Òmnium

50 anys és una xifra prou rodona, i més quan es parla d'un aniversari. Quan una persona arriba als 50 anys segur que ja té un bagatge rera seu que el fa coneixedor del que l'envolta, si aquesta efemèride la compleix una entitat serà prova inequívoca de que està més que integrada en la societat.

Això és el que passa amb Òmnium Cultural. Ahir, Òmnium va celebrar els 50 anys, per molts anys. Amb Òmnium haig de reconèixer que durant molt de temps m'ha passat allò de saber que existia però no saber-ne massa el que feien. Si llegim la primera frase del text que tenen a la web és fàcil entendre'n el significat: "... treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya"; no és pas poca cosa no?

Ahir la presidenta d'Òmnium Cultural va fer el seu discurs com a motiu del 50è aniversari. Un discurs molt maco, resumidor del passat i amb propostes i estratègies de cara al futur. No m'en puc estar de copiar-vos aquí part d'aquest discurs:

De vegades la gent corre més que la història. Aquesta és la sensació que varem tenir el 10 de juliol. Bona part del milió i mig de persones que anava al darrera de la pancarta “Som una Nació, Nosaltres Decidim” entonaven eslògans i portaven pancartes que anaven molt més enllà dels oficials. Ha estat una sensació molt similar la que hem tingut al llarg del procés de les consultes populars sobre la independència. Una sensació que pren sentit quan veiem enquestes d’opinió pública d’aquests dies on es constata que el 43% dels catalans i catalanes veuen la independència com la sortida política a l’estat actual.
Amb les demostracions de canvi i de força cívica dels últims anys, és evident que el país es troba en un altre moment. Si mirem aquests 50 anys observem que com a entitat hem viscut etapes molt diferents. Des d’un inici, sota la dictadura franquista quan amb penes i treballs varem aconseguir tirar endavant un programa de redreçament lingüístic i cultural. Passant per la transició a la democràcia quan pensàvem que quasi tota la responsabilitat era dels partits polítics.
Ara mateix, però, a ple segle vint-i-u som en una segona transició en la què la societat civil volem més protagonisme en la presa de decisions. Les relacions amb Espanya no funcionen, la crisi estreny, la llengua ha d’afrontar agressions que crèiem superades. En aquest context, els partits i les institucions reclamen ajuda i fins i tot lideratges de la societat civil. És en aquests moments, tancat el cicle de les consultes, havent demostrat que el gruix de la gent vol decidir el propi futur, havent provat la militància democràtica dels ciutadans, que la pregunta que més escoltem és “I ara, què?”
Òmnium Cultural vol plantejar la seva resposta a aquesta pregunta. La manifestació del 10J va marcar el camí, un camí que necessàriament ha de ser de consensos, com més amplis millor, i d’ambicions, com més clares millor.

I aquesta resposta a l'"ara què?" és ben clara; tres eixos: assolir la independència cultural, assolir la independència fiscal i impulsar radicalment el nostre dret a decidir. Caldrà lluitar, pacíficament, per tot això. Caldrà que la societat civil ens impliquem més; és molt fàcil criticar els polítics perquè pensen més en la poltrona que en el país, però si el país no es mou, si nosaltres no diem la nostra no esperem que ningú ho faci per nosaltres.

I és que, sota el meu humil punt de vista, tenir entitats com Òmnium Cultural, l'Institut d'Estudis Catalans, etc... fa de la nostra una societat més madura i un país amb fonaments més forts per aguantar embastides de qui no ens vol massa bé.