el bulli tanca portes

Doncs si, ahir va ser el dia, el Bulli va tancar portes. A hores d'ara tothom ja deu saber què es el Bulli i què representa. Estem parlant del considerat, durant molts anys, millor restaurant del món, amb el millor cuiner del món al capdavant.

Per sobre de que sigui o no el millor restaurant (i cuiner) del món està l'empremta que deixa en el món de la cuina. Efectivament els humans ens regim per rànkings i pseudocompeticions, sempre volent fer llistes dels millors, els més rics, els més guapos...però la importància real d'un fet és l'emprenta que deixa en l'entorn i en successives generacions, i això és el que farà (més) gran El Bulli.

Malgrat algunes desavinences públiques (per exemple amb en Santi Santamaria, al cel sigui), la gran majoria, per no dir quasi la totalitat, del món dels fogons venera en certa manera en Ferran Adrià i el consideren poc menys que el seu mentor, mestre, referència; només cal escoltar, al Telenotícies d'ahir, les declaracions d'un dels germans Roca o del cuiner afincat als USA, José Andrés, per citar-ne només dos. Tampoc és fàcil en un món tan competitiu tenir el reconeixement dels companys de professió; ahir, de fet, si a algún sonat se li hagués acudit llançar una bomba sobre el Bulli, la cuina s'hagués quedat orfe de quantitat de personalitats (només cal comptar les estrelles "Michelin" que haurien desaparegut).

Ahir, escoltant el TN, vaig assabentar-me de manera escueta i resumida de la història del Bulli. No sabia, per exemple, que el que avui en dia és el Bulli va començar a ser un mini-golf regentat per una parella de francesos que li van posar aquest nom en homenatge a la raça dels dos gossos que tenien. Davant l'èxit que tenia el minigolf i a cala on estaven (regentada per molts submarinistes) es va obrir un xiringuito...i com una bola de neu caient per una pendent...el xiringuito va anar creixent i creixent. En Ferran Adrià va entrar a treballar-hi (de pràctiques) a principis dels 80 i en 3 anys ja era cap de cuina.

En fi, tanca un Restaurant (o el Restaurant), però no una idea. Ara l'Adrià i el seu equip maduraran la idea de la "Bulli Foundation"...una innovadora idea de la qual no se'n sap massa res...però a una persona amb el currículum innovador d'en Ferran Adrià li concedirem el benefici del dubte, no?

llegendes rurals

Ahir al matí vaig anar a veure una granja de Fornells. Coses de feina, ja se sap, hem de probar un producte contra la mosca de l'estable Stomoxys calcitrans (oleeee) i cal trobar granges que hi vulguin col·laborar. Com que de "palique", qui us parla, en té una mica vam començar a parlar amb el granger força estona i de temes força variats; de fet, no ens enganyem, eren dos treballant a la granja i mentre ell parlava amb mi qui havia de treballar era l'altre (digueu-me malpensat).

Sigui com sigui va haver-hi força empatia i quan ja estava  punt de marxar, no sé ben bé com va derivar la conversa però vam sortir a parlar de les rates que a vegades tenia a la granja i de com ho feia per eliminar-les i després de les serps (com a enemics naturals de les primeres). Fins aquí res d'estrany, tot concorda, fins i tot lliga el que em va dir de que havia vist una pell de serp, una muda, de 1.80 metres, ja que la serp verda (Malpolon monspessulanus) pot agafar aquesta mida.

Però aquí la conversa ja va derivar a que el que no li faria gràcia veure és un escurçó (Vipera aspis) ja que aquesta si que porta verí, no com la resta de serps. A la meva intervenció dient que d'escurçons per aquí no n'hi havien em va interrompre dient que "algú en deixa anar". I vet aquí la llegenda rural que fa anys que vaig escoltant. Una prova de que, per mi, continua essent llegenda és que ningú ho ha vist; a ell, de fet, li van explicar un que assegurava haver-ho vist.

Tal com explica la "llegenda rural", un helicòpter deixa anar de tant en tant una bossa plena d'escurçons (aquí varian una mica la història ja que hi ha gent que diu que les deixen anar dins una caixa de fusta). Si la llegenda for real, creieu que els forestals o els de medi ambient anirien amb helicòpter poden alliberar les serps arribant amb jeep on fes falta? A l'explicació de que algú hagi pogut trobar alguna serp en una bossa de plàstic al bosc hauria de considerar que el plàstic manté l'humitat i la calor...no és mal lloc per a les serps per refugiar-se.

Sigui com sigui la riquesa cultural (i natural) d'un país també es mesura per les llegendes i les proves no confirmades de que passin segons quines històries. Sigui com sigui, el granger ens deixa la seva granja per provar el producte, i això si que és una veritat com un temple!

juliol

El mes més estiuenc (en principi) està arribant a la fi, dia 29 ja. Per molta gent avui serà el darrer dia de feina, ja que en aquest país som tant ben parits que tothom es queixa de les aglomeracions però acostuma a fer les vacances a principis d'agost. Epp, no és pas el meu cas, jo, les vacances, si de cas al setembre.

Al que anàvem, s'acaba el mes que típicament, és el més estable de l'any, amb normalment un anticicló d'aquells que es posa damunt les Açores i no el treuen d'allà ni amb aigua calenta. Acostuma també a ser el mes més càlid de l'any i el més sec (o com a mínim un dels més secs). Doncs vet aquí que aquest any tot regirat. Per curiositat acabo de consultar les dades del meteo.cat; a part de les prediccions en aquest portal de meteorologia de la Generalitat hi ha multitud de dades històriques, i sorpresa, sabeu quants litres es van recollir de pluja a Roses (on visc) durant tot el mes de juliol de l'any passat?...0,5 litres!!!!! M'agradarà veure les dades acumulades d'aquest any, hauré d'esperar la setmana que ve perquè ara no tinc temps de mirar les dades dia per dia i sumar-les però, us hi jugueu un pèsol que com a mínim haurà estat 100 vegades més? (50 litres).

És veritat que les dades s'han de mirar en perspectiva i ves a saber què va passar en anys anteriors, no faré ara una defensa de les idees del canvi climàtic tot i que en un dels posts del principi ja mostrava jo el meu convenciment que alguna cosa està passant. No culparé el que passa aquest juliol al canvi climàtic però no em negareu que com a mínim ha estat un mes d'allò més estrany.

Normalment el juliol és el mes que em costa més dormir, i no era estrany que hi haguessin dies que m'aixequés suat...aquest any ni un!!! al contrari, a la matinada un a vegades s'ha d'abrigar amb el llençol.

Pels que treballem no ha estat un mal mes, ni molt menys; tot i que haig de reconèixer que, com que part de la nostra feina és a l'aire lliure, més d'un dia el temps ens ha fet la guitza i hem hagut d'endarrerir calendari o fer mans i mànigues per complir...però què hi farem, el temps és una cosa que, per sort, els homes encara no controlem...de moment.

I, com a mínim, a Roses la gent s'ha banyat igual, la gent quan està de vacances està de vacances. Ara veurem l'agost, algú es juga alguna cosa sobre quin temps farà? Si l'agost normalment és el de les calorades durant el dia i tempestes a mitja tarda...es complirà aquest any? Que bonica és a vegades la incertesa, sobretot pels que seguirem treballant durant tot el mes.

cotxe

Ahir em vaig assabentar que just quan comencin els Jocs Olímpics de Londres el meu cotxe farà 3 anys...o el que és el mateix, que ahir va fer dos anys que em vaig comprar el cotxe. Quina manera de lligar dues efemèrides eh?

Doncs si, ja fa dos anyets que després de mirar i mirar concessionaris, models de cotxes, ofertes...i després del "papeleo" que acompanya sempre aquestes transaccions, cap a les 7 de la tarda, un servidor anava al concessionari de Toyota de Vilatenim a agafar el seu flamant nou Toyota Verso, de color gris. Perquè un Toyota i no una altra marca? Doncs mira, tampoc us ho sabria dir, però si que m'havien arribat imputs de que era una marca molt fiable en quant a mecànica, m'agradava la línia del cotxe i, perquè no dir-ho, vaig trobar una molt bona oferta on quasi es rebaixava (comptant aquell pla zapatero que et donaven fins a 1000 euros per canviar de cotxe) uns 3000 euros del preu original.

I des del 27 de juliol de 2009 a 27 de juliol de 2011...84604 km fets...no cal que feu la divisió, ja us la faig jo: 115,89 km per dia. No està malament no? És el que té viure a Roses i treballar a Girona, haver d'anar a Barcelona de tant en tant, i també molt de tant en tant anar a Sort de vacances...com a mínim no es podrà dir que no estic amortitzant el cotxe.

Us seré sincer, tampoc cal amagar-se'n, encara estic pagant el cotxe...i em queden 4 anyets de res, per tant, caldrà fer durar el cotxe fins com a mínim un mes després d'haver-lo pagat per poder dir allò de que...ja he acabat de pagar el cotxe!!!

En aquests dos anys, el que dèiem, cap avaria mecànica. Si que he tingut alguna coseta producte de la mala sort (ara vaig amb un bony gràcies a, sospito, un camió d'escombraries que se li devia fer estret el carrer en plena nit) o del propi desgast: frens, revisió, etc...

Si que em vaig donar una trompada per Sant Jordi de l'any passat; vaig rebentar una roda i el cotxe se'm va desequilibrar anant a petar sobre una rotonda (bé, la vaig atravessar per dalt) en el camí de tornada a Roses, a l'alçada d'Empuriabrava. Sobretot, això si, la trompada em va servir per adonar-me que els cotxes moderns no tenen roda de recanvi, cosa que fa molta gràcies si la necessites a les 4 del matí. Simplement tenen un kit reparador, a l'estil dels kits per arreglar les rodes de les bicis però a l'engròs...en fi, un nyap. Però bé, no podia ser tot perfecte no?

passió pels insectes (I)

Sona estrany, ho sé, però cadascú té les seves passions. Fixeu-vos que en el títol he posat (I)...així em curo en salut i si vull repetir títol posaré (II), (III),... i ves a saber fins on arribaré, i és que quan una cosa t'agrada no voldries mai parar de parlar-ne.

Bé, normalment a la gent que ens agrada els insectes ens acostuma a agradar tots els artròpodes (aràcnids, crustacis, miriàpodes i insectes), però clar, com que ja prou estranya és la cara del teu interlocutor quan li dius que t'agraden els insectes només faltava que li diguessis la "paraulota" artròpodes.

Fa de mal dir des que quan m'agraden aquests bitxets que, no ens enganyem, a la majoria de la gent els fa poc menys que repelús. Recordo, això si, de ben petit que em construïa gàbies per posar-hi papallones a dins. Quina llàstima de papallones; per la il·lusió d'un nen petit les privava de llibertat, i clar, frustat perquè se'm morien de seguida; amb el temps vaig saber que era normal, que les papallones adultes no es caracteritzen precisament per tenir una vida massa llarga.

Després va arribar l'època dels cucs de seda; quins tràfics de cucs fèiem a classe. M'enrecordo que canviava cucs per fulles de morera, i és que a casa la meva àvia teníem un parell de moreres grans que abastien els meus cucs i els d'alguns companys de classe. També vaig passar la fase, que crec que hem passat tots els que ens agraden els insectes, de col·leccionar-los clavats en agulles; recriminable potser des del punt de vista de pur col·leccionisme tot i que no tant des del punt de vista científic. Possiblement avui en dia la fotografia hagi fet que potser ni científicament calgui tenir l'insecte amb una caixeta, tot i que no seré jo qui m'hi oposi i menys per criteris científics. Penso que realment no fem cap mal si recollim algun insecte; d'acord que "estem matant un insecte", però sabeu els que matem diàriament amb el cotxe, passejant per un camí, etc...?

Ja de més gran vaig estudiar biologia, en certa manera, per la meva passió pels insectes. I després a començar la tesi sobre formigues (si, ho sé, he posat "començar"...però és que encara no l'he acabada), a donar classes a la universitat sobre aquests animalets i ara, en la meva feina, en certa manera treballant també amb insectes tot i que des del "lado oscuro": ara a l'empresa on estic fem proves d'eficàcia d'insecticides, repel·lents, etc... per tant, els estimo molt...però segur que ells a mi em deuen odiar bastant.

I com que en el títol he posat (I), per a següents edicions quedaran altres històries meves amb els insectes...

ments pertorbades

Anders Behring Breivik i Amy Winehouse són els dos personatges dels darrers dies. Han assolit la notorietat per dos camins totalment diferents però, en certa manera, ambdós són casos d'una ment en certa manera pertorbada.

A veure, comparar ambdós casos és complicat i no hoi faig pas des del punt de vista de la gravetat, de la incidència, del mal causat a tercers, etc... només són dos exemples que aquest òrgan tan meravellós que es diu cervell a vegades no acaba de girar del tot rodó.

Breivik és l'autor de la carnisseria d'Oslo, del doble atemptat que ha costat la vida a 76 ciutadans completament innocents (un incís, fa 24 hores els morts eren 93 i ara 76...primer cop a la vida que passa això...un "premi" per a la bona informació de la policia noruega). Veient com aquest personatge va actuar, fent-se passar per polícia per fer reunir els joves que estaven al campament i començar-los a disparar i perseguir per tot l'illot, escrivint un dossier de 1500 pàgines sobre la seva filosofia, la sang freda amb la que va estar preparant durant 2 anys el doble atemptat... veient tot això només cal pensar que aquest és un clar exemple de ment pertorbada. De fet, de les primeres coses que va dir quan va ser apresat fou que volia ser el monstre més gran des de la segona guerra mundial. Ara aquest home és feliç, és trist però és així, ha aconseguit el que volia, notorietat.

Amy Winehouse és una efímera estrella de la música; a la seva meravellosa veu l'ha acompanyada una perillosa (i a la llarga) mortal amistat amb les drogues i l'alcohol. Pertany des de dissabte al club dels 27...artistes que van perdre la vida a aquesta edat (Kurt Cobain, Jim Morison, Jimy Hendrix, Janis Joplin...). El cas de la Winehouse crec que el que no ha pogut gestionar és la popularitat ja que de sempre s'ha vist involucrada amb episodis estranys com agressions a periodistes, excentricitats excessives, etc...

En ambdós casos la notorietat ha estat un aspecte clau, Breivik perquè la buscava amb les seves accions, i Winehouse perquè la pròpia notorietat la va devorar. En ambdós casos els pares havien en certa manera predit que les coses no acabarien bé: el pare de Breivik viu al sud de França i feia més de 15 anys que no sabia res del seu fill, s'havien enemistat a rel de les idees que pregonava el fill; el pare de Winehouse, en una entrevista de fa 3 anys ja va predir que la seva filla acabaria morint víctima dels seus excessos...que per cert, l'autòpsia no ha pogut determinar la causa de la mort (o això ens han dit) però algú creu que les drogues no hi tenen res a veure?

cotorra argentina

El títol del post d'avui no va amb segones, no parlo de cap dona que vingui del país del tango i no calli sota l'aigua sinó que vull fer referència al que literalment posa el títol, de cotorres argentines.

La cotorra argentina (Myiopsitta monachus) és un ocell de la familia Psittacidae (lloros) que es distribueix de forma natural per Sudamèrica però gràcies a la seva utilització com a mascota ja ha estat introduïda a molts països. No és massa gran (31 cm. màxim) i el su plomatge és de color verd brillant, exceptuant la zona del pit que és d'un color grisós.

En la naturales es mouen en nombrosos estols i a gran velocitat, amb un moviment curiós de les ales ja que les baten a gran velocitat però sense aixecar-les mai més amunt del cos. Emet una àmplia varietat de xisclets i sons i malgrat no pugui vocalitzar paraules (com alguns altres lloros) si que és capaç, amb aprenentatge, de xiular (fins i tot cançons i melodies). Construeixen nius comunitaris, on viuran diverses parelles, i això fa que aquests nius puguin ser de dimensions considerables.

Com és que avui parlo d'ocells? No té res a veure la meva formació (i devoció) de biòleg, no pas... simplement perquè aquestes cotorres argentines són l'autèntica atracció turística de Roses. Tal com us ho dic. A Roses, com a gairebé tots els pobles de costa, tenim un passeig marítim amb un fotiment de palmeres (fins ara, de moment, s'ha evitat l'arribada de l'escarbat morrut de les palmeres que acabaria ràpidament amb aquest passeig); doncs bé, són en aquestes palmeres on les cotorres s'han decidit de niar.

Sudamèrica està massa lluny com perquè hagin vingut volant, obvi. Les cotorres argentines són uns ocells que la gent els podia tenir com a mascotes i, ja sigui per alliberaments involuntaris o voluntaris, s'han expandit a moltes àrees del nostre país. Obviament hi ajuda el fet que sigui un ocell omnívor i per tant, es pugui alimentar de llavors, fruits, insectes, cucs...

Doncs el que dèiem, la coloració verd-clara i la gran diversitat de sons que fa provoca en el turista com a mínim curiositat, i és impossible fer una passejada per Roses i no trobar-te'n a una bona colla fotografiant o com a mínim observant aquests personatgets de color verd.

Lluny del que puguin estar pensant en aquell moment els turistes embadalits, la presència de la cotorra argentina (i de molts altres animals exòtics) en àrees on no li són naturals provoquen uns desequilibris importants en la fauna autòctona; per exemple, s'ha vist que on hi ha cotorra no hi ha ni merles ni garces, que serien ocells més del nostre país. La introducció d'espècies forànees és un dels més grans problemes ecològics...un altre dia hi tornaré a insistir. Mentres seguiré amb ganes d'explicar-los això a la gent que es fascina per la presència de les simpàtiques cotorres.

periodisme

Per un parell de cosetes que vaig veure ahir m'he deicit a escriure sobre el periodisme (o millor dit sobre determinat periodisme, o determinats periodistes). Mai és bo generalitzar i crec que en aquest cas ni és bo ni és just, per tant, si algú és periodista ja entendrà si estic parlant d'ell o dels altres.

Ahir vaig veure un tweet on parlava d'uns curiosos matisos en els titulars sobre la matança d'Oslo en dos diaris. A "El Público" es referia a l'autor de la massacre com a individu d'extrema dreta, mentre que a "El Mundo" parlava de nacionalista. Pam. Són només matisos, ho sé, perquè un individu d'extrema dreta acostuma, obviament, a ser nacionalista...però ja sabem tots les connotacions que té en aquest país la utilització de la paraula "nacionalista", i sobretot en boca de mitjans com el que dirigeix en P.J.Ramírez.

A la nit volia veure el debat de "La Noria" sobre el cas de Francisco Camps. Vagi per endavant que considero que de debat en té ben poc bàsicament per dos motius: a) les interrupcions per publicitat són tan abundants (i llargues) que es perd el fil ràpid del que s'està parlant i b) perquè un cop els 6 integrants (3 per un costat i 3 per l'altre) ja han exposat les seves idees ja és hora d'acabar el debat i anar a temes bastant més frívols amb personatges tipus Tele5, ja m'enteneu.

Però bé, de totes maneres volia veure el debat. Ahir, a més, a partb de 4 periodistes hi havia dos polítics, un pepero (Celia Villalobos) i un sociata de València (Luna). Obviament els dos es van dedicar al que es dediquen gran part dels polítics d'aquest país: desqualificar l'oponent més que confrontar idees o maneres de fer. I alguns dels periodistes feien el mateix. Defensar camps com si fos poc menys que un sant i màrtir d'aquest país mentre que els altres l'atacaven sense pietat sense contemplar que potser algun dels polítics de la seva corda estiguin també en la corda fluixa per determinades actituds.

No sé, sé que el que demanaré és molt difícil per no dir impossible ja que els mitjans de comunicació estan fets per persones (periodistes) i cada un d'ells té la seva ideologia però...no seria possible un mitjà de comunicació o un periodista que fos "neutral"? En fi, per demanar que no quedi.

superherois

Tots els esports tenen el seu sacrifici i el seu mèrit, amb això estaríem tots d'acord, però n'hi ha alguns que tenen un punt extra. Els exemples podrien ser diversos, el maratonians, els triatletes, gimnastes, etc... però avui vull fer referència a un dels clàssics de cada juliol, el Tour de França i els ciclistes.

Aquesta gent està feta d'una pasta diferent. Sempre disposats a portar el seu cos al límit i no ja només per pujar unes muntanyes amb rampes impressionants, sino amb el ritme que ho fan. Els mal pensats sempre tindreu a punt l'explicació de que ho fan ajudats per les susbstàncies dopants, però jo em resisteixo a pensar que, malgrat tots els casos que dopatge que s'han trobat, aquest esport estigui adulterat. Als tramposos se'ls ha de perseguir, en el ciclisme i a per tot, però no hi ha esport més controlat que els ciclisme. Sabeu que els ciclistes han d'estar sempre localitzables (fins i tot en el seu periode de "vacances") per si algun dia els hi han de fer un control sopresa?

Ja de ben petit m'ha agradat això de la bicicleta. Recordo que fa molts anys (debia tenir 15-16 anys) durant l'estiu i 3 cops per setmana anava amb un parell o tres d'amics amb bici de carretera cap a un lloc, esmorzàvem i tornàvem cap a casa; d'aquesta manera anàvem fent quilòmetres (Sant Joan les Fonts, Verges, Torroella, Les Planes d'Hostoles, Hostalrich, La Bisbal...), no sé perquè vam deixar de fer-ho.

Inexcusablement cada estiu és tradició veure el Tour; tant que fins i tot modificava el meu horari de feina per poder seguir les grans etapes per televisió; me'n recordo encara dels duels Perico Delgado, Fignaon, Greg Lemond...les exhibicions de Marco Pantani o Claudio Chiappucci, Richard Virenque, Gianni Bugno...i com no Miguel Indurain, Lance Armstrong...i clar, ara és l'hora de Cadel Evans, els germans Schleck, Alberto Contador, Samuel Sánchez...

Ara com que hi ha internet ja no cal que faci gaire modificacions a la feina, només cal coordinar que el dia que toquen etapes alpines o pirinenques un tingui feina de despatx i pugui seguir-ho via internet. Les grans carreres (Giro, Tour, Vuelta) duren tres setmanes i hi ha etapes de tot; avui en dia, els guanyadors de les grans carreres han de dominar més o menys tots els aspectes (muntanya, contrarellotge...) però no deixa d'haver-hi ciclistes especialistes i això és el que de veritat dona emoció a la competició: per això, per exemple, veiem els grans escaladors (ex: Andy Schleck) intentant guanyar temps a la muntanya per resistir les embastides dels seus rivals en la contrarrellotge.

Aquest esport també m'agrada perquè és un esport on cal continuament rumiar quina és l'estratègia bona, tenir-la planejada i ser capaç de canviar-la si les circumstàncies de carrera així ho recomanen. I és, també, un esport solidari com pocs...si no com s'entén que un corredor es desfongui per exemple per fer una pujada més dura augmentant el ritme, si sap que això després farà que arribi amb molt temps perdut a l'arribada? Tots tenim en ment els grans ciclistes que he esmentat abans, però sense un equip al darrera que els ajudés molts dels abans citats no haguessin passat a la història, o com a mínim no amb l'àurea que ho han fet.

En fi, deixeu-me agraïr als ciclistes les bones tardes d'estiu que m'han fet passar, demà el Tour ja s'acaba...menys mal que en 3 setmanes començarà la Vuelta.

fotre el Camps

L'expressió que titula el post avui no és pas meva, ho reconec, però es que fa un parell de dies va passar el que molta gent esperava que passés: un dels personatges més foscos de la política espanyola es va veure obligat a plegar veles.

A veure, tot i que el cor em digui una altra cosa, també en aquest cas hem de respectar la pressumpció d'innocència per a, ara si, l'ex-president de la Generalitat Valenciana, el senyor Francisco Camps. Un cop respectada i amb el risc (poc) d'empassar-me les paraules si en el judici es demostra el contrari, quan una persona fa tant temps que conviu amb la sospita de corrupció sobre el seu cap és que alguna cosa hi ha d'haver.

Segurament, el controvertit tema dels "trajes" serà una nimietat comparat amb el que es podria trobar si es fés una autèntica investigació, si, com es diu en aquests casos, s'aixequessin les "alfombres". La impressió que em dóna aquest personatge és semblant al típic president sudamericà populista, tot i que, obviament, al costat oposat de l'arc polític (ben a la dreta en aquest cas). Per què? Doncs perquè crec que el que ha fet ha estat enlluernar els valencians amb grans competicions esportives (Formula 1, Copa Amèrica de Vela...), grans construccions urbanístiques... (encara que això hagi significat, i és el cas, que la Comunitat Valenciana sigui la més endeutada d'Espanya). A l'igual que en el cas de, per exemple, en Chavez, el que fa és intentar silenciar l'oposició amb tics dictatorials (el tancament de la senyal de TV3 a la Comunitat Valenciana en seria, per què no, un exemple).

I mira si n'és de cínic aquest personatge que apareix a la roda de premsa de renúncia (bé, perdó, canvieu roda de premsa per compareixença perquè, oh que valent, no va admetre cap pregunta dels periodistes) amb un posat altiu i desafiant i quedant com a nou màrtir d'Espanya admetent que plega perquè així gràcies a aquest gest en Rajoy serà president. Pobret ell, s'ha sacrificat pels altres. Quins collons!!!! Algú pot entendre que si fos realment innocent, amb l'ànsia de poder que ha tingut ell sempre, i havent estat escollit fa dos mesos per majoria absoluta de nou, plegaria?

I això si que no m'ho explico...com pot tenir un personatge així aquest suport majoritari al carrer? Valencians, no us entenc; però això ja seria motiu d'un altre post.

la tieta en fa 50

Això mateix, la meva tieta avui en fa 50...i encara que sigui un número rodó, per mi sempre serà la tieta, mai la tia. I és clar, els meus records amb ella comencen molt aviat, quan jo amb prou feines aixecava un pam. Això si, en aquells primers moments, i per raons òbvies, els meus records es barregen amb el que m'ha anat explicant la meva mare (per cert, que maco mama el detall que li has fet) i les fotos que conservem de l'època.

Resulta que un servidor era una joguina en les mans de la tieta; clar, què vols, en aquell moment ella tenia 14 anys...i devia ser divertit jugar a ser la meva mare. Ja de més gran me'n recordo d'enfadar-me quan venia l'Esteve, el que ara és el seu home, a festejar-la...suposo que devia tenir enveja, no volia que se n'anessin de casa la iaia de Quart quan jo era per allà. Que nassos feia un paio enduent-se la meva tieta al cine, a fer un vol, etc? Aviat però l'Esteve va fer servir una altra tàctica: jugar a ping-pong i a bàsquet amb mi, en una taula i en una cistella fetes pel meu pare (crec). Amb això se'm devia guanyar jajajaa.

Després, llei de vida, casament, anar-se a viure a Cassà....al cap d'un temps vindrien les meves cosines...però mai hem perdut el contacte. Ella (i ells) saben que hi sóc per si mai necessitessin res i jo sé que hi és quan ho he necessitat. De fet, l'única vegada que em vaig enfadar fort amb la meva mare ella, la meva tieta, va ser allà per escoltar-me...i encara que mai ni una ni l'altra m'ho hagin explicat segur que entre elles van parlar de tot plegat.

Potser la vida no ha estat massa fàcil per a ella, però per qui ho ha sigut? Té la mateixa força de voluntat i esperit que la meva mare (...quina sort que s'assemblin tant!!!´) i això fa que per cada entrebanc que els hi posen més gran fan el pas per superar-ho. L'altre dia parlava amb la meva mare de lo forta que ha estat la iaia per superar una operació de marcapassos...doncs té dues bones hereus ;)

En fi tieta, que 50 anys són un número molt maco i rodó... Moltes felicitats tietaaaa!!!!

Dukan

L'ésser humà té la tendència a jutjar frívolament tot allò que ens envolta, i som capaços de enaltir, per exemple, una persona i fer-lo baixar al purgatori amb poques hores de diferència. Hi ha tants casos d'això. Passa amb les persones i passa amb les idees. Si a això li afegim que una de les preocupacions de l'individu pot ser el seu pes, ja sigui per questions estètiques o de salut, ja tenim un còctel explosiu: el món de les dietes.

De dietes i de dietistes n'hi ha per triar i remenar. Me'n recordo encara fullejar revistes del cor que comprava la meva mare i aparèixer que tal o qual "famosilla" havia seguit la dieta de la carxofa, o la dieta de la poma, etc...Unes dietes que, dit sigui de passada, eren autènticament una burrada. En els últims temps ha entrat amb força una dieta, anomenada el mètode Dukan. De fet pot ser nova però no ho és tant, es basa en alimentar el cos principalment amb proteïnes (primer exclusivament i després poc a poc combinant-ho amb altres elements) i no donar-li, en canvi, la benzina que normalment utilitza per funcionar: hidrats de carboni, greixos... La raó és senzilla, si al cos no se li aporta "benzina" en forma d'hidrats de carboni, es veurà obligat a agafar-ne de la reserva (els greixos que tenim al cos).

No us explicaré aquí la dieta, potser un altre dia, però jo haig de reconèixer que em vaig llegir un dels llibres que ha publicat el propi autor que ha donat nom a la dieta i mira, em va convèncer a provar-ho. Però sobretot em va convèncer el fet que gent propera a mi ho va provar i li va funcionar; la meva mare, sense anar més lluny, havia fet centenars de sacrificis per perdre res, un parell de kilets que li sobraven (i això li deia el metge per uns desajustos que tenia en els anàlisis)...va ser fer la dieta i mai li havien sortit uns anàlisis tan bons.

La dieta és prou senzilla de seguir, no passes gana, és motivant perquè al principi perds pes ràpidament i després ho segueixes fent més paulatinament.

Últimament, però, tot el que eren lloances són crítiques cap a la dieta. Clar, xoca veure com perds pes sense menjar en principi ni verdura ni fruita (en els primers passos de la dieta) i això pot fer que la gent perdi la noció de com s'ha de seguir la dieta i mengi proteïna en excés. Però bé, si segueixes les directrius de la dieta no crec que hi hagi mancança de res; o més us diria, totes les dietes tenen mancances, està clar. I la dieta que et posarà el dietista que et cobrarà 50 euros per visita també tindrà certes mancances, ja que si no no perderies pes.

En fi, no sóc ningú per recomanar res, simplement que la gent que faci les coses les faci amb seny...jo també tinc una parenta que per fer la dieta només menjava llom embotit durant tot el dia (com a font de proteïna)...i clar, al cap de poques hores va haver d'abandonar la dieta. A mi m'ha anat bé, tot i que no l'he fet estricta, i em va servir per perdre uns pocs quilets...d'aquí a un temps hi tornaré, i apa, poc a poc i bona lletra. I seny.

festa major

Aquest cap de setmana passat s'ha cel·lebrat a Quart la Festa Major. Malgrat encara estigui empadronat allà, la meva vida de fa uns anys la faig principalment a Roses, per tant no visc la Festa Major amb la intensitat de fa uns anys; de fet, enguany, malgrat vam baixar a casa els pares a dinar no vaig ni trepitjar cap de les activitats que feien.

Que diferent de fa uns anys!!!! Vaig formar part de la Comissió de Festes durant un bon grapat d'anys, i emmerdat fins dalt (no pas només els dies de la festa per anar a servir a la barra no). La nostra festa major va ser de les primeres en dur-se a terme a l'aire lliure (un envelat obert) i, per tant, d'accés lliure. Ara pràcticament totes ho són, però abans no.

Me'n recordo de que pels vols de febrer ens trobàvem per decidir quins grups contractàvem (alguns ja els teníem llogats any a any, és a dir, en acabar l'actuació d'un any ja ho lligàvem per la següent edició) i, el que era més "pal": repartir-nos els anuncis dels comerciants que apareixien al pograma (llibret) de la Festa Major. I au, durant unes setmanes visita les cases comercials per si volien repetir l'anunci, si volien posar-hi alguna cosa nova respecte l'any anterior, colors, etc... Ahhh i els escrits de les entitats...sempre a última hora.

I parlant d'última hora, no era fins els vols de Sant Joan que teníem els programes de la Festa Major a la mà i després quedava l'altra feina feixuga: passar casa per casa (si si, una a una) per dir-los si volien col·laborar amb la festa major comprant una sèrie de col·laboracions i bla, bla, bla...I clar, un servidor treballava, o sigui que ves-hi quan acabis la feina, torna-hi diversos dies perquè s'ho havien de rumiar, etc... Total, que el dia abans de la Festa Major encara sovint estàvem passant per les cases i això sense oblidar que calia parlar amb el de l'envalat, llogar les taules, el "gènero" del bar, etc etc etc...

I ja a partir de la setmana anterior que celebràvem la cursa popular de la festa major per les Gavarres el ritme era frenètic. Ja començàvem a dormir poc les nits prèvies, no pas com a entrenament no, sinó perquè no hi havia altra manera de tenir-ho tot organitzat. Eren tantes les coses que s'havien de tenir en compte!!!

I ja en el dies de plena festa major era un no parar (i un no dormir, literalment, alguns dies). Perquè no és només la feina d'estar a la barra; suma-hi el que durant el dia s'ha de netejar la barra (el bar), carregar neveres, anar a buscar el pa pels entrepans, estar pendent de quan vinguin els tècnics dels conjunts a muntar...i, a part, les "petites" però no menys activitats paral·leles, a l'estil de festa de l'escuma, fira del col·leccionisme, etc...

Una bogeria, de veritat...i l'únic benefici material: repartir-nos si havia quedat alguna cosa d'embotit sense consumir i un sopar al cap d'unes setmanes pagat per l'Ajuntament. Total, que en Joan, en Xevi, l'Anna, la Mariona, jo mateix, etc...acabàvem fins els pebrots (per ser clar i català) de la festa major, però a l'any següent hi tornàvem a caure...i així durant una bona pila de temps.

compte enrera

Quan obres cada dia el blogger per poder escriure el post del dia, després de posar el nom d'usuari i contrasenya, apareix un pantalla per gestionar els teus blocs. Bàsicament és una pantalla on apareixen els blocs que has fet (i estàs fent).

En el meu cas, per exemple, apareixen 4 blocs, òbviament, el que esteu llegint i 3 més: un que vaig fer de proves quan feia un curs de blogger, un altre de proves que vaig fer una assignatura de la UdG i la versió millorada o oficial d'aquest últim, és a dir, el bloc de l'assignatura de "Biologia dels Artròpodes" on penjava informació, apunts, curiositats, etc...sobre el fantàstic món dels artròpodes (insectes, aràcnids i altres bitxets).

En aquesta pantalla, per cada bloc, apareix informació sobre els usuaris que et segueixen, quans comentaris t'han escrit, opcions per editar els missatges, etc...i també, clar està, quants posts s'hi han escrit. 300 és el número rodó de posts que porto escrits aquí, en aquest bloc de "coses meves...i no tant meves".

Quin número més rodó. Són 300 dies escrivint una parrafada, normalment, com avui, tan bon punt m'aixeco. Haig de reconèixer que a vegades no ha estat fàcil, i he engegat l'ordinador sense saber de què escriuria, però han sigut les menys...sovint he hagut de discriminar sobre què havia d'escriure perquè les opcions eren vàries. Només els dies que el blogger va estar espatllat (a nivell mundial) vaig fallar a la cita, tot i que només a mitges, ja que vaig decidir en aquells dies escriure el text en un document .word i enganxar-ho aquí un cop s'hagués solucionat tot.

I com el 300, des de la pel·lícula dels "espartans" és com un número que implica resistència, persistència, valor...doncs, això, tot això em servirà per acomplir el repte que m'havia marcat d'aquí a 65 dies, d'aquí a 65 escrits.

Stellenbosch

Avui fa just 3 anys que un servidor feia el viatge més llarg que ha fet mai en avió: Barcelona-Frankfurt-Ciutat del Cap (si, ho sé, primer cap al nord per després tornar a passar per sobre Barcelona...coses que tenen els enllaços). 12 hores en total (2+10) per arribar a Sudàfrica.

No va ser pas un viatge de turisme precisament, tot i que en ser allà podíem haver aprofitat, ho sé. A la Universitat de Stellenbosh es celebrava un "workshop" sobre la formiga argentina (la protagonista de la meva, de moment, inacabada tesi) i allà es reunien la gran majoria d'especialistes mundials sobre aquesta formiga...i clar, un aprenent com jo estava més que feliç de poder-hi assistir. Us haig de confessar, però, que en principi no hi havia d'anar (el meu director de tesi m'havia "prohibit" congressos i demés fins que no acabés tesi...lògic crec) però per circumstàncies una mica llargues d'explicar al final hi vaig haver d'anar...això va fer, però, que el viatge ja estigués organitzat (bitllets agafats...) per tant, vaig fer una burrada de desplaçament per estar a Sudàfrica de dimarts a divendres...ni el cap de setmana no vam  poder aprofitar!!!!

Necessitaria diversos posts per parlar del que em va agradar del viatge, del que vam fer de feina, etc... però no em vull fer pesat. Això si, deixeu-me comentar-vos 4 coses que em van sobtar/sorprendre/cridar l'atenció.

A l'hotel, a sobre la tauleta de nit, hi havia un exemplar de la Biblia...deu ser una tradició anglosaxona perquè quan he anat a Cardiff m'he trobat el mateix. I al buffet lliure, a l'hora d'esmorzar, suc de lichi...si si, aquella fruita semblant al raïm però amb cuberta rugosa i dura, n'heu tastat mai?

Sudàfrica és el pais dels diamants, en pots comprar de totes mides, qualitats, etc... a un preu més que raonable. O sigui que ja em veieu a mi, que no seria entès en joies ni similars, en una botiga d'aquestes de luxe (la gent tocant els diamants amb guants!!!).

La tradició anglosaxona també es notava en els pubs... tot i que allà rebien un altre nom (que ara no me'n recordo), però eren llocs on podies anar després de treballar i fer una bona copa de vi i sopar cap a les 6-7 de la tarda. Ho vam fer cada nit, de fet, allà era hivern per tant a aquesta hora ja fosquejava.

En aquella època teníem una companya de la universitat que estava allà fent una estada postdoctoral i ens va anar d'allò més bé. Ens va ensenyar la Universitat, els llocs on anar a comprar souvenirs, on anar a comprar vi... Vaig trobar una formiga feta de llauna (a mà), per l'equivalent a 50 cèntims d'euro!!

I del vi, que dir del vi. Una gran zona pels que ens agrada el vi. El clima és mediterrani, per tant, ideal per a la producció d'aquesta beguda. Tenen una varietat de raïm, el "pinottage" exclusiva d'allà. Vam acabar el workshop, divendres vespre, visitant una "wine-farm". Són productors de vins que, fer diversificar el negoci, t'ofereixen tast de vins i fins i tot sopar. Estava clar que s'havia d'aprofitar l'oportunitat i comprar algun cabernet-sauvignon...boníssim.

En fi, un viatge intens i curt, massa curt. Ja que creuava el món podíem haver estat més dies no? però això no depenia de mi. Se'm van quedar ganes de fer moltes coses, de visitar molts llocs, algun dia podré tornar-hi? qui sap

stress test

El títol d'avui no és pas part d'un embarbussament (a l'estil del setze jutges d'un jutjat mengen  fetge d'un penjat) però podria ser-ho, sobretot si tenim clar que el que és un autèntic embolic és això de l'economia, els bancs, la crisi...

Veureu ara que jo d'economia (de macroeconomia) no hi entenc un burrall, però com sempre, tinc dret a opinar de tot, sobretot quan veig que el meu anàlisi, com a mínim en el que diré avui, és similar a aquell que fan els que hi entenen.

L'autoritat Bancària Europea és qui realitza aquests tests de resistència, una mesura, d'alguna manera, de com de fiables és el banc. De les 90 entitats europees presentades, 8 van suspendre, 5 d'espanyoles (CAM, Unnim, CatalunyaCaixa, Banco3, Banco Pastor), 2 de gregues i una d'autríaca. A partir d'aquí les reflexions:

1.- Si aquests són els resultats, com és que de seguida ha sortit el Govern espanyol i el Banc d'Espanya a dir, sobretot, que ningú s'espanti perquè resulta que amb les dades que es presenten no en tenen en compte uns estalvis cíclics que tenen les entitats i que, per tant, com deia aquell, "no estamos tan mal"? No són clars els criteris d'avaluació? Ja partim en desavantatge respecte altres països?

2.- Com és que només es presenten aquelles entitats que volen? De Grècia només es presenten 4 bancs, igual que de França, a Alemanya tots aproven perquè un que se sabia que suspendria al final no el van presentar a examen...osti, així només vas a examen si vols? Osti, si hagués pogut fer jo això no hagués suspès química ni bioquímica (no m'hagués presentat i punt)!!! I, clar, si es sabia això també és una mica de rucs presentar-se a examen si saps que suspendràs no?

3.- Com és que països intervinguts (Irlanda) no tenen cap banc suspès? Resulta que no el tenen perquè compten amb el diner públic del rescat. Vaja, seguint amb el símil, és com si a determinats estudiants se'ls haguessin dit les preguntes que sortirien a l'examen i als altres no.

Ostres, és que realment la macroeconomia ha de ser una cosa tant "xapussera"? Jo els tenia a tots plegats per una mica més seriosos, bàsicament perquè són ells els que dicten les lleis del mercat. En fi, el que deia, un embolic tot plegat; pel que pugui ser estudiem fort a l'estiu que quan hi hagi els exàmens de setembre poguem recuperar (i si de passada ens diuen quines preguntes sortiran a examen molt millor).

reunió d'amics

Ahir dijous ens vam retrobar vells amics de la carrera, de quan estudiàvem biologia. Un dia de cada dia si, però és que l'excusa s'ho valia, ens visitava la Núria (que ja fa tres anys que viu als Estats Units).

A la Núria, per qüestions òbvies, no la podem veure sovint, o sigui que ara que baixava s'havia d'organitzar una trobada, si o si. Pot semblar senzill però veritablement trobar un dia que ens vagi bé a tots (som 5 parelles) és una tasca no pas fàcil; a més, si a això hi afegim que ara tothom, qui més qui menys (menys jo) està a punt de marxar de vacances la cosa es complica.

Això va fer doncs que quedéssim un dia feiner per fer un berenar sopar; això va fer que ni la Montse ni els nanos poguessin baixar, una llàstima. Bé, també podem considerar-ho un dia feiner entre cometes perquè la gran majoria (la Mònica, en Jordi, la Mercè, l'Albert...) són mestres, per tant, ja estan "lliures". Sigui com sigui ahir va ser el dia de la trobada; un bon i senzill berenar sopar (amanides, pa i embotit) i a posar-nos el dia en horeta i mitja.

Vam fer una amistat tan maca durant la carrera que ara, encara que només ens veiem un parell de cops l'any tots junts, necessitem de veure'ns, d'explicar-nos coses...sense la recança que a vegades fa trobar-te gent que fa temps no veus. Tothom segueix més o menys com sempre, en Ponç una mica alliberat (ja no és polític practicant) i sempre amb idees al cap per fer nous viatges i si pot ser tots junts; la Mercè agobiada pel pas del temps i adreçant al mateix temps en Ponç (jajaja), la Mònica i en Jordi, que jo crec que són els papes perfectes (o s'hi acosten) i l'Albert i la Marta, els més enfeinats ahir per ser els amfitrions i per la Clara, la benjamina del grup que amb 5 mesos encara no sap que els còlics no els ha d'agafar quan tenim un sopar d'amics. I la "prota" d'ahir, la Núria, com sempre, decidint que fa amb la seva vida...sempre és un mar de dubtes aquesta noia jajaja.

Sigui com sigui  va ser una vetllada maca, llàstima que, en el meu cas, tot va ser a cuit i a corrents perquè encara em quedava el trajecte fins a Roses...ahhhh i el millor de la nit...repassar el video que li vam fer a la Núria en motiu del seu casament fa 3 anys (jo encara no l'havia vist!!!!)...jo crec que vam ser els precursors del lip-dub (o com es digui) abans de que ningú no sabés ni què era...per cert, quina panxa que fotia jo!!!!

cinisme o presa de pèl

Au, tornaré a parlar de política; ja em sap greu eh? ja m'agradaria ser més divers però noi, els polítics s'entesten en sortir en el meu blog...serà que segueixen aquella màxima que diu "l'important és que parlin d'un mateix, encara que sigui malament".

Més concretament tornaré a parlar, en certa manera, de l'encaix Catalunya-Espanya (o del no encaix, vaja). Ahir va haver-hi una reunió "secreta" (entre cometes perquè determinats periodistes ja en coneixien l'existència) entre la ministra i vice-presidenta econòmica (Elena Salgado), el conseller d'economia (Andreu Mascollell) i el cap del grup de CIU al Parlament espanyol (Antoni Duran i Lleida); reunió, és clar, cel·lebrada a Madrid i amb el suposat motiu de parlar sobre el límit de deute que vol Espanya que tingui Catalunya i, voldria suposar, que també van parlar dels 1400 milions d'euros famosos que ens deuen des de les arques de l'estat (serien molts més si les regles de joc fossin més justes, però com a mínim aquest és un deute reconegut pel propi govern central).

Doncs bé, a la sortida de la reunió, i malgrat no van voler fer declaracions, les poques coses que van sortir de les seves boques em va sonar tant a cinisme o a presa de pèl? (no sé què m'emprenya més). Després de mesos dient el nostre conseller que lluitaria fins l'últim dia de l'any per reclamar el que és just (en referència al deute famós) ahir surt de la reunió amb fumata blanca, dient que mai hi han hagut discrepàncies importants i que, si de cas, les poques desavinències que han passat són coses del passat, mai del present ni del futur.

I clar, la Salgado, encara dient que de desavinències no n'hi ha cap perquè tothom sap que ha de complir amb les restriccions pressupostàries ui mantenir un dèficit per sota 1.6.

Quins pebrots!!!!

O sigui, la única comunitat autònoma (perquè això és el que som oficialment) que està fent els deures de contenció i retallades és Catalunya i encara ens volen apretar més el cinturó (mentre a València fan una oferta marejant per tenir el Gran Premi de Formula 1 en exclusiva i deixar Montmelò fora o a Madrid reiteren l'interés per tornar-se a presentar a uns Jocs Olímpics). I amb el cinisme, o directament, la cara dura, d'estar devent-nos el que ens pertany.

Ahir sentia un tertulià que deia que Catalunya era a Espanya el que Alemanya a Europa actualment, potser si, potser som nosaltres (i els nostres diners) els que estem traient les castanyes del foc a la resta de l'Estat...i encara rebent la broca/condescendència de la Salgado (a l'igual que en Zapatero encara té els sants pebrots d'esbroncar la Merkel) però hi ha una diferència molt gran: mentre a Alemanya els tenen molt ben posats i encara marxaran de l'euro tornant al seu marc alemany com a moneda (una opció no descartable segons els entesos), aquí soms uns xaiets i no aixequem pas la veu, no fos cas que des de Madrid s'enfadessin.

mama por (Òmnium II)

No per esperada la reacció dels polítics (no tots) de l'arc parlamentari català m'ha semblat d'una covardia; estic parlant de les reaccions al discurs de Muriel Casals en l'acte de celebració dels 50 anys d'Òmnium Cultural.

Un discurs té la dificultat intrínseca de que és un tipus de comunicació tancada: és a dir, dius unes paraules i allà queden, sense opció de matís ni d'explicació en el propi acte. En el cas del discurs de la sra. Casals, en canvi, va tenir una segona part que va ser l'entrevista que en Jordi Basté li va fer a RAC1 ahir al matí. No vaig poder escoltar l'entrevista sencera però si la part més sucosa (si atenem al resum que la pròpia emisora va fer al seu bloc).

Una de les part més cridaneres, polèmiques, sorprenents (i meravelloses) del discurs de Muriel Casals a l'Auditori de Barcelona fa un parell de dies, va ser quan va parlar de la independència fiscal que calia aconseguir en el cas de que les negociacions pel pacte fiscal no arribessin a bon port; va parlar d'una certa insubmissió fiscal, de negar-se a pagar els diners dels nostres impostos a l'Estat.

Fixeu-vos en un parell de detalls. Primer; parla d'arribar a aquest punt crític de la insubmissió fiscal només quan hagin fracassat les negociacions sobre el Pacte Fiscal (o Concert econòmic o com li vulgueu dir); per tant, no parla de trencament actual si no de donar-li una oportunitat més al diàleg tot i que, desenganyem-nos, ni PP ni PSOE estaran per la labor de pactar unes condicions fiscals afavoridores per Catalunya, i sense el suport d'un d'ells és inviable que en un parlament bipartit com és l'espanyol pugui tirar endavant aquest concert.

El segon detall és que no diu de fer evasió fiscal ni de negar-se a pagar els impostos, parla de no pagar els impostos a l'Estat espanyol, que és ben diferent. Simplement de que ja que l'estat no ens torna els diners que creiem justos, directament ens els quedem nosaltres, ens els quedem aquí. Ho dic perquè el neo-pijo Albert Rivera de Ciutadans ja va fer unes declaracions prou desafortunades en aquest sentit.

I Convergència, per variar, jugant al no però si, si però no...sempre tan ambigus!!!! Estan en el seu dret, però a mi ja no m'enganyen més. Cal ser valents, i no ho estan essent. Diran que ara no toca parlar de independència, el problema és que al final no toca mai parlar-ne; que ara toca l'economia...ok, i no estava la Muriel Casals parlant d'economia?

Una altra cosa prou assenyada que va dir la presidenta d'Òmnium a l'entrevista va ser que qui primer hauria de fer aquesta mesura de força haurien de ser les entitats, administracions (ajuntaments, per exemple) abans de fer-ho els ciutadans de a peu; seria molt més difícil de castigar els "infractors".

Si, ja sé que la proposta pot semblar agoserada, i ho és. Però hem d'anar un pas per davant dels polítics. No podem resignar-nos a estar en l'immobilisme que pregonen els que manen, qui dia passa any empeny i no pot ser que el que va passar el 10 de juliol de 2010 quedi en un calaix...allà va començar a canviar alguna cosa i no podem aturar el canvi. La Muriel Casals deia que els fundadors d'Òmnium, fa 50 anys, en ple franquisme, van ser molt valents, per tant, el que s'ha de fer ara, com a homenatge per ells (i pels nostres fills) és ser valents també.

Òmnium

50 anys és una xifra prou rodona, i més quan es parla d'un aniversari. Quan una persona arriba als 50 anys segur que ja té un bagatge rera seu que el fa coneixedor del que l'envolta, si aquesta efemèride la compleix una entitat serà prova inequívoca de que està més que integrada en la societat.

Això és el que passa amb Òmnium Cultural. Ahir, Òmnium va celebrar els 50 anys, per molts anys. Amb Òmnium haig de reconèixer que durant molt de temps m'ha passat allò de saber que existia però no saber-ne massa el que feien. Si llegim la primera frase del text que tenen a la web és fàcil entendre'n el significat: "... treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya"; no és pas poca cosa no?

Ahir la presidenta d'Òmnium Cultural va fer el seu discurs com a motiu del 50è aniversari. Un discurs molt maco, resumidor del passat i amb propostes i estratègies de cara al futur. No m'en puc estar de copiar-vos aquí part d'aquest discurs:

De vegades la gent corre més que la història. Aquesta és la sensació que varem tenir el 10 de juliol. Bona part del milió i mig de persones que anava al darrera de la pancarta “Som una Nació, Nosaltres Decidim” entonaven eslògans i portaven pancartes que anaven molt més enllà dels oficials. Ha estat una sensació molt similar la que hem tingut al llarg del procés de les consultes populars sobre la independència. Una sensació que pren sentit quan veiem enquestes d’opinió pública d’aquests dies on es constata que el 43% dels catalans i catalanes veuen la independència com la sortida política a l’estat actual.
Amb les demostracions de canvi i de força cívica dels últims anys, és evident que el país es troba en un altre moment. Si mirem aquests 50 anys observem que com a entitat hem viscut etapes molt diferents. Des d’un inici, sota la dictadura franquista quan amb penes i treballs varem aconseguir tirar endavant un programa de redreçament lingüístic i cultural. Passant per la transició a la democràcia quan pensàvem que quasi tota la responsabilitat era dels partits polítics.
Ara mateix, però, a ple segle vint-i-u som en una segona transició en la què la societat civil volem més protagonisme en la presa de decisions. Les relacions amb Espanya no funcionen, la crisi estreny, la llengua ha d’afrontar agressions que crèiem superades. En aquest context, els partits i les institucions reclamen ajuda i fins i tot lideratges de la societat civil. És en aquests moments, tancat el cicle de les consultes, havent demostrat que el gruix de la gent vol decidir el propi futur, havent provat la militància democràtica dels ciutadans, que la pregunta que més escoltem és “I ara, què?”
Òmnium Cultural vol plantejar la seva resposta a aquesta pregunta. La manifestació del 10J va marcar el camí, un camí que necessàriament ha de ser de consensos, com més amplis millor, i d’ambicions, com més clares millor.

I aquesta resposta a l'"ara què?" és ben clara; tres eixos: assolir la independència cultural, assolir la independència fiscal i impulsar radicalment el nostre dret a decidir. Caldrà lluitar, pacíficament, per tot això. Caldrà que la societat civil ens impliquem més; és molt fàcil criticar els polítics perquè pensen més en la poltrona que en el país, però si el país no es mou, si nosaltres no diem la nostra no esperem que ningú ho faci per nosaltres.

I és que, sota el meu humil punt de vista, tenir entitats com Òmnium Cultural, l'Institut d'Estudis Catalans, etc... fa de la nostra una societat més madura i un país amb fonaments més forts per aguantar embastides de qui no ens vol massa bé.

campions

Podia haver titulat el post d'avui exactament igual que el d'ahir, de fet, parlem d'una altra efemèride, la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.

Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.

Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.

Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.

El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.

En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.

fa un any...

10 de juliol de 2010, fa just un any. Podia haver estat el punt d'inflexió en la història d'un país, del nostre país. Avui és tan sols una efemèride del que podia haver passat.

Fa un any, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la societat civil catalana va tenir la necessitat de dir prou! i va sortir en massa al carrer a protestar una decisió que no feia sinó retallar la voluntat del poble català expressada a les urnes. Efectivament ja feia uns anys que s'havien començat els tràmits per renovar la llei que ens regeix a Catalunya (sempre, per desgràcia, sota la forta ombra d'una Constitució Espanyola d'on no es pot moure ni una coma). Després de molts estires i arronses els grups polítics catalans, a excepció del PP (sempre els mateixos...pq C's encara no existien), havien pactat un Estatut de concens que la ciutadania catalana va refrendar mitjançant un referèndum (en el qual molts vam votar que no per tractar-se d'un Estatut "tou").

El següent tràmit era l'aprovació per les Corts espanyoles, però abans d'això, per facilitar-ne l'aprovació, ja l'Estatut va rebre una bona escapçada que al final pactava (mig a l'esquena del govern català) el govern central i CIU. I després el llaaaaaarg tràmit del TC.

En fi, entre el que havíem pactat aquí i el que al final va ser, distaven no pocs articles, interpretacions...per tant, pràcticament, qualsevol semblança era pura coincidència (potser exagero una mica però hi tinc tot el dret com a ciutadà català un cop més molest per tot plegat). Per això la societat, al marge dels partits polítics i sota organització d'Òmnium Cultural, va decidir llançar-se al carrer. Quin bona oportunitat hagueren tingut els polítics si per un cop haguessin escoltat el que els seus votants deien. Allà hi havia gent de tots colors polítics, gent de dretes, esquerres i centres, gent menuda i gent gran...tot units per un clam:  I-INDE-INDEPENDENCIA!!

Sempre recordaré estar veient la retransmissió per la televisió i el meu fill començant a cridar el clam, sense que li digués jo...tant de bo algun dia ell ho pugui veure com una realitat...per mi crec que encara serà un somni. I com deia aquell, "els somnis, somnis són". I com deia en Lluís Llach en una cançó seva, diria jo als polítics: "no malbarateu el somni", que vigent que encara és avui en dia!!!!.

noves sensacions a Cardiff

Són quasi quarts de dues i us escric ja des de casa; aquest matí ben d'hora (tal com les 5) he sortit de l'hotel en direcció a l'aeroport de Bristol per agafar un avió del senyor Ryanair. Enrera han quedat dos dies de reunions i de feina, però altament positius.

Ahir vaig viure un parell de situacions noves per a mi des que sóc a l'empresa. Al matí una reunió de tots els managers de les sucursals (la Catherine, en Pavel i un servidor) amb els 3 caps de l'empresa, en Peter (mànager general), en Graham (director tècnic) i l'Helena (directora de productes + la reina del papeleo que es genera en una empresa com la nostra). Asseguts al voltant d'una taula, tots 6, amb una ordre del dia i anar aportant la nostra visió de les coses. Algunes referències més concretes, d'altres més de filosofia d'empresa...gent de 4 nacionalitats diferents asseguts al voltant d'una taula...profitós, sense dubte. I, de fet, em va tornar a servir per entendre que encara haig de millorar molt el meu anglès. He evolucionat respecte un any enrera, quan vaig començar a l'empresa, d'això no hi ha dubte, i una conversa un a un la puc entendre en un 90%; el problema ve en una taula, quan hi ha diverses persones parlant, sovint amb expressions, frases curtes...però bé, s'ha de seguir treballant.

L'altra situació viscuda va ser més "lúdica"; un cop l'any, coincidint amb la reunió general + reconeixements mèdics, el cap de l'empresa ens convida a una barbacoa a casa seva. Ahir va ser la meva primera barbacoa. A partir de les 18:30 i durant 6 hores (que van passar volant) tot el personal de l'empresa (menys de Girona que només hi era jo) parlant, explicant anècdotes, interaccionant amb la gent d'altres sucursal, amb gent de la junta directiva...realment aprofitós. Allà hi havia en Pavel, expert en cerveses i defensor de la cervesa txeca, del vi txec... per sobre la resta (val més agafar-s'ho a bones perquè, amb la cervesa no se però amb el vi...poc hi té a rascar contra els vins catalans). En Graham saltant-se la seva l'autoprohibició que es posa i que li impedeix menjar carn els divendres. La Lisa, de la junta directiva, d'uns 55 anys i que en deu fer més de 30 que no es depila el bigoti (és rossa i en certa manera queda dissimulat...només en certa manera). La Fiona (assessora fiscal de l'empresa) i la seva parella, en Billy (el típic britànic gras, calbo i vermell a la tercera copa de vi/cervesa) que són uns enamorats dels Pirineus, de Sant Sebastian...i dels bons vins i la bona gastronomia (de fet, van estar a punt d'anar al Bulli però quan feien el viatge estava tancat); això si, es creuen Europa en moto cada setembre.

En definitiva, un bon final per un parell de dies ben profitosos a nivell empresarial i a nivell personal. Sempre són bones aquestes activitats per conviure una mica amb els companys de feina que normalment tractes via mail o Skype....això si, vinc encara més carregat de feina de com estava abans...calia?

sopar tradicional a Cardiff

Bé, avui escric aquest post des de Cardiff, al País de Gal·les. Estic aquí perquè a l'empresa fem una reunió anual i ahir tocava, bé, ahir i avui. Ahir ja vaig tenir un parell de reunions amb personal d'aquí i avui tenim les reunions "grans" i reconeixements mèdics, etc (no és que m'hagi de fitxat el FC Cardiff eh?, és política d'empresa).

No us parlaré de lo bonic que és Cardiff, bàsicament perquè aquest cop estic allotjat en un hotel a les afores i, realment, enmig d'un poligon o sigui que no hi ha res de maco jajaja (l'altre cop que vaig venir-hi, a l'octubre, estava allotjat just al centre). Volia comentar, això si, el sopar d'ahir.

Després de la jornada laboral (que aqui acaba als voltants de les 5) en Peter, el meu cap, em va portar a l'hotel i em va dir que abans de les 7 em vindria a buscar per portar-me a sopar a casa seva, on la seva dona prepararia un "tradicional food" britànic. Òbviament, si el cap de l'empresa et convida a sopar a casa seva, un ha d'estar agraït i ja vaig fer-me l'autopromesa que em posessin el que em posessin com a mínim ho tastaria (ja sabem que les qualitats culinàries britàniques ni s'assesmblen a les catalanes de lluny, però un ha de ser educat).

Només d'arribar a casa seva (una casa d'aquelles típiques estretes i altes, amb moltes finetres petites, amb un jardinet petit al davant i un de gran al darrera...) una copa de vi. Em comentava que aquí estan de sort amb els vins perquè tenen fàcil accés a tots els vins del món (sudafricans, espanyols i catalans, australians, francesos...), tots els pots trobar al supermercat a preus raonables; en canvi nosaltres, en els supers, només trobarem vins espanyols...una cosa per reflexionar.

Mentre la dona, la Nikki, acabava de preparar el sopar em va ensenyar el jardí, deu n'hi do!!! Sembla un jardí botànic i és que en no més de 70 metres quadrats segur que hi ha més de 200 plantes diferents!!! (espècies diferents). Ja em va dir que la jardineria és una de les passions de la Nikki.

Vam sopar en una mena de terrasseta emporxada que tenen; vam sopar una mena de pastís de patata i carn gratinat (boníssim) i per acompanyar col-i-flor i bròcoli...déu meu... és ben bé que el que no fas a casa fas a fora...i així va ser, com a mínim vaig tastar aquest "acompanyament". També en el sopar hi havia la sea filla adolescent, 16 anys, només pendent del mòbil però educada, participant de la conversa, servicial...però tot i així en Peter està preocupat, ara comença a sortir, a quedar amb amics i amigues i clar, per un pare protector com ell...tot i que ja li vaig dir, la seva filla sembla molt responsable, com a mínim per sobre la mitjana de la gent de la seva edat.

No fan postres i el cafè, obviament, és horrible (una parola de cafè que sembla aigua-xirri) però bé, la vetllada va estar molt bé. Vam parlar de moltes coses, del ritme diari de vida, de política, d'economia, etc etc...fins i tot dels programes de "celebrities" (Sálvame i demés), que al Regne Unit també abunden...tinc la impressió de que en Peter es sent còmode amb mi, i és bo que un cap es comporti així amb tu. Com diu ell, "enxufe"? jo prefereixo dir-li empatia.

casals

Quin gran invent això de les activitats de lleure, ja siguin casals, colònies, campaments...I ara no parlo com a pare (tot i que també, perquè, com es pot conciliar si no la vida personal i laboral?), sinó també com a nen que he estat.

El temps passa i qui fa els casals ara són els meus fills, el petit encara no s'adona de massa res, com que el fan a la llar d'infants suposo que per ell és seguir més o menys la rutina que tenien abans amb les mateixes educadores i alguna més de nova; però pel gran, si que nota la diferència. Ja no hi ha les mestres sinó les monitores, van a la piscina, etc, és a dir, malgrat que l'activitat la fan a l'escola ell ja no va al "cole", va al casal.

Ufffff, quins records de quan era més jove. Tinc records de quan anava al casal, al de Sant Narcís, quan vivia a Girona; me'n recordo de companys que hi tenia, d'algun monitor...però obviament de quan guardo més records (també, clar, per l'edat) és quan feia de monitor.

Ben aviat vaig fer de monitor; amb 18 anys já em treia el títol de monitor d'esplai i, de fet, "il·legalment" (ufff, com es feien les coses abans) ja havia fet de monitor/director, d'una mena de Casal de dissabtes a la tarda que fèiem, durant l'any, no a l'estiu, en una entitat cultural de Quart (amb 17 anys ja tenia al meu càrrec nens i altres monitors jejeje).

Després com us deia va venir l'obtenció del títol de monitor del lleure, quins grans dies vam passar a Banyoles i a Sant Esteve de Guialbes...sabeu que, entre altres, tinc dos records molt especials de coses que vam fer? La primera, com que tenia el turmell "esquinçat", el grup de monitors van practicar amb mi la manera d'integrar els "disminuïts físics" dins dels jocs, i no només com a simple espectador i, l'altre, que dins l'apartat teatral-improvització, amb el director del curs, vam estar fent una mena de conferència als companys, d'una mitja hora de durada, sobre...els pets i els seus possibles aprofitaments (per fer energia de biomassa deia jo). Quin gran formador/director va ser en Pep, en Pep Puigdemont, potser algú l'ha vist en un escenari perquè té un grup d'animació infantil.

I ja després d'això la gran quantitat de casals en el que vaig participar formant part de l'empresa E-2, amb la Montse i en Francesc. Que bé m'hi vaig sentir. A més, de seguida em van tenir confiança per encarregar-me del Casal d'Aiguaviva; un casal que agafaven per primer cop i que amb pocs anys vam poder consolidar i augmentar de nens exponencialment, primer a les escoles velles, després a la nova...tants records!!! Sense oblidar tampoc els casals que vaig poder fer al meu poble, a Quart.

En fi, una etapa de la meva vida que ja ha passat, això és veritat, però que va ser tan últil a l'hora d'agafar responsabilitats, d'aprendre a organitzar, a gestionar grups humans, a tenir tracte amb els pares dels nens, amb els nens...en fi, uns casals que van ser una autèntica escola. Potser per això tinc tanta empatia amb els que fan de monitors, perquè fa uns anys jo era ells.

Cesc, i el conte de mai acabar

Un altre estiu, un altre cop el mateix, que si Cesc vol venir que si el Barça el vol, que si l'Arsenal no el vol deixar anar...doncs bé, ha arribat l'hora que doni la meva opinió que ja fa temps que m'estic mossegant la llengua, jajaja.

Primer, Cesc és un gran jugador i porta allò que els especialistes en diuen l'ADN Barça perquè es va formar a la Masia, és jove i amb ambició per guanyar títols, perquè allà l'Arsenal li ha anat bé per agafar responsabilitat i galons (recordeu que n'és el capità) però títols, ni un. El Barça el vol i ell vol venir, per tant, sembla que tot està sota condemna d'entensa. I més quan el gran gurú Guardiola el vol.

Ara bé, si voleu us dono les raons per les quals un humil aficionat com jo NO el fitxaria. I que són més i més poderoses que les exposades en l'anterior punt. Recordem que és un jugador que ve per, en principi, per ser suplent; això no és cap comentari en contra però només és per contextualitzar la seva arribada, preu que hem de pagar, etc... Cesc no serà una peça que "revolucionarà" l'equip, ara per ara els titulars al mig del camp han de ser Xavi-Iniesta i Busquests-Mascherano (que per cert, l'altre dia quasi m'enganxo en una tertúlia de bar aliena a mi quan uin il·luminat va dir que Xavi i Iniesta ja anaven de capacaiguda) i quan aquests no puguin jugar per alguna cosa després serà el moment de Keita, Thiago, algun més del B que pujarà amb força i Cesc, si acaba venint.

El preu? és el que és, si l'Arsenal no vol baixar del burro hi tenen tot el dret. Si ahir el Madrid va pagar 30 milions per un tal Coientrau (nom de conyac vaja), Cesc val bastant més. També escoltava un dia un aficionat que deia que si al final no l'acabaven fitxant per 2-3 milions de diferència entre el que demanaven uns i oferien els altres n'hi hauria per emprenyar-se...recordo que 2 milions d'euros no és poca cosa, de fet es carreguen totes les seccions no professionals perquè diuen que generen 1.8 milions d'euros de dèficit.

I podria seguir donant raons eh?, però només en diré una més que és la que potser va més a sentiments (i ja sé que en l'esport professional aquests sovint no compten): ara està boig per tornar al Barça...però perquè guanya. Fa anys ell va decidir marxar de la Masia i anar a l'Arsenal, ell va portar el Barça als tribunals per estalviar-se de pagar el canon de formació, ell fa 2-3 anys va renovar fins el 2015 (quan ja es sabia l'interés del Barça) aumentant-li el sou i la clàusula de recisió. A mi, personalment m'agrada que els contractes es compleixin...i lliurament va signar fins el 2015!!!! Si la diferència és de pocs milions podria fer com va fer Mascherano l'any passat: volia jugar al Barça i es va rebaixar el sou per pagar part de la clàusula de recissió...farà Cesc el mateix?

I sobre això d'anar a Londres i no entrenar-se....m'agradaria saber què passaria si algun jugador nostre fes això, no estaríem pas contents no? Doncs el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Si ve Cesc em sembla bé, però si no ve tampoc...el Barça està molt per sobre de qualsevol jugador, per molt ADN Barça que tingui (que per cert, Watson i Crick crec que tenien una definició un pèl diferent...us sona allò de la doble hèlix alfa i plegaments beta?...quins records jajajaja).

llet freda

El títol del post és literal, avui parlaré de la llet freda, un dels plaers de l'estiu. Hi ha pocs plaers durant l'estiu més grans que el següent: tenir sed, obrir la nevera i beure un got de llet ben freda (he dit pocs plaers, per tant, algún més hi ha, ho sé).

Això si, a mi, de sempre, la llet "blanca" no m'ha agradat; sé que llet blanca és un oxímoron, però m'haureu entès, vull dir la llet sola, sense cola-cao ni nescafé (visca les marques, ja els he fet publicitat gratis). No sé el perquè però és així.

A l'hivern sovint, abans d'anar a dormir em faig una llet calenta amb colacao i als matins a vegades amb nescafé; no és pas matemàtic, igual puc passar setmanes que no provo la llet (i és ben estrany que quan vagi als bars demani tallats o cafès amb llet, sempre el cafè sol passa per davant). Això si, la falta de llet que puc tenir a vegades la supleixo amb escreix amb el consum de derivats: formatges, iogurts...

Ara bé, a l'estiu, poques vegades me'n vaig a dormir sense fer un bon got de llet freda amb cola-cao. Fa temps, vaig fer servir Nesquick, molt millor per desfer-se amb la llet freda que no pas el cola-cao; però aishhh, el gust no és pas el mateix. Per desfer el cola-cao i que no quedin els grumolls cal una bona dosi d'energia al braç i paciència, i quasi mai aconsegueixes l'objectiu. Temps enrera vaig usar una altra tàctica: agafava un got de llet, l'escalfava i hi desfeia suficient cola-cao per un litre de llet, hi afegia després la llet restant del tetrabrick i cap a la nevera (tot dins una ampolla, clar); el problema va ser que un dia la llet devia ser massa calenta quan vaig posar la barreja dins la nevera i es va tallar...vaig agafar tal fàstic que vaig estar uns dies sense provar la llet freda...només uns dies.

Però vet aquí que s'ha inventat la solució definitiva "la bati-jarra", si si, l'artilugi que els de cola-cao han tret aquest estiu juntament amb la seva caixa de 3 kg de cacao en pols. Ho vaig comprar. És la bati-jarra d'en Bob Esponja!!! (però no l'he comprada per això si no per provar si funcionava...sempre tenir nens a casa és una excusa perquè no et mirin estrany al supermercat quan compres segons què). I vaja si funciona. El mecanisme es senzill, poses cola-cao, la llet i ho barreges tot amb un sistema clavat al que tenen les escurridores aquelles d'amanida. Lo bo es que queda totalment desfet (és com si et prenguessis un cacaolat...seguim amb les marques, ja veieu) i que pots guardar aquesta gerra a la nevera i té una petita aixeta al fons (que no degota!!!) per anar agafant la llet...un inventàs vaja.

bous polèmics

Avui escric un d'aquells posts amb els quals em puc esquitxar els dits, però bé, vaig començar aquesta història del bloc per tenir un punt de reflexió en veu alta, per tant, aquí estic. Dèia el d'esquitxar-me els dits perquè tinc bons amics que són de les Terres de l'Ebre i clar, no sé ben bé l'opinió que tindran del que diré jo ara però de ben segur que no serà massa coincident amb la meva.

Òbviament, del que vull parlar avui és dels correbous, bous embolats, etc..., tradicions taurines principalment de les Terres de l'Ebre. Sigui dit abans de tot que, com us podeu imaginar, el que diré aquí és com sempre una opinió personal meva, i feta des de la distància. Tot això bé arrel de la emissió ahir al 30 minuts d'un gran reportatge (com quasi sempre en aquest programa) sobr el seguiment d'aquestes tradicions, sobretot en l'últim any, des que es va aprovar la prohibició de les curses de braus (de toros) i, poc després, el "blindatge" dels correbous i similars.

