ara si, s'ha acabat

Tot té un final, menys la salsitxa que en té dos... No, seriosament va, avui arribo al final d'aquest bloc. Aquest és l'últim post. Siiiii, s'acaba...ohhhhhhhhhhhhh...jajajaja.

A veure, no siguem tan dramàtics, el bloc en si no s'acaba, el que s'acaba és aquesta periodicitat diària en l'escriptura: ara seré més laxe, potser escriuré un cop per setmana, potser un cop cada 15 dies, potser en una setmana escriuré 3 dies...qui sap?...en funció del temps que tingui i de les ganes d'explicar coses, de comentar les notícies o de fer-vos partícepts del que penso.

He assolit el repte, el 13 d'octubre de 2010 començava amb aquesta bogeria...i sincerament, pensava que em costaria més tot plegat. Home, mirant-nos-ho en producció-rendiment s'ha d'entendre que el balanç no ha estat el tot productiu: mitja horeta (de mitjana) invertida cada dia en fer aquests escrits però cap rendiment directe aparent...però només aparent perquè la satisfacció quan apreto "enter" a "publica el missatge" és un instant plaent, un instant de feina feta!

I malgrat no era l'objectiu primordial, el fet que hagueu llegit de tant en tant el bloc em fa realment feliç. Hi ha gent que em deia que era massa "exhibicionista", en el sentit de mostrar la meva opinió sobre política, llengua, economia, societat...bé, potser si, però també és una manera que em conegueu millor. No tinc res a amagar, sóc tal com he sortit "retratat" en el meu bloc. Merci pels que haveu deixat comentaris i merci també als que heu llegit el bloc sense deixar-ne rastre. Hi haurà posts que us hauran agradat més i d'altres que no tant, llei de vida.

Però aconseguir gairebé 11000 visites al bloc en un any vol dir 30 visites cada dia...que per ser un bloc molt personal, sense gaire floritures de disseny ni imatges espectaculars està més que bé. Gràcies de nou.

I res, us deixo, ja ens anirem veient (llegint) per aquí o per allà; hi ha una cosa bona en acabar avui el repte d'escriure aquest bloc diari...i és que a partir d'ara jo cada 12 d'octubre tindré una cosa a cel·lebrar  ;)

depèn com t'ho miris

Avui ha saltat una mica la polèmica sobre el que va dir ahir Bojan, l'ex-jugador del Barça ara a la Roma, al programa "El Convidat" de TV3 sobre la seva relació amb en Guardiola. Qui tenia la raó? Bojan o Guardiola? entrenador o jugador? Bé, de fet amb la que està caient al país no seria aquest el tema més important per polemitzar, això és veritat, però haig de reconèixer que si hi comences a donar voltes acaba essent una dissertació prou enriquidora.

I, com que les coses acostumen a tenir matisos i no ser blanques o negres completament, un no cal que es posicioni a favor d'un i en contra de l'altre, sinó que hom pot comprendre els dos casos.

En Bojan està dolgut; ell creu que no va ser prou valorat per l'entrenador, que estava en certa manera "discriminat". Sovint en l'entrevista parla de que era com invisible davant els ulls de l'entrenador, que creia que mereixia més oportunitats. Això pot passar, de fet, tot jugador és egoista i creu que podria ser més útil a l'equip i, a vegades, l'entrenador té "favoritismes" dins l'equip; en certa manera és lògica, o tots vosaltres us porteu exactament igual amb tots els companys de feina. Si això, a més, no afecta el rendiment del conjunt (com s'ha vist que en el cas del Barça aquest efecte no existia) l'entrenador acaba estant legitimat per actuar d'aquesta forma. La personalitat extremadament tímida d'en Bojan li deu haver passat factura, la seva posició de callar-se tot el que sentia i no explotar ni portes en dins ni portes en fora deu haver provocat que s'hagi anat enquistant en si mateix.

En Guardiola el tenim ara com poc menys que un déu o un beat, si demà surt a dir que cal que muntem un negoci de venda de gel a l'Antàrtida molta gent faria cua per obtenir els bitllets d'anada cap al continent gelat. Però Guardiola no és perfecte, segurament alguna errada té i pot haver tingut, potser no ha fet un tracte just al noi de Linyola...o potser si?

nit de contrastos

Ahir a la nit, mirant la tele, vaig viure una d'aquelles situacions en que t'adones que anem per molt mal camí avui en dia. Era al vespre i mirava la tele. TV3, "30 minuts": Mogadiscio, la ciutat fantasma. Allà vaig veure una de les imatges que més m'ha impactat de sempre.

No va ser veure cadàvers al carrer (això per desgràcia es veu en cada telenoticies ja sigui a Síria, Líban....com abans era a Irak...etc), ni veure com per desgràcia allà segueixen matant-se, com fa anys, entre "germans". No, la imatge més impactant va ser la primera que van passar, abans fins i tot d'aparèixer sobreimpressionat el títol del reportatge. Allà es veia obrir-se una porta i una estampida de gent entrant a un campament, amb prou feines esperant que la porta s'acabés d'obrir; era semblant a la típica imatge que veiem a l'inici de les rebaixes; però el rerafons era molt més dramàtic. No es tractava de recollir la ganga més ganga...es tractava de recollir alguna cosa de menjar, una mena de farro, blanquinós, alguna mena de cereal o arrós...i hi havia baralles, els nens i les dones trepitjant-se per arribar abans a l'olla... Brutal. Els homes no hi eren. Clar, estaven pels carrers de Mogadiscio metralletes en mà.

