sense ficció

No em considero una persona massa emotiva, però hi ha coses que et toquen la fibra i t'arriben a afectar, malgrat que no ho exterioritzis. Ahir al vespre a TV3 van fer un reportatge culpidor. El programa s'anomena "Sense ficció" i això és el primer que cal tenir clar, el que allà s'explica és tan cert com que ara m'estic prenent el primer cafè del matí.

El reportartge d'ahir s'anomenava "torneu-me el fill!" i era com una mena de segona part o continuació d'un documental que havien realitzat els mateixos periodistes ja fa uns anys anomenat "els nens perduts del franquisme". A grans trets ahir es parlava de nens que en nèixer són separats de la seva mare biològica (normalment amb enganys) i donats en adopció irregular... què passa quan anys després descobreixes que el nen que et van dir que s'havia mort en el part resulta que està viu però que no saps per on començar a buscar?

Els casos eren esfereïdors i variats. Des de pisos "patera" on vivien tancades mares joves solteres que, com que estem parlant dels anys 50-60 i era una "vergonya" quedar-se embarassada sense estar casada, quedaven a cura d'unes monges que estaven amb elles fins al moment de donar a llum; un cop això passava se'n duien el recén nascut i la mare biològica no en sabia res més (cal dir que, en aquest cas, a vegades volgudament pel rebuig de la societat conservadora i franquista envers les mares solteres).

D'altres casos ens explicaven com nenes ja grans (pre-adolescents) internades en una mena d'escoles religioses perquè, com en l'exemple que ens van explicar, la mare biològica vidua i pobre no podia cuidar d'ella, era enviada a l'altra punta de país a contra de la voluntat de mare i filla per satisfer els capricis d'una parella ja d'avançada edat i adinerada que buscava simplement una persona que "els cuidés" quan fossin vells.

I tants casos de parelles que van a l'hospital a donar a llum i que, un cop això passava, els metges/infermeres els deien als pares biològics que hi havia hagut complicacions i que el seu fill era a la incubadora; al cap de poques hores se'ls informava que el seu fill/a havia mort i resulta que per l'altra porta de l'hospital sortia aquest nen a braços dels pares adoptius (i posant ja a la partida de naixement el nom d'aquests pares adoptius)...

Quines màfies!!! I no parlem de fa molts anys, de fet, a principis dels 80 encara es donaven casos com aquests. Però compte, no culpem els pares adoptius de participar en el "circ", ells també eren enganyats dient que la mare havia mort en el part, o que era una adopció volguda i legal (papers falsificats, contactes polítics o amb la judicatura que feia que no s'investigués i es fes la vista grossa, etc...).

Com es pot comercialitzar amb éssers humans? I que trist veure que moltes vegades eren religioses les que hi estaven embolicades. Ha de ser tant dur adonar-te un dia que fa 40 anys et van robar el fill de les mans, que potser només el vas veure 5 segons, que et van dir que havia mort i que ara està viu, però, per culpa de les falsificacions de les partides de naixement no en sàpigues la seva identitat ni saber per on començar a buscar? És impossible superar això.

Ahir quan vaig donar el biberó als nens abans d'anar jo a dormir, ells ben clapats al llit, me'ls vaig mirar potser de manera diferent. Qui separa a la força els nens dels seus pares no pot tenir ànima. Això si que es jugar amb els sentiments i torturar...de per vida.