piulant pel twitter

Està clar que avui en dia les xarxes socials ocupen un lloc important en la vida quotidiana i cada cop és menys la gent que no té un perfil creat. Després la gent serà més o menys activa, explicarà més o menys coses, però molta gent viu en aquest submón.

De fet, cada cop hi ha més empreses que tenen un perfil de Facebook que els serveix per anunciar gratuïtament els seus productes o posar-se en contacte amb els seus clients; o rar és el programa de televisió o radio que no té el seu espai en la xarxa.

Us haig d'admetre que potser tinc facebook de fa menys d'un any i, de fet, no he entrat a l'altra gran xarxa social (Twitter) fins fa 15 dies escassos, coincidint de fet amb l'adquisicio del meu primer smartphone (un telefon d'aquests que fan de tot menys torrades amb tonyina...de moment).

Us confesso que encara no domino a la perfecció el twitter, tot i que és tan intuïtiu que des del primer moment ja et sents participant de la comunitat. M'agrada el twitter. El trobo molt útil. El fet que la gent quan hi escriu només tingui la longitud d'un sms per expressar-se (uns 140 caràcters em sembla) fa que els missatges siguin concisos i, de passada, si no interessen són fàcilment descartables.

Et fas seguidor d'algun altre usuari, o per exemple, com és el meu cas, d'algun programa de radio...i això fa que quan ells "piulen" (és a dir, escriuen) tu veus a l'instant el missatge. De moment, a part d'alguna amistat hi tinc agregats molts dels periodistes de RAC1, l'emissora que més escolto per la radio, el diari ARA, el programa del "Món a RAC1"...total, que això m'ha servit per assabentar-me molt abans de quan es va produir l'atemptat al metro de Moscou, de quan l'Osasuna va marcar el gol ahir o de quan en Pujol va fer les declaracions on admetia que s'ha tornat tant independentista.

És clar que abans podíem viure sense això, però també fa 20 anys no sabíem què era internet i ara ens sembla estrany la vida sense ell. Admeto que tenir el mòbil que tinc m'ha ajudat a entrar al Twitter ja que és molt senzill, quan tens un minut lliure esperant que es posi el semàfor verd, consultar les últimes piulades.

Ahir a TV3 van ensenyar dos polítics molt actius en aquesta xarxa, en Quim Nadal i en Lluis Recoder, tot i que el gran activador i usuari de la política 2.0 ha estat l'Ernest Benach. Ja sé que saber on han anat a sopar els periodistes de RAC1 després de retransmetre el partit no és gens important, 'però per exemple ara acabo d'obrir-lo i ja he vist que aquesta nit s'ha produït un terretrèmol a El Salvador...i si algú va veure ahir "30 minuts" vàreu comprovar com Twitter, per exemple, va servir perquè els manifestants que havien d'anar a manifestar-se per la fi del regim a Tuníssia poguessin "burlar" la policia que els estava esperant en un carrer per detenir-los.

Twitter és una eina, una bona eina, que cal saber utilitzar per trobar-la útil...però també un tornavís cal saber-lo utilitzar per al que serveix no? Per cert, el meu twitter; @david14kp...piulem per allà?

alguna cosa està passant

S'ha despertat la bèstia. Alguna cosa està passant. Podia pensar-se que lo de Tuníssia va ser aïllat, però ara tenim Egipte, tenim part d'Algèria i ves a saber qui vindrà després...diuen que Siria?

Sigui com sigui és curiós veure com les revolucions s'estenen com una taca d'oli, i benvingut que així sigui. Si el poble es revolta contra qui l'ha estat oprimint durant anys i anys és per alguna cosa; i no defenso la violència que consti, si de cas defenso que cada poble pugui viure amb uns mínims, i que la tirania d'uns pocs no passi per sobre dels drets humans de la majoria.

Si la guerra del Golf (invasió de Kuwait per part d'Iraq, uns ens recordeu?) va ser la primera guerra que es va retransmetre en directe, per l'amplia cobertura que en van fer els mitjans, aquestes revoltes les podríem anomenar les primeres revoltes 2.0, ja que moltes vegades ha estat la xarxa el mitjà que han fet servir els ciutadans per organitzar-se, sovint sense líders clars, en les protestes que han dut a terme.

I com és que tot això ha esclatat ara? El règim tunissià ja feia uns 20 anys em sembla que durava i encara més a Egipte, per què ara i no abans? No sóc ni sociòleg ni historiador, per tant, no sabria que contestar; sembla que a Tuníssia l'excusa va ser la pujada de preus dels aliments bàsics...però no crec que per això sol esclati una revolta, serà que això només va ser l'espurna que va encendre totes les repressions i censures que el poble portava anys aguantant?

Tampoc entenc massa la reacció dels governants d'occident: com és que ara exigeixen tant a les autoritats d'aquests països i durant anys han estat callats? Serà que ja els anava bé que hi haguessin dictadors portant els països i ara, davant la revolta imparable del poble, es veuen obligats a canviar el discurs? Em deixeu que sigui una mica malpensat oi?

I mentre en aquells països alguna cosa està canviant, a Itàlia cada cop el primer ministre Berlusconi augmenta de popularitat a mesura que apareixen escàndols sexuals on hi està involucrat...si és que estem en un món ben sonat!!!!

d'aquí a que sigui pensionista...

No hi ha dubte que una de les notícies dels últims temps ha estat l'arribada a un acord pel tema de les pensions i de l'edat de jubilació; un any negociant no és poca cosa. Per altra banda ja he dit més d'un cop en aquest bloc que no
és que no m'interessin les notícies econòmiques, sinó que haig d'admetre que és un camp que no el domino massa.

Potser per això últim les meves opinions acaben essent massa simplistes i directes, i segurament carents de matissos...però és que per mi 2+2 són 4, i els bons economistes no sempre hi estan d'acord.

No és que la notícia a la que fem referència no la valori com important...però és que em queda tant per arribar-hi. La gent de la meva generació estem (i hem d'estar) més preocupats pel tema d'assegurar-nos una feina, ahir sortien les dades de l'atur i a Catalunya arribem a la xifra de quasi 19% d'aturats (i a Espanya ja superen el 20%). Amb aquest panorama cal mirar què passarà al 2040.

Com us deia que en aquest tema sóc molt "simple" la primera incongruència que em ve al cap és, si allarguem 2 anys l'edat de jubilació...no estarem retardant la incorporació al món laboral dels joves, hi hauran menys places de treball disponibles no?. Un altre aspecte, si hem d'estar cotitzant tant anys per aconseguir el 100% de jubilació que ens pertoca..que passa amb aquelles èpoques d'impàs entre feina i feina? És poca la gent que té la sort de treballar tota la vida en la mateixa empresa.

Amb la reforma diuen que s'asseguren les pensions fins el 2040...jo, per aquell temps, tindré (bé, partint de la idea que hi arribaré eh?) 66 anys...uiuiuiiiiii, i que passarà el 2041 quan m'hagi de jubilar? Em sembla que el millor que podem fer és: un pla privat de pensions...la història de la formigueta tu, anar guardant cada més una petita part del sou per no dependre d'altres en el moment de la meva jubilació... tot i que, algú dubta que en els pròxims 30 anys no hi haurà més reformes per l'estil?, 30 anys en política és una eternitat...

mar o muntanya?

No m'estic pas referint al pollastre amb escamarlans, si no al fet que aquest matí estic a muntanya, a deu metres escassos de la Noguera Pallaresa, i a mitja tarda em trobaré a cinquanta metres del Mediterrani, avui toca creuar el país d'Oest a Est per canviar muntanya per mar, per canviar Pallars per Empordà.

Es pot escollir? mmmmm, a veure, es pot escollir entre pare i mare, entre Messi i Xavi,...? oi que no cal fer-ho? Doncs no seré jo qui crei precedent.

És veritat que, personalment, em passa una cosa curiosa. Quan estic en algun lloc ja sigui per feina, o en viatge familiar o el que sigui, sempre m'imagino com seria viure en aquell lloc en qüestió, i sempre m'hi acabo trobant a gust (amb algunes honroses excepcions tals com Madrid, Las Palmas...). Bé és veritat que per viure al Pirineu s'ha de ser d'una fusta especial, no tant per Sort que vulguis que no és capital de comarca amb els serveis adequats, però si per viure en algun d'aquests poblets aïllats de muntanya, on escassament s'arriben a la dotzena de veïns... Ahir, sense anar més lluny, vam anar direcció Bosc de Virós, i l'últim nucli habitat era Araós...doncs sabeu que al seu cementiri escassament hi havia 20 nínxols...; això ja dóna una idea de que la població no és que sigui molt abundant no?

A la costa avui en dia és impossible viure aïllat, a no ser que tinguis un d'aquells xalets impressionants construïts quan la llei de costes era poc menys que paper mullat, però sí que és veritat que hi ha llocs i èpoques on no has de patir el "rigor" del turisme massificat. La Costa Brava n'està plena d'aquells llocs; diumenge passat amb els nens estàvem a Punta Falconera i ahir a Bosc de Virós...dos plaers per la vista, a mar i a muntanya.

A més, personalment, tampoc m'agrada la solitud extrema que és viure aïllat; m'agraden els llocs petits però on puguis anar al bar a fer un cafè i escoltar com el company de barra parla del partit del Barça o de l'últim Ban de l'Ajuntament, deu ser que tinc un punt de xafarder que desconec.

Sigui com sigui no puc escollir entre pare i mare, no puc ni vull escollir entre Empordà i Pallars, si de cas faré una cosa (si el destí ho vol), que serà gaudir dels dos indrets.

62 espelmes

Avui un dels més fidels seguidors del bloc fa anys, per tant, em permetreu que li dediqui aquest escrit. Segur que el llegirà, i això em posa més pressió a sobre ja que vull que quedi un escrit maco, tal i com se'l mereix...i normalment, quan més ho vols més costa.

Per tant, avui no serà el cap que escrigui sinó que deixarem que siguin els sentiments, uns sentiments que precisament a ell li costa a vegades de mostrar.

És un llop de mar que per circumstàncies ha fet vida a terra ferma, per això, quan va poder va fer del "Mitjorn" el seu company d'estones de solitud a l'aigua; a vegades torna amb calamars, a vegades amb alguna sèpia, algun besug, tant li fa...l'important és l'estona que passa amb ell mateix i amb el seu amic, el mar.

Té màgia a les mans, dir que és un manetes és quedar-se curt. Cosa que s'espatlla cosa que hi posa solució; de fet, el taller que té a sota de casa podria ser com una botiga d'aquelles en la que hi trobes de tot...i si la radio que tens a casa s'ha espatllat, dins un envàs de iogurt de vidre reciclat i utilitzat com a recipient trobarà la peça a canviar, treta, potser, d'una radio vella llençada per un veí al contenidor més proper.

Des de ben jovenet ha treballat, molt, massa, tant que segurament ara el cos li vol tornar tots els excessos fets, que si mal al braç, que si a la cadera li hem de posar un "parxe", que si el genoll no s'arregla ni a la de tres...i qué? creieu que deixarà de fer alguna cosa per plànyer-se? No pas, ell ho farà, al seu ritme, però ho farà...i si no passeu-vos per casa seva i mireu com té l'hort, mireu com l'engalana per nadal, mireu totes les antiguitats arreglades i restaurades que té penjades a les parets..

Com tothom ha tingut a la vida bons moments i d'altres no tant, però el naixement dels seus primers nets l'ha rejovenit...ara ha deixat de ser el papa Àngel per ser l'avi Àngel,,,i per això avui segurament s'està esperant que els seus nets el truquin i el felicitin...no ho dirà a ningú, però ho està esperant.

I per això quan veig els seus nets penso que si jo, com a pare d'ells, els educo la meitat de bé que ho ha fet ell amb mi ja em donaré per satisfet...gràcies papa...i per molts anys!!!!!

les estades a Sort

Com us vaig explicar som a Sort; aquest poble s'ha convertit els darrers anys en el nostre destí turístic per exel·lència...s'ha d'aprofitar que hi tenim un piset on poder-nos allotjar no?

A Sort (com a per tot arreu de fet) s'hi pot anar estiu i hivern; a cada època trobaràs el seu punt d'interès. A l'estiu dominen els que van a fer-hi esports d'aventura (rafting i per l'estil) aprofitant el marc incomparable de la Noguera Pallaresa. A l'hivern, obvi, l'esquí.

Durant un parell d'estius vaig venir a passar-hi una setmana jo sol, per canviar d'aires, aïllar-me i treballar en la tesi; realment van ser dues setmanes aprofitables ja que vaig avançar bastant amb la tesi (malgrat que haig de reconèixer que ara la tinc força aparcada...que no abandonada eh?). A l'estiu hi fot una calda que no us ho podeu imaginar; Sort està molt encaixonat i això fa que a l'estiu hi faci una calor poc menys que insuportable a les hores centrals del dia; això si, al matí i al vespre/nit s'hi està de fàbula; als estius m'encantava anar a fer una volteta just abans de posar-me al llit.

En una de les setmanes que vaig venir va coincidir que a Sort és feia el Rally. No, no és pas amb cotxes, és amb caiacs a la Noguera; tota una sèrie d'activitats/competicions amb el caiac com a protagonista; I n'hi havien de força originals, per exemple, en una piscina d'aquelles blaves desmuntables de no més de 3 metres de diàmetre i 2 de fondària els raiders havien de fer les màximes voltes sobre si mateix (enfonsant-se i tornant a sortir a superficie) en 30 segons.... Ja sabeu que totes les activitats tenen els seus frikis.

Sort potser és dels llocs amb més gossos deslligats amb amos "alternatius" per metre quadrat que he vist mai, sobretot, clar està, a l'estiu. Si a Cadaqués hi trobem hippies de costa aquí els trobem de muntanya. Sort també se la coneix, obviament, per ser la "seu" de la Bruixa d'Or; ara, com que fa poc que han passat els grans sortejos, és de les poques èpoques que no trobes cua per comprar loteria, però a l'estiu és un no parar de gent que compra i compra...cal reconèixer que en Xavier Gabriel, l'emprenedor, ha fet el negoci del segle amb això de la Bruixa d'Or i que ha posat Sort al mapa.

Sort és capital de comarca, però amb menys de 10 minuts caminant te l'has atravessada; això si l'autèntic encant està, entre altres, en el seu entorn, en les dotzenes i dotzenes de petites viles, veïnats, poblets, cadascun d'ells amb la seva màgia, que et trobes pels voltants.

Us recomanaria l'estany de Montcortés, el poble de Pujalt amb el museu de les Papallones de Catalunya, el poble d'Esterri, de Rialp, Llavorsí, la Noguera Pallaresa, anar al museu dels raiers de La Pobla de Segur, Gerri de le Sal...en fi, us recomanaria moltes coses però me'n deixaria tantes d'altres...perquè no us hi passeu?

cap a Sort...

Ahir vaig començar oficialment les vacances; com veieu ho faig una mica al revés de la gent; durant el Nadal vaig treballar cada dia (fins i tot 24 i 31 de desembre a la tarda eh? que consti) i ara a finals de gener fem una setmaneta de vacances familiars.

Ens agrada anar a Sort, tant a l'estiu com a l'hivern. Tenim l'avantatge que la familia de la meva dona hi té un piset i mira, cal aprofitar-ho no? Això si, Roses-Sort, unes quatre hores no te les treu ningú, i això sense fer cap pausa, cosa que amb nens és impossible no haver-ne de fer. Tot i així, l'experiència ens ha fet programar el viatge de tal manera que dinem entrepans pel camí i així els nens, després de menjar-lo fan la migdiada, i com a mínim ens assegurem quasi dures hores de tirada llarga sense sentir les protestes dels marrecs.

Una altra conseqüència de viatjar amb els nens és que passem pel Tunel del Cadí. Abans fèiem la Collada de Tosses, que juntament amb el Port del Cantó (45 km de collada més) fèia que passéssim dues proves de resistència al mareig; amb adults encara, però amb els petits... Ara només fem el Port del Cantó (uneix La Seu d'Urgell amb Sort), que, sota el meu punt de vista no és tan feixuc com la Collada de Tosses: rectes més llargues, paisatge més obert amb millors vistes...

L'única pausa en el viatge la fem tot just superat el Tunel del Cadí, a l'àrea de Servei que hi ha en sortir a la part cerdanya. No hi trobem ningú (bé, els dos cambrers). Com de diferent devia ser menys de 24 hores enrera, diumenge d'hivern, típica carretera que agafen els xaves per tornar d'esquiar... Cacaolats calents, cafè reparador i a seguir...

En previsió del que ens esperava en arribar a Sort ens vam parar a la benzinera que hi ha just al final del port del Cantó, a 2 km escassos de Sort, a comprar llenya. Dos detalls importants: 1er, els frens fan una pudor.. mira que sé que ens baixades pronunciades no s'ha de fer servir tant els frens... i 2n, si us falla la feina feu-vos venedors de llenya: 4 troncs malparits que deixen anar unes estelles assassines que se't claven a les mans costen més de 4 euros... tot dit (em sembla que a l'estiu vinent vindré un dia carregat amb llenya de la que tinc a casa).

I no estàvem errats en les nostres previsions: us escric a les 9:55h, just a aquesta hora acabo de mirar les dades de l'estació meteorològica de Sort i estem a -9.1ºC....!!!!!...amb raó aquesta nit he dormit amb mitjons (i ni me'n recordo de l'últim dia que ho vaig fer). I sabeu què tinc ganes de fer ara? vestir-me i anar a fer un vol per fer un cafè... (tranquils, no aniré a una terrassa) i...en un moment del dia toca anar a còrrer... us explico demà si he tingut nassos de fer-ho.

low battery

Doncs si, ahir a la tarda em va passar una d'aquelles coses que em passen molt de tant en tant, però em passen. Tenia les bateries mooolt baixes.

Pels que em coneixeu (i pels que em patiu) ja sabeu que sóc una persona força activa i sempre estic fent coses (ni que sigui llegir una de les moltes revistes a les que estic subscrit), per mi és estrany estar al sofà "sense fer res"... doncs ahir, el meu sofà exercia sobre mi una descomunal força atractiva que no em deixava aixecar-me d'ell.

A la tarda vam sortir amb els nens a donar una volta, amb cotxe perquè estan una mica piocs i la temperatura era de 2ºC, però tot i així havíem de sortir (ja feia 48 hores que no sortien de casa, i això tampoc és bo). Un cop vam tornar a casa, cap a les 6, em vaig asseure al sofà i no em podia pas aixecar, vaig tenir una tarda-vespre d'aquelles que em feia mandra tot: mandra de preparar els sopars, mandra de rentar el plats, de donar menjar als nens, uf..... quina tarda

Gràcies, però, que avui els nens han dormit tota la nit...i això ha estat el millor carregador de piles possible. No fa pas massa que m'he aixecat i possiblement la bateria encara no està al 100%, però com que avui començo una setmaneta de vacances hi posarem remei. L'aire del Pirineu m'està esperant...apasiau que me'n vaig a preparar la bossa (que un altre dels danys col·laterals de la tarda d'ahir és que no vaig tenir esma per fer-me la maleta).

doncs jo ho veig així

Avui us vull fer una recomanació, la d'un llibre. El títol és el mateix del post "Doncs jo ho veig així" i l'autor en Xavier Sala i Martín, suposo que el coneixeu, doctor en economia per la universitat de Harvard, catedràtic de la universitat de Columbia i professor visitant a la Pompeu Fabra...però algú potser us sona per ser l'home de les mil americanes (i cap de discreta).