Tot seguit poso La Sexta, programa "Salvados", el títol d'avui és evocador "cuando éramos ricos". Brutal, parlen del dispendi que ha suposat en aquest país les infraestructures: carreteres sense cotxe, AVE's sense passatgers, la ciutat de l'Expo de Saragossa més desèrtica que els Monegros... El més greu és quan deien el que havia costat i l'equivalència del que costava a cada usuari. Denigrant, vergonyós...i ningú pagarà per això? Segurament que no, per què? Mogadiscio està molt lluny no?

preparats, llestos...?

Queden encara uns quants dies per iniciar la campanya electoral de les Eleccions Generals del 20N. Això si, després d'una llarga preeeee-campanya els partits ja esmolen les eines de cara als comicis i qui més qui menys ja ha traçat les línies bàsiques del que serà el seu programa, i sobretot, les cares que els representaran.

Així ho veig jo a dia d'avui.

PP i PSOE; perquè els poso junts? Doncs perquè quan parlem d'eleccions generals els candidats d'aquí pinten menys que un rotulador quan te l'has deixat una setmana destapat. La Chacón és com el Guadiana, apareix a Catalunya quan hi ha eleccions i desapareix els següents quatre anys. A qui vol enganyar? Em consta que molts socialistes d'aquí no estan pas massa entusiasmats en que els encapçali ella. S'ha manifestat obertament contra el pacte fiscal (que diran els de l'ala més catalanista del PSC?) i per maquillar-ho d'alguna manera s'ha inventat una nova manera de repartició dels diners (amb la paraula "fetitxe" dels socialistes,això si, FEDERALISTA), tan complicada que crec que no ho explicaria de igual forma en dos entrevistes cosecutives que li fessin.

En Jorge Fernández Díaz (Jorge, que no Jordi), del PP, farà ara esforços per fer-nos creure que els del PP espanyol ens estimen, que amb ells la vida ens anirà millor. Algú amb dos dits de front `s'ho pot creure? Cal que repassem episodis no massa llunyans com el paper del PP en contra de la immersió lingüística, denúncia de l'Estatut...i un llarg etc etc?

ERC-Reagrupament. Cares noves, Alfred Bosch (m'encanta com a escriptor, a veure com a polític...) i des de dalt el partit n'Oriol Jonqueras. Pacte amb Reagrupament d'en Joan Carretero. M'han agradat dues coses: a) que l'Alfred Bosch s'hagi sincerat i hagi dit que l'alegria no és plena pq volia anar també amb SI i les CUP per fer un front independentista comú i b) que en Carretero va dir que havien  entès des de Reagrupament que la gent independentista del carrer havíem demanat als partits que anessin junts d'una vegada, per sumar, no per dividir com es van fer a les últimes eleccions.

CIU. Com sempre, jugant a la puta i a la ramoneta, al vull i no vull, a posar-hi només la punteta... digueu-ho com vulgueu. Aquí i ara van de superdurs, que no negociaran per sota d'uns mínims innegociables, se'ls en va la llengua (arribant a l'ofensa com han fet en Mas i en Duran l'última setmana) i després.....reeeeesssss, ja us ho dic ara, res!!!! foc d'encenalls vaja.

ICV. El sindicaslista s'ha tornat polític. En Coscubiela ha sentit cants de sirena de la política i s'hi ha enrolat...farà alguna cosa? Doncs no ho sé pas, diuen que els de ICV són els que tenen el vot més fidelitzat...seguiran així o els posaran les banyes?

En fi, ens esperen unes eleccions apassionants amb un resultat previsible: tothom guanyarà, no?

jugar a ser entrenador

Ho sabeu, ho he dit moltes vegades. Sóc entrenador de bàsquet, una de les meves grans passions. Avui, però, us volia parlar d'unes aplicacions, jocs, o com ho volgueu dir, que ens permeten jugar una mica a ser entrenadors. D'acord, si, per qualsevol entrenador el que importa és el dia a dia, el tracte amb els jugadors, el mètode, les dificultats que es tornen reptes, les satisfaccions, els fracassos, la gestió de grup...i això, amb el que us explicaré no es pot fer.

Però en certa manera, amb el Supermanager, podem escollir jugadors, canviar-los, veure qui està en bona forma, vendre's aquell que no està rendint, etc... d'això us volia parlar, del Supermànager ACB. És un "divertimento", una manera de passar el temps, però alguna cosa ha de tenir quan són milers i milers els usuaris que fan els seus equips, que cada setmana estan pendents de qui ha rendit, de quin "xollo" poden trobar al mercat, de quina "rèmora" s'han de despendre. N'hi ha d'autèntics malalts, que es fan arxius excels amb els rendiments dels jugadors, etc. Jo no arribo a tant.

He fet els meus tres equipets, dos de "mixtes" és a dir, sense fixar-me la nacionalitat dels jugadors i agafant els jugadors que m'han semblat més rendibles (obviament cada jugador val un preu i tens un pressupost limitat) i un altre equip "quatre barres", és a dir, formats només per jugadors catalans...ja que no podem tenir selecció catalana deixeu-me divertir amb això...;)

Hi ha altres "supermanagers", els de la Lliga Femenina (menys "currat" però igualment addictiu), els de futbol (com sempre, s'havien de copiar de les iniciatives del bàsquet), els que es fan per campionats puntuals (com el passat Europeu de Bàsquet), etc...

El primer contacte que vaig tenir amb un joc-aplicació similar va ser un joc d'ordinador del mític Spectrum 128K que vaig tenir fa mooooolts anys. Era una cosa semblant al que posteriorment va signifcar el PC-Futbol i PC-Bàsquet; en aquests darrers casos controlaves tot un equip de futbol/bàsquet, i n'eres des de l'entrenador, al mànager, passant per director esportiu i responsable de marqueting. Ostres, només de parlar-ne m'entren ganes de buscar on tinc els CD's i instal·lar-los de nou a l'ordinador...

I que n'és de divertit jugar a vegades al que no pots ser i voldries haver estat, no? Ai no....que d'entrenador ja ho sóc!!!

escola de bàsquet

Avui ha estat el primer dia com a responsable de l'Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Roses. M'ha agradat. M'ha encantat.

Quan l'Albertem va proposar, durant l'estiu, que m'encarregués de l'Escola de bàsquet del club m'ho vaig pensar uns dies, no gaire, això és veritat. M'atreia la idea. En un club, i més quan és d'un poble, és molt important que hi hagi una base important. En aquests llocs els futbol acostuma a engolir la major part dels nens petits, sempre ha estat més fàcil xutar una pilota que no pas llençar-ne una a una cistella. per això partim, en un principi, en certa desaventatge.

Però lluny de plorar aquestes coses em motiven. Em motiva fer una escola potent, que sigui la base de la piràmide del club. Que dels 26 nens que teníem avui, d'entre 5 i 7 anys, d'aquí a un temps segueixin en el club. Que comencin a aprendre hàbits saludables de l'esport. No serà fàcil, avui quasi em quedo afònic i això que crec que no he cridat pas massa, però els que sou pares ja sabreu el que deu suposar intentar que 26 nens i nenes, amb ganes de còrrer i de jugar siguin capaços d'escoltar el que els vols dir (i si a això hi afegim que cada jugador té una pilota a la mà...).

La Maria i l'Aleix m'ajuden; bé, no ben bé, diguem que és un treball d'equip, per tant, entre els tres portarem aquesta escola. Sembla que els nens han sortit contents (primera petita victòria), però això era de preveure el primer dia; seguiran venint així de motivats el divendres vinent? per què no? aquest serà el nostre repte en les pròximes setmanes, en els pròxims mesos... I els reptes, ja ho sabeu, em motiven.

quan els mites se'n van

Avui ens hem llevat amb la mort d'Steve Jobs, el cofundador d'Apple i, per molts, un visionari. Per d'altres ha estat simplement (que no és poc) un gran empresari. De fet, poca gent dels 50 anys cap avall no sabrà (o haurà tingut o té) sobre algun dels productes desenvolupats per l'empresa de la poma rosegada: iPods, iPhone, iPad...Macs... No, no són onomatopeies que els nens deixen anar per la boca quan encara no articulen paraules senceres, són gadgets (gran paraula que em recorda a l'Inspector del mateix nom), aparetets que a vegades semblen creats pel dimoni!!!

No hi entenc massa d'aquesta tecnologia; només vaig tenir un iPod que va acabar a dins la rentadora per error (i que no va aguantar el centrifugat, o sigui que per molt modern que sigui l'aparetet d'en Jobs va ser batut per una màquina inventada fa moooolts anys). El que si que volia comentar és la reacció que té el món quan es mor algun icone.

Quan això passa sembli que pràcticament l'haguem de santificar. Va passar amb la Diana de Gal·les, amb en Michael Jackson, més enrera amb l'Elvis, ara amb l'Steve Jobs (i els que em deixo). Els carrers s'omplen de santuaris improvitzats, espelmes, objectes representatius (avui he vist un fotiment de pomes mossegades, per la tele), gent plorant, trista per l'absència... cal?

Suposo que la gent necessita mites. Mmmmm, bé, tothom no; no m'imagino jo plorant per la falta de cap mite, a no ser que sigui gent de la meva família, gent propera, amistats...després potser si; potser és perquè per mi són tan o més mites aquelles persones que t'ajuden a aixecar quan caus que no pas els que fan aparetets que no aguanten la centrifugació d'una rentadora...

Dit això, que descansi en pau l'Steve Jobs i tots els anònims que avui s'han mort com ell, però sense aparèixer als telenotícies.

no juguem amb l'atur

Vagi per endavant un profund i sentit missatge d'ànims per tota la gent que està en situació d'atur; que, per desgràcia, estadísticament són molts. Ja ho he deixat anar vàries vegades en diversos posts però, tal com està el panorama a dia d'avui, ens hem de sentir molt afortunats els que quan ens aixequem cada matí anem a un lloc a treballar, i no a buscar feina o a la cua de l'atur.

Tots, segurament, coneixerem casos molt propers d'autèntics drames, de famílies amb nens amb cap dels dos adults treballant, gent amb 40-50 anys que perden la feina i saben positivament que no podran entrar al mercat laboral fàcilment, joves que viatgen de contracte temporal a contracte temporal, etc.

Dit això, crec que tots coincidirem en que és un tema més que seriós, i més quan no sembla que en un futur molt proper la cosa vagi a millor. Per això, perquè és molt seriós, m'entristeix un cop més el paper dels polítics ahir. Així de clar ho dic, m'entristeix, no m'emprenya (perquè ja sé que per molt que m'emprenyi ells seguiran igual) i si, m'entristeix perquè vol dir que no s'assabenten de res.

Un cop més la classe política està d'esquenes a la gent del carrer. Realment segons després de comunicar les dades d'atur en aquest més de setembre acabat de finalitzar cal ja buscar culpables? I bé, podria ser que es busquessin culpables però això es fa, primer de tot, fent autocrítica. I no, l'autocrítica és un concepte que els polítics no tenen en el seu diccionari propi.

El secretari d'estat d'ocupació ha decidit fer recaure les culpes sobre les comunitats autònomes. Curiosament, fa pràcticament referència en exclusiva a Catalunya, clar, ja que és per ara l'única comunitat autònoma (segons ells, país segons un servidor) que han començat a fer retallades dràstiques. Per altra banda, des de vicepresidència econòmica ens foten pals perquè diuen que a Catalunya no estem fent prou per reduir el dèficit... en fi, qui els entengui que els compri.

El més trist d'això no és qui té raó o no, si no que els números que han explicat avui, cada un d'ells, correspon a una persona, a un drama personal, a un cas particular. Caldria una mica més de respecte quan es parli d'ells des d'una tribuna amb un sou prou arreglat que paguem entre tots, fins i tot aquests "numeros"

la motivació en temps de crisi...de valors

Certes actituds observades a la feina on treballo conjuntament amb una xerrada que vaig tenir el passat diumenge amb la meva germana, l'Anna, m'ha donat la idea d'escriure aquest post.

La meva germana i jo som molt molt molt diferents en segons què, però com dues gotes d'aigua en altres coses; segurament per la manera com ens han educat a casa, ambdós posem els cinc sentits (i perquè no en tenim més) en la nostra feina. Els dos ens sentim afortunats per fer el que ens agrada, però som uns incomformistes.

Curiosament parlàvem d'un tipus de persones (amb les que ens toca conviure a la feina) que en anglès es coneixen com a "nine-to-fivers", és a dir, aquella gent que treballa només el que li toca, i si ha de fer-ho uns minuts més ja es queixa, ja demana compensacions, etc...

Clar, si parléssim potser de convenis laborals, lleis sindicals, etc... tots aquests donarien la raó a aquesta gent, però a vegades, les coses no es poden quadrar tant...o farem que de 9 a 5 treballin sense aixecar la vista de l'ordinador i descomptarem el temps que parlen amb la companya de feina sobre el que va fer el cap de setmana?

Estem vivint una època de crisi, gairebé la gent que tenim feina "assegurada" (tot i que potser és una mica agoserat dir això) ens podríem sentir uns afortunats. Si a això li afegim que la feina ens encanta (com a mi i com a la meva germana) no ens cauen els anells ni ens sentim uns oprimits pel sistema si treballem una estona més, si no ens limitem a fer el que ens demanen i anem una mica més enllà o si el nostre cervell no para de crear nous reptes. I que no canvïi la cosa.

el senyor miquel

Avui un dels meus ídols de joventut ha estat participant a "El convidat"; dit sigui, de pas, potser és el tercer o quart post relacionat amb aquest programa que escric...però és que m'encanta.

En Miquel Calçada, en Mikimoto, n'era el protagonista. Els dijous de quan era adolescent tenia una cita inel·ludible amb ell amb "Persones Humanes", el programa que feia a TV3. Abans havia debutat amb "Oh Bongònia", però admeto que quan va esdevenir un personatge de referència va ser amb el precursor del que avui es coneix com a "late show". No només va ser un programa trencador si no que va estar plataforma de llançament d'altres cracks que despuntaren més tard (Andreu Buenafuente sense anar més lluny).

. No cal tirar gaire la vista enrera per redescobrir-lo a "Afers Exteriors", de nou precursor de programes avui de gran èxit com "callejeros viajeros", "españoles en el mundo", etc... Un gran programa. Avui, com bé ha dit l'Albert Om amb la seva veu en off, l'afers exteriors li han fet a ell.

M'agrada aquesta gent que té les idees tan clares. Segurament ell podria fer el que volgués a la tele, l'experiència i currículum l'ampara. Però no, ell ha decidit marxar de la televisió i començar el que potser la gent acostuma a fer als vint-i-pocs, estudiar un master. De periodisme? No pas. Ara el seu món, el seu objectiu, no passa per aquesta professió, passar en "dotar d'estructures d'estat el país", i per això es prepara. Un objectiu ambiciós, però allà està ell.

M'ha encantat la darrera frase, o una de les darreres, quan deia que "cal pensar en el que farem l'endemà d'arribar al dia...al dia de la independència". Un somiador, un idealista? Potser si, però segur que el bagatge de gent que ha conegut voltant el món i descobrint catalans als racons més inòspits li ha ajudat a veure que la dosi d'idealisme és necessària per assolir el que volem. I volem.

racions de sopa

Bé, a part de l'escudella que fa la meva mama.....l'única sopa que m'agrada és la Sopa, amb "S" majúscula, la Sopa de Cabra. Però vaja, una cosa és que t'agradi i l'altre que puguis tastar-la quan ho vols fer.

Aquests dies, les meves xarxes socials s'omplen d'amics, i d'amics i coneguts d'amics, explicant amb poques paraules el que van viure estant als concerts que el mític grup gironí van fer o bé a Barcelona o bé, tot just ahir i abans d'ahir, a Girona. Bé, sempre hi ha alguna addicte-malalta (dit amb tot el carinyu) que repeteix com la meva cosina Gemma, que crec que ha anat a 3 concerts...

Per mi, Sopa de Cabra, ha estat el paradigma de l'anomenat rock català, de fet va ser com el "cap de cartell" del gran concert que va haver-hi fa uns anys al Palau Sant Jordi, on els 4 magnífics es van reunir per oferir un concert històric (Sopa, El Pets, Sau i Sangtraït). Potser el fet que Sopa pleguessin quan estaven en, pòtser, el punt més àlgid de maduresa i qualitat en les seves músiques i lletres va fer que s'hagin mitificat un xic més...però vaja, la música (i més la música rock) viu de mites no?

Sopa de Cabra va ser, en la meva adolescència i post-adolescència, el meu grup nacional de referència (potser amb Sangtraït, del que era un gran fan també), crec que tinc tots els CD que van editar (bé, potser l'únic que em manca va ser el que van treure en castellà). Anava a tots els concerts que podia (en especial l'últim, el que van fer a la Copa per Fires de Girona, quan encara l'escenari estava al costat de la plaça oposat a on està ara). En definitiva, un va créixer amb les seves cançons. No podria pas fer un llistat de les meves cançons preferides, de cada àlbum n'hi ha un mínim de 3-4 imprescindibles per tant, feu càlculs...

La seva tornada ha creat, com sempre passa, certa controvèrsia. Les coses no passen perquè si, tot té un motiu, i més en aquest cas, que s'ajuntin després de tants anys per fer una sèrie de concerts no és pas conseqüència d'una casualitat o d'un rampell d'algun d'ells, que no estem pas dient de fer un cafè al carrer dels torrats, sinó de reunir-se de nou dalt d'un escenari. Hi ha qui diu que s'han ajuntat perquè necessitaven diners, d'altres perquè necessitaven un bany de fama per l'autoestima i d'altres, com jo, penso que s'han reunit per veure quina era la resposta de la gent i a veure si ells, després de tornar a engranar la maquinària es veien amb cor de tornar a conviure,  tornar a compondre, tornar a sortir a la carretera...

Bé, hem de ser justos, si depenia de la resposta de la gent en Thió ja estarà pensant en noves lletres pel següent àlbum, perquè d'un concert que volien fer n'han passat a 5 (i més que haguessin omplert si haguessin ofert més dies). Només el temps dirà si aquests concerts han estat camins que ara s'esvaeixen o si amb el temps tornaran a il·luminar el far del sud sota una estrella. Esperare'm sense fer-nos mala sang, no?

i és que tenim una edat

Dijous passat el coordinador del club de bàsquet em va fer arribar un parell de certificats/diplomes que tenien a la federació d'uns màsters als que havia assistit fa uns anys. Com que la federació espanyola no és un paradigma de rapidesa aquests diplomes arribaren al cap de més d'un any d'haver assistit a les classes i se m'havia passat per alt anar-los a recollir.

Juntament amb els diplomes, al sobre, hi havia un full amb el meu historial: un foli on surt imprès la meva vida com a jugador/entrenador de bàsquet. Us diria que quasi em va fer més il·lusió llegir i rebre aquest full que no pas el diploma en si.

Oficialment vaig començar la meva carrera com a entrenador l'any 94-95 entrenant el pre-mini femení del CB Quart, però això és a nivell familiar perquè ja feia un parell d'anys que havia començat a entrenar a nivell escolar, quan el CB Quart encara no existia i entrenava l'equip de l'escola Santa Margarida. Imagineu-vos, les nenes que en aquell moment tenien 7-8 anys ara ja estan més a prop de la trentena (no diré aquí els seus noms no fos cas que em llegeixin el post i els agafi una depressió en veure's més grans  ;)

D'ençà aquell any gairebé ininterrumpidament fins avui en dia. Només un any me'l vaig prendre sabàtic, el 2000-2001. I mirant el meu currículum es veu que he entrenat a tooootes les categories, des de pre-mini fins a senior en femení i infantil, sots-21 i senior masculí. Què vol dir això? La possibilitat de treballar a diferents nivells, amb jugadors d'edats amb necessitats diferents (obviament no és el mateix el que et demana un infantil que un senior ni el que et demana una jugadora de 3ª femenina que una de Lliga professional Femenina).

De clubs també n'he passat per uns quants: CBQuart, Montessori-Palau, FD Cassanenc, CB Onyar, Uni Girona i, actualment, al CB Roses. Diversos clubs, diversos anys, vol dir molta gent coneguda, maneres diferents de treballar, sensibilitats diferents, moments bons (molts) i dolents (algun) i una gran experiència en definitiva que ajuda a ser millor entrenador, i millor persona.

I és que, a vegades, va bé fer una pausa en el caminar, girar el cap i veure allò recorrregut abans de seguir el camí cap endavant, sempre cap endavant.

metges voluntaris

No cal que us digui que el que està passant amb la sanitat en aquest país com a conseqüència del que tots anomenem retallades és prou greu. Retallades necessàries? segurament, no sóc economista però tampoc tan babau ni il·lús com pensar que no cal fer alguna cosa per arranjar la situació.

La sanitat és la partida que s'endú més pressupost i, per tant, la més deficitària; així doncs s'hi ha de posar mà d'alguna manera (un incís, per quan el copagament?). També, però, és la més sensible ja que estem tocant el més important per a una persona: la salut.

No vull pas entrar en les retallades en si sinó en úna de les sol·lucions que algú ha pensat. Sigui pel codi deontològic que regeix la professió de metge o per alguna altra raó que se m'escapa els metges són de les persones, dins els oficis, més altruistes que hi ha. Obviament que algú ara em dirà que això no és així, que coneix algun metge que tal i qual...bé, és igual, és una opinió personal.

Ahir a la radio vaig sentir un dels cirurgians (crec que era de l'Hospital de Bellvitge però no n'estic massa segur) especialitzat en les operacions relacionades amb els càncers. Feia frapar el que deia, o aquesta sensació vaig tenir jo. L'endarreriment en les operacions era escandalós i recordem que estem parlant d'un càncer, no d'una revinclada de turmell. Això implica que segurament, un endarreriment provoca un empitjorament al malalt o, com a mínim, segur que un bé pal·liatiu no és pas. Aquest mateix metges s'oferia ahir, davant l'antena, d'operar de manera voluntària, és a dir, gratuït, faria hores extres però no les cobraria (bé ell i tots els metges als que ell representava). El mínim que podem fer és considerar aquest oferiment lloable, una manera d'intentar rebaixar el temps d'espera en les operacions.

Avui s'han afanyat a sortir autoritats sanitàries a desmentir que això pugui ser possible, Obviament dins un quiròfan hi ha més gent que el cirurgià i aquesta gent, juntament amb problemes tècnics que no he acabat d'entendre, dificultaria la realització d'aquesta proposta. Clar, no es pot obligar a zeladors, infermeres, anastassistes, etc que també els surti, per obligació, la vena solidària. M'hagués agradat que avui hagués sortit el col·lectiu d'enfermeres, zeladors, etc de Bellvitge (bé, de nou suposant que era Bellvitge) posant-se al costat dels circurgians i proposant una actuació similar.

