el tren i la via

M'agrada la música, i, potser inconscientment, algunes de les frases em queden a la memòria i després les puc relacionar amb coses que passen; només així s'explica que trobi relació entre Sopa de Cabra i el futbol.

En una de les cançons del grup (ja no puc posar ex-grup perquè aviat tornaran a trepitjar escenaris) apareix una frase com..."tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via". Suposo que no cal explicació del significat no?: tot canviarà (perquè el tren serà diferent) però hi ha coses que mai canvien (la via serà la mateixa).

Avui comença oficialment la temporada del futbol, de l'opi del poble vaja, d'aquell negoci, distracció, realitat paral·lela per molta gent. Quasi tres mesos després del darrer partit oficial (final de Champions) i després d'un mes que els jugadors tornessin als entrenaments, s'han acabat les provatures i avui comença a jugar-se el primer títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya.

Jugadors que han canviat d'equip, nous fitxatges, jugadors que han marxat, nous patrocinadors, nous rics (compte Màlaga), nous pobres (quasi tots menys Barça-Madrid...i de moment Màlaga)...tot canvia; però res canvia, sobretot pel que fa referència als dos equips grans, protagonistes del partit d'avui.

I fou ahir sentint les rodes de premsa dels dos entrenadors que vaig entendre que, en el fons, res canviava. Guardiola amb prudència extrema, lloant sempre l'adversari, dient ja per davant que no importava que ells portessin menys entrenaments amb tot l'equip complert que no pas el Madrid, dient ja per endavant, doncs, que no hi havia excuses pel que pogués passar avui, exigint i autoexigint-se. L'entrenador del Madrid, un tal Mourinho, en canvi, ja va deixar anar alguna perla com, per exemple, que el titol que es començava a jugar avui era el partit més important de l'estiu però el menys important de la temporada.

Però la palma se la va endur la frase que va llençar quan un periodista li va dir si TACTICAMENT el partit darrer al Bernabeu contra el Barça (0-2, semifinal anada Champions) li havia servit per fer alguns canvis de cara a el partit d'avui...va i l'arrogant portuguès (un d'ells, l'altre el coneixen com a CR7) etziba: "vaig aprendre que contra el Barça no puc dir les veritats". Pam!!!! Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via...i escolta el bocamoll d'en Mou.

balls de xifres

Sovint quan els que no entenem massa de macroeconomia sentim determinades xifres en els mitjans de comunicació o bé tendim a la demagògia o bé al contrari, tendim a considerar els milions d'euros com si fossin quilos de pèsols.

Us posaré ara un parell d'exemples de dos processos que en l'actualitat estan regits pel que us acabo de comentar. Primer, la visita del Papa. Un altre dia ja parlarém d'altres consideracions, avui només l'econòmica que, de fet, és pel que s'està parlant més de la visita (tan a favor com en contra) i això ja hauria de fer reflexionar una mica. Els contraris a la visita diuen que genera fins a uns 50 milions d'euros de despesa mentre que, per contrapartida, els defensors de la visita diuen que generará fins a 100 milions de benefici. Segurament ni tant ni tant poc, segurament tot és matisable i m'agradaria saber com fan els càlculs uns i altres.

Però clar, el que deiem, amb les xifres (i més amb les macroxifres) es pot fer molta demagògia; segurament la despesa és excessiva però no vaig sentir ningú que digués el mateix amb altres visites com, per exemple, la de Michelle Obama l'estiu passat; ni amb les ingents (i indecents) quantitats que es paguen per fitxar futbolistes, per mantenir no sé quants soldats i avions a Líbia (sense saber exactament què estan fent), etc...

Per altra banda, el de vanalitzar els diners, està tot el que ha envoltat el fitxatge de Cesc pel Barça. Més d'un cop he sentit tertulians, opinadors i aficionats dient que si la diferència entre el que volia pagar el Barça i el que volia rebre l'Arsenals era "només" de 2 milions s'havia de pagar i punt. Collons!!! "només"? 2 milions d'euros són 332 milions de les antigues pessetes...xavalla no? La dels Ajuntaments que deixarien d'estar endeutats, la d'empreses que deixarien d'estar en fallida, etc... amb aquestes quantitats invertides de diferents maneres.

Ahhh i per cert, deixeu-me dir una cosa sobre el fitxatge de Cesc (seré l'últim dia que en parlo perquè estic més que cansat). Ara tot són lloances perquè s'ha rebaixat el sou per poder fitxar pel Barça, diuen que fins a 5 milions d'euros (una pasta vaja). Molt em temo dues coses: primer, que si s'ha rebaixat això és perquè segur que seguirà cobrant una "pastarrufa" per temporada (per tant, sacrifici relatiu) i, segon, que em jugo un pèsol que en un any se li està "revisant" el contracte per donar-li la diferència que ara posa de la "seva butxaca"...i si no temps al temps.

entomohistòria

No és pas una paraulota la que encapçala aquest post d'avui, simplement crec que il·lustra prou bé el que us volia explicar avui. Recordo que fa una setmana, en una trobada de feina amb una (bona) entomòloga, comentàvem el fet de que ben poca gent podia entendre la nostra afició/feina. M'explico, està ben entès que una persona li encantin els ocells, els grans mamífers, que sigui un estusiasta de balenes i taurons, o que li encantin els documentals de La2 sobre l'atac de lleons sobre manades de nyus...però quan dius a algú que t'agraden (i estudies o treballes amb) insectes, la cosa canvia.

M'enrecordo fa ja força anys, de fet, deu fer uns 10-11, en ple treball de camp per la meva tesi doctoral, tenia marcades unes 200 hectàrees en un mapa, en la zona de les Gavarres que comprèn des de les estribacions costeres de Castell-Platja d'Aro fins a la zona del Golf del Masnou. Per qui no coneixeu la zona, estem parlant d'una àrea que engloba parts urbanitzades amb d'altres ben naturals. Doncs bé, un servidor, equipat amb un GPS, havia de visitar el punt central de cada parcel·la i prendre unes dades, recollir i anotar les espècies de formigues presents, etc.

La zona que havia de mostrejar aquell dia era ben feixuga a priori, i no vaig pas anar desencaminat. Era una zona de pendents molts fortes, ben inaccessible, amb unes quantes cases aïllades damunt del turonet, en el punt ben alt. Com que era l'estiu m'agradava anar a treballar ben aviat, per evitar les estones de més calor; així doncs, a quarts de 7 del matí ja era al camp. Va ser un matí llarg i poc profitós en quant  a feina feta ja que per anar del centre d'una parcel·la altra sovint m'havia d'arrossegar per terra, enmig de berdisses, etc...

Imagineu-vos com devia acabar jo aquell dia cap a quarts d'1, quan plegava de treballar: barbut, brut i suat després d'arrossegar-me per un bosc mediterrani, cansat, vestit de camp (màniga llarga a ple estiu), amb un barret tipus "Indiana Jones" pel sol, etc... (ahhh i amb un "matxete" per desbroçar camí). Doncs a la que surto del bosc, just al costat del meu cotxe, tenia 2 patrulles de municipals esperant-me. Bingo!!!!!

Molt amables em pregunten que què estava fent...fàcil: estic fent un estudi de formigues. Primera sorpresa, no van riure!!! Però això si, per la cara que feien jo crec que es pensaven que els estava intentant aixecar la camisa. Vaig insistir, els vaig ensenyar els mapes que portava, el carnet de la UdG i els vaig fer cinc cèntims del que estava fent exactament. Aquí jo crec que ja em van creure i em van dir que portaven des de les 9 del matí buscant-me perquè havien rebut un parell de trucades de veïns inquiets dient que hi havia un sospitós pels voltants de casa seva i fins i tot un d'ells es va fer la película que estava enterrant alguna cosa...

En fi, em van recomanar que anés un moment al punt d'informació de la Urbanització i que els expliqués una mica allà el que estava fent, més que res per si rebien més trucades en els següents dies. I així ho vaig fer; una petita xerradeta amb les dues noies d'allà que, encuriosides, m'anaven fent preguntes de formigues (fins i tot a una li va fer molta gràcia, ja que era argentina com el nom de la formiga que estava buscant jo: formiga argentina). Una bona estona (o menys d'hora i mitja) vam estar fent-la petar. Aquell dia vaig anar a dinar tard, però millor això que no pas anar al "cuartelillo" de pet.

Per cert, sempre em va quedar una reflexió per fer-la als policies: a ple més de Juliol a Platja d'Aro no hi ha més feina per "enviar" dues patrulles a buscar un "sospitòs" per la muntanya durant més de 4 hores?

mala llet mal canalitzada

Deu n'hi do el que està passant a la Gran Bretanya. Un país que molta gent el tenia com a model d'integració, de convivència, etc... està vivint uns moments de tensió extrema: gent cremant cotxes, rebentant aparadors, saquejant botigues...

