Això si, vaig veure l'estona on es centraven, bàsicament, en el tema de les adopcions. Aquest és un tema que em toca força d'aprop, alguns dels que llegiu el bloc sabreu perquè; no pas per mi, tot i que reconec que sempre havia dit que m'agradaria adoptar un nen/a; ara, però, amb dos patufets a casa i veient les dificultats que entranya l'adopció no crec que fos una bona idea.
Em va agradar sentit a parlar una noia que era adoptada; davant el que molta gent li comenta sobre l'abandonament que havia patit per part dels seus pares biològics, etc... la noia amb naturalitat contesta que ella mai ha estat abandonada, bàsicament perquè qui realment fa de pares són els pares adoptius. Això bé a constatar una frase que va sortir força vegades al programa: tenir fills nom és parir-los, si no criar-los.
Molt d'acord. Si, potser ara les que sou mares biològiques polemitzaríeu amb mi, no hi estaríeu d'acord, perquè la sensació de tenir un pesolet a la panxa que va creixent és única...potser si, però com que jo desconec aquesta sensació... A més, els que heu estudiat genètica de poblacions, sabreu que el fenotip d'una persona (com és, com es comporta, etc...) depèn del genotip (el que hereta dels pares) + ambient. I en aquest ambient és on els pares adoptius i no adoptius tenen responsabilitat al 100%.
Ahir quan donava el biberó al meu fill pensava com de dur ha de ser voler tenir fills i no poder, i com de dur, com de desesperada ha d'estar una persona per donar en adopció el seu fill. Per això és injust que hi hagi infinites traves per adoptar; s'ha de fer tants passos, tanta burocràicia, s'han de passar tants filtres que o n'estàs segur del que vols fer o t'acabes desesperant (sense comptar, clar està, la despesa econòmica que implica).
Per això, ara quan veig algun nen adoptat (el meu fill té amics a classe que ho són), em ve al cap un sentiment d'admiració cap als pares adoptius, van perseverar en l'intent i ara són PARES, sense cap desviació semàntica de la paraula. I més aviat que tard (ja sabeu la meva faceta d'optimista de mena) l'Oleguer i l'Eudald tindran un parent nascut ben lluny però criat al seu costat...i si no temps al temps.
Aaai, has comentat un tema que em toca de prop. Els meus nens tenen un cosí adoptat que ara té dos anys i mig. Els meus cunyats van tenim molta sort i els van asignar un nadó. Quan el van anar a buscar tenia només quatre mesos.
ResponEliminaEls meus fills van viure amb tota normalitat la seva arribada, els vam explicar com estava la situació a cada moment: ara han de marxar, ja han arribat, ja l'han recollit, mireu les primeres fotografies, ja tornen, anem a casa seva a coneixe'l... i és un cosí més, bé, és el cosí més trapella, tot s'ha de dir, jeje.
A mi el que més m'ha impactat és veure com la genética influeix tant poc en un nadó, i com l'entorn influeix tant. Quan veus un nadó que la mateixa mirada que la seva mare et penses que s'hi assembla per genètica, i no. Amb aquest nen em vist que gairebé res és genètic. Perquè sino, com s'explica que ell tingui la mateixa mirada, les mateixes expressions, la mateixa postura corporal, el mateix caminar... que sa mare???
Ja us enviaré un enllaç per a que el coneixeu...