Amb això, A) potser aconseguiríem que el Govern hagués de justificar millor l'excusa per no fer cas als cirur gians i B) podríem baixar les llistes d'espera (si el Govern s'avingués a col·laborar...perquè recordeu que tractem amb persones.

Okupes

No, tranquils, no parlaré de la Guàrdia Civil, el títol no va amb segones, parlo dels okupes, d'aquells que ocupen propietats privades alienes. És un tema força recurrent. Avui en parlo perquè m'he assabentat d'una notícia per la radio i després els tertulians del programa (amb l'ajuda d'un representant dels mossos i un advocat) han desengrunat una mica més aquest problema. Unes reflexions prou interessants.

Pel que he sentit avui diuen que hi ha dos tipus de ocupacions, aquelles massives (recordem casos a Barcelona) on un col·lectiu es fa seu un gran local i l'adequa com a centre social per fer-hi concerts, festes, cursos, assamblees, etc... i aquelles fetes per particulars, generalment gent que es queda sense casa i ocupa segones residències. En aquest darrer cas, les families ocupes es solen moure de pis quan veuen que la pressió de l'antic propietari, mossos, etc... és massa gran.

El cas que escoltava avui és el d'una dona que tenia una segona residència i que alertada per uns veïns s'hi va acostar i va veure que hi havia gent a dins; va anar a denunciar-ho als mossos i aquests, un cop comprovat que la dona portava els papers que acreditava que la propietat era seva van anar a actuar quasi com a mediadors davant els okupes. La manera d'actuar d'aquests quan ve la policia acostuma a ser cordial, asseguren que han pagat uns diners al propietari i que estan allà "legalment"; acostumen a canviar el pany i vinga, a decidir un jutge (i ja sabem que la justícia en aquest país...).

I què li queda al propietari? esperar, no pot fer més. A mi em sembla molt injust. Pel que es veu a la Constitució es parla de que l'habitatge ha de complir la seva funció social (és a dir, es podria interpretar que una vivenda ha d'estar sempre habitada, ja que una casa buida no desenvolupa la seva funció social), i això podria portar a equívocs i considerar que l'ocupació és un camí per aconseguir aquesta funció social. I això em preocupa. Què passa amb aquella familia que ha comprat un pis pel seu fill i aquest està esperant uns mesos per anar-hi a viure? doncs que pot tenir algú que se li avanci.

Entenc, clar està, els drets socials i el dret a una vivenda digne, però per exercir aquest dret se n'han de trepitjar d'altres?

les coses pel seu nom

Avui hem conegut la notícia que un ex-jugador del Barça anomenta Chus Pereda ha mort, als 73 anys. Òbviament els seus anys com a futbolista no els vaig viure i me'n recordo més d'ell com a tècnic de les seleccions espanyoles inferiors, això si, vagament.

Com sempre quan passa alguna cosa així, els programes radiofònics s'omplen de petites entrevistes a amics, coneguts i saludats que parlen de les excel·lències de quin ens acaba de deixar. He escoltat una cosa que potser molta gent no li donaria importància, però no deixa de ser curiós. En Chus Pereda, als 73 anys, no s'ha mort pas de manera natural, si no que ha perdut la lluita contra el càncer. Referent a això el que m'ha sorprès és que aquest malalt comentava, sense racança, que tenia càncer. I això no és gens normal.

Pot semblar estrany difondre que tens aquesta malaltia, però, per què? Evidentment partim de la premisa del dret a la intimitat i el "ningú n'ha de fer res del que em passa" i això és lícit, només faltaria. Però malauradament el càncer és una malaltia que sol portar implícit una sèrie de canvis físics externs que fan que al final, difícilment es pugui amagar la crua realitat. Una manera d'afrontar la malaltia, de demostrar-li que no li posaràs les coses fàcils, és admetre el que tens, ras i curt. Per mi, intentar amagar la veritat és un primer pas cap a la derrota. Cal ser valent.

Conec una persona la mare de la qual ha tingut càncer. Quan li hem preguntat com estava la seva mare sempre fa referència al càncer amb l'eufemisme "el mal dolent", o algun mal pot ser bo?

Sigui com sigui, siguin valents per fer pública la seva malaltia o una mica menys per dissimular-la, els malalts de càncer ja demostren en certa manera un valor per intentar lluitar-hi i no defallir a les primeres de canvi. I avui molts càncers es curen, si s'hi arriba a temps, malauradament en Chus Pereda va arribar tard...i el fora de joc li ha fastiguejat el partit.

festes d'aniversari

Un cap de setmana i dues cel·lebracions d'aniversari. Res a veure, excepte les cares d'il·lusió dels protagonistes. Dissabte l'Esther feia 24 anys (bé, els feia fa dies però el dissabte es cel·lebrava), diumenge en Martí feia 4 anys.

L'Esther és una jugadora de l'equip de bàsquet que entreno. Dissabte vam jugar a la tarda (dit sigui de passada que vam guanyar, i bé) i a la nit tot estava preparat per fer-li un sopar sorpresa. Quan en un event com aquest ve gent de l'equip, altra gent d'altres equips, gent de la directiva, amics de fora el poble, etc... la cosa no ha de ser pas fàcil d'organitzar. I allà estàvem, a les 22h tots a punt a la pizzeria esperant que cap a quarts d'onze arribés ella amb uns quants amics que feien de "ganxo". Les coses quasi es torcen quan les meves jugadores van estar a punt d'arribar tard, però no va ser culpa seva (ja faig tàctica Guardiola: defensar les meves jugadores fins al final jejeje).

