massoquisme?

Ahir dimarts vaig començar un nou projecte a la feina. Bé, tal com diem allà, un nou "trial". Consistia en testar unes resines, una mena de xarxes, que emeten un repel·lent contra mosquits. Era un experiment "outdoor" i usant uns voluntaris que serien les possible víctimes dels mosquits.

Dic possibles perquè la probabilitat de ser picat per un mosquit (bé, una mosquita, perquè qui realment piquen són les femelles) és alta malgrat no sigui objecte de l'estudi ser picat per un d'aquests "estimats" insectes. En els nostres estudis d'eficàcia seguir el protocol és poc menys que sagrat; en aquest cas el protocol marcava estar uns quants minuts relativament quiets i després durant un minut comptar (i intentar agafar) els mosquits que contactaven o bé amb la roba o bé amb la part del cos (cama o braç) que deixaves nua, exposada als mosquits. Entendreu que les probabilitats de ser picats eren, per tant, altes.

Obviament a ningú li agrada ser picat per un insecte, la reacció instintiva quan un nota o veu un mosquit sobre la pell és intentar esclafar-lo sense pietat, intentar que qui ha gosat alimentar-se de la sang d'un esdevingui un tatuatge efímer sobre la pell. O potser aquest raonament no és tan obvi? Potser un pot trobar cert plaer en ser picat per un insecte? Estaríem, si és així, parlant de massoquisme, de freakisme, de res d'això o de tot alhora?

Un dels voluntaris (aquest si que podria tenir, amb carinyo, l'etiqueta de freak) ha començat en certa manera essent feliç d'alimentar el mosquit. Era curiós veure l'abdomen de l'insecte ben vermell omplint-se de sang del voluntari. És llei de vida, el mosquit femella necessita la sang per assegurar-se no tant la seva supervivència si no la supervivència de l'espècie. Quina bagenada no? Doncs no, els insectes no "pensen" en la pròpia supervivència, sinó en la perpetuació de l'espècie, i per això la femella necessita la proteïna que extraurà de la nostra sang per poder desenvolupar l'embrió que serà ou que serà larva que serà pupa i esdevindrà un adult per començar de nou el cicle.

Com que érem pocs voluntaris jo també m'hi he posat. Quan actuava de voluntari les picades no em molestaven, la reacció instantània de matar l'animal ja no hi era; en aquell moment ell formava part del meu estudi i jo, en certa manera, del seu cicle vital. Ara puc entendre més (tot i que ja l'entenia abans) una amiga entomòloga que sovint "dóna" de menjar a les xinxes que està criant al laboratori amb els seus propis braços; en aquell moment les seves xinxes depenen d'ella per sobreviure, necessiten de la seva sang. No és això un acte, en certa manera, de solidaritat i generositat?

Quan algú veu a Veterinaris o en algun documental algú donant un biberó a una cria de ximpanzè ningú creu que aquell que està fent això és un freak; doncs perquè quan s'alimenta un insecte si? Que no és el mateix un mico que un mosquit ho sé, no soc babau, però perquè el meu pare es pugui posar algun insecticida o repelent quan surt a l'hort ha estat necessari que algú hagi estat fent el que hem fet avui. I això no és frikisme, és passió per la feina i amor per aquests éssers tan fascinants que es diuen I-N-S-E-C-T-E-S.