l'elogi debilita

Gran títol, modestament, el que encapçala aquest post avui. I és una frase 100% certa, com a mínim segons el meu punt de vista. I no parlo de l'elogi com, per exemple, el que va rebre ahir el meu ex-company de despatx, en Josep, per una magnifica tesi, no (en aquest cas era un elogi merescut i no deixarà de tocar de peus a terra per això). Parlo d'esport, i més concretament parlo de bàsquet.

Fa uns anys, abans que un fos pare de família superocupat m'agradava, als estius, anar a masters i clínics que s'organitzaven per als entrenadors de bàsquet. Molts sabeu que el bàsquet és poc menys que la meva passió i sóc dels que pensen que un entrenador ha d'estar en constant evolució; malgrat des del 2003 tinc el títol nacional d'entrenador crec que amb això no n'hi ha prou i cal millorar sempre, aprendre dels altres.

Els masters que organitzaven des de la FEB (Federación Española de Baloncesto) eren especialment bons en quant a compartir experiències amb una munió d'entrenadors arribats de totes les parts de les espanyes i perquè de ponents sempre hi havia seleccionadors de la federació i, en principi, podies conèixer el que ells anomenaven "mètodo FEB".

Una de les coses que més m'agradaven d'aquells masters eren les sessions de tertúlia més o menys organitzava que es feia cap a les 11 de la nit; sabíem que començàvem a aquella hora però mai es sabia quan s'acabava; de fet, la gent s'anava aixecant i marxant de la sala a mesura que la son guanyava la partida. En aquestes sessions nocturnes era quan els debats acostumaven a ser més enriquidors. No us penseu, us explicaria en què consistia això del "método FEB", però després d'uns quants anys encara ara no ho sé. Bàsicament, al meu entendre, el mètode FEB era intentar convèncer-nos que els espanyols eren els millors, més macos, i els que feien millor les coses i si es perdia, com en l'europeu masculí (crec que era junior) al que assistíem paralel·lament al màster, era o bé culpa dels àrbitres o bé culpa de les actituds antiesportives dels equips rivals.

No és per res, però els més crítics érem alguns dels entrenadors catalans i bascos...per què seria? Me'n recordo que el meu company d'habitació, en Jordi (per cert, torna ja a entrenar tio!!!!), un dia em va dir la frase que titula el post d'avui, i sempre més l'he tinguda en ment. Com per exemple, fa dos dies, quan la selecció absoluta femenina va quedar eliminada de l'europeu en la lligueta de vuitens, és a dir, no es va classificar pels quarts de finals.

Cal tenir en compte que en els últims 6 europeus havia estat sempre al podi i que venia de ser 3a en el mundial de l'any passat. No he pogut seguir tots els partits però tinc les meves teories de perquè ha passat això; però de fet, tant li fa, l'esport és cíclic i segurament ben aviat la selecció tornarà a guanyar (de moment, però, als Jocs Olímpics de l'any vinent no hi seran). Però si que m'agradaria saber que dirien els savis de la federació si aquest vespre tinguéssim una tertúlia d'aquelles; les declaracions prèvies al campionat, tant per membres de la FEB com d'alguna jugadora, destil·laven un tuf de superioritat perillòs, quasi semblava que no arribar a la final seria un fracàs...doncs mira, ni entre els 8 millors. L'elogi debilita companys, tingueu-ho sempre clar.