El programa feia un recull d'opinions, tant a favor com en contra, de la pròpia gent de la terra (i d'alguns de fora) i explicava també tot el procés no només de com es fa un correbou o bou embolat (des de la vida del bou a la ramaderia fins a la preparació el dia de la festa) o, també molt interessant, com es viu la tradició a la Camarga francesa, de característiques similars a la de les Terres de l'Ebre però amb algunes particularitats que l'han fet més "ètica".

Si voleu que em mulli ho faig: no entenc aquesta tradició; bé, d'entendre-la ho puc fer perquè les tradicions venen de temps llunyans i s'ha anat transmetent de generacions a generacions; però ara ja fa uns quants anys que, per exemple, sabem que els animals pateixen i que un bou amb foc a les banyes (per molt que aquest foc no l'estigui cremant directament) s'estressa. Ara que es sap això cal seguir amb la festa? No es podria adaptar d'alguna manera?

 Per què es prohibeixen les curses de toros i no els correbous, només perquè en les curses de toros es mata l'animal després de la tortura? Aquí a l'animal se'l tortura però se'l deixa viu; millor? No ho sé, però no ho crec. Hi havia un ramader que ell mateix admetia que un cop els bous eren tornats a l'explotació moltes vegades no podien deixar-lo descansar massa dies abans de tornar a participar en un d'aquests espectacles vexatoris per ells; i també el veterinari en espectacles taurins ( i que evalua l'estat de l'animal després del correbou) admetia sense paliatius que l'animal patia. Per tant, si l'animal pateix cal que els homes gaudim amb això?

Les opinions a favor i en contra es poden succeir iniciant-se el típic debat de que els animals que mengem també pateixen...al que alguns respondrien que és per alimentació i no com a espectacle, etc etc etc... Jo sabeu que em sento molt català i orgullós 100% de ser-ho, però puc entendre els que pensen ara que es van prohibir les curses de toros no tant pel fet del patiment de l'animal sinó per una qüestió identitària i del que significa per les espanyes les "corridas de toros", perquè no veig tanta diferència entre un espectacle i altre, o ho prohibim tot o ho deixem fer tot, però voler contantar a tothom amb decisions salomòniques acaba significant sovint poc menys que una "patotxada".

platja

Ahir vam fer, per fi, la inauguració de la temporada de bany a la platja. Després d'uns dies d'anar-hi però limitar-me a estirar-me a la sorra o a jugar amb els meus fills a fer castells (amb sorra seca, o sigui que ja us imagineu quina mena de castells devien sortir), ahir, doncs vam "creuar la frontera" i em vaig banyar.

Malgrat viure a Roses no va ser precisament davant de casa on em vaig posar a l'aigua, sino a la Platja de Canyelles; de fet, és una platja que pertany a Roses però que s'hi ha d'anar amb cotxe, direcció cala Montjoi. A la meva dona li sol agradar més aquella platja o sigui que, ahir cap a Canyelles. El que realment disfruta de la platja és l'Oleguer, el meu fill gran. Aquest estiu, amb 3 anys a punt de fer-ne 4, és quan realment se'l veu gaudir de la platja i del mar; obviament des que era un nadó que l'hem portat però ara és quan realment en comença a gaudir, tant de jugar amb la sorra com de banyar-se. I ahir ho vaig veure clarament. Quan érem dins de l'aigua només feia que riure, recollir la pilota, llançar-la, tornar a riure, empassar-se aigua...un detall, el paio no tanca els ulls a dins l'aigua...amb això no s'assembla gens al seu pare...

Quan érem dins l'aigua em va venir al cap què devia fer jo a la seva edat, a Lloret. Si si, a Lloret, és on tinc els primers records de platja. Allà hi anàvem amb els meus pares aprofitant un pis que hi tenia un parent de la família, hi anàvem a passar alguns caps de setmana d'estiu i les vacances. El que fa la memòria, me'n recordo exactament de com era el pis, d'on anàvem a comprar els croissants per esmorzar, de la botiga del "moro" que teníem abaix (no és despectiu, simplement li dèiem així), era una botiga de bolsos, bosses, etc...i de com l'estiu del 84 (10 anys tenia) quan es celebraven els jocs olímpics de Los Ángeles, em vaig aixecar de matinada a veure els partit final USA-Espanya...

Després de l'etapa de Lloret, ja de més gran, els diumenges al matí ens anàvem la familia a Platja d'Aro, era el que ens queia més a prop de Quart, on anàvem a dinar a casa la iaia primer i a casa nostra després a partir de quan tenia 16 anys que ja hi vam anar a viure. Quan hi anava amb els amics acostumàvem a visitar S'Agaró o a Sant Feliu de Guíxols, que era on arribava l'autobús que passava per Quart.

Ja de més gran, i amb cotxe propi les opcions s'ampliaven tot i que acostumava a anar a dues platges: o bé la de Platja d'Aro o bé a Calella de Palafrugell. A la primera perquè quan feia el treball de camp de la tesi doctoral a les Gavarres, a la zona de Castell d'Aro, era la platja que em queia més a prop; m'aixecava molt aviat per ser al camp cap a les 6 quarts de 7, treballava fins les 12 o quarts d'1 i després anava a la platja, dinava, llegia i feia la becaina a la sorra, i cap a quarts de 6 de la tarda tornava a prendre dades per la tesi fins que es feia fosc; unes jornades ben aprofitades. A Calella hi anava perquè hi tenia un gran amic, en Martí (ara fent una estada postdoctoral a Suècia). Un dia dedicaré un post a el que feiem a Calella, res de l'altre món, però espectacular, una prova d'allò de que la felicitat pot estar en les petites coses.

I vet aquí que al final acabo coneixent la que ara és la meva dona a l'Empordà i clar, d'ençà llavors la meva platja és la de Roses...i la de Canyelles, és clar. I a veure si aguanta el dia que avui repetirem!

BFN

Dijous deia adeu un dels, per mi, grans showmans de la tele, l'Andreu Buenafuente. Bé, dèia adeu el seu programa BFN tal i com estava concebut ara a la tele. Ell no marxa, no pot marxar, les nits perdrien un dels referents en aquest país.

En Buenafuente és un d'aquells personatges que ha sapigut crear un estil a la tele i és capaç de dominar diversos registres: domina com ningú el fet de canviar de la satira més roent, a la seriositat si la situació ho requereix, és capaç de "fer el ridícul" i riure's de si mateix (primer principi a complir per un humorista), etc...

Per una de les coses que s'ha fet més famós és pels seus monòlegs en començar el programa; obviament que té un equip de guionistes que li vesteixen el text, però la dosi d'improvització no te la dóna cap guió, i en Buenafuente va sobrat d'improvització. Amb això dels monòlegs ha experimentat una evolució important, fa temps eren monòlegs més o menys típics (parlant d'algun tema quotidià), però ara ja fa força temps que utilitza aquests espais per fer una lectura de l'actualitat del dia.

El programa no seria el mateix, clar està, sense la col·laboració d'altres personatges. Ara és en Berto Romero (un monstre) i l'Anna Morgade, però durant els anys i anys de programa han passat en Jordi Évole ("follonero"), l'Edu Soto, en Fermí Fernández, en Jose Corbacho i tants d'altres!!! I és que en Buenafuente i els seus programas (i la seva productora "El Terrat") han estat autèntica pedrera per alguns dels humoristes més bons del país. I deu n'hi do els anys que porta a primera línia (4 anys a la Sexta, però abans va estar a Antena 3 i uns quants anys a TV3); us heu adonat que des que va marxar, a TV3 (ni a Antena 3) no han pogut fer cap altre "late-show"?

Les seves habilitats, però, no només les ha demostrat en un programa diari, si no també quan li ha tocat presentar alguna gala (premis Ondas, premis Goya...); ha estat capaç de fer aquest tipus de gales, normalment soporíferes i gens originals, uns espectables digeribles i divertits.

Em va agradar l'últim programa, i em va agradar la frase que va utilitzar per acomiadar-se: "tornarem per plantar-li cara a la vida amb el nostre nas de pallasso", tota una declaració de intencions. A veure si és veritat.

els temps estan canviant

Avui serà que m'aixeco optimista? Potser per això escullo el títol que escullo (i que llegint-te'l,sense voler, el meu caparró comença a tararejar la cançó d'en Dylan...); sigui com sigui crec en el títol fermament, els temps estan canviant. Una altra cosa és si ho fan a millor o a pitjor, però si coneixeu el meu tarannà optimista de mena entendreu que crec que milloren.

Proves? alguna tinc. Però avui intentaré no tirar per la via dels "indignats", tot i que és el millor exemple de que les coses estan canviant, d'un moviment com aquest, si els historiadors són rigorosos, se'n parlarà d'aquí uns anys.

El títol i el post se'm van acudir ahir o abans d'ahir (ups ara no ho recordo) quan sentia les dades de l'enquesta encarregada per la Generalitat i duta a terme pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en la qual, davant un hipotètic referèndum sobre la independència, un 43% hi votaria a favor, un 28% en contra i un 23 s'abstindria...com que la gent que s'absté no comptaria en el comput global (la gent que no va a votar i es queda a casa no computa en una el·leccions), per primer cop, la gent que vota SI A LA INDEPENDÈNCIA seria més del 50%!!!!!

Cal valorar les dades, mostren, al meu entendre, molt més que un "fogonassu" (quina gran paraula, llàstima que no deu sortir al diccionari) del moment; la gent comença a estar farta que se'ns pixin a la cara, està farta de ser cornuda i pagar el beure, està farta de ser el salvavides de l'estat i no rebre res a canvi més que desprecis continus. En temps de crisi té pebrots ser l'única regió que ens apretem veritablement el cinturó i encara ens diguin que no fem prou.

El curiós és que fa tres dies, quan es complia un any de la sentència de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional, vaig tenir un moment de baixada; un moment en el que vaig pensar que aquella retallada no havia provocat res (més que la manifestació de l'11 de juliol), de fet, sóc dels que penso que encara estem pitjor que abans de que l'Estatut passés pel sedàs del Tribunal.

Però bé, sembla que si, que les coses han començat a canviar...i del que estic més content és que crec que això no tindrà aturador, la societat està començant a pensar per si mateixa i on no arriben els polítics (que no arriben a enlloc) hi arribarà la gent del carrer. Cal anar remenant consciències, anar barrejant la sopa, no deixar que es crei pòsit...només aixíi, d'aquí un temps, la corrent serà tan forta que ningú ens podrà aturar. Ja veieu, m'he aixecat optimista.