En els darrers dos dies una companya de la seu central galesa de l'empresa ha estat aquí Girona; parlant del tema no en sabia dir una explicació coherent, parlava, més o menys, del que poso jo al títol del post: la gent té mala llet per la situació que està vivint (dins el context del que està passant a nivell global, no és que allà estiguin més fotuts que aquí, ni molt menys) i la seva reacció és totalment irracional. Quina culpa té el pobre botiguer que té el seu negoci just en els carrers que aquests impresentables han decidit sembrar-hi destrucció?

Ahir al vespre, al 3-24, feien un especial sobre el que s'està vivint allà; a part de les imatges i cròniques hi havia l'opinió de  l'enviat especial de TV3 allà i d'una catedràtica en Ciència Política (crec) catalana però que exerceix en una universitat londinenca. Fou molt clarificador del que està passant allà. Sobretot van deixar clar que el que passava allà no era pas producte d'un excés de immigració, qui es revolta no són immigrants, són joves d'allà, de les classes mitges-baixes, gent sense ingressos que en vistes de les retallades socials encara veuen més minvades les seves espectatives.

No ho justificaven ni ho justificaré jo, obviament. La societat anglesa, de fet, s'està posant en contra dels vàndals, les seves reivindicacions podrien (en condicional) ser justes, ves a saber, però el que no és admissible és el modus-operandi. Els tertulians parlaven ahir de famílies que porten 3 generacions sense treballar, només vivint dels subsidis que dóna el govern. Quan aquest ha de tancar l'aixeta per la crisi econòmica global la solució dels joves d'aquestes famílies és la revolta no-pacífica.

Parlaven també de com de conformista és la societat britànica. El que deiem, tres generacions sense treballar i sense ganes en molts casos de canviar la situació: el govern ja ens manté. Moltes vegades no posen l'esforç, les ganes, el sacrifici per revertir la situació: és la situació que ens ha tocat viure? doncs ens conformem. Es van conformar els avis i els pares, els fills ara no s'han conformat, però han triat la pitjor manera de demostrar el descontentament i la disconformitat.

Es considerava també la policía britànica com a model de policia que avantposa el diàleg a la porra, el fet d'estar el dia a dia amb el ciutadà, una policía de proximitat, a no pas fer grans demostracions de força. Fa unes setmanes ja vam tenir l'escàndol de les escoltes il·legals del News of the World amb la connivència d'alts càrrecs policials, i ara no han pogut (o no han sabut) reaccionar a temps. Feia estrany veure les imatges de gent saquejant i rebentant aparadors i la policía observar-ho des de la distància.

Sigui com sigui caldrà seguir el que passa, no és fàcil contenir la ràbia de la gent, però tampoc cal actuar amb impunitat; la fractura social que d'està creant a Gran Bretanya no serà fàcil de tancar, ni les ferides de cicatritzar; això si, potser ja no serà una societat tan modèlica.

un dia...qualsevol?

Ahir dimarts vaig tenir un dia prou ocupat. Us en faré cinc cèntims, més que res perquè algú de vosaltres, a vegades, m'heu preguntat ben bé què és el que faig a la feina. Veureu com d'afortunat sóc, bàsicament perquè gaudeixo del que faig, treballant.

Em vaig aixecar tard, més ben dit, massa tard; eren les 7:50h quan un servidor acostuma a aixecar-se ben bé una hora i quart abans; motiu? l'habitual, diguéssim que els fills meus no m'han sortit pas dormilegues i rara és la nit en que un o altre (o tots dos com aquesta) no requereixen que un es llevi i estigui per ells fins que tornen a agafar el son. Sense temps per escriure el bloc.

Un cop deixo l'Oleguer al casal cap a tres quarts de nou cap a Girona falta gent, bàsicament cap a Vilobí, a l'aeroport. A les 10h haig de ser allà a recollir l'Helena, companya de feina de Cardiff que ha vingut un parell de dies aquí per ajudar en un parell de "trials" que hem d'engegar (canvieu la paraula "trial" per projecte, experiment, etc... un ja s'està acostumant a parlar en "British language", que de fet és la llengua de l'empresa). Que abans hagi hagut de posar benzina (novament) i passar per la consergeria del parc científic per dir-li a la conserge que em truqués tan bon punt ens arribessin uns paquets que estàvem esperant ha fet que arribés a l'aeroport tres minuts tard, només tres.