Aquest llibre va arribar a les meves mans el dia de Sant Jordi de l'any passat, potser va ser un regal carregat d'intencions perquè qui me'l va regalar m'acusa a vegades de no saber estalviar. Sigui com sigui és un gran llibre, un recull dels articles que una vegada al mes (a partir de febrer la col·laboració serà cada quinze dies) publica a La Vanguàrdia.

En Xavier Sala i Martin no deixa indiferent, i suposo que té tants defensors com detractors. Forma part d'un grup de grans economistes "mediàtics", que amb les aparicions a la radio intenten (i aconsegueixen la major part de les vegades) explicar amb paraules planeres entenedores pel gran públic els ets i uts de l'economia. Important, i més en aquests temps que sembla que és el TEMA. A part d'en Sala i Martín trobaríem en Niño Becerra, en Gouda, en Torrecilla, en Bel i algun més que ara no em ve el nom.

Em decideixo recomanar aquest llibre que fa temps que he llegit pel fet que molts dels articles que hi surten són plenament vigents i ajuden a comprendre la realitat actual. A més, amb el seu to irònic-sarcàstic a vegades és capaç de treure punte a les coses i dornar-li una visió que mai abans se'ns hagués acudit. Per exemple, sabeu que la majoria de futbolistes d'èlit són nascuts a la primera meitat d'any? explicació: imagineu-vos un equip cadet que necessita que un jugador infantil per un cap de setmana, moltes vegades agafarà aquell infantil més desenvolupat, més "grosset", més semblant físicament als cadets, i aquest infantil millorarà molt més (serà més competitiu en un futur) entrenant amb gent més gran que no pas un altre.

Un altre, està en contra de la prohibició de fumar, malgrat ell no és fumador perquè diu, per exemple, que no és veritat que els fumadors costin diners a la sanitat pública, perquè si els fumadors no es moren per fumar (per exemple als 65)  ho faran per altres coses més endavant (per exemple als 85) i durant aquests 20 anys segur que han costat diners a la sanitat pública o potser als 85 s'acaben morint per Alzheimer...encara molt més costós.

No sé, hi ha moltes exemples com aquests dos. El que dèiem, pots estar-hi d'acord o no (jo hi ha coses que les comparteixo i d'altres que no) però com a mínim et fa rumiar...i només per això ja val la pena llegir-lo.

un somriure si us plau

Ahir vaig llegir una d'aquelles frases que crec que em quedaran per sempre en la memòria. I la va dir un pallasso!!! Compte, amb tot el respecte que per mi té aquesta paraula, malgrat que en algunes converses dir pallasso a algú pot ser en to despectiu, quina injustícia del llenguatge, per cert.

El pallasso en qüestió es diu Jaume Mateu i Bullich, possiblement aquest nom no us digui massa res no? I si parlem de Tortell Poltrona? Ara ja us sonarà més a algú de vosaltres. Doncs en Tortell, a part de ser el fundador-director del circ CRIC, de ser segurament el pallasso més mediàtic des de Charly Rivel, de ser un defensor de la cultura del circ, etc. és també fundador i president de Pallassos Sense Fronteres, una entitat encomiable que cada any intenta arrencar somriures a aquells nens del món que la crua realitat s'entossudeix a deixar-los sense aquest petit-gran deure i dret.

Un cop a l'any, periodistes esportius d'aquest país escriuren contes o petites històries novelades sobre el món de l'esport, els reuneixen en un llibre i els posen a la venta destinant els guanys a una ONG, aquest any, a l'esmentada de Pallassos Sense Fronteres. Abans d'ahir es va fer l'acte de lliurament dels diners recollits a l'entitat amb la presència del padrí de l'acció, que enguany era Pep Guardiola.

Li van preguntar a en Tortell Poltrona quin consell li donava a Mourinho (tampoc sé perquè li van preguntar això, però bé, diaris esportius...Barça-Madrid...presència d'en Pep) i la seva resposta la ser genial: "hauria de riure una mica més". I quanta raó que té, sobretot per la frase que és com el leitmotiv de la ONG que presideix: "UN DIA SENSE SOMRIURE ÉS UN DIA PERDUT".

Ostresssss, quina gran frase no creieu? Jo personalment em considero una persona optimista i alegre (anant bé és l'única virtut que tinc, o sigui que permeteu-me que ho publiciti jajaja), i per això segurament considero aquesta frase una gran frase. A partir d'avui la tindré apuntada ni que sigui virtualment al capçal del llit, així si algun dia pel que sigui les coses no m'han anat bé i no he pogut somriure, just abans d'anar a dormir llegiré la frase i clucaré els ulls amb un somriure.

Apa, bon inici de cap de setmana i a riure s'ha dit!!!

el dia que siguem valents amb l'ecotaxa...

Perquè només es tracta d'això, de valentia. A veure, com sempre hem de reconèixer les limitacions de cadascú per tant, permeteu-me que confessi que d'economia hi entenc més aviat poc, o, per dir-ho d'una altra manera: per mi, 2+2=4...i en economia curiosament això no sempre és així. I parlar des de l'ignorància fa que siguis a vegades molt valent, o fins i tot inconscient.

Ahir en un butlletí informatiu vaig escoltar les declaracions d'un alt càrrec de Turisme de la Generalitat (perdoneu que no us digui el nom, però és que no vaig sentir qui parlava) suposo que devia ser a Fitur, la fira de Turisme de Madrid; avui he buscat tals declaracions en un parell de diaris digitals per veure'n l'autor però no ho he trobat, mostra de la importància que se li dóna a un aspecte que a mi sempre m'ha cridat l'atenció. l'Ecotaxa.

L'esmentat alt càrrec va dir que no s'implantaria l'Ecotaxa perquè això seria gravar el sector del turisme amb un impost impopular i que, de fet, el que ha de fer el turisme ha de ser esdevenir el motor de la recuperació econòmica del país. Doncs bé, com que jo sempre he estat un defensor de l'Ecotaxa (si el problema és el nom perquè surt la paraula -taxa proposo canviar-li el nom) vaig a intentar justificar-me.

He buscat a l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) el número total de pernnotacions a Catalunya en el darrer any, com que les dades les pots consultar per mesos i l'ultim actualitzat és el del novembre de 2010 he afagat el període desembre 2009 a novembre 2010 (12 mesos, vaja). Les dades m'han sorprès, a Catalunya es van fer un total de 45.301.100 pernnotacions, de les quals, 29.759.400 són de turistes/visitants estrangers.

Fem una multiplicació senzilla: si a cada pernnoctació la gravem amb un euro tindríem uns ingressos de més de 45 milions d'euros annuals, i si els catalans i els espanyols estem i estan fins els nassos de pagar i volem ser tan "amables" de fer-ho pagar només als estrangers tindríem una gens menyspreable xifra de quasi 30 milions d'euros. Creieu que el turisme baixaria si resulta que l'hotel "X" té l'habitació doble a 83 euros en lloc de a 82?...I ja que em sembla que el govern actual donarà una importància terciària (pitjor que secundària) al medi ambient, aquests diners es podrien destinar a mesures correctores que minimitzin l'impacte del turisme, no?

Diuen que el dèficit de la Generalitat per aquest 2010 passat quedarà xifrat en 7800 milions (maregen eh aquestes xifres?) i amb l'Ecotaxa proposada de +1 euro/nit només és un 0.6% del deute total..., la xocolata del lloro, vaja; però crec que tot pot ajudar si es tracta d'estrènyer el cinturó no? Però clar, com que quan es proposa els hotelers ja clamen al cel...el que us deia, es tracta de valentia.

ja hi tornem amb la llengua

Amb lo divertit que és fer servir la llengua (malpensats) i que sempre sigui un motiu de polèmica. Ja sé que sóc recurrent amb el tema que avui parlaré però, què voleu que us digui, hi ha coses que em fan bullir la sang.

Quan van dir que el dimarts es parlaria per primera vegada en català al Senat ja vaig tremolar perquè em temia, més o menys, el que ha acabat passant. Vagi per endavant que es considera el Senat com a cambra de representació territorial, i que, al territori espanyol, agradi o no, hi ha una llengua oficial i tres de co-oficials, per tant, quin millor lloc que el Senat per poder expressar-se amb la llengua materna de cadascú?

La reacció no s'ha fet esperar i la caverna espanyola (periodistes, polítics, etc...) han començat a etzibar tot d'opinions destinades a desqualificar tal fet significatiu. Primer de tot, vagi per endavant que, sota el meu punt de vista, malgrat això de parlar en català al Senat estigui prou bé, no deixa de ser poc més que simbòlic (recordo que si vull anar al cine m'haig d'empassar les pel·lícules en castellà...o no anar-hi).

Els detractors han començat a dir que és una despesa desmesurada en temps de crisi. A veure, contextualitzem, diuen que cada sessió amb traducció val 12000 euros...trampa!! en aquesta quantitat hi ha inclosa la despesa dels auriculars..i aquests no cal renovar-los a cada sessió. Ens queden menys de 8000 euros que deu ser més o menys el sou dels diferents traductors que hi deu haver per què, una cosa, malgrat segons la caverna pugui semblar diferent, no només es tradueix al català, sinó també al gallec i a l'euskera. Voleu que parlem de despesa? La setmana passada es va fer públic que es van fer els retrats dels exgovernants Aznar, Álvarez-Cascos, etc... per penjar-los no sé ben bé on, però són aquells retrats que es fan a l'estil de Carlos III, Felipe V, que tots hem vist als llibres d'història del cole. Doncs van costar 96000 i 118000 euros respectivament...a ple segle XXI no es podia fer una foto ampliada?

Què els fa por? L'expresident de la comunitat de Madrid, el socialista Joaquin Leguina va dir que quines concessions faríem els nacionalistes a ells després que ells ens fessin aquest favor? Quins pebrots!!! Es pot voler parlar en català sense ser nacionalista no?

Si tant molestem jo sé una solució....si volen ens n'anem eh?

Ahir a la tertúlia de RAC1 vaig sentir l'Ernest Benach (quin gran fitxatge per les tertúlies), expresident del Parlament de Catalunya que va dir una veritat com un temple. La gent que és monolingüe no té ni tanta facilitat per aprendre idiomes, ni és tant sensible al que significa la llengua materna per nosaltres, que la tenim diferent. Això ho havia dit jo ja en una tertúlia en un pub de Cardiff quan vaig visitar la seu de l'empresa per la que treballo, la noia txeca que estava fent una estada i jo opinàvem el mateix...els que tenen la llengua anglesa com a materna rarament aprenen una altra llengua...en fi, no ho necessiten.

El que si em rebenta (però cada cop menys perquè ja es veu el peu que calça) és la reacció de la Sánchez-Camacho, ella va dir que no parlaria mai en català al Senat...però en canvi al Parlament si que parlar i parlarà en castellà de tant en tant...això se'n diu..coherència?

100 dies

Això mateix, avui aquest bloc compleix el seu aniversari, avui el missatge és el número 100!!!! Així doncs fa cent dies que se'm va girar el cervell (metafòricament parlant eh?) i vaig decidir de fer una mena de diari virtual i exposat a qui el vulgués llegir.

Efectivament el 13 d'octubre començava amb un post una mica punyent anomenat "12 d'octubre...dia de la Hispanitat?". Vist amb prespectiva aquell primer post era com una declaració d'intencions, en el sentit que en aquests cent dies no he tingut recances a manifestar la meva opinió d'allò que m'ha passat pel cap. Llegint el meu bloc us podeu fer una idea de què és el que penso de la política, de l'estat, de l'actualitat...fins i tot us vaig dir què havia votat a les eleccions!!!

Pot tenir això un lleuger tint d'exhibicionista, però de vertitat que no ha estat la meva intenció. Simplement no em molesta manifestar el que penso ni que l'altra gent sàpiga com sóc: no hi ha un David (o un Kp, depèn com en coneixeu) de portes en fora i un altre ben diferent portes en dins; quan m'assec davant l'ordinador simplement començo a escriure i surt el que surt. No penso en el que diran...i és que aquesta ha estat una constant no només d'aquests 100 dies, sinó dels cent anteriors...i abans.

El fet de ser tan espontani també es nota en que mai he rellegit els meus posts una vegada publicats, de fet, potser heu trobat alguna falta d'ortografia perquè no els he repassat una vegada escrits i abans de publicar-los. No escric per un diari o revista, escric en el meu diari, per tant per aquí no passen ni correctors d'estil ni ortogràfics... surt el que surt quan surt.

Malgrat que no fos el que buscava m'ha fet feliç saber que hi ha gent que llegeix el meu bloc (i que fins i tot em fot canya quan m'endarrereixo en la publicació)...això m'ha esperonat fins i tot aquells dies en que no he pogut escriure el post a primera hora del matí i he hagut de treure temps en altres moments del dia per fer-ho. Gràcies a tots, tant als que heu deixat comentaris aquí (perdó per no respondre'ls tots) com als que ho heu fet al facebook (ep, i ara també tinc twitter eh?).

Sóc una persona de reptes, i tenia el repte d'escriure un post cada dia durant un any. No ens enganyem, l'objectiu encara queda lluny, però la xifra maca de 100 dies no me la treu ningú. M'ajudareu a arribar als 365?...(menys mal que no és any de traspàs...)

la privacitat

Complicat unir els conceptes "privacitat" i "internet", seria un oxímoron com "intel·ligència"  i "militar"  (perdoneu si teniu algun familiar militar però és la combinació que em ve al cap quan surt la paraula oxímoron...és culpa del meu amic Martí eh?).

Avui per exemple en el bloc volia parlar d'una altra cosa, d'un aniversari, però la persona protagonista ha mostrat vàries vegades la seva reticència a sortir en escrits similars; és recelosa de la seva intimitat, cosa que evidentment respecto, malgrat no pugui compartir-ho al cent per cent.

Crec que amb la visió objectiva que ens donarà el pas del temps (potser no nosaltres, però si les següents generacions) l'aparició d'internet haurà estat un dels grans punts d'inflexió en la història de la humanitat, com ho van ser, al seu temps, l'aparició del foc, de la roda, de l'electricitat, etc... Avui en dia poques empreses no estan anunciades d'una manera o altra a la xarxa, podem fer gairebé totes les gestions on-line, els editors de les enciclopèdies en paper ho tenen magre (per cert, felicitats pels 10è aniversari, Wikipedia), els e-mails i ls xats s'han convertit en noves formes de comunicació, i ara amb les xarxes socials...

Per això, malgrat els esforços personals, d'una manera o altra acabes estan a la xarxa, i si no practiqueu allò que s'ha anomenat "egosurfing" (ja veieu que el llenguatge també s'adapta als nous temps): aneu a http://www.google.com/ i cliqueu el vostre nom i cognoms, a veure en quantes webs sortiu, a veure en quantes imatges hi sou representats...segur que sabíeu que sortiríeu tantes vegades? sigueu sincers...

Hi ha qui les coses les fa correctament; dissabte passat, al partit de bàsquet que vam jugar a Quart, un fotògraf que fa reportatges fotogràfics per l'equip local per després penjar les fotos a internet em va demanar permís per si podia fer fotos i després penjar-les. Dret a llei m'ho havia d'haver demanat per escrit i jo donar el consentiment però, siguem pragmàtics, quantes fotos s'hauran penjat a internet on surto jo sense que hagi donat el meu consentiment? Mentre no s'ataqui la dignitat de la persona (i acostumo a no perdre-la mentre estic entrenant) no hi veig cap problema.

Però com he dit abans tot es respectable, tant la gent que "ven" la seva intimitat (això si que no ho faria mai) com aquella que es tan recelosa, cadascú és resposanble dels seus actes mentre això no faci mal als que estan al seu voltant. Per tant, guardaré la intimitat de qui avui té coses a celebrar, com que tard o d'hora potser llegirà l'escrit ja es sentirà felicitada d'una manera o altra...i així tots contents, l'hauré felicitada via bloc però mantenint l'anonimat. Això si, una cosa que internet no pot pas substituir (i espero que mai ho pugui fer) és la calidesa de les relacions personals, per tant, ja miraré de felicitar-la en persona.

a vegades no val a vanalitzar

I això és el que sembla que passa a Salt aquests dies, i no ho dic per la gent de Salt ni els seus governants, que consti. No he seguit molt el tema, ho reconec; però pel que més o menys he sentit i vist pels mitjans de comunicació sembla a ser que s'està posant en perill la convivència perquè un grup de joves ha començat a protestar violentament contra el fet de que un company seu resultés ferit després d'una persecució policial.

Quan en el títol parlo de no vanalitzar faig referència a que sovint girem la cara a problemes com aquests. Compte!!! No em considero racista ni molt menys, de fet, acostumo a tenir discussions amb familiars sobre aquests temes i acostumo a dur-los la contraria mostrant empatia per l'immigrant. De fet, subscric el que deia l'alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, dient allò de que això no era una batalla contra la immigració sinó contra la delinqüència, i és que el jove immigrant que fou ferit en la persecució policial estava delinquint (d'aquí la persecució).

Desconec si la polícia seguí el protocol adient però no tinc perquè pensar que no. Queda sovint molt modern i molt progre criticar a la policia per utilitzar la violència però crec que ho fan si és necessari (i, perdoneu, però desconec com es va produir l'accident). Ara, però, s'ha hagut de reforçar la presència policial per les dues nits de vandalisme que s'han produït; tant de bo que això es pugui frenar a temps i no convertim Salt en un París II (recordeu els greus disturbis que van passaar fa un parell d'anys?).

Salt té un problema; malgrat l'esforç dels agents socials i de moltes entitats pel seu compte (ara recordo un grup de percussió subsaharià col·laborant amb els marrecs de Salt), s'estan creant gettos d'immigració que poden ser molt perillosos en un futur...i sembla que aquest futur poc a poc s'està acostant. Si a això li afegim que creix la delinqüència per, entre altres, efecte de la crisi, el panorama no sembla massa afalagador. De fet, una especialista en terrorisme internacional, i assessora en aquest tema de la major part dels països de la Unió Europea (perdoneu que no me'n recordi del nom) ha advertit en diverses ocasions del viver que poden ser els gettos de Salt per produir nous terroristes. Exageració? potser si...però algú és capaç de negar la major?

El que avui m'ha sobtat és que quan la Rahola, a la tertúlia de RAC1 al matí ha volgut treure aquest tema en Basté li ha dit que molt breu perquè avui no tocava...i s'han passat 40 minuts de rellotge parlant de si Tura o Hereu...potser podien haver donat una mica de cobertura a tot plegat no? En fi, heu demostrat una mica més el centralisme que se us acusa als de Barcelona...m'ha sabut greu perquè sou la meva cadena de referència...

un dia "pedo"

Un títol una mica escatològic. Fa mooooolts anys passar una època en que comprava una revista per adolescents que es deia Superpop (tothom té un passat, com a mínim ho he confessat jajaja) i me'n recordo que hi havia un horòscop que et parlava de dia "super" quan havia de ser el millor dia de la següent setmana i dia "pedo" quan havia de ser el dia dolent.

I ahir més o menys va ser el dia "pedo" d'aquesta setmana. No és que passés res greu, tot són vanalitats, però mira, és un d'aquells dies que creus que tot va girat. Ja va començar de ben de matí. A mi, els caps de setmana m'agrada anar a esmorzar al bar, mentre llegeixo el diari o aprofito a escriure el bloc a un bar amb wifi arran de mar. Com que a vegades "em toca" anar a còrrer sacrifico, per dir-ho alguna manera, aquests 45 minuts de relax de bar per anar a còrrer i esmorzo a casa, ben aviat, perquè així cap a les 10h del matí la digestió estigui feta i pugui còrrer sense problemes.

Ahir doncs a quarts de 8 del matí un estava ja esmorzat...però per diferents circumstàncies no vaig poder anar a còrrer...primer revés!!! Ja sé que sembla una tonteria però quan tens un hàbit i segueixes un pla d'entrenament fa ràbia haver de perdre-te'l.

Dinar a casa els pares: uns macarrons boníssims i turrons que encara quedaven de Nadal. Com que aquest any havia estat dels que menys turrons havia menjat ahir va semblar que volia posar el rellotge a l'hora, o sigui que l'ingesta de macarrons i turrons va ser, de ben segur, excessiva i més tenint en compte que no havia fet esport, per tant, sense despesa de calories.

Ben dinat de rebaixes al Decathlon (ja vaig dir en un post anterior com m'agrada...ejem...ironia... anar de rebaixes). Com que en un parell de setmanes si tot va bé estaré fent un curset d'esquí de fons ahir em vaig haver de firar i comprar anorac i pantalons per anar a la neu...ostia a la targeta!!!

Després de partit a Quart; la bona notícia és que vaig retrobar-me amb força gent que feia temps que no veia, i menys en una pista de bàsquet (el nostre "hàbitat" natural)...són molts els anys que vaig estar entrenant a Quart, allà em vaig fer com a entrenador; ahir, però, hi anava com a entrenador de l'equip rival...i bé, els amics que vaig retrobar no tindran cap recança cap a mi, perquè els vam "regalar" la victòria fent un pèssim partit.

En fi, ens queda la pizza del dissabte, el remei per arregalar el dia...ostresssss...el forn de la casa de Quart no va!!!!!!!...menys mal que tenim un aparell per fer pizzes a la pedra i vam poder fer-nos-la igual!!! com a minim alguna cosa que acabés bé no?

Però com que jo soc optimista de mena avui diumenge segur que serà millor...ja ho veureu...de moment l'inici ja és prometedor...des de quarts de 4 del matí he compartit sofà amb l'Oleguer i la gata, i és que al primer li han agafat uns malsons aquesta nit...Em fa mal tot ara (la posició que he hagut d'adoptar al sofà no ha estat la que ens recomanaria un fisioterapeuta) però com a mínim els dits els he tingut bé per escriure el post. Una cosa feta.

Àfrica comença als Pirineus

No acostumo a ser d'aquells que valoren més tot el que ve de fora que no pas el que tenim aquí; més aviat al contrari, m'agrada el país on estic malgrat que això no m'impedeix criticar a vegades el que crec que es pot fer millor, però ahir vaig estar en un lloc que em va fer pensar en la setència del títol del post d'avui.

Com sabeu, la meva vida laboral passa ara per dur una sucursal al Parc Científic d'una empresa amb seu central a Cardiff. Per poder operar lliurement aquí i que ens donin un NIF cal que el cap de l'empresa, britànic ell, obtingui el NIE (Numero de Identificación de Extranjero). Fins aquí res, burocràcia.

Em dirigeixo a l'oficina d'immigració o estrangeria (no sé ben bé ara com s'anomena). Està a Jaume I a l'alçada de la Plaça Constitució, allà on abans hi havia el Govern Civil i on s'expandien abans els DNI. Quan m'acosto allà el primer que penso és que els immigrants ja no fan cua com feien abans al mateix carrer...penso que potser és que ja no n'hi ha tants fent tràmits...error...a dins veuré una mena de nau amb un mínim de 200 immigrants asseguts pacientment (amb això hem millorat) esperant que arribi el seu torn.

L'oficina de immigració està just al que abans era el parking soterrani de l'edifici...i l'única diferència és que hem canviat els cotxes oficials per immigrants...ahhh i un parell de Guardies Cívils que s'aixequen de les seves cadires quan veuen que pel pas de seguretat (similar al dels aeroports, que piten amb es coses metàl·liques) passa un servidor despertant el xiulet del detector. Em trec jaqueta, cartera, rellotge...però segueix pitant; quan vaig per treure'm el cinturó em diuen que no cal i que segueixi endavant...primera diferència amb l'immigrant: al que venia just darrera meu se li queden la jaqueta i la bossa i li diuen que li tornaran en sortir...

Mentre espero a la cua d'informació on hi ha una funcionària que ens ha de donar un paperet aquells d'esperar torn veig com a banda i banda de la cua (no massa nombrosa, per sort) hi ha estufes i ventiladors destripats a un costat (trencats, espatllats, amb cables per fora...) i arxivadors d'aquells permanents mal amuntegats i carregats d'humitat a l'altre costat...aquí és on em ve al cap el títol del post. No hi trobo explicació a l'estat d'aquest antre...l'única, potser, és fer veure a l'immigrant que aquí no tot és disseny i modernitat i potser així creuen que els immigrants giraran cua i retornaran al ´país d'origen, si no,  no entenc aquesta deixadesa en un edifici "oficial".

Segona diferència amb l'immigrant: la funcionària que hi ha davant nostre: en sentir la meva pregunta feta en català alleugereix el rostre i em dóna la informació que necessito sense la necessitat de fer cua. Bé, la cua l'haig de fer igual a dalt, a la comisaria de la Policia Nacional que és qui m'expedirà el NIE pel cap de l'empresa i on em dirigeixo perquè m'informin bé. Una curiositat, de les 8 persones amb les que vaig parlar en aquell edifici (funcionaris i guàrdies civils) només la funcionària a la que he fet esment al principi d'aquest paràgraf es dirigeix a mi en català...veieu com el castellà està en perill?

En sortir d'aquell edifici tètric i veure la llum del dia assolellat que hi havia ahir a Girona tinc la sensació de que n'he fet prou via en fer les gestions...i això que he estat quasi una hora entre les tres cues que vaig haver de fer, possiblement perquè un 95% dels immigrants que hi havia allà ja hi eren abans d'arribar jo i encara hi són en sortir-ne (ep, que no es malinterpreti, realment les cues que havien de fer ells i jo eren diferents, aquí si que no va haver-hi tracte de favor eh?).

les primàries les carrega el diable

M'ha fet gràcia sentir aquesta sentència en una de les tertúlies matinals que escolto. Parlaven obviament de les properes primàries que s'hauran de cel·lebrar per dirimir qui ha de ser el candidat a l'alcaldia de Barcelona pel PSC.

Ni és el meu partit ni és el meu municipi, per això potser puc veure les coses amb certa distància i objectivitat. M'encanta el que es prepara. I us ho dic des del punt de vista més morbós políticament parlant.

En Jordi Hereu, pel que es veu i s'intueix, té més dificil retenir l'alcaldia que jo portar grenyes en un mes (sense implants ni perruques). Fins i tot hi ha qui diu que es manegen enquestes que diuen que quedaria tercer en unes hipotètiques eleccions que es cel·lebressin avui mateix (darrera CIU i PP!!!). I en els darrers mesos ha anat quedant arraconat per la direcció socialista..curiós això de la política...mentre vas guanyant tot són amics, a la que comences a trontollar en fan una via de donar-te l'espenta (o de girar-se perquè no esquitxis quan caiguis)...

I la Montserrat Tura? Doncs deu n'hi do també. Consellera de les més valorades; de fet, dit pels molta gent (de diferents colors polítics) la millor consellera d'interior que hi ha hagut a la Generalitat. Com a "premi", per ser de la corda Maragall i no Montilla, va tenir la conselleria de Justícia (un caramelet petit, no ens enganyem). El PSC es fot la gran patacada a les eleccions de fa un mes i mig, sonen aires de renovació; sembla que molta gent, de les bases, que no del partit, creuen que aquesta ha de passar per personatges com la Tura, en Castells, etc... com que per a Iceta, Zaragoza, Montilla i demés la Tura és com una pedra a la sabata decideixen que de moment el pas endavant el farà en Nadal (mmm renovació? curiós). I com que la Tura sempre ha anat una mica per lliure decideix optar a l'alcaldia de Barcelona.

Doncs jo ho tindria clar. Tinc amics polítics socialistes que coneixen personalment a la Montse Tura i sempre me n'han parlat bé. I ja seria hora que una dona optés a una posició com aquesta. Si voleu que us digui la veritatm'estimaria més que Tura succedís a Montilla...però crec que els que manen ja tenen decidida qui serà aquesta persona...us sóna una tal Carmen Chacón????

Que déu ens agafi confessat, entre Más i Chacón..."ma-chacón"...perdoneu la parida, però algú ho havia de dir. I sense que serveixi de precedent us anuncio el post de demà..jajaja (coses que té escriure tan tard)...es dirà "Àfrica comença als Pirineus"...promet no? Les primàries també.

quan la terra s'emprenya

Ahir dimecres, quan faltaven uns 10 minuts per les 11 de la nit (hora d'aquí) va fer un any just que la terra va tremolar fort a Haití i va desvastar completament la seva capital i bona part dels voltants. No és d'estranyar que el terratrèmol causés tants d'estralls; de fet, en llocs de forta activitat sísmica acostuma a haver-hi una correlació alta amb la pobresa de la gent: a més activitat sísmica més pobresa (si exceptuem casos com Califòrnia i Japó, obviament). Hi ha coses que si que hem après els homes amb el temps, i és que en llocs on la terra mostra el seu malestar millor no quedar-se'hi a viure.

