d'aquí a que sigui pensionista...

No hi ha dubte que una de les notícies dels últims temps ha estat l'arribada a un acord pel tema de les pensions i de l'edat de jubilació; un any negociant no és poca cosa. Per altra banda ja he dit més d'un cop en aquest bloc que no
és que no m'interessin les notícies econòmiques, sinó que haig d'admetre que és un camp que no el domino massa.

Potser per això últim les meves opinions acaben essent massa simplistes i directes, i segurament carents de matissos...però és que per mi 2+2 són 4, i els bons economistes no sempre hi estan d'acord.

No és que la notícia a la que fem referència no la valori com important...però és que em queda tant per arribar-hi. La gent de la meva generació estem (i hem d'estar) més preocupats pel tema d'assegurar-nos una feina, ahir sortien les dades de l'atur i a Catalunya arribem a la xifra de quasi 19% d'aturats (i a Espanya ja superen el 20%). Amb aquest panorama cal mirar què passarà al 2040.

Com us deia que en aquest tema sóc molt "simple" la primera incongruència que em ve al cap és, si allarguem 2 anys l'edat de jubilació...no estarem retardant la incorporació al món laboral dels joves, hi hauran menys places de treball disponibles no?. Un altre aspecte, si hem d'estar cotitzant tant anys per aconseguir el 100% de jubilació que ens pertoca..que passa amb aquelles èpoques d'impàs entre feina i feina? És poca la gent que té la sort de treballar tota la vida en la mateixa empresa.

Amb la reforma diuen que s'asseguren les pensions fins el 2040...jo, per aquell temps, tindré (bé, partint de la idea que hi arribaré eh?) 66 anys...uiuiuiiiiii, i que passarà el 2041 quan m'hagi de jubilar? Em sembla que el millor que podem fer és: un pla privat de pensions...la història de la formigueta tu, anar guardant cada més una petita part del sou per no dependre d'altres en el moment de la meva jubilació... tot i que, algú dubta que en els pròxims 30 anys no hi haurà més reformes per l'estil?, 30 anys en política és una eternitat...