Un discurs té la dificultat intrínseca de que és un tipus de comunicació tancada: és a dir, dius unes paraules i allà queden, sense opció de matís ni d'explicació en el propi acte. En el cas del discurs de la sra. Casals, en canvi, va tenir una segona part que va ser l'entrevista que en Jordi Basté li va fer a RAC1 ahir al matí. No vaig poder escoltar l'entrevista sencera però si la part més sucosa (si atenem al resum que la pròpia emisora va fer al seu bloc).
Una de les part més cridaneres, polèmiques, sorprenents (i meravelloses) del discurs de Muriel Casals a l'Auditori de Barcelona fa un parell de dies, va ser quan va parlar de la independència fiscal que calia aconseguir en el cas de que les negociacions pel pacte fiscal no arribessin a bon port; va parlar d'una certa insubmissió fiscal, de negar-se a pagar els diners dels nostres impostos a l'Estat.
Fixeu-vos en un parell de detalls. Primer; parla d'arribar a aquest punt crític de la insubmissió fiscal només quan hagin fracassat les negociacions sobre el Pacte Fiscal (o Concert econòmic o com li vulgueu dir); per tant, no parla de trencament actual si no de donar-li una oportunitat més al diàleg tot i que, desenganyem-nos, ni PP ni PSOE estaran per la labor de pactar unes condicions fiscals afavoridores per Catalunya, i sense el suport d'un d'ells és inviable que en un parlament bipartit com és l'espanyol pugui tirar endavant aquest concert.
El segon detall és que no diu de fer evasió fiscal ni de negar-se a pagar els impostos, parla de no pagar els impostos a l'Estat espanyol, que és ben diferent. Simplement de que ja que l'estat no ens torna els diners que creiem justos, directament ens els quedem nosaltres, ens els quedem aquí. Ho dic perquè el neo-pijo Albert Rivera de Ciutadans ja va fer unes declaracions prou desafortunades en aquest sentit.
I Convergència, per variar, jugant al no però si, si però no...sempre tan ambigus!!!! Estan en el seu dret, però a mi ja no m'enganyen més. Cal ser valents, i no ho estan essent. Diran que ara no toca parlar de independència, el problema és que al final no toca mai parlar-ne; que ara toca l'economia...ok, i no estava la Muriel Casals parlant d'economia?
Una altra cosa prou assenyada que va dir la presidenta d'Òmnium a l'entrevista va ser que qui primer hauria de fer aquesta mesura de força haurien de ser les entitats, administracions (ajuntaments, per exemple) abans de fer-ho els ciutadans de a peu; seria molt més difícil de castigar els "infractors".
Si, ja sé que la proposta pot semblar agoserada, i ho és. Però hem d'anar un pas per davant dels polítics. No podem resignar-nos a estar en l'immobilisme que pregonen els que manen, qui dia passa any empeny i no pot ser que el que va passar el 10 de juliol de 2010 quedi en un calaix...allà va començar a canviar alguna cosa i no podem aturar el canvi. La Muriel Casals deia que els fundadors d'Òmnium, fa 50 anys, en ple franquisme, van ser molt valents, per tant, el que s'ha de fer ara, com a homenatge per ells (i pels nostres fills) és ser valents també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada