mama

És curiós això, de petit li deia "mama", de més gran vaig canviar a "mare" (potser queda com més formal?), però ara ja fa temps que li torno a dir "mama", molt més proper. I la meva mama avui fa anys, o sigui que si la coneixeu o la trobeu pel carrer feliciteu-la; ella no us ho dirà pas que fa anys, no pas perquè se n'avergoneixi ni molt menys, però la humilitat que tragina fa que no vulgui mai convertir-se en el centre de res, ni avui que és el seu dia.

No cal fer ara una competició per a veure quina és la millor mama del món, bàsicament perquè hi hauria tantes guanyadores com participants opinéssim...i si, ho admeto, per mi la meva "mama" és la millor del món. Per què? doncs simplement perquè, de gran, m'agradaria assemblar-m'hi. I qui no?

Té una força de voluntat a prova de bombes, no ho dic per dir, de fets que ho constatin n'hi haurien molts: treballant fora de casa i a casa des de sempre, essent la crosa necessària per apuntarlar la família quan això ha fet falta, havent de ser estricte quan ha calgut (amb ella i amb els altres), cuidant dels pares/sogres quan s'ha necessitat, i sempre, sempre, educant amb rigor. Per això dic que m'agradaria semblar-m'hi de gran.

Home, com tothom té les seves coses, tampoc us penseu: tossuda com una banya de marrà (es taure, com ma germana, o sigui imagineu-vos dos taures a casa...ufff), adicte a la neteja (ho sento mama, ja et suposaves que això sortiria no?)...de fet, penso que de sempre li ha tingut un carinyo especial a l'aspirador...(pam!!! ja l'he dita).

De les coses que més valoro és la capacitat per entendre les coses que té, obviament ( i forma part de l'educació que ens ha donat) quan les coses no li agraden t'ho fa saber...i, no ho negarem, el seu moment de "pronto" el té...però malgrat tot al final sempre serà allà, per quan ho necessitis. Un dia es fa enfadar molt amb mi, molt; més que enfadar-se es va sentir decebuda pel que havia fet el seu fill, molt decebuda. Tant decebuda que per un moment vaig pensar, ho reconec, que la relació podia quedar ferida per sempre...però no, l'amor que té cap els seus fills és molt més gran que tot això, i com que el temps ho cura tot si hi ha bona voluntat, després d'unes setmanes tot tornava, per sort meva, a la normalitat.

Gran iaia pels meus fills (llàstima que no pugui exercir de iaia tan sovint com voldria...65 km ens separen) i, com no, gran cuinera, molt gran; de fet, tan gran que mig en conya mig en serio el meu pare deia que un dia muntarien un restaurant amb ella de cuinera...només hi ha un plat que se li ha resistit un dia..ejem...l'arròs negre, on potser es va passar de negre, però tot és qüestió de gustos no?

Seriosament, mama, GRÀCIES...si si en majúscules, perquè en dies com avui et mereixeries tot l'or del món...però no, avui serà un dia com un altre, t'aixecaràs, faràs la feina i ens faràs als que estem al teu costat una mica més afortunats que ahir.