superherois

Tots els esports tenen el seu sacrifici i el seu mèrit, amb això estaríem tots d'acord, però n'hi ha alguns que tenen un punt extra. Els exemples podrien ser diversos, el maratonians, els triatletes, gimnastes, etc... però avui vull fer referència a un dels clàssics de cada juliol, el Tour de França i els ciclistes.

Aquesta gent està feta d'una pasta diferent. Sempre disposats a portar el seu cos al límit i no ja només per pujar unes muntanyes amb rampes impressionants, sino amb el ritme que ho fan. Els mal pensats sempre tindreu a punt l'explicació de que ho fan ajudats per les susbstàncies dopants, però jo em resisteixo a pensar que, malgrat tots els casos que dopatge que s'han trobat, aquest esport estigui adulterat. Als tramposos se'ls ha de perseguir, en el ciclisme i a per tot, però no hi ha esport més controlat que els ciclisme. Sabeu que els ciclistes han d'estar sempre localitzables (fins i tot en el seu periode de "vacances") per si algun dia els hi han de fer un control sopresa?

Ja de ben petit m'ha agradat això de la bicicleta. Recordo que fa molts anys (debia tenir 15-16 anys) durant l'estiu i 3 cops per setmana anava amb un parell o tres d'amics amb bici de carretera cap a un lloc, esmorzàvem i tornàvem cap a casa; d'aquesta manera anàvem fent quilòmetres (Sant Joan les Fonts, Verges, Torroella, Les Planes d'Hostoles, Hostalrich, La Bisbal...), no sé perquè vam deixar de fer-ho.

Inexcusablement cada estiu és tradició veure el Tour; tant que fins i tot modificava el meu horari de feina per poder seguir les grans etapes per televisió; me'n recordo encara dels duels Perico Delgado, Fignaon, Greg Lemond...les exhibicions de Marco Pantani o Claudio Chiappucci, Richard Virenque, Gianni Bugno...i com no Miguel Indurain, Lance Armstrong...i clar, ara és l'hora de Cadel Evans, els germans Schleck, Alberto Contador, Samuel Sánchez...

Ara com que hi ha internet ja no cal que faci gaire modificacions a la feina, només cal coordinar que el dia que toquen etapes alpines o pirinenques un tingui feina de despatx i pugui seguir-ho via internet. Les grans carreres (Giro, Tour, Vuelta) duren tres setmanes i hi ha etapes de tot; avui en dia, els guanyadors de les grans carreres han de dominar més o menys tots els aspectes (muntanya, contrarellotge...) però no deixa d'haver-hi ciclistes especialistes i això és el que de veritat dona emoció a la competició: per això, per exemple, veiem els grans escaladors (ex: Andy Schleck) intentant guanyar temps a la muntanya per resistir les embastides dels seus rivals en la contrarrellotge.

Aquest esport també m'agrada perquè és un esport on cal continuament rumiar quina és l'estratègia bona, tenir-la planejada i ser capaç de canviar-la si les circumstàncies de carrera així ho recomanen. I és, també, un esport solidari com pocs...si no com s'entén que un corredor es desfongui per exemple per fer una pujada més dura augmentant el ritme, si sap que això després farà que arribi amb molt temps perdut a l'arribada? Tots tenim en ment els grans ciclistes que he esmentat abans, però sense un equip al darrera que els ajudés molts dels abans citats no haguessin passat a la història, o com a mínim no amb l'àurea que ho han fet.

En fi, deixeu-me agraïr als ciclistes les bones tardes d'estiu que m'han fet passar, demà el Tour ja s'acaba...menys mal que en 3 setmanes començarà la Vuelta.