Un cop recollida l'Helena cap a Riudarenes a veure un dels llocs on farem un "trial" per provar uns productes contra mosquits i tot seguit cap a Blanes. Allà hem de trobar un hotel proper a una zona amb mosquits i demanar de llogar 6 habitacions durant 6 dies per fer les proves; això ha costat menys del que esperava; relativament aviat em trobat una zona susceptible (un hotel al costat d'un càmping) i després de parlar amb la recepcionista de l'hotel sembla que ens entendrem i tindrem unes habitacions disponibles la setmana de 23. Ara només falta corroborar, per la tarda-vespre, que hi ha mosquits. Una curiositat, ens llogaran unes habitacions que, textualment, les tenen "per la gent jove que busca bon preu i no comoditats" ... mmmm... parlem de turisme de borratxera i "picadero" no?

Després cap a Fornells, a veure la cambra que tenim preparada per demà començar un nou "trial", venen els sponsors a veure-ho, per tant, no només cal fer-ho bé perquè sempre ho intentem així si no que a més tenim un plus de responsabilitat. A l'Helena li sembla bé, només cal que ens arribin els plàstics amb els que hem de "folrar" l'habitació... és pel que m'ha d'avisar la conserge del parc.

Fet i fotut arribem al parc a quarts de 2. A dinar de pet; un servidor no ha ni esmorzat. Després al despatx, un parell d'hores parlant dels projectes que tenim engegats i del "papeleo" de l'empresa. La trucada de la conserge no arriba. Nervis. Pla B? esperem una mica. L'Helena truca a Cardiff pq contactin amb el proveïdor que ens havia d'enviar el plàstic. Quarts de 5, cap resposta. Definitivament pla B, ens anem a un magatzem majorista que em diuen i patam, trobem el que buscàvem. M'he hagut de currar que em deixessin comprar allà el plàstic pequè només venien a l'engròs...la cara que ha posat el venedor quan li he dit que només ens en duiem un rotllo....!!! Li he promès que si la prova surt bé li comprarem més rotllos...i jo compleixo les promeses sempre...o quasi, vaja.

L'Helena i jo cap a posar el plàstic a l'habitació; a quarts de 7 tot està llest!!! De nou cap a Blanes, hem de comprovar que hi ha prous mosquits. Comecem a voltar per la zona però els resultats no són els esperats, potser massa calor encara? massa sol? massa vent? massa mala sort? Una cosa ens anima i és que uns veïns del costat de l'hotel quan els pregunto si hi ha mosquits m'ensenyen les proves (un fill amb més de 10 picades). Com que el passeig no dóna els fruits esperats provarem una altra cosa, ens asseurem a una terrasseta i soparem, de fet són quasi les 9, i allà esperarem que arribin els mosquits. Doncs si, poc tarden en començar a arribar, uns 7 mentre sopem. Decidit, allà farem el trial. L'spònsor apreta i vol saber ja quan farem el trial per tant demà li confirmarem.

Tornada cap a casa passant per Girona per deixar l'Helena a l'hotel. Arribo a quarts de 12 passats a Roses, temps just per asseure'm davant de l'ordinador i escriure el post del dia + consultar mails i respondren algún d'urgent.

Estressant? potser, però la satisfacció per la feina feta és una sensació bona, molt bona. Avui l'Helena m'ha dit una frase que ja la faré meva perquè diu molt de com afronto les coses: "problemes? no són problemes, són reptes". I avui tocarè un nou repte, però en tinc moltes ganes; un nou "trial" amb un nou spònsor, alguna cosa em diu que sortirà bé, algú em contradiu? que potser hi haurà algun problema? no pas, si de cas serà un repte!!!

perseverància

Avui més que mai aquest títol reflecteix com em sento avui. En el post de demà us explicaré com d'ocupat he estat; si a això li sumem que avui hem passat una mica de mala nit (res greu, els nens despertant-se de tant en tant) i que ahir vaig anar a dormir tard (feina) com a conseqüència hem tingut que un servidor s'ha adormit, i en comptes d'aixecar-me entre 2 i 3 quarts de 7 ho he fet a les 8 menys deu...sense temps per escriure el bloc.

He arribat a casa a tres quarts de 12 de la nit; però alguna cosa haig d'escriure al bloc, no fos cas que just avui fallés en el repte d'escriure un post cada dia durant un any.