Però hi ha gent que no pot escollir, els haitians per exemple. Un any enrera, potser perquè encara ens durava l'esperit nadalenc, malgrat la crisi mundial, recordo que la gent d'arreu del món es va volcar en intentar ajudar els haitians (no només els governs, si no també la societat civil, el ciutadà de peu). Es parlava de reconstruir el país. Fa pena veure, com ens va ensenyar el programa "30 minuts", com un any després el país segueix en runes (literalment) i que de l'ajuda promesa pels governs només n'ha arribat un 20%.

A l'altra banda de món (bé, potser no tant si ens en recordem que la terra és rodona) tenim actualment unes inundacions brutals a Austràlia. Sembla capritxosa la Terra; un any després de Haití ens ensenya una altra cara de la seva mala llet; o potser simplement ella fa el seu curs i som nosaltres que ens hi posem al mig. M'explico, deien ahir diferents especialistes que a Austràlia no és que hagi plogut especialment fort (home, si que ha plogut però fa 30 anys ho va fer-ho més), el problema és que l'home ha urbanitzat molta part que no tocava, i ara les conseqüències són més devastadores.

No parlarem de la mateixa destrucció i pèrdua de vides humana que a Haití perquè Austràlia possiblement estigui entre els 10 països més desenvolupats del món però és una altra mostra de que per molt que l'home evolucioni, avanci, intenti controlar-ho tot, la Terra anirà fent camí, si anem amb ella perfecte però si ens hi posem al mig en sortirem escaldats...i hi ha coses que l'home sembla que encara no hagi après.

la pilota de la discòrdia

Es curiós com a vegades entre tots (els periodistes primer, encara que després vagin de santets) treiem massa punta a les coses; com es diu sovint cal omplir diaris i tertúlies de ràdio. Em vinc a referir, clar està, a tot el xou que es va generar pel lliurament de la FIFA Pilota d'Or a en Messi.

Menys mal que, un cop més, el més sensat a estat Pep Guardiola (realment seguir-lo és com fer una classe continua de "coaching",  direcció de grup, psicologia aplicada a l'esport, etc.) quan va dir diverses perles; per exemple, que el primer orgull és que tres nois fets a la casa hagin estat els tres millors del món, que qualsevol dels tres podia haver guanyat però que el millor per ell és en Messi (aquí discrepo una mica, ja ho entendreu després), que ningú ha faltat al respecte a la selecció espanyola perquè té fins a 6 jugadors en l'onze ideal, etc...

Com que el bloc és personal i puc dir el que em dóna la gana vaig a mullar-me: és una estupidesa un premi individual en un joc d'equip; però si s'hagués hagut de donar un premi aquest hagués hagut de ser per en Xavi. Vaig a explicar-me/justificar-me.

Si parléssim de quin jugador és més desequilibrant avui en dia segur que la resposta seria unànime: Lionel Messi, res a dir. Però això em recorda a el jugador més desequilibrant que hi ha hagut en el bàsquet, un tal Michael Jordan, us en recordeu? Doncs malgrat que portava anys essent un gran jugador va passar a ser llegenda quan va fer que el seu equip, els Chicago Bulls, esdevingués un equip campió (us recomano, si podeu, llegir el llibre "Canastas Sagradas" de Phil Jackson, el seu entrenador en aquella època, que relata una mica com va fer tot el procediment per fer passar a en Jordan del "jo" al "nosaltres"). Evidentment Messi ha ajudat com el qui més al Barça a ser el campió, però en any de Mundial el seu no va ser un bon Mundial, i no va fer que el seu equip arribés massa més lluny del mínimament exigible.

Amb Iniesta el cas seria al revés; un gran jugador que l'any passat amb el seu club no va fer un gran any (de fet, mitja temporada se la passa lesionat), arriba el Mundial i marca el gol definitiu que porta a la selecció espanyola al títol...molt bé, però, un gol (és a dir, una acció puntual) per molt important que sigui ha de tenir tant de pes específic en la valoració de tota una temporada? Si fos per això potser també la Pilota podria ser per l'Iker Casillas per parar el penal a vuitens de final, si no, segur que l'Iniesta no hagués pogut marcar perquè Espanya no hagués jugat la final...

En canvi Xavi encarna l'esperit Barça, esperit que, sigui de pas, ha estat exportat cap a la selecció espanyola; ell és la clau del joc, és el jugador poc menys que insubstituïble i és l'engranatge de tot plegat. Ell havia d'haver estat el premiat...si és que hagués d'haver-hi un premi com aquest que, recordo, ho trobo totalment injust: un equip amb 11 Messis, 11 Xavis o 11 Iniestas no guanyaria res, paraula d'entrenador.

donem una oportunitat a la pau

Tal com deia John Lennon a la seva cançó, donem una oportunitat a la pau ("Give peace a chance"). Aquest seria el meu desig davant el comunicat d'alto-el-foc anunciat ahir per ETA.

Vagi per endavant que ETA és el que és, una banda criminal, terrorista i encegada, i mai, mai, pot rebre, sota el meu punt de vista, cap justificació en els seus actes. El fi és molt lloable (assolir la independència d'Euskalerria) però els mijtans són execrables...i això ho escriu un que es considera independentista de totes totes.

Un cop dit això, deixeu-me criticar també la reacció del govern i polítics en general davant l'anunci de l'alto el foc "permanent, general i verificable" (en les pròpies paraules del comunicat). Sé que diuen potser el que els toca dir en quant a que aquest no és un missatge definitiu de dissolució de la banda, en quant a que l'única bona notícia serà quan ETA deixi d'existir, etc... i que, malgrat davant les càmeres diguin que no negociaran amb la banda terrorista m'agradaria  pensar que per darrera hi ha una mica de mà esquerra i rera les bambalines com a mínim es dóna l'oportunitat al diàleg.

En les guerres mai hi ha vencedors ni vençuts, o més ben dit, tots acaben perdent...i amb el terrorisme passa el mateix; si qui mana s'entossudeix a treure pit i dir que mai donarà el seu braç a tòrcer el problema s'enquistarà. La realitat és que la banda fa anys que no atempta a l'estat espanyol i, no ens enganyem, matar una persona amb els pocs escrúpols que tenen aquests terroristes no és pas tan difícil; si a això li sumem que, pel que sembla, fa anys que des de l'interior de la banda hi ha un debat sobre si calia canviar l'estratègia i anar a una sol·lució dialogada penso que es donen les circumstàncies per pensar que aquest pot ser l'inici de la fi d'ETA.

Si tothom cedeix una mica ens podríem trobar com amb el Sein Finn a Irlanda, que potser no és la sol·lució perfecte i possiblement no a tothom va deixar content però el pas de les armes a les urnes crec que és la millor notícia.

Sé que parlo des de la distància i que gràcies a déu no he patit d'aprop les salvatjades irracionals de la banda terrorista, però em sabria tan de greu que un cop més, estan a prop de la sol·lució definitiva ho engegéssim tot a rodar... cal "give peace a chance"

de rebaixes

Intentaré amb poques paraules (perquè tampoc tinc massa temps) definir com de content (ironia) estic quan s'arriba a les rebaixes.

Ahir vaig anar de rebaixes; un suplici per una persona com jo que es compra la roba principalment al Decathlon (i tota de cop) o bé s'aprofita del bon gust de dona, germana i mare quan venen festes (aniversari, reis...). Haig de reconèixer i agrair a la meva dona que ho fés ras i curt; vam anar a Figueres a comprar roba bàsicament pels nens i sabia on havíem d'anar i la cosa fou més o menys suportable. Com que està de vacances ja hi anirà on i quan vulgui de compres, i és que jo amb poca cosa la podria ajudar; de fet, ni donar-li la meva opinió ja que, a partir de la tercera botiga visitada acabo dient a tot que si per marxar ràpid, em deu entrar claustrofòbia.

Les rebaixes sempre m'han semblat la proba més evidentment que ens enganyen com a xinos la resta de l'any. Em fa pensar en el regateix. Quan fa uns anys vaig anar a Istambul de viatge de fi de carrera recordo que no se qui em va dir que el regateig és l'art en que tothom queda content: el client perquè creu que ha fet el negoci obtenint un preu molt més reduït que el de sortida, i el venedor perquè realment, malgrat hagi baixat el preu, el negoci el fa igualment.

Doncs amb les rebaixes tinc un sentiment similar: si una cosa està rebaixada al 50% possiblement el client la compri pensant que ha fet el negoci de l'any...però si el venedor ho ven a aquell preu serà perquè segueix guanyant-hi diners encara que amb menys de marge no? I clar, si durant la resta de l'any el preu és el doble no ens estaran poc menys que timant? Bé, és una reflexió que deixo a l'aire.

Sigui com sigui ahir vam comprar a rebaixes i, el que és més important per a la meva salut mental: no em vaig estressar; segurament per dos motius: 1er el matí havia anat a còrrer (i fer esport ho cura tot) i, segon, el dia anterior (dissabte) vaig gaudir d'un passeig amb la Montse i els nens pel camí de ronda de Roses...i això si que és una autèntica medicina.

Vinga consumidors, a gastar i gastar que les talles bones s'acaben!!!!!

insubmissió a la llei?

Ahir va sortir la noticia que un bar, crec que de Mollerussa, es declarava contrari a la nova llei del tabac i que, desafiant-la, permetria als seus clients fumar sense problemes en el seu interior. I em sembla que a l'estat espanyol ja eren mitja dotzena els establiments que ja havien pres la mateixa mesura. Doncs em sembla perfecte, que ho facin...però que se'ls sancioni, perquè qui es salta una llei se l'ha de sancionar no?

