la llei de Murphy en el corredor

Hi ha pocs esports i activitats físiques que requereixin tant poca preparació/material com el running; de fet, unes bones bambes (tema peus és molt important) i roba còmoda i apa, som-hi a fer esport.

També és veritat, però, que els esportistes, malgrat siguem amateurs, tenim el nostre propi ritual adquirit a partir de repetir moltes vegades hàbits propis a l'hora de realitzar l'activitat o bé curioses manies adoptades des del dia que aquell entrenament ens va sortir bé o vam tenir èxit en tal o qual cursa.

Ahir tocava entrenament. Estic seguint un pla que m'ha de portar a superar, amb èxit, una mitja marató que s'ha de fer a Girona el 8 de maig. Segons el pla em tocava una tirada llarga (molts kilòmetres a ritme suau) de 11 km a 6'25'' el km. Mal dia ahir a priori perquè a l'habitual pizza de dissabte vespre hi havíem d'afegir el dinar familiar que vam tenir ahir que, malgrat no ser excessivament copiós, si que hipercalòric ho havia estat (pica-pica, pollastre a l'ast i gelat i bronwnie i coca de postres).

Però bé, tocava còrrer i encara amb més raó per la necessitat de cremar les calories ingerides de més. 18:40h i surto de casa, amb les malles llargues i el paravents a sobre de la samarreta tècnica i és que a Roses porta tot el dia bufant un fort vent, no hi ha cosa que emprenyi més als corredors que el vent, i més si és fort i a ratxes com el d'ahir. Enfilo passeig marítim avall i no havia arribat ni al km1 que començo a notar "flato", primer unes punxades lleugeres, després s'intensifiquen al mateix temps que van apareguent nous punts on noto les punxades...però fins a quants punts podem notar les punxades del flato?

Kilòmetre 3 de cursa i el meu mp3 es queda sense bateria. Ostres!!! Jo em pensava que el portava carregat del dia anterior però ja veieu, estava equivocat. M'encanta escoltar música mentre corro. Al meu mp3 hi porto pots menys que una antologia del heavy...de Gun's'roses a Iron Maiden, passant per versions heavys de Beach Boys, la força de Metallica o alguna cançó aïllada de Bruce Springsteen i U2. Doncs res, em queden per davant 8 llargs km sense la companyia d'aquests astres.

Lo més fotut, però, està per arribar. Queda molt poc, un kilòmetre mal comptat. El ventre m'està apretant; malgrat abans de còrrer ja havia anat de ventre (perdoneu la sinceritat en aquest moment eh?) els moviments causats pel còrrer ja feien efectes laxants...i, perdoneu la comparació eh?, però era com les contraccions; si si les meves particulars contraccions es donaven cada cop més sovint, duraven més i amb més força....en resum, que vaig arribar just a casa, molt just (m'havia plantejat, ja que corria pel passeig marítim fer una pausa evacuadora a la sorra...però el civisme va poder més).

Això si, malgrat tot, entrenament completat i amb èxit, malgrat que en Murphy no volia (o potser si i totes aquestes dificultats no eren si no reptes nous a superar?).