coherència

Sóc culé, no me n'he amagat mai i menys ara que les coses ens van tant bé a tots els nivells. També sóc entrenador de bàsquet i, en l'esport, com en tot a la vida, miro de fugir de fanatismes i intento analitzar les coses amb certa equanimitat.

De fet, quan vaig començar la meva carrera d'entrenador una de les coses que em costava més era mirar-me els partits fredament, sense que l'estat d'ànim momentani em pogués influir en la presa de decisions. No sé si amb els temps ho he anat conseguint, però com a mínim estic sobre el camí per fer-ho.

Com a entrenador de bàsquettambé he mirat de fugir sempre de culpar de les errades meves o dels equips que he entrenat a factors externs, trobo que la millora d'un mateix està en l'autocrítica constructiva i no en trobar en d'altres justificacions per les pròpies errades. Culpar a un àrbitre de la derrota significa que el teu equip (i un mateix) ho ha fet tot perfecte i que per tant la derrota no pot ser aplicable a tu i als teus (passa mai això?).

Ara els amants del bàsquet estem vivint uns moments d'enhorabona. Cada dos dies tenim 4 partits de bàsquet fantàstics, els quarts de final de l'Eurolliga. En una eliminatòria s'enfronta el meu equip (sóc culé) més potser el meu segon equip a Europa, el Panathinaikos on l'entrenador hi té molt a veure en les simpaties que sento pel PAO. Tres partits fantàstics, decidits tots ells per pocs punts, tant pocs que en l'últim llançament de cada partit hi ha hagut l'opció de capgirar el resultat.

Vagi per endavant que la feina d'en Xavi Pascual al capdavant de la banqueta del Barça em sembla espectacular; no és fàcil gestionar una plantilla amb tants egos, amb tantes primeres espases i més arribant sense experiència prèvia en portar un equip ACB com a primer entrenador. Sóc dels que no creia massa en ell en un principi (jo era dels que apostava per l'arribada de Messina), però el temps en aquest cas m'ha tret la raó. Hi ha gent que pot dir, per treure-li mèrits, que amb una plantilla amb grans jugadors és molt fàcil guanyar...doncs si i no, pot ser fàcil perquè la qualitat hi és però tots els jugadors acostumen a ser uns egoïstes i acceptar que en la majoria dels partits no passin de 20 minuts jugats quan en d'altres equips voltarien els 30 i escaig us asseguro que no és senzill.

Però fa uns dies que vaig sentir una entrevista seva on ja vaig començar a veure el risc de l'auto-elogi, dient que el seu equip estava més fort que mai i deixant entreveure que l'arribada a la Final Four del Sant Jordi seria una cosa senzilla...doncs apa, Panathinaikos al davant i primer match-ball dijous vinent, com es perdi en pista dels grecs la final que es juga a Barcelona s'haurà de veure des de la grada. La humilitat no s'ha de perdre mai i menys jugant a màxim nivell europeu, on tots els equips són realment bons.

Em va doldre també com l'autocrítica després de la derrota en el segon partit al Palau va ser: criticar els àrbitres!!!. I el problema és que no només en calent (es podria arribar a justificar) sinó que dies després, fins i tot a peus d'agafar l'avio per anar a Atenes va tornar a dir el mateix. I aquí és on vull fotre una mica de pals a l'opinió pública en general i als periodistes en particular: ens hem carregat (amb raó, sigui de pas) a en Mourinho per les queixes arbitrals, però en canvi quan ho fa un entrenador nostre el recolzem...on ets coherència?

I perdoneu que us digui però la pèrdua de pilota d'en Navarro a l'últim minut d'ahir + el triple que Sato llença totalment alliberat + la mala decisió d'Anderson en buscar una penetració en lloc d'un triple quan queden 2 segons i perds de 3, etc (per dir només algunes situacions) no són pas culpa dels àrbitres, o potser si?