Sobretot vull parlar dels entrenadors; el fet que un sigui entrenador fa que sovint senti empatia pels que ocupen el mateix càrrec, encara que sigui en un altre esport i, obviament, en un altre nivell.
No és fàcil per un entrenador pair la derrota, i fer-ho insitu. Ahir Fergusson va exercir del que és, de "Sir"; la frase en la roda de premsa on admetia que en tota la seva carrera esportiva mai havia vist un equip així de bo i que mai li havien clavat una pallissa així de gran és un exemple del que ha de ser un entrenador; humil en la victòria però també en la derrota. Algú pensa que hagués estat la mateixa reacció la que hagués tingut un entrenador portuguès mooooolt mediàtic? A què s'hagués pogut enganxar ahir, quan fins i tot el gol del Manchester no hauria d'haver pujat al marcador i un tal València hagués, possiblement, d'haver estat expulsat ni que sigui per reiteració de faltes dures?
A Guardiola, a la roda de premsa, se'l va veure emocionat per les paraules que havia dit el seu col·lega entrenador del Manchester. Sovint els elogis debiliten o bé són avantatgistes (la premsa idolatra Guardiola però a la que el Barça algun dia perdi dos-tres partits seguits els mateixos que ara li tiren floretes li tiraran pals), però quan venen de col·legues de la teva professió són realment recomfortants.
Obviament que Guardiola sense els jugadors que té no faria el que fa, però ell és el primer que ho reconeix. Si tens bones peces al teler segur que la cosa surt més bé, però fer rutllar un equip amb tanta figura és realment difícil, sobretot amb les coses extraesportives. Aquest any en Pep i els seus han patit el que no està escrit per intentar gestionar tot el que arribava des de fora per fer desestabilitzar l'equip; i han aconseguit com mai unir esforços i fer que cada un dels jugadors, per sobre de personalismes, hagin lluitat pel bé comú.
Ahir se'l veia també emocionat agraïnt al gran capità, Carles Puyol, el gest que va tenir ahir en deixar que fos Abidal qui aixequés la copa. Hi ha un detall, a més, que demostra que Puyol ho fa de tot cor, i és que lluny de quedar-se al costat d'Abidal per sortir a la foto en el moment de la recollida i alçada del trofeu, en Carles es retira en una segona fila...brutal. I més en un dia com ahir, en el que pensava a jugar de titular i només va participar en els darrers 5 minuts...però ell sap que l'èxit no es forja el dia de la final, sinó en el treball del dia a dia.
Entenc que als que no els agrada l'esport em considerin un exagerat, però realment se'n poden extreure conclusions tan últils del que fa el Barça, i, sobretot, de com ho fa.
Gràcies nois per deixar-nos participar d'un somni així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada