Un d'aquests interessants debats el vam tenir ahir a la gespa de la facultat. Ja us he explicat en anteriors ocasions que a vegades, quan acabem de dinar, ens dóna el rempell de tenir bones converses. I ahir, suposo que pel fet del sol tan radiant que feia, el nostre subconscient es devia impregnar d'energia fotovoltaica i vam començar a parlar una mica de tot.
És obvi que un ritme de creixement com el que tenim ara serà impossible de mantenir si no volem que el planeta definitivament faci un pet. Però, ens hem de conformar en que s'aturi el creixement i es mantingui als nivells que estem ara o proposem un decreixement? Interessant qüestió. Seríem capaços de renunciar a certes comoditats del dia a dia (d'això que s'anomena estat del benestar) per a un bé comú del planeta? Tu potser si, jo segurament que també...però la gran majoria..NO. Tots volem l'aire acondicionat, tots ens emprenyem si hi ha talls de llum, els nens han deixat la bici per jugar a consoles, hem de carregar el mòbil, l'I-pad i rentar els plats amb una màquina...no és que us vulgui fer sentir presoners de l'energia, però en certa manera ho som no?
En Josep ens parlava de que si és possible actuar més racionalment, i que no cal endur-nos pel pessimisme de que no podrem canviar la mentalitat del planeta (entenent això com la mentalitat general de la gent que hi viu, clar); vaja, que abogava per una adaptació de la màxima ecologista del "pensa globalment, actua localment).
Un dels grans inputs quan sorgeix en qualsevol conversa la dependència del petroli és la dicotomia cotxe-transport públic. La Berta, com a osonenca treballant a Girona, ens parlava de com complicat seria (ratllant la impossibilitat) d'utilitzar el transport públic per venir de Vic a Girona amb només 4 autobusos diaris. Caldria, d'una vegada per totes que es fés una aposta real pel transport públic...qui ho ha de fer n'està convençut?
Com deia el "Capità Enciam" (us en recordeu?) els petits canvis són poderosos, i l'Irene ens va recordar el tema de les bosses de plàstic en supermercats i com la gent, en gran majoria, ha estat capaç d'adaptar-se, com va fer anteriorment amb la separació de residus. Per tant, poc a poc podem anar fent cosetes. I sobretot no deixar-nos endur pel fet de que si el veí no ho fa no cal que jo faci res perquè és inútil,...doncs no, no ho és.
I després d'aquestes reflexions el sol, amb la seva força, ja ens havia reomplert els nivells energètics personals i vam haver de tornar a treballar amb els nostres ordinadors, o, en el meu cas, agafar el cotxe per anar a la meva feina...vaja, dependents energètics...bé, ningú ha dit el contrari no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada