Després d'uns dubtes (pocs) inicials per veure si sortíem a navegar o no (més per l'estat del cel que de la mar) vam decidir de fer-nos a la mar d'igual manera, total, si plou que podria passar...que ens mulléssim? De fet aquest risc hi és igual quan ets al mar encara que no plogui...i si no seguiu llegint i veure-ho perquè ho dic.
L'escena era la següent: el meu pare dret a la barqueta duent el timó, i la meva germana, el meu cunyat i un servidor asseguts. El mar no era planer, no era una bassa d'oli, potser amb la barca aturada pescant ens haguéssim marejat però com que anàvem de passeig tot anava bé...fins que un sotrac va fer trontollar la barca.
Després de la consegüent caiguda del meu pare endavant (era l'únic que estava dret) i del propi desequilibri en tots nosaltres que va provocar el cop vam intuïr el que passava. Estàvem sobre una roca massa superficial; estàvem fixats sobre la roca, l'aigua l'únic que ens feia era balancejar-nos d'un costat a l'altre, de babor a estribor (es nota que tinc el títol de patró d'esbarjo no?). Van ser un parell de minuts (que van semblar desenes) intentant mantenir l'equilibri i la calma, les dues coses iguals de necessàries.
Al final l'aigua no va entrar a la barca i fent palanca amb el "bitxo" (una mena de pal que utilitzes com a extensió del braç per agafar, per exemple, les cordes d'amarratge quan arribes a port) i amb el propi moviment de les ones vam poder sortir de sobre la roca, engegar de nou el motor i fer via cap a port, no fos cas que el sotrac haguès malmès la quilla i entrés aigua dins la barca. Res d'això va passar i la barca va resistir talment la Perla Negra del capità Jack Sparrow (una mica d'èpica hi hem de posar no?).
Una experiència nova; de fet, si haguéssim caigut a l'aigua estàvem a escassos 30 metres de la costa, cap problema...però mira, així ens vam haver d'estalviar d'anul·lar la reserva del dinar i vam poder gaudir d'una bona estona a Sant Martí d'Empuries tot dinant i explicant la batalleta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada