Molts dels tòpics que envolten la ciència i els científics van quedar ahir palesos en sentir la trama de la història. El primer, tot i que no fa referència estrictament a la ciència, és com l'exercici físic ajudar a netejar la ment i és que la primera imatge del reportatge és la del doctor Cardona corrent per la serra de Marina de Badalona, just al costat de l'hospital, i malgrat queda una mica forçat que ell vagi parlant mentre fa estiraments (dit sigui de pas, uns estiraments fatalment executats), si que és veritat que admet que moltes vegades és corrent quan desencalla algun atzucat que té en ment i, com molt bé admet, la majoria d'idees et venen fora del laboratori; per tant, defensa a ultrança de l'exercici físic.
També parlava de com va sorgir la idea, la teoria, que ara poc a poc ha anat demnostrant. Com els grans moments de la ciència (la poma de l'Newton, la placa contaminada oblidada en un calaix de Pasteur...) les coses es descobreixen quasi per casualitat i així fou també en el seu cas, just quan estava ultimant la tesi. A més, com que en aquell moment és un simple becari (dic simple perquè s'entengui que és just l'inici d'una carrera científica, no com a falta de respecte, que consti) ni s'atraveix a fer-ne massa esment en aquell moment: obviament era dur que un becari posés en dubte (o contradís directament) tot el que la ciència havia dit en aquell moment sobre el procés d'infecció de la tuberculosi.
Sortia també en el reportatge el tema de convèncer els incrèduls, de com la comunitat científica acaba essent, moltes vegades, una roca que poc a poc has d'anar trencant: si ho fas amb un martell i una escarpa (si ho fas mitjançant conferències, etc...) la cosa pot ser lenta i interminable, si ho fas amb un carregament de dinamita (un article publicat a "Nature") la cosa és molt més senzilla. I així fou també el cas del doctor Cardona.
La ciència moltes vegades no es pot desenvolupar per falta de mitjans, d'inversió bàsicament; i ahir també apareixia aquest problema, i com ho van solucionar primer amb un mecenes i després creant una mena d'associació d'inversors...i com aquests el que busquen és resultats el més immediats possible. Per això ahir sortia una reunió (òbviament simulada) on s'exposava la preocupació de l'endarreriment en la fase d'execució de la vacuna.
Sortia també implícitament com és de sacrificada la vida personal del científic; en el cas d'ahir en certa manera minimitzada perquè home i dona, marit i muller, eren part del mateix equip i compartien el mateix projecte investigador. O com, per exemple, gestionar tota la informació que vas donant a la comunitat científica perquè ningú acabi sabent més que tu: si dones al món tot el que saps ningú voldrà invertir en tu, si els inversors veuen que el que estàs fent pot tenir un ressó important i invertint en tu poden rebre compensacions suficients llavors ho faran. Quantes vegades, la gent que en algun moment hem fet ciència, no haurem ocultat informació de la nostra recerca, esperant que el que és una suposició no es torni en fet demostrable?
La gent que en alguna ocasió hem fet ciència segur que ahir ens vam sentir en certa manera representats pel reportatge, malgrat un servidor porti no més de tres articles publicats i encara hagi d'acabar la tesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada