el misteri Berlusconi

Aquest és un post que podria escriure's gairebé cada dia; quasi sempre que Itàlia és notícia al nostre país ho és per una acció del seu màxim dirigent, en Silvio Berlusconi.

Ahir van fer un "30 minuts" força interessant on intentaven donar explicacions al fenomen de Berlusconi en el sentit d'intentar trobar les raons que fa que el seu suport per part del poble sigui tan i tan gran malgrat les excèntriques actuacions del primer ministre italià. El programa fou enregistrat farà aproximadament un any, en el marc de les eleccions crec que regionals del país.

Van haver-hi algunes raons que donaven els partidaris de Berlusconi que, sincerament, com a mínim eren xocants. N'hi ha que deien que recolzaven Berlusconi perquè era ric i poderós i millor ser governat per una persona així que no pas per persones que no tinguessin el seu poder econòmic ja que utilitzarien l'estada al govern per enriquir-se. També parlaven del fet que Berlusconi té carisma, està al costat del poble, entén els problemes del dia a dia. Ho puc compartir. Però ho puc compartir pel fet que es tracta d'un governant populista (a l'estil del veneçolà Chaves paradigme del populisme): us en recordeu, per exemple, com davant les càmeres de la tele va prometre a aquella anciana supervivent del terratrèmol a L'Aquila, el 2009, que li pagaria una nova dentadura postissa? (resulta que la iaia havia perdut la dentadura sota les runes però...era realment una emergència? per la iaia potser si però a 200 metres d'on eren les excavadores encara intentaven rescatar supervivents...)

Jo crec que la veritable raó de l'èxit de Berlusconi (i no sóc, ni molt menys, ni un entès en la matèria ni un bon analista, que consti) és que a l'oposició no hi ha massa res de profit que crei confiança. Pel que es veu l'oposició dedica massa esforços a criticar la vida personal del primer ministre i, malgrat aquesta sigui més desordenada que la taula del meu despatx, per la gent del poble ha provocat l'efecte contrari: un governant "imperfecte" és més semblant a un italià del poble, més proper vaja. Clar, una altra cosa és quan aquest desordre es converteix en delicte...com anar amb una menor i això és el que es començarà a jutjar a partir d'aquest dijous.

I aquí trobo un cert paral·lelisme amb Espanya, tot i que a l'inversa: aquí governa l'esquerra i la dreta, a l'oposició, només es dedica a criticar qui està al capdavant del govern (aqui no s'entra, per sort, a la vida personal dels polítics). El discurs, però, ha estat constantment la crítica, sense parlar de programes, de solucions, de idees...el que passa és que aquí la gent es creu la crítica com a vehicle per assolir el canvi de govern...potser aquí qui és veritablement populista és el propi poble.