Reconec que la celebració va estar a punt d'estroncar-se perquè a l'inici del dinar li van venir com dues baixades de tensió (ho suposem, perquè és com si s'adormís, com si es maregés), però una estona de sofà i uns glops de fanta llimona ho van arreglar tot; això si, l'espant reflexat sobretot a les cares de les seves filles va tardar estona a esborrar-se. Això si, perquè veieu de quina pasta està feta, quan es va reeixir no se li a ocòrrer res més que dir "carai, com a mínim que no em passi avui", ja que érem tota la familia i no ens volia donar el gran disgust perquè ella està convençuda que ens deixarà un mes de març. No en sé la raó, potser per la dita del "març, marçot", sigui com sigui, tal com ella diu, li queda 4 dies per assegurar-nos celebrar els 88 d'aquí a un any.
Tard o d'hora passarà, es comença a fer gran, però la vitalitat que encara té malgrat tots els entrebancs...(artrosis, diabetis, sordesa creixent) fa que sigui un exemple pels més joves quan ens queixem. I lo de la vitalitat no ho dic per dir, a la seva edat encara manté un hort (de tant en tant ens dóna una caixeta de tomates de sucar pa per poder fer entrepans pels seus besnéts), segueix anant regularment a la llar de jubilats de Cassà (abans per ballar, ara per jugar a cartes, però hi segueix anant)...i segueix donant consells a les seves filles de quan han de recollir els alls tendres, quan esporgar les tomateres o quan és la millor lluna per plantar les mongeteres. I encara té el punt de presumida..ahir, estona després de que li féssim fotos va etzibar-nos que encara no li havíem ensenyat com havia quedat.
Queden enrera ja els anys on m'esperava cada cap de setmana que anés a casa seva, a la casa de pagès de Quart. El menú de dissabte a sopar era fixa: 2 panets de viena amb tonyina i dos donuts de postres. Després a passar la vesperada a vora de l'estufa (d'aquelles autèntiques de llenya) i estirat al sofà fins que era l'hora d'anar a dormir. Un cop llevat l'endemà a atipar-me de pa bimbo amb nocilla (de la negra, que la de dos colors era per la meva germana) i voltar-la per fora ja fos a "can Taleno" (la barraca que havia fet el meu pare amb 4 fustes), ja fos a jugar amb en Sergi, un veí, ja fos a voltar pel bosc proper o esperar a que vingués l'Esteve, el que és ara el meu tiu(...perquè la paraula oncle no ho he fet servir mai) per jugar a bàsquet o a ping-pong (això si, en ambdós casos, sense pista reglamentària).
Pel que m'han explicat ja de gran la meva iaia no ha tingut una vida fàcil, i els farts de treballar que ha fet durant anys ara li passen factura, però només a nivell físic, perquè el cap el té clar, vaja si el té clar...ja firmaria jo arribar així de lúcid als 87 tacos. Això si, ahir va haver-hi un detall que es repetia a cada dinar i que va brillar per la seva absència: davant els tiberis que ens fotem sempre hi ha un moment que, per autojustificar-se si repeteix diu "ara demà menjaré un bon plat de (qualsevol verdura) bullida perquè haig de fer bondat"...serà perquè el menú ahir era pica-pica de peix i fideuà (boníssim per cert)?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada