s'ha acabat

La gent que no és rencorosa, o potser l'ingènua, sol donar segones, terceres, quartes oportunitats a algú que té una actitud dolenta per a què la canviï. Jo sóc d'aquests. Com a entrenador que sóc mirava de ser comprensiu amb un tal Mourinho creient que tot el que feia es justificava segons una tàctica seva premeditada. Les coses no passaven per atzar, si no que qualsevol paraula seva, qualsevol gest, tenia una explicació.

Òbviament aquesta explicació, aquesta manera de fer, per a mi, no justificava l'actuació barroera, poc respectuosa amb els altres que sovint mostrava. És a dir, podia entendre el que feia, malgrat no compartir-ho, ni molt menys.

Ahir però va creuar una línia molt perillosa, i és la de la falta de respecte (res nou) combinada amb l'aghressió. Al final, amb la tangana que es va produir al final del partit de tornada de la Supercopa, va aprofitar la confusió per anar per darrera i posar el dit a l'ull del segon entrenador, en Tito Vilanova. Ahir Mourinho va fer el ridícul, un ridícul espantós, quan a la roda de premsa va dir que no coneixia a un tal "pito" Vilanova; i va fer el ridícul quan va acusar el Barça d'equip petit per, segons ell, utilitzar els aplegapilotes per amagar la pilota del partit i tardar en tornar l'esfèrica.

Les imatges el van delatar. La seva agressió ja ha donat segur la volta al món; així com també el gest que va fer quan se li va acostar Messi com si fes pudor; i també quan va ordenar als seus jugadors (bé, ho va fer el titella-Karanka) que es retiressin del camp i no es quedessin a veure com el Barça recollia la copa.

Tinca amics madridistes, parents madridistes, espero que avui tinguin la mateixa vergonya aliena que tinc jo. Hi ha coses que no es justifiquen de cap manera. Aquest entrenador està tacant de maner irreversible la imatge d'un club que feia del "señorío" el seu taranna. Gent com Casillas o Xabi Alonso han passat de ser educadíssims i respectuosos a ser uns quinkis; i a Pepe i a Marcelo els hi duen haver fet una lobotomia perquè no és normal.

Un cop més qui va tenir més seny va ser en Pep Guardiola dient una veritat com un temple: al final prendrem mal. I el que més em toca els pebrots és que vaig anar a dormir tan acalorat que no hi va haver manera de conciliar el son i he acabat dormint al sofar, més fresquet. O sigui que, Mourinho, al teu expedient afegeix-hi el mal d'esquena que tindrñe avui...i a mi aiò no se'm fa...amb vostè creu i ratlla!!!!