2 anys de l'arribada a l'elit

17 de maig de 2009, a la majoria de la gent aquesta data no li dirà res, era un diumenge, i com diu una de les grans pel·lícules que s'han fet mai (sota el meu punt de vista de no entès en cinema) com és "Un domingo cualquiera":  "en un domingo cualquiera puedes ganar o perder"...una veritat com un temple...a nosaltres ens va tocar guanyar.
´
Érem a Badajoz on havíem anat a jugar la fase d'ascens a Lliga Femenina, a la màxima categoria del bàsquet espanyol. Aquell diumenge estàvem a 40 minuts, el que dura un partit, d'aconseguir l'objectiu que, un any enrera, en un sospir, se'ns havia escapat a Santiago de Compostela. Allà, a la ciutat on culmina el camí sant, vam topar contra la mala sort i les errades pròpies (quantes vegades se m'ha aparegut al cap la mala gestió dels últims segons de partit) i contra un gran equip, el Sòller, que durant la temporada s'havia mostrat molt fort, quasi imbatible.

A Badajoz el Sòller era el Uni Girona, en tota la temporada em sembla que havíem perdut un parell o tres de partits però davant nostre no hi havia un rival qualsevol, al contrari, hi havia l'Obenasa de Pamplona, l'altra gran plantilla de la competició i, perquè no dir-ho, junt amb nosaltres, els grans candidats a pujar de categoria. Un partit tonto que van tenir a la fase d'ascens els va portar a haver-s'ho de jugar amb nosaltres. I així va ser. Un partit llarg, de 40 minuts, amb alternança al marcador, on al minut crec que 33' havien agafat una avantatge de 5-7 punts i allà se'ns va aparèixer l'Astou (la Moreneta, vaja) per rescatar l'equip i donar-hi la volta, la mateixa Astou que un any abans ens havia passat la mà per la cara jugant amb el Sòller...quines casualitats té la vida.

La nit abans de la final no vaig dormir, no pas pels nervis (aquests, mal m'està dir-ho, els acostumo a gestionar prou bé) sinó perquè vaig estar tota la nit (potser, a molt estirar, vaig dormir una hora) preparant el video del rival per passar-ho a les jugadores i a l'entrenadora a l'endemà. Jo era l'entrenador assistent i, entre altres tasques, tenia la de fer els informes dels rivals, fer els muntages dels videos, etc...i aquell dia no podia fallar. L'Obenasa el coneixíem bé, a part dels nostres enfrontaments en lliga regular m'havia procurat altres partits seus i, obviament, els tres de fases que havien jugat abans del partit decisiu. Calia acabar de completar la feina que portava feta de casa amb les novetats tàctiques que havien mostrat en els partits anteriors. I així ho vaig fer, tan bé com vaig poder o vaig saber, l'ocasió s'ho mereixia.

A l'endemà, a primera hora, en Borja (el delegat, un gran professional, creieu-me) i el preparador físic, en Xevi (petit però gran) es van encarregar de la resta (com us trobo a faltar nois!!!! fèiem un bon equip eh?). Tenien muntat un autèntic "media center" a la seva habitació, vam imprimir l'scouting (l'informe), vam repassar el video....tot estava a punt.

En acabar el partit em va passar una cosa curiosa, tot eren crits al voltant meu, felicitat, eufòria...però necessitava tenir el meu moment sol, el meu moment de desconnexió total, havia estat molta pressió, molts dies treballant per aconseguir allò, molts sacrificis personals (si vau llegir un post anterior us explicava que feia just una setmana havia nascut el meu fill petit, i els havia hagut de deixar a ell, al seu germà i a la dona a casa, just en sortir de la clínica)... Me'n recordaré sempre les paraules que em va dir en Joan Carles, que després seria l'entrenador de l'UniGirona a la primera part de la segona temporada a l'elit: "Kape, només la gent de bàsquet podem entendre tot el que ha costat arribar fins aquí, gaudeix-ho..."...oi tant si va costar, per això la satisfacció va ser doble, o triple.