Ja sé que és el segon post qu escric sobre el mateix tema, però és que em rebel·la que els fumadors apareixin com víctimes. Vagi per endavant que tinc molts amics fumadors i que espero m'entenguin i respectin la meva opinió, com jo els respecto a ells. En bona mesura els fumadors si que són víctimes, però d'ells mateixos, o del seu propi vici (com ha d'enganxar aquesta droga si, sabent que és tant perjudicial pel cos humà la gent fumadora segueix fumant).

Com que ens els últims dies he sentit bastants arguments dels fumadors contra la llei intentaré, des del meu subjectiu punt de vista, replicar-los. Diuen que no es respecta el seu dret a fumar; que jo sàpiga, fumar encara no s'ha prohibit (la gent pot fumar a casa seva, al carrer excepte en parcs infantils i prop d'hospitals i escoles, etc...); el que s'ha prohibit és fer-ho en zones tancades on hi ha altra gent que pot ser no fumadora; si ells tenen dret a fumar fent un cafè, jo tinc dret a no fumar prenent també un cafè...i com que jo només estaré una estona a la cafeteria però el cambrer s'hi passarà tota la jornada la solució més raonable és que el fumador surti fora no?

Esgrimeixen també que això no és un estat democràtic i que amb aquesta prohibició ens acostem més a una dictadura...quina begenada!!!! Precisament com que és un estat democràtic la llei s'ha de complir, ja que és una llei aprovada pel Congrés per unanimitat (tothom hi votà a favor), no només el partit que està al govern.

Puc entendre que molts propietaris van invertir una quantitat important de diners fa uns cinc anys per adequar els seus locals a tenir lloc pels fumadors i lloc pels no fumadors i ara estiguin enfadats per la inutilitat de la despesa efectuada; alguns diuen  que la llei que ha entrat en vigència ara és la que hauria d'haver estat implantada el 2005, sense fer aquesta mena de pas intermig...segurament és veritat però no haguéssim tingut abans les mateixes discussions (o pitjors) que ara?

I el que ja em sobrepassa és quan els propis fumadors diuen que si fumar és dolent que prohibeixin la venta de tabac...realment si això és fés ells no protestarien? si es prohibís fumar a qualsevol lloc i es prohibís la venta de tabac ells es quedarien de braços plegats? em permeteu que en dubti?

En un estanc proper a casa hi ha un cartell que, des de fa anys, posa: "els fumadors som els més tolerants, no ens importa que els no fumadors no fumin"...doncs a veure si és veritat i fumeu sense que jo ni els que no volem ser fumadors passius (obligats) haguem de patir-ne les conseqüències.

I si els que es salten la llei queden impunes digueu-ho, perquè a mi sempre m'hagués agradat passar les rotondes per l'esquerra, o sigui que si ens saltem les lleis ens les saltem totes...i que sigui el que deu vulgui!!!

hem canviat els barrufets per en Noddy

La vida passa, i canvien els referents. No és pas dolent ni parlo amb melancolia, al contrari, és una cosa lògica  i ha de ser així. En la música els clàssics seran sempre els clàssics, però en altres aspectes de la vida, les coses de fa vint anys són més que antiquades.

Els matins de cap de setmana, amb els nens, quan ens aixequem i mentre juguen posem la televisió per veure els dibuixos que fan. L'oferta és àmplia, la TDT ha fet que hi hagi simultàniament més de 10 canals que programin dibuixos animats, però ens solem quedar amb Clan. La successió és clara: cap a les 8 del matí estan fent Les Tres Bessones, mitja horeta després és hora del Jardí dels Somnis, i després l'estrella del matí pels meus nanos: en Noddy. I és que aquest i en Pocoyó són els que més interés desperten en els patufos de casa.

Tampoc fan escarafalls a en Bob el Manetes i a en Many Manitas...dos conceptes molt similars, amb la diferència que en el primer són els vehicles els que parlen (excavadores, pales, etc...) i en el segon són les eines (claus angleses, martells, etc...).

A vegades, sobretot quan hi ha hagut èpoques que els costava menjar, els posàvem algun dibuix animat a l'ordinador (en Youtube és un gran invent pels pares). Un cop vaig intentar posar-los algun clàssic que el seu papa veia de petit (Barrufets, David el Gnomo...) però no vaig pas triomfar...està clar que eren altres temps.

Però us diré més...ni jo hagués acceptat el canvi, haig de reconèixer que els dibuixos d'avui dia estan molt ben fets (la tecnologia, obviament, hi ha ajudat), però fins i tot els arguments han millorat. Vaja, que si m'animo igual un dia començo a fer una comparativa entre els dibuixos d'abans i els d'ara, que vulguis que no, m'estic convertint en un especialista...us reto a que em digueu 20 dibuixos animats que facin avui en dia (jo us en diria 30, i no és una Mourinhada eh?)...serà que els caps de setmana comencen per mi ben aviat al matí?

el plaer de riure

Em considero una persona optimista i que intento estar alegre malgrat que les circumstàncies a vegades s'entossudeixin a fer-te perdre el somriure. Hi ha diferents estudis que mostren els beneficis de riure i, fins i tot, d'uns anys ençà existeix una nova teràpia anomenada risoteràpia, que, com indica el seu nom, treballa amb el riure com a eix central.

Doncs en el dinar del 6 de gener, a casa, sol haver-hi sessió gratuïta de risoteràpia. És un bell i vell costum, vigent quan encara els avis paterns eren vius, de fer un dinar familiar el dia de reis amb els parents d'Hostalric. Ara és rotatiu i un any ho fem a peu del Montseny (Hostalric) i el següent a peu de les Gavarres (Quart).

Si ho treiem de context evidentment no fà riure, però al voltant de conceptes com codony de ta mare, "que se ha matao Paco" o "hola Edu, soy Navidad" som capaços de construir una història que fagi treballar com mai el diafragma, que no parem de riure vaja.

Això evidentment es crea per la complicitat entre en Josep i el meu pare, la meva mare i la Carme, en Pau, en Marc, la meva germana Anna i en Ricky, la Montserrat (que ahir de tornada a casa em va confessar que el dinar se li havia posat una mica malament de tant riure) i com a estrella convidada la meva iaia Teresa.

És obvi que les coses no sempre s'han d'agafar amb frivolitat i que a vegades cal una dosi de seriositat en el dia a dia o quan les circumstàncies personals així ho obliguen però, de veritat, trobeu moments per riure, i si pot ser en companyia millor (més que res per què si us enganxen rient sols pel carrer potser aixecareu sospites d'alienació mental, que la societat d'avui en dia no està preparada per veure gent rient sola pel carrer).

I amb un somriure i un bon got de llet calenta amb cereals EKO (mira que feia anys que no ho tastava això) un servidor ja està preparat per encarar el dia post-reis amb optimisme. Fins demà!!

aquesta nit han entrat tres paios a casa...

... bé, com a casa de tothom (o així hauria de ser). És be curiós com quan som infants ens empassem coses com aquestes; com pot ser que tres persones vinguin de tan lluny i en una nit ens omplin el menjador de joguines? Per molts patges i ajudants que tinguin.... Però el cert és que ens ho empassem.

De petit el meu pare col·laborava amb la cavalcada de reis, de fet, va fer de rei negre i quan jo tenia pocs anyets em va agafar a coll...us voleu creure que no el vaig reconèixer? ans al contrari, al vespre a casa només feia que dir-li a la mare que el rei Baltasar m'havia agafat a coll.

Recordo com el dia de reis despertàvem els pares. Ells, fins a les 9h feien el ronso (sobretot el meu pare) i ja em veus a mi (i posteriorment ma germana) fent temps per poder aixecar-nos i obrir els regals. Recordo estan al llit i jugant mentalment a comptar 60 segons i veure quant m'havia acostat a la durada real del minut (evidentment sempre comptava els segons massa ràpid).

Quan vaig descobrir la "crua" realitat, me'n recordo que no vaig dir-ho a casa, no fos cas que em quedés sense regals en aquells reis.

I ja de més grandet vaig començar a col·laborar amb la cavalcada de Quart. M'agradava. Malgrat cada any passéssim fred i sapiguéssim que mai seríem reis ni patges reials (perquè anaven a cavall i clar, eren els amos dels cavalls que es disfressaven de personatges principals). Després de la cavalcada l'Ajuntament ens pagava un sopar i així anava a dormir tard i a l'endemà seguien passant els reis a casa; amb els pares i la meva germana no ho hem deixat de fer mai. Fem cartes als reis i els "reis" duen algunes coses de les que hem demanat i algunes altres sorpreses...

Ara a la familia ja hi han uns patufets que agafen el relleu de la il·lusió per aquest dia, sobretot l'Oleguer que ja és conscient que aquesta nit algú ha entrat a casa sense el permís de ningú (tampoc feia falta si el que fan és deixar regals)...i és que hi ha algú que no li agradi rebre regals?

de la gana en fem el que volem

Amb una mica de retard arriba el post d'avui, molt breu perquè ja sabeu que és dia 5 i m'haig de preparar per anar a esperar els reisssss. Us volia comentar una coseta que em va passar ahir i avui, tot i que en menor mesura.

Per qüestions de feina ahir vaig haver de fer mil coses en poc temps, anar a Mataró a buscar un aparell que necessitava, programar-lo en arribar a la feina i engegar un projecte que tenia que començar-se ahir, si o si, i a més anar a fer les meves primeres (si si) primeres compres de reis...

En resum, que eren les 7 de la tarda i encara no havia dinat; de fet, no havia ingerit res sòlid des de les 9:30h del matí. Evidentment, pels que em coneixeu, el meu cos té prou reserves grasses (tot i que cada cop menys eh?) per aguantar això i molt més, però no deixa de ser curiós com, normalment, quan passa mitja hora o tres quarts de l'hora habitual de dinar tenim molta gana però, un cop superat aquest moment crític, la sensació de buidor a l'estòmac desapareix...com a mínim a mi.

Res doncs, perdoneu, però algú ho havia de dir....sigueu bons i no oblideu de deixar alguna cosa de menjar als Reis, que ells encara han de fer més feina en més poc temps.

donde dije digo digo diego

Avui faig servir una frase feta en castellà (ja m'ho permeteu oi?) perquè crec que il·lustra molt bé el que vaig pensar ahir en sentir les declaracions del flamant nou conseller d'Interior, Felip Puig.

Dic flamant perquè fa poc que ho és, ben just una setmana; no pas perquè cregui que sigui un polític que brilli amb llum pròpia com a mínim, dins els cànons que, per mi, han de tenir els qui es dediquen a la política. Perdoneu-me els convergents però en Felip Puig és com l'Álvarez Cascos de quan el PP aznarí estava a l'oposició: una persona que es dedica a torpedinar el punt de flotació del govern quan qui governa són altres sigles polítiques.

Ara, però, a en Puig li toca "ballar amb la més lletja", perquè la conselleria d'Interior és la que més merders acostuma a tenir, ha estat així i crec que serà així sempre.

Ahir vaig sentir a la radio les seves declaracions d'intencions sobre dos aspectes polèmics de la gestió del seu predecessor: les càmeres a les comisaries dels mossos i el límit a 80 km/h en les vies properes a Barcelona. Contradint el que ell mateix (i els seus) havien dit en campanya, les càmeres a les comisaries s'hi quedaran instal·lades i, sobre el límit de velocitat, s'ha d'estudiar fer-lo variable en determinades hores perquè s'ha de constinuar treballant per reduir el nombre d'accidents, de victimes, la contaminació...etc... quan taxatívament s'havia dit en campanya que els 80 km/h de limitació seria el primer que treurien (fer-lo variable ja era una cosa que deien com a mínim 2 dels 3 partits que formaven l'últim govern que farien si els tornava a tocar governar).

Però bé, no és d'estranyar, ara estan al govern. I és curiós la metamorfosi que pateixen els polítics quan assoleixen el poder: quan abans, estant a l'oposició, havien d'opinar TOT el que feia el govern estava malament i ara que hi són TOT es MATITZA...en fi, com diuen a l'APM..."que no nos engañen, que nos digan la verdáaa"

tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via

Avui aprofito una gran frase que crec que apareixia en una cançó dels admirats (cada cop més amb la perspectiva que et dóna el pas del temps) Sopa de Cabra, per reflexar una mica les sensacions que vaig tenir ahir diumenge.

Des dels mitjans de comunicació ens han advertit, informat, sobre la pujada de preus en tots els serveis (bé, excepte en telefonia perquè potser no es pot pujar més, clar); així doncs, la palma se l'endú la llum que puja quasi un 10% però el gas, peatges, transports públics (AVE inclòs)... i d'altres pugen entre un 2 i un 4%. No diré que fins aquí bé perquè no ho trobo gens bé, i més quan moltes d'aquestes empreses mostren uns beneficis en acabar l'any que, personalment, crec que se'ls hauria de caure la cara de vergonya per pujar uns impostos que afecten el ciutadà que prou malament s'ho està passant. I tal com va dir el ministre, potser si que equival a un cafè la pujada en si, però estem parlant de imatge...i potser en aquests temps d'estrènyer el cinturó no caldria que Endesa i d'altres s'engreixessin a costa nostre.

I més quan després le ciutadà no veu que els impostos serveixen per millorar el país. Ja sé que potser barrejo peres amb pomes, però ahir, un cop més, la sanitat pública d'aquest país em va decebre. Ho faré curt i ras perquè l'afectada era la meva dona i se li ha de respectar una mica (una mica eh?) la privacitat.

Ahir a la 1 del migdia decidim anar a urgències a Figueres perquè té un dolor molt fort a les dues cames i com que sospita que és per una baixada de ferro (ella sempre n'ha estat delicada) i necessitem una més que probable analítica hem d'anar a la capital empordanesa perquè a Roses, en diumenge, no fan analítiques. Hora i vint minuts esperant a una sala d'urgències amb potser, una dotzena de pacients més; un rètol abans d'entrar a la sala on diu clarament que els pacients s'atendran per ordre de gravetat i no per ordre d'arribada.

Fins aquí OK. El criteri és seu, però clar, per exemple van entrar abans uns nens que estaven fent el tonto (i, perquè no dir-ho) molestant en certa manera la gent que estava a la sala esperant (per tant, molt malament no devien estar) que no pas la meva dona, que amb prou feines podia resistir el dolor. Però com que això és el seu criteri no m'hi posaré.

Ara bé, el paper del metge si que és criticable, un noi jovenet (de la meva edat vaja...o sigui jovenet jeje), sudamericà amb nom de telenovel·la....i una poca empatia que indignava. Entenc que estiguin cansats, putejats per treballar en diumenge, potser malpagats...poseu-hi les raons que vulgueu...però aquest metge caldria que no oblidés que els pacients no estan allà per gust i després de gairebé una hora i mitja d'espera la pacient es mereix una mica d'empatia (ja no dic simpatia per no demanar massa). I bé, ni analítica ni res per l'estil, barreja d'analgèsics i si en tres dies no ha passat ves al metge...collons, això si que és un diagnòstic i lo demés són tonteries...

Bé, paro perquè he dit que volia ser curt i ras i ja m'estic embalant...menys mal que tenim també mutua privada, una manera ben aprofitable d'invertir els diners, perquè amb la salut no s'hi juga.

una prohibició = un alliberament

Avui 2 de gener ha entrat en vigor la prohibició de fumar en qualsevol espai públic tancat, dit en paraules planeres, que als bars, restaurants i discoteques, entre altres, no es podrà fumar.

I no us amagaré que m'encanta aquesta notícia, em sap greu pels amics i amigues fumadors que tinc, però com a mínim hi ha una llei que vetlla una mica pel respecte entre tothom. Aquest és un debat que aixeca passions, tant a favor com en contra; intentaré ser el més racional possible i entrar a donar la meva opinió.

Per què ho considero una bona notícia? Des d'un punt de vista egoista, ara quan vagi a fer la meva sessió de cafè de bar no tornaré a casa com si hagués estat al costat d'una màquina de fum; a més, amb la dona i els nens podrem anar tranquilament a prendre un refresc sense que ells ensumin fum tota l'estona.

Sé que els fumadors diran que se'ls coarta la seva llibertat, però, segons la meva opinió, la llibertat d'un s'acaba quan molesta al del seu voltant; ahir sentia un dels molts ciutadans anònims entrevistats en reportatges dels telenotícies que deia que estava d'acord en que els fumadors, atenent al seu respecte vers els altres, no fumessin davant no fumadors, però que estava en contra que es regulés per llei...i la meva pregunta és: i si el fumador no té aquest respecte, que ha de fer el no-fumador, fotre's no?

És veritat que moltes vegades el fumador pregunta si no molesta que fumi, però, no ens enganyem, normalment ho diu quan ja esta encenent la cigarreta com donant per suposat que els no-fumadors assentiran...i si un d'aquests diu molt amablement que si que li molesta la cara del fumador és un poema, com si el no-fumador fos un quisquillós.

Estem parlant de salut (això és obvi) però també de convivència...no vull donar consells a ningú però, fumadors, us canvio una cigarreta vostra per 5 minuts de fer esport...veureu com amb els temps això us enganxarà més, i aquesta si és una bona droga que no mata, ans al contrari, dona vida.

un dels dies més inútils de l'any

Avui és ú de gener, per tant, vagi per endavant una felicitació i els millors desitjos per aquest any que avui comença, però això no treu que avui sigui un dels dies més inútils de l'any.

Pels que heu sortit avui: us llevareu tard, segurament amb efectes devastadors de l'alcohol ingerit ahir, tindreu el que en castellà es diu "mal-cuerpo", possiblement ni dineu a gust i segurament la tarda serà de sofà amb aquella caparrassa que no us treu ni una dosi extra d'ibuprofé. Si, ja sé que em direu que l'1 de gener va començar a les 00:00h i que ja vàreu viure intensament unes hores del dia, però no ens enganyem, a efectes pràctics el dia comença quan ens aixequem.
Pels que ens vam quedar a casa i ens hem aixecat a una hora normal (perquè vam anar a dormir a una hora igual de normal) el dia també es estrany de pebrots: no hi ha diaris, el que m'agrada fer el cap de setmana d'esmorzar al bar tot llegint la premsa del dia tampoc podrà ser (no hi ha diaris, però és que tampoc els bars obren, o com a minim pel matí)...esmorzaré a casa i faré el cafè de la Nespresso, que tampoc està malament, tot i que clar, un ha d'estar pendent de que els nens no s'esbatussin ni s'avorreixin, que per ells avui és un dissabte com un altre.

A més, el que em fot com a 1 de gener típic que esperava que fos, és que no fassin els salts d'esquí de l'estació Garmisch-Partenkirchen per la tele, o almenys a la programació no ho posava...faré zapping a veure si ho enganxo.

Ben mirat, però, si treiéssim l'1 de gener tampoc seria la solució perquè traspassaríem el problema al dia 2...per tant, deixem-ho com està, que tampoc és tan greu passar un dia fent el "gos" al sofà o esmorzant a cas...i si voleu anar de botigues aneu als "xinos" que aquests no tanquen ni que caigui el món.

Ahhh, i el que vaig prometre ahir aquí està: 5400 metres de la Sant Silvestre de Girona a 5'07'' el km...vaig quedar 649 de 1200...no està malament, però l'any vinent serà millor.