Un bon sopar, parlant de bàsquet, i després anar a prendre una copa seguint parlant de bàsquet. Prou bon plan no? A un quart de 4 del matí un servidor ja estava al llit, tampoc us penseu.

Diumenge tarda, a les 17h, al "Racó dels peques", un lloc de Roses amb inflables, circuits, etc... amb servei de bar... ideal per celebrar una festa d'aniversari, sobretot si els protagonistes són nens, clar. Actitud meva més passiva, xerrant amb algun pare, vigilant els nens, etc. No parlo de bàsquet, parlem de lo actius que són els nens, de l'energia que tenen, t'assabentes d'alguna xafarderia, etc... Si dissabte vaig menjar una quatre formatges amb tonyina, a l'aniversari de diumenge peco amb uns minixuxos farcits de xocolata...criminals...la bàscula aquest matí quasi dimiteix de mi.

Dos aniversaris, prou diferents, clar està, però amb coses en comú. A la il·lusió comentada abans s'hi afegeix els regals, el pastís, les rialles, l'estar envoltat d'amics, familiars, i, suposo, sentir-se una mica especial. Per això són els aniversaris no?

per fi s'ha acabat

Les curses de braus, les "corridas", han arribat a la seva fi, com a mínim aquí, a Catalunya. Un dels clàssics debats, enquistats com poc, han atiat últimament amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus a tot el territori català. Voldria fer unes quantes consideracions al respecte, sobretot dirigides a aquella gent, poca (i segurament no lectora del meu bloc) que entenen que el que ha passat és una injustícia flagrant.

Recordem que la prohibició de les curses de braus va arribar al Parlament gràcies a una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), és a dir, que la gent del carrer, a partir de recollir i acumular signatures, van "obligar" els polítics a discutir i decidir sobre tal aspecte. I això, que hagi sorgit del carrer, ja li confereix una pàtina especial.

Pot haver semblat un debat identitari i aquí hem d'entonar el "mea culpa", bé, l'han d'entonar els polítics d'aquí. Perquè es prohibeixen les curses de braus i no els correbous? Doncs no ho sé, ja vaig deixar palès en un post de fa uns mesos que, si fos per mi, també s'haguessin prohibit perquè per a mi, no es prohibeixen les curses de braus per ser "espanyoles" sinó perquè fan del patiment d'un animal un espectacle. I els correbous són això també. Que no acaben amb la mort de l'animal? d'acord, però ningú no em pot negar que els animals pateixen.

Si que hi ha catalans aficionats als toros, no ho nego, però d'aquí a dir que Catalunya és taurina com resava moltes de les pancartes esgrimides pels pro-taurins n'hi ha un bon tros. Catalunya no és taurina, es demostra pel fet que en qualsevol enquesta que s'ha fet el percentatge favorable a l'abolició de les curses ha estat espectacular.

Tampoc em val l'argument de que els espectacles taurins ja s'anaven extingint, que no calia prohibir-los; i no em val perquè si que és veritat que les "corrides" haurien desaparegut, però de ja fa temps, si no rebessin les grans quantitats en forma de subvencions...per tant, a qui és que li interessa mantenir aquesta "fiesta nacional", qui és que en fa dels toros una qüestió identitària?

En fi, que Catalunya és anti-taurina i això, què voleu que us digui, m'encanta!!

si jo hagués estat compromisari...

... però no ho sóc, i per això, com que no represento els socis del Barça preneu-vos el que diré ara i aquí com una opinió molt personal, potser amb massa toc sentimentalista, però és que si a vegades no ens ho mirem així...què ens queda?

Bàsicament, l'assemblea de compromisaris va girar entorn a les decisions que s'havien de votar per rebre el recolzament de la massa de socis representada allà. Bé, no negarem que això és aparentment democràtic i una bona decisió de la junta ja que moltes d'aquestes qüestions no havien de passar obligatòriament per aquest organisme; d'altra banda, però, és un procés una mica pervers ja que la Junta té dret a fer discursos per defensar l'idoneïtat o no de la mesura i, en canvi, la part "contrària" a l'opinió de la Junta no té el mateix aparador per rebatre-ho.

D'aquesta manera, frases dites per membres de la Junta sobre els aspectes a debatre van ser clarament demagògiques i contundents; dir que si no s'aprova la creació d'una grada d'animació vol dir que haurà guanyat la violència o que si no s'aprova el patrocini de Qatar Foundation haurem de revisar tots els patrocinis ja que molts d'aquests tenen relació directe/indirecte amb la Xina potser és agafar-nos-la amb paper de fumar.

La meva opinió. Prohibició de fumar a l'estadi i als voltants? SI, rotund. Ho sento pels fumadors però com que jo sóc no fumador...que si sóc egoista i penso només en mi? ejem....els fumadors pensen en el seu veí de seient quan encenen una cigarreta?

Patrocini de Qatar Foundation? NO. Són molts calers, la situació econòmica global del club es veu que està malament (dic es veu perquè mai s'ha volgut confrontar en un cara cara l'opinió de la junta d'ara i de l'anterior junta, ja que aquells diuen que la situació no era, ni de bon tros, tan greu com ens la volen pintar...) i, per altra banda, també van esgrimir la idea de que el Madrid anava al darrera del mateix patrocini.

La camiseta del Barça ha de ser un patrimoni molt important com pel "tacar-se" amb algun logo, frase, patrocini que generi el més mínim dubte. Penseu les vegades que, al dia, la imatge del Barça amb aquest missatge de Qatar Foundation és vist en diaris, televisions, cartells publicitaris, etc... El Barça té suficient imatge i importància com per atreure altres tipus de patrocinis si és que realment calen aquests diners per sobreviure (un grup de 5 empreses que donessin 30 milions d'euros cada una per 6 anys seria el mateix que el que s'ha rebut de Qatar Foundation). Ahhh, i no em val que el gurú Guardiola digués que ell va viure molt bé quan va estar 2 anys vivint allà: era esportista d'èlit!!!! Com pebrots no volíeu que el tractessin bé?

