Per qüestions d'horari la "prèvia" l'escolto a la radio tot pujant a Roses. Els periodistes (escolto RAC1) són moderadament optimistes, exposen els seus motius i els hi compro, hi estic força d'acord; el que és bo, però, és escoltar els missatges (via SMS, via twitter, via facebok) que l'audiència els fa arribar. Si haguéssim de classificar-los diríem que un 50% són moderadament optimistes, un 45% exageradament optimistes/inconscients, són de l'estil: "els n'hi fotarem 5", "no passaran de mig camp"... i sempre hi ha un 5% (potser menys però és per quadrar numeros) que són pessimistes de mena, dels que es posen la tirita abans de fer-se el tall, dels que ja patien perquè jugava Maxwell, com si aquest noi fos el primer partit que juga.
I que passa al final del partit? Doncs que vist com han anat les coses, els moderadament optimistes segueixen sent-ho i creuen que el 8 de març això es pot aixecar, els exageradament optimistes/inconscients acostumen a canviar el sentit del seu discurs 180º i creure que el Barça comença a estar en crisi, que l'empat a Gijón ja era un avís, que menys mal que els de l'Arsenal van fallar (com si els del Barça no ho haguessin fet), que quin paquet és en Maxwell, que si en Piqué des que va amb la colombiana ja no és el que era (aquí pot haver-hi alguna cosa d'enveja sana)... i els pessimistes de mena acostumen a començar la reflexió amb "ja us ho deia jo".
En fi, que en un món complex com és el culé hi ha d'haver de tot, i en dies com ahir surten tots a escena. Als que no saben a quin grup pertànyer els aconsellaria que fossin dels moderadament optimistes, l'equilibri és una qualitat que va bé en la vida, i l'optimisme ni us ho dic!!! Quines ganes de patir essent dels altres dos grups no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada