apunts de bàsquet

No cal que us digui, als que em coneixeu, que el bàsquet és una de les meves grans passions. Amb aquest, i si no em descompto, porto 20 anys ininterrumputs com a entrenador de bàsquet i 20 anys ininterrumputs com a aprenent de bàsquet.

Clar, 20 anys donen per molt i com que aquest bloc tampoc ha de ser un "baul de los recuerdos" doncs tampoc cal mirar massa enrera. Si que és veritat que en tot aquest temps he tingut temps per entrenar a una munió d'equips diferents de bàsquet: masculins i femenins, seniors i minis, professionals i amateurs, etc. De cada equip se n'aprèn, de cada situació se n'ha de treure una valoració positiva...aii de l'entrenador que es pensa que ho sap tot!!!

Els últims 3 anys he estat en un equip professional femení: obviament, per a qualsevol entrenador, això és com una fita i malgrat que el meu paper sempre fou el d'entrenador assistent i per tant, potser secundari de portes en fora, sé que vaig ser honest i que vaig treballar com el que més. Després, per circumstàncies de la vida, algunes volgudes i pensades, i d'altres que encara a hores d'ara no m'explico, la meva etapa allà es va acabar i començava un nou repte, a Roses, a 3ª catalana.

Si si, un salt de 5 categories de cop, de Lliga Femenina a 3ª catalana, de fer 8-10 sessions a fer-ne 2 i encara, de tenir sempre 12 jugadores a la teva disposició a no saber si serem 4 o màxim 8...però tant em fa (ja us vaig dir fa un temps en un altre post que el gran Pesic em va dir: "bàsquet és bàsquet", i obviament, ho subscric).

Faig avui aquest post perquè ahir crec que vam fer el millor partit de la temporada. Ahir vaig ser conscient per fi que l'equip començava a jugar com volia jo que jugués, i que les jugadores creien el que feien. I això, creieu-me, és un gran pas. Som un equip jove (8 jugadores, la més gran de 23 anys i 3 de 16)...tenim moltes limitacions per entrenar (jugadores fora per estudis, poques sessions d'entrenament...) però hi ha intangibles que ho compensen tot: la il·lusió que transmeten, l'esperit de superació, l'alegria que mostren quan fan la feina ben feta...i això, sovint, en el bàsquet professional desapareix.

No sóc massa donat a l'elogi, perquè crec en la màxima de que "l'elogi debilita", per tant, espero que cap jugadora meva llegeixi el post, i si ho fa que vegi en això el primer pas cap a un llarg camí que ens ha de portar allà on el nostre esforç ens porti. Felicitats noies.