Creació de grada d'animació? NO. Les grades d'animació han de sorgir esporàdicament, no forçar la seva creació. No cal que forcem que la gent del Barça animi més si el públic català, en tema d'esports, no és gens passional (el mateix passa a Girona, per exemple). I el mateix que deiem del mínim risc i sospita en el paràgraf anterior: si es cola un dia, encara que només sigui un, algún d'aquells seguidors violents que a l'anterior junta li va costar deu i ajuda (i alguna amenaça personal) de erradicar-los el malfet estarà fet.

Apa, exposades les meves opinions personals.

mireu el cel

És un consell o un avís; tot i que quan llegiu el post potser ja serà massa tard. Com si d'una pel·lícula de ciència ficcíó americana es tractés ens han avisat de la caiguda d'un satèl·lit de la NASA que navega sense control per allà dalt.

Segurament que els aficionats a l'espai i a la tecnologia espacial estan continuament fent F5 (actualitzant) la pàgina web de la NASA pèr veure fins al detall les darreres notícies sobre l'aparell. Aquest satèl·lit fou alliberat a l'espai l'any 1991 i ara ja ha dit prou, va directe cap a la nostra atmosfera com si tingués pressa en tornar a la Terra, d'allà on venia. La mida és, pel que diuen, com un autobús i el pes d'unes 6 tones de pes.

L'hora prevista de contacte de l'aparell amb l'atmosfera és les 3 de la matinada. Ara mateix són quasi la 1 de la nit, per tant, en un parell d'hores la cos hauria de passar, per això us dic que quan llegiu el bloc ja haurà passat el perill, a no ser que us caigui prop de casa i us faci malbé la connexió a internet. La fricció amb l'atmosfera ha de provocar que el satèl·lit es desintegri però tot i així es calcula que 26 peces quedaran prou senceres com per provocar un accident depenent on caigui.

La probabilitat de que caigui sobre el mar és 4 vegades més gran que no pas que caigui a la terra ferma i si fos així, comptant els territoris deshabitats, la probabilitat de que aquestes 26 porcionms de satèl·lit fereixi un humà és, segons la pròpia NASA, de 1 sobre 3200. No em sembla una probabilitat alta, però tampoc baixa (és bastant més alta que no pas que ens toqui la grossa de Nadal).

El que em porta una mica de corcoll és perquè des de la NASA diuen que si algú veu un d'aquests bocins que, sobretot, no el toqui i que avisi les autoritats. És que realment són perillosos o ho fan com a mesura dissuassòria per evitar que la gent vengui això a col·leccionistes privats? Fa de mal dir. El que si està clar és que segurament que algún guionista ja està pensant com farà una pel·lícula d'això.

És un compte enrera, seria bonic esperar-se fent F5 fins veure on ha caigut el ditxòs satèl·lit, però si de cas ja me n'aniré a dormir que si cau aquí sobre vull que m'enganxi dormint, que costa molt despertar-me. Ahhhh, i una altra cosa, tinc encara més curiositat per saber el primer xarlatan que sortirà dient, d'un tros de ferralla qualsevol llançat a qualsevol cuneta, que ha trobat una d'aquestes peces cobdejades; tindrà els seus segons de glòria, segurament.

entrenar

Va ser molt interessant la reunió d'entrenadors a la que vaig assistir ahir. Us poso en antecedents, actualment entreno al Club Bàsquet Roses, el club del poble on resideixo. És el segon any que entreno allà i encara més content i motivat que l'any passat. Enguany seguiré portant l'equip senior femení i m'encarregaré també de coordinar l'escola de bàsquet del club, una cosa que em fa especial il·lusió.

La reunió d'ahir va ser la típica que organitzen els coordinadors, en el nostre cas l'Albert i l'Esther, i on ens marquen una mica les directrius de cara a la temporada de comença. Són reunions necessàries i on sempre pots extreure'n detalls interessants. I ahir no va ser menys.

Vaig quedar sorprès com hi ha entrenadors que no es preparen els entrenaments. Haig de reconèixer que jo, fa molts anys, algun cop havia anat a l'entrenament pensant, en el camí cap al pavelló, què faria (o més greu encara, durant l'execució d'un exercici pensava què podria fer com a exercici següent); curiós, ara que tinc més recursos i experiència com a entrenador, sóc incapaç d'anar a un entrenament sense haver-me preparat el que haig de fer. Em sento com indefens. Un entrenador crec que ha de tenir la sessió programada, obviament amb capacitat de flexibilitat si cal ajustar alguna cosa, però un guió hi ha de ser-hi. L'Albert va insistir amsb això; tant de bo li fassin cas.

Dos detalls més interessants: tema puntualitat i vestimenta. Els entrenadors som models (no per guapos, si no perquè els jugadors, sobretot els més joves, imiten comportaments) per tant els hàbits cal que siguin els adequats. La puntualitat és un d'ells. És important que els entrenadors siguem puntuals, només així podrem exigir que els jugadors també ho siguin. I més o menys el mateix passa amb la vestimenta. Els entrenadors hem d'anar vestits com cal; segons la meva opinió, als entrenaments s'ha d'anar amb roba d'esport i al partit amb equipatge, si n'hi ha, de club. Aquest any els entrenadors tindrem un polo negre pels partits i els jugadors un de verd. Important, pot semblar insignificant però per mi és important: la sensació d'equip s'ha de transmetre amb cada detall.

Són tres pinzellades que van recalcar en la reunió...a veure si els entrenadors els farem cas; seria una forma immillorable de començar la temporada.