Bé, i a més, s'havia de fer cada dia en una illa diferent de Hawai (per tant, s'havien de desplaçar d'illa en illa). Només foren 5 els elegits, i d'ells, crec que en varen acabar 4, entre ells en Josef. Ja no és el fet de la resistència física que has de tenir pel fet de fer unes 10-11 hores d'esport ininterrumpidament, sinó lo fort que ha de ser el teu "coco".

Crec que no hi havia un guanyador de la prova, és a dir, que no hi havia classificació; però, realment, creieu que de fet no són tots els guanyadors? 4 d'ells per haver superat el repte i un, el que va haver d'abandonar, pel fet només d'haver-ho intentat. De fet, en el món del triatló (o de l'ultratiatló) hi ha un concepte que s'anomena finisher, traduïu-ho com, "el que ha acabat"...i això de per si ja mereix un reconeixement.

Com reconeixement té, i ha de tenir, Weilandt, el ciclista que abans d'ahir, en el descens d'un port de muntanya al Giro d'Itàlia va caure i el seu cap va impactar violentament contra l'asfalt. Resultat? Mort. Així de curt i ras. Una persona de 26 anys que de cop i volta veu truncada la seva vida fent allò que a ell més li agradava: còrrer en bicicleta. Els ciclistes, uns esportistes fets d'una pasta diferent. Jo que sóc aficionat a pràcticament tots els esports i que vinc, en certa manera, del món de l'esport, respecto tant els ciclistes, els admiro tant!!!

Els admiro per la seva valentia, pel fet de que molts d'ells no acaben de sortir mai de l'anonimat (qui no sigui aficionat de l'esport: em podríeu dir quants ciclistes coneixeu? i futbolistes? diferència no?), pel fet que sacrifiquen el "jo" per ajudar el cap de files a assolir els objectius...tot això i més sense cobrar un gran sou (només els grans ciclistes mediàtics cobren pastarrufa important) i, sobretot, exposant-se a perills com el que ha segat de cop la vida de Weilandt. Com diu aquella frase tan suada a vegades, però tan certa: el chasis dels ciclistes és el propi cos...

Descansa i recupera't Josef, que un nou repte d'esperarà....descansa en pau Weilant, potser ara t'espera el repte més gran (Rest In Peace).