Així doncs perseverància, seguir lluitant per aconseguir un objectiu, per molt banal que sigui. Els que em veieu pel carrer veureu que des de fa uns mesos porto al coll un penjoll amb un símbol africà (comprat a Sudàfrica fa tres anys quan hi vaig anar), aquest símbol significa "perseverància"...tot lliga

de videojocs i consoles

L'altre dia escoltava a la radio un paio que feia un repàs a coses "vintage" (aquest terme queda molt..."cool") en referència al món dels videojocs, les consoles, etc... Em va agradar escoltar-ho. Curiós. De fet, és un dels aspectes de la "quotidianeïtat" en que la gent de la meva generació hem viscut tot el procés, des de les senzilles màquines de fa uns 30 anys a les sofisticades consoles d'avui en dia, sofisticades, clar està, en el resultat de la realitat que estàs veient a la televisió.

Deia l'entès que com a màquina de videojocs d'ús familiar, és a dir, no en sales recreatives ni similars, es considerava l'aparació d'un joc anomenat "space invader" com a inici. Us en recordeu? Una pantalla de color negre on uns icones s'anaven movent de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta acostant-se cada cop més a la base on el jugador tenia una mena de nau que anava disparant per eliminar aquells invasors (aquesta nau només la podies moure de dreta a esquerra i viceversa, per la base de la pantalla).

També parlaven d'aquelles màquines petitones (de butxaca) precursores segurament del que avui coneixem com a Nintendo DS, en la que hi havia, això si, només un joc per jugar? Jo n'havia tingut 2 o 3, era un regal que em feien els pares si al final de curs les notes havien anat bé. Me'n recordo una que era amb pantalla doble i que tu controlaves un mico que havia de pujar per unes cordes per arribar als plàtans, una altra en què havia de saltar barrils que queien per una pendent...tot i que la primera que vaig tenir era una mena d'illa de tresor on havies de creuar la pantalla per recollir el cofre sense que piranyes, cocodrils i natius acabessin amb tu.

I que m'en dieu de les precursores de les grans consoles d'avui en dia? Si, aquella mena d'aparell que conectaves a la televisió i sortia una pantalleta d'un color verdós, amb dos pals, un a cada costat, que eren les raquetes!!! Era una mena de jocs d'esports, però tots amb el mateix funcioment, una piloteta (punt) i una raqueta, stick, mans, etc... que era una ratlla. Representaven així esports com tennins, futbol, hoquei, bàsquet...

Després ja arribaren els ordinadors amb jocs intercambiables. Jo havia tingut el mític Spectrum 124K (imagineu-vos, 25 anys enrera i l'ordinador potent tenia 124 K de memòria!!!!), on els jocs eren cintes de cassette que havies de carregar per poder jugar; carregar significava posar-lo a la platina i esperar uns minuts (més com més sofisticat era el joc) aguantant un soroll característic mentre el joc carregava. I que no passés cap petita errada (capçal una mica brut, un cop al teclat mentre anava carregant, etc...) perquè això significava tornar a començar. M'havia passat moltes estones jugant amb un joc que era una mena de Futbol Manager, i on havia agafat el meu equip a 4ª divisió anglesa i l'havia pujat a primera; també n'havia tingut un de lluita "callejera" entre bandes...

Més endavant ja vaig entrar en el sofisticat món de les consoles pròpiament dites, però sense ser-ne un usuari massa fidel. Vaig tenir una nintendo 64 em sembla que es deia, els cartoigs de jocs eren també intercambiables i me'n recordo haver jugat estones a un de bàsquet i a un de fòrmula 1; entremig agafava també la Game Boy (mítica) de ma germana i ja posteriorment, i amb els meus diners (i encara actives) em vaig comprar una Play-Station 2 (que posteriorment vaig fer "trucar" per descarregar-me jocs de la xarxa....que no se n'assabenti l'SGAE!!!) i ara fa un any i mig la Wii.

Sempre m'han agradat els videojocs però mai he estat un jugador compulsiu tot i que si que hi va haver èpoques que hi jugava bastant (típics moments quan t'independitzes de casa i encara no tens parella), sobretot a jocs d'esport (motos, tennis, bàsquet, formula 1...). Ara, a casa, tinc la Wii, i l'encenc cada dia, cada dia, de fet és la primera cosa que faig, això si, perquè la faig servir de bàscula...